diumenge, 31 de maig de 2009

FESTA GRADUACIÓ 2N. BATXILLERAT



Divendres els alumnes de 2n. de Batxillerat ens convidaren a una festa de graduació que va resultar ben divertida. Vam riure amb ganes amb la formidable paròdia de la reunió d'avaluació i la fi de festa, amb la meravellosa veu de Saray García i la interpretació d'Eva Guillen i Jose Cervera, va estar perfecta.


Jo no afegiré res més, les imatges que veureu picant al títol ja expressen com ho passàrem de bé també en el sopar a què assistírem a continuació.


Bé encara que m'arrisque a més imitacions, dir que un bloc es nodreix dels vostres comentaris, així que ja sabeu...

dijous, 28 de maig de 2009

SÚNION




Tal i com us vaig prometre als que gaudireu en acabar el curs de Grècia, ací teniu l'elegia segona de Carles Riba, pertanyent al seu llibre Les elegies de Bierville. Gaudireu si us endinseu en aquesta obra i en arribar al temple de Súnion, de segur que tot ho percebreu de manera diferent. Així doncs piqueu al títol i llegiu més informació i FELIÇ VIATGE.




Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,


tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:


pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,


amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.


Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes


que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,


dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,


pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;


per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga


ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;


per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira


súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix


per ta força la força que el salva als cops de fortuna,


ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

dimarts, 26 de maig de 2009

POESIA VISUAL


Avui exposem el regal que ens ha fet l'artista Mercè Navarro extret directament de la seua última exposició. No calen més paraules que les d'agraïment, la imatge ja ho diu tot i vosaltres podeu comentar tot allò que us ha suggerit.

diumenge, 24 de maig de 2009

LA PELL FREDA


Intentarem d'ací a fi de curs recomanar lectures que poden ser del vostre interés. Comencem amb La pell freda, d'Albert Sánchez-Pinyol, que ha estat en la llista de 2n. Batxillerat altres cursos, i que podeu aprofitar com a lectura estiuenca.

L'amic d'aquest bloc, Vicent Raga Rosaleny, ens ofereix la seua acurada ressenya que aporta punts de vista ben suggeridors i crec motiva a llegir la novel·la immediatament, una vegada més li donem les gràcies :

CERCLES DE LA MIRADA:
“La pell freda” (2003), primera novel·la de l'escriptor i antropòleg africanista Albert Sánchez-Piñol ha estat un èxit de les lletres catalanes. Vinculada per la crítica al gènere fantàstic i a la novel·la d’aventures (amb precedents com Stevenson, Conrad, Buzzati o Lovecraft), l’obra té una vessant assagística, de reflexió antropològica, no massa habitual a aquest tipus de literatura.
Aquesta profunditat queda clara ja en el tema de la novel·la: dos homes a una petita illa prop de l’antàrtic, amagats a un far, s’enfrontaran al que creuen és una quantitat infinita de monstres marins. Però, al llarg de la història descobriran que el que creien que eren éssers salvatges poden ser, en realitat, intel·ligents com ells i que la treva es possible.
Dividida en disset capítols de diferent llargària, la història ens és narrada en primera persona pel protagonista amb abundants diàlegs i monòlegs interns (encara que cal precisar, i açò és essencial per a l’obra, que el narrador no és omniscient i que anirem descobrint amb ell el fil de la història).
Pel que fa al lloc i el temps, caldria parlar aquí d´una estreta relació entre fons i forma. El lloc de l’acció principal seria una illa petita del sud Antàrtic, però hi hauria al llarg de la novel·la clarament dos pols enfrontats: la terra i el mar, la casa de l’oficial atmosfèric i el far, el dia i la nit, dintre i fora. Divisions i tensions aquestes que reflectirien l’enfrontament entre “nosaltres” i els “altres”, entre els suposats essers intel·ligents, humans, i els salvatges, monstres.
I el mateix podria dir-se del temps de la narració, amb breus recursos al flashback per mostrar el passat del protagonista (trama secundària aquesta que justifica la presència del narrador a l'illa i que, al mateix temps, seria una mena de reflex del que passa a la història principal), però on predomina una estructura circular. La història comença i acaba de la mateixa manera, reproduint en la seva circularitat tant la dificultat que hi ha per conèixer a l’altre, la facilitat amb què es reprodueixen els comportaments violents quan s´enfrontem a allò estranger, estrany, com allò que des de la filosofia es denomina “cercle antropològic”.
¿Que és aquest “cercle”? Ja des de Plató i fins a hui dia s’ha observat la facilitat amb què ens tanquem dintre del nostre reduït àmbit cultural i social, com tendim a naturalitzar i universalitzar allò que pertany a la nostra cultura i temps: identifiquem allò bo, correcte, adequat, en definitiva, el que seria natural i normal, amb el que està dintre del nostre cercle. I, d’altra banda, rebutgem com a dolent, incorrecte, inadequat, fins i tot no natural, monstruós, el que cau fora del “nosaltres”. Per poder trencar el cercle de la mirada caldria, doncs, atendre allò que ens queda més lluny, relativitzar els nostres costums i entendre el que no pertany a la nostra cultura com igualment bo, correcte, adequat i “natural”.
Això és justament el que proposaria “La pell freda” on el narrador-protagonista amb un company, al mateix temps que antagonista, Batis-Caffo i un “monstre” segrestat per ells, amant d’un primer i desprès de l’altre, l’Aneries, s’enfrontarien als citauca, una mena de suposats quasi-animals marins. Tria aquesta del noms dels personatges, per cert, gens atzarosa, de nou lligada a la qüestió del cercle, i és que l’antagonista i enemic jurat dels “monstres”, té ja un nom que remet a allò marítim (batiscaf o submarí), però, mes enllà d’aquest recurs evident, els propis essers animalitzats, poden ser reconeguts com a més propers als intel·ligents humans del que pensaríem en un primer moment: si li donem la volta, si fem un cercle, els citauca es converteixen en els “aquàtic” i l´Aneris en una “Sirena”.
No entrarem ara a resumir la història, cal que cadascú faça la seva pròpia lectura d’un text ric, suggeridor i molt ben escrit, on recursos estilístics, formals, estan lligats estretament al contingut del text, al possible sentit de l’obra. “La pell freda” ens sembla una reflexió molt encertada en aquest moment on les fronteres es desdibuixen i les societats, cada dia més, son inevitablement multiculturals. Si al text es parla de la dificultat de veure l’altre com a igual a tu, encara que al mateix temps diferent, com a ésser intel·ligent, com no veure ací un toc d’atenció davant la rapidesa amb què caiguem en actituds xenòfobes? Fàcilment, no cal anar a una illa al mar antàrtic per veure-ho, es converteix en monstre al que és diferent, a l'estranger, al que no pertany al “nosaltres”, i aquestes actituds solen finalitzar en actes de violència. Potser si ho mirem bé, si com el protagonista d’aquesta novel·la li donem la volta i trenquem el cercle dels prejudicis, trobarem que “l’altre” no era sinó un de nosaltres, essers humans culturalment variats, i així la convivència, la treva, serà possible (també jo, per cert, amb aquesta cloenda he acabat en cercle).

