dijous, 28 de gener de 2010

ANÀLISI D'AFORISMES




1r. AFORISME D'HIPÒCRATES: LA VIDA ÉS CURTA I L'ART ÉS LLARG
.
Farem avui una activitat sobre Aforismes:
  • 1r. Què és un aforisme? busqueu al diccionari la definció. Completeu la recerca amb els mots: màxima, sentència, adagi, proverbi, refrany, dita.2n. Tria d'Aforismes. Justificació de la tria.
  • 3r De què parlen els aforismes que heu triat, des del vostre punt de vista?
  • 4t Els aforismes que heu triat us suggereixen alguna situació coneguda per vosaltres?
  • 5é Amb quina paraula o paraules els relacionaríeu? positives o negatives?
  • 6é Com explicaríeu el tema de l'aforisme amb una història, o amb algun tipus de música o imatge de televisió?
  • 7é Heu viscut mai una situació relacionada d'alguna manera amb els aforismes triats
Per acabar realitzareu una presentació visual de l'Aforisme. Aneua a l'apartat documents on trobareu el mètode que cal seguir.
Sent, i oblide.
Veig, i recorde.
Faig, i entenc.
Confuci

Podeu consultar altres aforismes

Agraïments a Oreto Doménech autora del treball Un acostament a Fuster d'on hem tret les activitats.

FUSTER POETA

Avui altra prespectiva de Fuster menys coneguda, la de poeta. Gaudiu de la famosa interpretació que de Criatura Dolcíssima va fer Lluís Llach:



CRIATURA DOLCÍSSIMA (Escrit per al silenci)
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

Picant ací accedireu a una interpretació del poema.

dimecres, 27 de gener de 2010



Las espigas surrealistas de Maruja Mallo
La Academia de Bellas Artes de San Fernando muestra una antológica con 140 obras

ÁNGELES GARCÍA - Madrid - 27/01/2010

De ella decía Dalí que era mitad ángel, mitad marisco. Se la ha vinculado a la Generación del 27 y al Movimiento Surrealista. Pero Maruja Mallo (Viveiro, 1902-Madrid, 1995) fue mucho más que todo eso. Tremendista, meticulosa, mujer de gran carácter, su imagen está también ligada a la modernidad de los años 80. La Academia de Bellas Artes de San Fernando, de la que fue alumna, abre por primera vez sus puertas a una antológica protagonizada por una mujer. Son más de 140 obras que hablan de su forma de entender el arte y del papel que jugó en el mundo artístico.

Organizada por Caixa Galicia y SECC, la mayor parte de las obras las obras proceden de coleccionistas privados de España, Francia, Argentina y Estados Unidos. Fernando Huici y Ramón Pérez de Ayala han optado por el orden cronológico para montar la exposición. Arranca con una selección de las ilustraciones que en torno a 1927 realizó para la Revista de Occidente. Son lienzos protagonizados por escenas cinematográficas y por verbenas. Mallo, nacida Ana María Gómez González, se había trasladado con su familia a Madrid cuando contaba once años y muy pronto había mostrado su interés por el mundo de la pintura.

En la Escuela de Bellas Artes se hizo con una fama de rebelde que ya no abandonaría en toda su vida. Allí hizo amistad con Dalí y luego, en la Residencia de Estudiantes se integró desde el primer día con Buñuel, García Lorca, Pepín Bello y Rafael Alberti. Con este vivió uno de sus grandes amores de juventud hasta que el poeta gaditano la abandonó por María Teresa León. Pero es Ortega y Gasset quien le da la primera oportunidad para mostrar su talento. Varios ejemplares de la Revista de Occidente muestran escenas de vida urbana. Mallo retomaría esa colaboración a su vuelta a España después de décadas de exilio, ya en los años 60. Son años en los que además de fiestas populares, sus trabajos se centran en el deporte y en los objetos.

Siguen las escenas urbanas con barras de bar ocupadas por cócteles y los dibujos que realizó para ilustrar "La pájara pinta" de Rafael Alberti. Y de ahí se entra a una de sus etapas más inquietantes, la serie titulada Cloacas y campanarios , una colección de lienzos protagonizada por esqueletos retorcidos y pintada en tonos oscuros. La joya de este apartado es Antro de fósiles, pintada en 1932