dijous, 21 de maig de 2009

FELICITACIONS!!!


No volem que acabe la setmana sense felicitar per partida doble alumnes i professors que han resultat guardonats amb importants premis:
En primer lloc i, de nou, MªPilar Pérez que guanya esta vegada el "Concurs literari sobre la protecció i conservació del patrimoni urbà i paisatgístic" que convoca el. Consell Valencià de Cultura (piqueu al títol per veure informació). El lliurament del guardò serà demà a la seu del Consell , al Palau de Forcallò. També felicitar la nostra vicedirectora, Pepa López, que ha presentat els treballs a l'esmentat premi i que guanya per segona vegada.
També l'enhorabona per al nostre company Francesc Grancha i tots els seus alumnes i resta de professors col·laboradors en el projecte TU POTS FER. Francesc ens ha engrescat durant molt de temps a participar-hi i, gràcies a totes les hores que deu haver furtat al rellotge, tenim premi segur (entre els tres primers). La setmana que ve ho comunicaran i ja concretarem si hem de celebrar el 1r., 2n. o 3r. premi.
ENHORABONA A TOTS ELS PARTICIPANTS EN EL PROJECTE TU POTS FER!!!

dimarts, 19 de maig de 2009

PETIT VALS I MÉS

Rocío López (2n. Bat. Humanístic) ens fa recomanacions musicals sempre ben interessants. Avui la intimista veu de Leonor Watling i el ritme de Tribalistas.
De la meua collita us inclouré "Semilla Negra", crec que la versió de Marlango supera l'original de Radio Futura i, segons com, pot resultar fascinant.
Agraïm els suggeriments i ens alegrem que aquest espai el considereu també vostre. Gràcies





dilluns, 18 de maig de 2009

A PROPÒSIT DE BENEDETTI

La casualitat ha fet que dos poetes pertanyents a una mateixa generació, l’anomenada del 45 on s'inclou també Juan Carlos Onetti, ens deixen amb pocs dies de distància.
Es tracta de Benedetti i Idea Vilariño.
Benedetti famosíssim, Idea Vilariño (fent clik al títol accedireu a més informació) no tant, encara que la seua poesia no és menys recomanable. Casualment vaig descobrir la seua figura fa uns dies i recomane un repàs a la seua biografia (apassionant) amb punts coincidents amb la de Benedetti.


Gaudiu de tots dos poetes:


CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no

porque te pienso

porque la noche está de ojos abiertos

porque la noche pasa y digo amor

porque has venido a recoger tu imagen y eres mejor que todas tus imágenes

porque eres linda desde el pie hasta el alma

porque eres buena desde el alma a mí

porque te escondes dulce en el orgullo

pequeña y dulce

corazón coraza

porque eres mía

porque no eres mía

porque te miro y muero y peor que muero

si no te miro amor

si no te miro

porque tú siempre existes donde

quierapero existes mejor donde te quiero

porque tu boca es sangrey tienes frío

tengo que amarte amortengo que amarte

aunque esta herida duela como dos

aunque te busque y no te encuentre

y aunque

la noche pase y yo te tenga

y no.

Mario Benedetti



Ya no será...

Ya no será,

ya no viviremos juntos,

no criaré a tu hijo

no coseré tu ropa, no te tendré de noche

no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui

por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca

ni si era de verdad lo que dijiste que era,

ni quién fuiste, ni qué fui para ti

ni cómo hubiera sido vivir juntos,querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú

Ya no serás para mí más que tú.

Ya no estás en un día futuro

no sabré dónde vives, con quién

ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.

No volveré a tocarte. No te veré morir.

Idea Vilariño




Carta de Idea Vilariño a Mario Benedetti del 25 de Octubre de 1998. Publicada en el Semanario Brecha, Suplemento La lupa, Jueves 30 de abril de 2009, Montevideo, Uruguay.
Espero que a esta altura ya haya quedado atrás toda tu historia de piedras y cesáreas. Aquí hicimos una especie de correo —Claps, Jaunarena, yo, Viglietti, Coriún— que significaba que lo que uno sabía, lo sabían todos. Ahora ya te estás aproximando y sabremos de ti por ti. Nosotros andamos bien, incluso Yenia —que pasó un mal invierno—, y mis ojos que al parecer no tienen arreglo. Te debo carta desde que te fuiste. Pero la cosa era que se trataba de una carta difícil. Porque te dije entonces que te escribiría sobre tu libro, y no sé cómo decirte que no me gustó [1]. No es eso exactamente. Tal vez si empezara por el principio. La cosa es que estamos en polos opuestos (o todos los polos son opuestos?). No sé si te acordás de mi No [2]. El último poema dice: “Inútil decir más. Nombrar alcanza”. Y en eso ando hace tiempo, cada vez más, prohibiéndome —y no necesitando— explicar, desarrollar. Si ese hermoso heptasílabo de tu libro se me hubiera ocurrido a mí, ese verso sería el poema. Lo hubiera metido, así desnudo en el No, sin más. Está lleno de contenidos, no es necesario decir más. Explicarlo parece un procedimiento prosaico, le quita profundidad. Y tenés muchos versos así, hermosos y llenos de contenido. Lo mismo digo de los dos versos finales de “Cartas de amor” o de los cuatro finales de “El mar”. En ambos casos allí está todo el poema. Pero… Tengo por ahí cantidad de papeles con cuatro o cinco versos cada uno y cuando a alguien se le ocurre editarme un nuevo libro me avergüenza entregar, y aún mostrar, esas breves nadas. Pero tengo como claras dos o tres cosas: que un poema debe decir una sola cosa, que no debe explicar, desarrollar, definir ¿estaré tan segura?, que debe quedar en la memoria. Y sin embargo. Sin embargo, amo y conservo en la memoria poemas largos y explicativos. Entonces, qué estoy diciendo. Mejor será que no envíe esta carta. Ya sé que no hay recetas; ya sé que el éxito universal de tuso poemas —y de todo lo tuyo— hace que cualquier objeción que pueda hacerte sea por lo menos impertinente. Simplemente estoy queriendo decirte por qué no me “gustó” este libro tuyo. Creo que el anterior me gustó mucho y que te escribí al respecto [3]. Tengo que releerlo para ver por qué me gustó tanto. También me pareció excelentísimo (no sé si te lo dije) el de ensayos. De manera que no me hagas mucho caso. Tengo un problema con este libro, y te lo digo. No quería dejar de escribirte y a la vez no podía dejar de decirte lo que pensaba. Siempre lo hicimos así, aunque tú has sido tanto más generoso y delicado con mis cosas. Sabés, supongo, que sos un gran tipo. Salen unos ensayitos míos —prologuitos, notas—, creo que muy mediocres, y podrás vengarte con toda razón de mis impertinencias. Un abrazo, y cariños para Luz.
_____________Notas del editor[1] Suponemos que la poeta se refiere al libro La vida, ese paréntesis, de Mario Benedetti, editado por Visor, Madrid, 1997.[2] La autora se refiere al libro “No” (Calicanto, Buenos Aires, 1980)[3] Suponemos que la poeta se refiere al libro de Benedetti: “El olvido está lleno de memoria” (de 1994)

diumenge, 17 de maig de 2009

NARRACIÓ ESO

Avui la narració de Maria Ruiz Torres de 2n.ESO-B també guanyadora en el concurs literari d'un accèssit:

"Qualsevol somni es pot fer realitat
Naiara era una xiqueta de 16 anys, de nacionalitat Peruana, concretament de Lima, que se'n va vindre a València quan tenia 10 anys, perquè els seus pares biològics la van posar en adopció, ja que ells no tenien suficients diners per mantenir-la. Era una xiqueta molt alta, molt primeta, el cabell pèl-roig i una piga a l'orella dreta. Els seus pares biològics es van sentir molt malament quan Naira se'n va anar a València, perquè, si no la donaven en adopció, tard o prompte moriria, ja que quasi no menjaven, ni es dutxaven...
Naira era una xiqueta molt tímida, i per això li costava molt relacionar-se amb la gent. Ella, quan se'n va vindre a Espanya, tenia l'esperança de tornar-se'n prompte al seu país, tot i que tan sols fóra un temps breu, però no, la cosa no va ser així. Al llarg dels sis anys que no va estar al seu país, cada nit plorava per tots, pels seus pares, pel seu germà, pels seus amics, a tots els trobava a faltar. Ni tan sols els podia telefonar, ja que els seus pares biològics no tenien telèfon, ni una adreça on escriure'ls unes paraules, vivien sota un pont.
Tant de temps havia passat que Naiara estava molt agraïda i estimava molt els seus pares adoptius, i a la seua germana "adoptiva " Regina, que tenia 2 anys menys que ella.
Era 23 de juny, Naiara i tots els xiquets acabaven l'escola, havien arribat les vacances. Ella estava molt contenta perquè s'acabava aquella pressió i angoixa que sofria tots els dies amb els deures, els treballs de classe, els exàmens...........
Aquest estiu se n'aniria una setmana amb els seus pares adoptius i amb la seua germana Regina, a Marina D'or. Allí va poder gaudir de la platja, la piscina, bon menjar, una habitació que per a ella era tot un luxe, amb tele i sofà de massatges inclòs.
Un d'aquells dies a Marina d'Or, Naiara i la seua família passaren el dia a la platja, van menjar allí i ja per la vesprada pujaren a l'habitació on Naiara, molt cansada va jaure al sofà i engegà la televisió.
Tele 5, Canal 9,...i mentre canviava a Antena 3, en eixe moment, al telediari escoltava la NOTÍCIA: Tenim una notícia d'última hora, des de Perú, amb la nostra reportera Marta Fernández . A la capital de Perú, Lima, un home que acabava d'atracar un banc, en veure arribar la policia va prendre un ostatge, un vianant que casualment passava pel lloc dels fets, al qual pujà dalt d'un vehicle i la policia no aconseguí aturar-los.
És ara, al cap d'unes hores quan a internet s'ha vist penjat un vídeo en el qual apareix l'atracador i el seu ostatge per qui demana una rescat.
Després de dir el presentador totes aquelles paraules, van posar el vídeo. Naiara en escoltar-lo, es va quedar un poc paralitzada ja que ahi era on havia nascut ella. Ara sí, van ficar el vídeo, perquè abans s'havia rallat. Al vídeo eixia un home en un fons negre, on hi havia un cartell que deia: Mort per a tots, i l'ostatge va dir unes quantes paraules: Si voleu que isca viu d'ací haureu de pagar al meu segrestador la quantitat de 50.000 euros. Totes aquelles paraules les va pronunciar amb llàgrimes als ulls, quasi no s'entenia bé el que deia. Naira es va quedar bocabadada...... No s'ho podia creure! Aquell home era el seu pare, el va reconéixer perquè estava igual que quan ella se'n va anar a més era inconfusible amb aquella piga a l’orella dreta, com la d’ella. Naira en un primer moment va somriure, havia tornat a veure el seu pare, però eixa emoció va durar molt poc perquè de seguida esclatà en plors.
Alegria perquè havia tornat a veure son pare, després de sis anys i mig i sabia així que no estava mort, però tristesa i llàgrimes perquè no es podia creure que el seu pare sense fer res estiguera segrestat i probablement eixiria d'ahi sense vida.
En uns minuts posaren un altre video que deia: Per favor pagueu-ho que sinó, no eixiré d'ací amb vida. Helen et vull molt! I tot amb llàgrimes als ulls, però també així Naiara sabia que la seua mare biològica estava viva, que no havien mort víctimes de la pobresa. De sobte van entrar a l'habitació els seus pares adoptius i la seua germana.
En veure que Naiara estava plorant de manera molt desconsolada li van preguntar què li passava. Ella els va contar tot el que havia escoltat a la televisió , i ells també acabaren amb llàgrimes als ulls. La xiqueta es va passar tota la nit plorant. Quan va caure dormida, va tindre un somni, aquella escena del somni era que ella localitzava el segrestador gràcies a la policia i que li donava 50.000 euros al segrestador i aquest desapareixia conrrent i que ella abraçava el seu pare com mai ho havia fet.
Al dia següent, que ja estava més tranquil•la , se li va ocórrer una idea. Eixa idea era fer una recol•lecta de diners per poder pagar l’alliberament del seu pare, i la va posar en marxa. La primera setmana va recollir 3.000 euros. Quan estaven dinant va eixir altre video del seu pare per la TV que deia: Per favor tragueu-me d'ací, com més prompte millor, pagueu-li eixa quantitat de diners al meu segrestador abans de 3 setmanes, sinó em matarà. Despres de veure açò, Naiara es va posar a plorar. Al dia seguent se'n van anar a Castella la Manxa, ahí va recollir 30.000 euros, allí les persones eren molt solidàries. Ja portaven 33.000 euros. D'allí a Castella i Lleó, on van aconseguir 17.000 euros.
Tan sols faltaven 2 dies perquè s'acabara el termini i encara els en faltaven 3.000 els quals decidiren posar-los la família biològica de Naiara. Ja amb els diners es posaren en contacte amb Antena 3 televisió, on els proposaren emetre un vídeo on eixira Naiara i dirigint-se al segrestador demanar-li una cita per lliurar-li els diners perquè alliberara son pare. Va arreplegar tot els diners i va telefonar a la televisió d’ Antena 3. Tot va eixir com estava previst, Naiara li va dir a tot el cos de policia que volia ser ella qui li donara els diners al segrestador, que si les coses no eixien bé i morira, estaria ben contenta d'haver mort al costat del seu pare. Al dia següent va pujar aquelles escales......més i més escales, va trobar la porta, i va trucar, estava molt nerviosa. Va obrir la porta un home amb caputxa, amb tota la cara coberta, li va donar els diners, i el segrestador se'n va anar corrents. El seu pare estava allí, tirat al terra ple de sang i semblava inconscient...... Naiara començà a plorar, però en abraçar-lo se n'adonà que encara respirava, van cridar una ambulància, i se l'emportaren a l'hospital.
Allí, Naiara no va deixar ni un minut sol el seu pare que s'anomenava Ivan. Ell, en obrir el ulls, no es podia creure el que estava veient "la seua filla de qui feia sis anys que no en sabia res”. Ella li va contar tota la història i no pararen tots dos de plorar durant unes quantes hores.
Actualment Naiara viu a Perú amb la seua família biològica i els seus amics, però la seua família adoptiva que viu a València, amb un membre menys, no l'oblidarà mai."





dimecres, 13 de maig de 2009

ANTONIO VEGA I "AMORES PERROS"

El magnífic film mexicà Amores Perros va utilitzar la no menys magnífica cançó d'Antonio Vega Lucha de gigantes.
La pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu és de visió més que recomanable i la cançó es va incloure per especial interés del seu director i sense que ni tan sols Antonio Vega ho sabera.
Continuem tristos per aquesta pèrdua. Tot i això disfrutem de la seua obra:



CLIKEU AL TÍTOL I ACCEDIREU A AMORES PERROS.

dimarts, 12 de maig de 2009

ANTONIO VEGA

Estava jo avui especialment contenta amb el nou disseny del bloc que amablement ens ha realitzat Noelia Iglesias (a pesar dels exàmens) i una notícia trista m'ha fet alterar el post alegre que tenia preparat per agrair aquesta col·laboració desinteressada de molts alumnes en aquest bloc, i és que de vegades tinc la impressió que la que més aprén sóc jo.
Però Ràdio3 m'ha informat de la desaparició d'Antonio Vega, un gran músic amb cançons magnífiques que han traspassat fronteres.
Poc s'ha d'afegir a tots els monogràfics que aquestos dies es faran sobre la seua figura ací només deixem la seua cançó més emblemàtica: Chica de ayer




PIQUEU AL TÍTOL PER ACCEDIR A MÉS INFORMACIÓ SOBRE ANTONIO VEGA

dilluns, 11 de maig de 2009

EXÀMENS

Per a tindre èxit en un examen cal estudiar, però no és l'única condició, també és molt útil descansar uns minuts per retornar amb forces renovades a la concentració.
Així doncs, per als vostres descansos un minut d'humor:


SORT EN TOTS ELS EXÀMENS IMMINENTS!!!!

diumenge, 10 de maig de 2009

1R. PREMI ASSAIG


Continuem amb la publicació dels premis literaris d'enguany, avui el 1r. premi d'assaig/text expositiuargumentatiu intentant plagiar Fuster. Va aconseguir-lo José Cervera de 2n. Batxillerat Científic:
"Quins pebres tan grocs! Quines cebes més llustroses! I quines tomates més xicotetes! Cada vegada que faig una volta pel Mercat Central veig coses més estranyes. L’últim fou un cogombre fosforescent! I qui sap, tal vegada dintre de poc trobaré mini-melons, taronges morades o plàtans sense pell. Qui sap. El cas és que això de la manipulació genètica no fa més que sorprendre’m. No obstant, molts s’esglaien quan escolten parlar d’aquest aliments transgènics. Tenen por que puga arribar un moment on es perden les varietats naturals. Tanmateix, els transgènics també ens ofereixen avantatges diversos com la possibilitat d’augmentar la quantitat de vitamina A en determinats cultius o crear fins i tot aliments ric-energètics que puguen acabar amb la fam al món. Ho dubte. I és doncs, quan comença un debat infinit d’acusacions, entre investigadors, científics, polítics, ecologistes... i estes diferències abracen tot tipus d’àmbits: socials, científics, legals, ètics, interessos empresarials... I el problema és que ens trobem, tal vegada, amb un dels debats més importants del segle. Manipulació o naturalitat? Eixa és la qüestió. Un informe publicat en la revista Science Wolfenbarger i Phifer diu que sempre trobarem tants riscos com beneficis als transgènics. Altres com Riechmann diuen d’aplicar el principi de precaució, segons el qual caldria tindre cura amb aquest tipus de manipulacions i distingir entre els usos terapèutics en què ens poden ajudar els transgènics i els simples capritxos com poder decidir el color d’ulls del nostre fill. El debat està al carrer, nosaltres decidim. Mentrestant em quede amb els pebres, les tomates, les cebes, i els cogombres del camp del meu avi! "



divendres, 8 de maig de 2009

50 ANYS DE AL VENT, DE RAIMON

Hi ha cançons que estan per sobre dels gustos musicals i que tots hauríeu de conéixer, això us donaria l'explicació dels coneixements enciclopèdics que tant ens han ocupat aquestos dies, és el cas de Al vent de Raimon. Avui se celebra amb un concert el seu 50 aniversari(piqueu al títol) .
És tard per arribar-hi però podeu escoltar el següent:

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nèixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
al vent del mon.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.



I també les noves versions com aquesta de Pau Alabajos i Cesc Freixas:

MÉS PREMIATS


Avui un accèssit de narrativa de Cristina Raya, 2n. Batxillerat humanístic


DESAFÍO
"Sentada en el pequeño despacho que se había montado,esperaba a que le viniera
la inspiración.
Tenía tantas ideas,tantas cosas que poder contar que no
sabía por dónde comenzar.Pero,¡qué bien se sentía al escribir!
Incluso frustrada como estaba al no saber de qué iba a tratar su próximo proyecto,
deseaba acabarlo ya y mostrárselo a Justin.
Justin,el hombre de su vida,pura paciencia personificada en un hombre de rasgos
sencillos.
Se sentía como cuando escribió la novela que la catapultó al estrellato:Siguiendo
las huellas de Papá.La historia de Meredith,en profunda discordia con su padre,
al cual le diagnostican una extraña enfermedad y con el que recupera el tiempo
perdido tras 10 años sin hablarse.
Todavía no sabía cómo logró crear una novela tan profunda,tan viva.Fuera cual
fuese,su nueva creación debía de ser excelente,el doble de buena que la primera
ya que muchas personas tenían grandes expectativas en ese trabajo.Debía de
elegir cuidadosamente cada detalle.Pero,al pensar en todo esto,le entró el pánico
y se quitó las gafas.Tomó aire,cerró los ojos y se dijo así misma:todo va a salir
bien,eres buena,tienes talento.Desesperarse no es propio de profesionales.¿Por
qué no les iba a gustar,por qué no,si en cada frase,en cada historia,pones el alma?
Lo más importante es no perder la esencia de mí misma,eso me distingue de los
demás escritores...¿no?
No se convenció del todo hasta que una mano le acarició el cuello,se deslizó hasta el
hombro y le apretó con fuerza.Una señal de apoyo,de ánimo.Justo lo que necesitaba.
Había conocido a Justin en la universidad,en medio del caos de la primera
semana de curso,donde todos darían cualquier cosa por encontrarse con alguna
cara conocida.Pero esto no fue un problema ya que en seguida hizo buenas migas
con Katy,que conocía a Paul,y este a Justin.Y es que fue imposible resistirse a Justin,
aún haciéndose la dura para que no fuera evidente lo que empezaba a sentir por
él.Por que aunque ella era de las que pensaba que el amor era un estúpido juego
del que siempre se acababa mal,no podía evitar pensar en un futuro junto a él.
Podría escribir una maravillosa historia de amor,en que todo fuera perfecto y cómo
no,el final fuera un final feliz.Pero continuaba pensando (aun estando felizmente
en pareja),que en la sociedad actual,ese amor tan puro,tan profundo,ya no existía.
Así que se convenció de que no sería ella la que escribiría una más de esas
típicas novelas románticas.Aunque si lo hubiera hecho,sabría a quién se la
hubiera dedicado...
Decidió,pues,darse una ducha e irse a la cama.
Todavía era muy temprano pero necesitaba echar un sueñecito y desconectar.
No había estado muy lucida y pensó que al día siguiente lo vería todo con mayor claridad.
Sabía por experiencia que le llevaría su tiempo,sobre todo porque ni siquiera sabía
sobre qué escribir.
La clave sería la calma,ya que al escribir mostraba la parte de sí misma que quería
que otros conociesen.
Aquella noche tuvo un sueño deslumbrante.Un sueño que cambiaría
el panorama tan oscuro que rondaba por su mente desde hacía algunas semanas.
La solución a su principal problema.


2 AÑOS DESPUÉS...


Mientras peinaba su larga melena lisa,con la música de Debussy de fondo,
recordaba la angustia que había tenido que pasar con la dichosa novela.
Pero ahora,despues del largo esfuerzo,tocaba una merecida recompensa.
Le esperarían largas horas de entrevistas y de viajes de promoción del libro;
se sentía tan emocionada por la reacción que había creado su novela,que
se armaría de paciencia y soportaría toda clase de preguntas.No le gustaban para
nada las ruedas de prensa ,ni tampoco,el hecho de haberse convertido en un personaje
público.Le resultaba muy extraño ver fotos suyas en las librerías o noticias
sobre ella en los medios de comunicación.
Se pondría aquella blusa malva que tanto le había gustado a su madre,y unos
pantalones ajustados,que aunque no eran los apropiados para la cita
a la que iba a acudir,se daba el gustazo de ponérselos.Al fin y al cabo,era una mujer
de 35 años,con un pasado de bailarina que se evidenciaba en su figura,además de no
haber tenido hijos por lo que debía estar muy orgullosa de su físico.
Faltaba aún una hora para que la recogieran y la llevaran a una conferencia
sobre el libro,e inquieta se paró a pensar en todo lo que le estaba sucediendo.
Desde que tuvo aquel sueño,su vida,había vuelto a dar un giro inesperado.
Y es que,nunca olvidaría la enorme sensación de serenidad que sintió al
despertarse y verlo todo con otros ojos.No sabía cómo la inspiración le había
podido llegar a través de un sueño,pero ya había leído que los sueños,muchas
veces nos muestran aquello que deseamos con mayor intensidad.En su caso,
encontrar el argumento de su historia,después,las palabras saldrían solas.
Su sueño comenzó en un nevado bosque,de altos árboles donde aunque parecía
imposible,era capaz de respirar el aire puro que se desprendía de todo aquello.
No hacía frío,no estaba preocupada,parecía no importarle nada.Tan solo sentía
que debía seguir el camino que se encontraba a sus pies,sentía una especie de
tentación que la llevaba a adentrarse por aquella senda.Quería salir corriendo y
llegar al final del camino,estaba tan exaltada que aquella caminata se le hacía
eterna.Finalmente,encontró un riachuelo en un claro,el agua del cual era tan cristalina,
y fresca,que agradeció haber bebido una poca.Al acercarse vio el reflejo de su cara,
y aunque estaba totalmente convencida de que no sonreía en ese momento,el reflejo
sí lo hacía.Se levantó poco a poco,y caminó hacia una gran roca en la que pensó
apoyarse y descansar,pero a medida en que se iba acercando,vislumbró lo que
parecía un libro.No tenía mucho sentido lo que estaba viviendo,pero sentía un
gran impulso por acercarse,y abrirlo.Lo hizo sin pensarlo.Pero,curiosamente,el
libro estaba en blanco,vacío.Sin embargo,se sorprendió ella misma de no haberse
entristecido por la ausencia de palabras,por no haber nada escrito en él.Quizás,
fuera porque en ese instante comenzó a escuchar una dulce melodía que la
obligó a acurrucarse en la hierba...
Mientras le abrumaba la agradable ensoñación,miles de palabras le susurraban
al oído,cientos de imágenes aparecieron ante sus ojos,que empezaban a cerrarse...
Aquella mañana,después de ese maravilloso,extraño,delicioso,fabuloso sueño,
se levantó de la cama corriendo hacia el despacho, ante la despistada mirada
de su galán,aún somnoliento.
Cogió un bolígrafo,puso Claire de Lune,su canción favorita y cerró
la puerta,en señal de concentración,por lo que no se debía molestar ni interrumpir.
Por fin comenzaría a desarrollar su creación,la cual tendría como protagonista a
una inteligente y ávida joven que por medio de los sueños encontraría verdades
paralelas que le descubrirán quién era realmente,que le depararía el futuro,y cómo
podría ser capaz de ayudar a los demás con sus premoniciones.
Sería una lectura diferente mezcla de dos mundos:el fantástico y el real.
Y es que,los sueños nos traen universos insólitos, personajes misteriosos, visiones,
sensaciones maravillosas que no podríamos vivir despiertos.Soñar es abrir la puerta de
la mente.Todas las esperanzas,ambiciones,deseos,miedos,amigos...residen allí."

dijous, 7 de maig de 2009

MÉS RELATS


Continuem amb la publicació de les vostres creacions: José Cervera de 2n. de Batxillerat Científic ens regala un relat:

ESTAT CRÍTIC.
"Fa uns pocs anys, va ingressar al nostre centre una pacient, que sofria problemes d’homeòstasis i açò li causava greus problemes en la regulació de tot el seu sistema immunològic així com de les seues constants vitals. La pacient en qüestió era molt, molt vella, d’ací l’interés que va generar en tots els mitjans de comunicació.
Fou més que un escàndol en la història dels mass media, tots els dies apareixia el seu cas als periòdics, llibre sobre el tema, a la televisió, a la ràdio, fins i tot en el cinema... Molts es qüestionaven si realment era tan important la seua vida. Jo crec que sí, es més, jo crec que era imprescindible solucionar aquella cas, i prompte.
La gent no s’adonava de la rellevància del cas, de les repercussions que podria tindre la seua mort. Ella era l’única que quedava que ho sabia pràcticament tot, havia estat present en totes les guerres, totes les victòries (o derrotes), moments com ara el naixement de l’home, i la seua evolució havien estat presenciats per ella. Era molt més que una font de recursos.
El seu historial mèdic era prou llarg, ja havia passat llargues etapes de hipotèrmia precedides per pujades en la seua temperatura corporal. La diferència amb l’estat actual era prou simple: fins ara estos canvis en la temperatura havien estat provocats per l’augment dels nivells de diòxid de carboni al seu interior de forma natural, però des de feia uns quants anys, pràcticament res comparat amb la seua vida, uns paràsits s’havien instal•lat al seu cos i no havien fet més que aprofitar-se d’ella. Aquests paràsits eren coneguts com hommo sapiens sapiens, gent que havia estat capaç de grans coses, descobriments, pensadors, grans científics, sembradors d’arts i recol•lectors de sentiments; grans coses a primera vista, però s’havien adonat que aquestes coses els havien dut a un camí erroni, i que ells propis havien preparat la senda a la seua mort i extinció.
Grans científics van estudiar el cas, i van rebre premis, però hi havia un problema: les solucions que proposaven a la malaltia requerien l’acceptació de tots els paràsits que la mataven. Tots.
Vam intentar fer-los vore on anaven a arribar per eixe camí: vam fondre la pols, vam canviar tot el seu clima, vam provocar sequeres, així com estacions d’huracans molts forts, malalties, virus, plaques, fins i tot l’extinció de part de la fauna i la flora. Però no res va ser prou.
Quin cregueu que fou el final d’aquest cas? Vam poder salvar la vida de Gaia o la vam deixar morir, resignats a presenciar la seua agonia? Sols us diré una cosa: aquells paràsits prompte es donaren compte que si Gaia moria, ells moririen també."

dimarts, 5 de maig de 2009

UN DIA DE LLIBRE: DIÀLEG AMB L'ESCRIPTOR RAMON SOLSONA


Ací teniu la visió del vostre company José Cervera, de 2n. de Batxillerat Científic, sobre la jornada del diàleg amb l'escriptor:
"L’autobús no tenia ni la més mínima idea de per on anar. Ho va preguntar a Carmen, m’ho va preguntar a mi, va preguntar-ho a tots. Finalment vam aconseguir trobar “Blasco Ibáñez”; fou allí davant de la Facultat de Filologia, on el bus ens va deixar.
Vam entrar, davant la mirada atenta dels alumnes que es trobaven asseguts a les escales. Ràpid, afanyeu-vos per trobar bon llocs!!- deia Alicia. En arribar a l’auditori, vam asseure’s a les últimes files (poc més i els organitzadors ens obliguen a moure’ns a les primeres files, per trobar-nos massa lluny de conferenciant).
Després d’un xicotet discurs d’una professora de la facultat a mode d’introducció, l’autor va començar a parlar del seu llibre “Línia Blava”, dels motius que l’impulsaren a escriure, de com tots imaginem la vida de les persones desconegudes amb qui ens trobem cada dia.
Tot seguit començaren les preguntes dels alumnes: Com aconsegueixes establir les relacions entre els personatges? o per què quasi totes les històries tenen un final trist? En són un exemple. I a cadascuna, l’escriptor responia amb un quart d’hora d’explicació.
A continuació, es van repartir els premis del concurs de microrelat de línia blava; entre els guardonats es trobava Pilar Pérez, alumna de 2n de Batx. Científic. Enhorabona!
Després de tot açò, els alumnes ens vam anar a la fira del llibre, i mentrestant les professores van anar a prendre’s un cafè amb el novel•lista. A la fira vam trobar llibres de tot tipus, històrics, contes, novel•les, guies de viatges... fins que, cansats de tant caminar,vam tombar-se a l’herba a prendre el sol.
Ja era hora de tornar, l’autobús estava esperant i després de prendre’s una beguda a una terrassa de Vivers, vam pujar a ell. El viatge de tornada fou encara més llarg que el d’anada, i el conductor estava encara més perdut que en anar. Però finalment vam arribar-hi. "

diumenge, 3 de maig de 2009

SETMANA PER LA LLENGUA



A la columna dreta teniu informació sobre la setmana de la llengua que organitza la Universitat de València, tal i com us he comentat és una oportunitat per gaudir d'espectacles d'entrada lliure. Us hi destaquem el concert del Botifarra i reproduïm pel seu interés l'entrevista apareguda al diari Levante el passat 18 d'abril. Ja ho comentarem a classe aquesta setmana:

CANTAOR DE MÚSICA TRADICIONAL VALENCIANA
Pep Gimeno «Botifarra»: «La cultura dels valencians necessita normalitat i un carro d´autoestima»

Encara que Pep Gimeno, «Botifarra», es defineix com «un cantaor de cançons», ell va prenent conciència que comença a ser alguna cosa més. I ho sap des que va escoltar sonar un mòbil amb una de les seues cançons: «em vaig quedar gelat», diu amb eixa modèstia que l'acompanya tant als escenaris com als carrers de molts pobles en les llargues nits de cant d'albaes.

Ricard Gallego, Xàtiva-Però el que vosté fa no són coses de vells?
-Si, això em deia el “tio” Vicent, de Torrella, quan jo anava de jovenet a què em contara acudits, endevinalles i cançons populars de la Costera. Em tirava de sa casa dient-me que anara a l’Albereda de Xàtiva a buscar-me una xica ben guapa i deixara de perdre el temps en coses d’agüelos. Però jo, ahi, cabut.
-I com és que el segueixen més els joves que els grans?
-Això m’agradaria saber a mi! Bé, crec que d’això té molta “culpa” el treball que venen fent els mestres i professors a l’escola valenciana. Als col.legis i instituts el valencià és una llengua de prestigi i la normalitat és absoluta, i per això els joves s’acosten a la cultura en valencià sense cap prejudici. Per a d’ells és normal que algú cante en valencià, en castellà, en anglès o italià, tant se val. Els parlars serveixen perquè la gent es comunique. La resta són fabaes per no deixar que el valencià es recupere amb la dignitat que ens meresquem els que el parlem. Encara no sé per què els que mai se’l posen a la boca s’entesten en dir-nos com l’hem de parlar. Xè, que ens deixen en pau!
-El conflicte lingüístic ditxós.
-Quin conflicte? Jo no en tinc cap. Això són romanços. He cantat a tot el País Valencià, Catalunya, Mallorca, Itàlia i, ara, me’n vaig a un festival a Madrid. Jo cante amb el valencià de Xàtiva, com Feliu Ventura o com Raimon.
-El Botifarra, a Madrid? Ai, redéu! m’hauré de preparar algun verset en “castellano”. Estic tremolant. Els del grup van a bacs quan em senten parlar en “castellano”. Perquè he de dir-los alguna cosa en castellà per fer-los el cul ample, no?
-És incapaç de dir dos frases seguides sense un refrany, una dita o un acudit.
-I què vols! Em vaig criar entre güeles que per dir qualsevol cosa recorrien a una frase feta. Per dir que cadascú és com és deien: “tots d’un ventre i cadascú d’un temple”, o per parlar dels capritxos dels joves: “gent jove, pa blanet”.
-Al seu segon disc inclou un “Vetlatori”. D’on s’ho ha tret?
-Prové d’un ball que es feia a molts pobles de la Costera per a vetllar el cadàver d’un albat, que era un xiquet de menys de quatre anys. La gent creia que si li feien una festa aniria al cel. En aquells temps de fam i de natalitat descontrolada, quan es moria un xiquet deien: «angelets al cel, mares descansades». Encara es diu quan els xiquets no paren de donar febra a casa. Ara és un poc bèstia, però cal pensar que en una casa podien juntar-se 8 o 9 fills i no n’hi havia per a tots. Els vetlatoris no venien bé a l’Esglèsia i el poder els va prohibir, tot i que a la Llosa de Ranes s’han continuat celebrant i a mi m’ho contà la tia Matilde, la soldaeta. A?l’Olleria sé que eren els xiquets de comunió els qui traslladaven el cadàver en cintes al cementiri. Els albats eren soterrats amb la robeta i els seus joguets. I qui no podia pagar-se una tomba, els soterrava darrere de la portella de casa, una costum que s’ha trobat Grècia, ja veus!
-No li ha sorprès tot aquest moviment en torn a vosté?
-M’ha pillat desprevingut, clar. Porte més de 30 anys pegant bacs i del tric al trac s’ha revolucionat tot. Per algun costat havia de rebentar tot açò. La cultura dels valencians necessita autoestima i un carro de normalitat, això és el que veig. Es nota que s’ha format un moviment musical de base, sorgit de les bandes de música, que vol fer coses en la seua llengua amb normalitat i això és el que s’ha de promoure per part dels qui tenen els diners.
-Amb tant d’èxit estarà tocant-los.
-Mira com serà que el disc que estic gravant vaig a pagar-me’l jo amb un prèstec!
-Els bancs els tenen molt fondos.
-Algú caurà, no patisques. I si ix bé i es venen, bo; i si no, que quede com una aportació del Boti al folclore dels valencians. Això s’ha d’agarrar amb paciència, aventar l’aire conforme vinga i quan s’acabe palmes.
-Això si, no deixa de fer concerts i el busquen seguit, seguit?
-No em puc queixar, és veritat, però a molts llocs anem per la gasolina i la paella, eh! Què em fer?, açò està muntat per a quatre.
-Quines coses estan sorprenent-lo del seu èxit?
-Et riuràs, però que crec que l’avanç més important és que les meues cançons hagen arribat a ser “politonos” de mòbil. El vaig sentir perquè el duia un xiquet de nou anys i em vaig cagar damunt. Després, que a un concert d’Obrint a Barcelona, mils de persones canten amb tu La Malaguenya de Barxeta és per a morir-se. O que arribes a Crevillent i que l’entrada siga a 5 euros i s’òmpliga quan pensaves que allà no anava a entrar ni la humitat, són coses que es queden gravades. Però és que a Torroella de Montgrí, a un festival que tots anaven de “pajarita”, Miquel Gil i tota la meua banda muntàrem un espectacle que encara tremole al recordar-lo. Però pense que el més gran és que haja pogut connectar amb la gent menuda i els joves. Són el futur.

divendres, 1 de maig de 2009

CLUB DE LECTURA I DIÀLEG AMB L'ESCRIPTOR

PIQUEU AL TÍTOL PER VEURE FOTOS DELS ESDEVENIMENTS
Acabem una setmana carregadeta de tertúlies literàries tan profitoses com joioses.
En primer lloc hi destaquem el NOSTRE CLUB DE LECTURA, ens colpeix que s’haja assolit com a activitat periòdica i que en totes les seues convocatòries compte amb un nombrós públic on podem trobar lectors de qualsevol tipus: pares, mares, professors i el que és més important vosaltres, els alumnes.
Dimecres passat la tertúlia va estar més que animada i meravellosament introduïda per les lectures dels alumnes de 4rt ESO A: Miguel Fuster, Tara Tendero, Marta Albaladejo; 4rt ESO C: Ian Galazka, Anna Tàrrega; 2n Batxillerat Científic: José Cervera i 2n Batxillerat Humanístic: Rocío López.
David Culebra, de diversificació de 3r., va ser clau perquè el suport audiovisual fóra perfecte, així com els seus companys que s’encarregaren de condicionar la Biblioteca per a l’esdeveniment.
Juan Martínez va col.laborar posant efectes especials a un dels powers points.
El llibre protagonista, Una palabra tuya, d’Elvira Lindo, va provocar opinions contradictòries i polèmiques, quasi tantes com persones hi eren presents, però això és del que es tracta: comparar les sensacions que ens ha suggerit un llibre, a més a més així es genera un col·loqui variat i ric. Gràcies a tots els participants.
Mostrem una selecció del text d'Elvira Lindo Leer a su lado, lllegit per l'alumnat abans esmentat:
"Leer. Leer porque ya nadie quiere contarte un cuento. Leer hasta que te apaguen la luz. Leer libros de Tintín en casa de tu abuelo. Leer porque quieres estar solo. Leer aquello que aún no has vivido. Leer para presumir. Leer para consolarte de un abandono. Leer mientras esperas. Leer por puro gusto. Leer para aprender. Leer un libro que no quieres que se acabe. Leer un coñazo impresionante. Leerle a tu hijo. Leerle hasta que se quede dormido. Leerle el Tintín que tú leíste. Leerle para que aprenda a estar solo. Releer. Leer sólo aquello que te emocione. Leer por amor. Leer a su lado."

D’altra banda els alumnes de 2n. De Batxillerat participaven al dia següent en El Diàleg amb l’escriptor i els lectors joves, que organitza la Universitat de València.
Com ja sabeu (llegiu el post d’ahir) Mª Pilar Pérez, de 2n. Batxillerat Científic, va guanyar un accèssit en el concurs que convoca el bloc del Diàleg. A tots ens va omplir de goig el seu èxit en el saló d’actes de la Facultat de Filologia, cosa que es va posar de manifest amb intensos i llargs aplaudiments. El microrelat de Pilar és molt bo (no deixeu de llegir-lo) i el que és més important reflexa una lectura reflexionada i personalitzada de Línia Blava que al remat era del que es tractava.
Quant al diàleg amb l'escriptor Ramon Solsona va tornar a demostrar com les obres literàries, una vegada publicades pertanyen als lectors, i cadascú fa la seua pròpia i, sovint, intransferible interpretació.
Així doncs, a pesar de la feina i les dificultats d’horari, el 2n. De Batxillerat està a punt d’acabar i ara només pensen a estudiar, tot ha merescut la pena i crec que poc a poc, estem aconseguint el que és el nostre objectiu clau com a ensenyants de llengua: assolir el gust per la lectura.

video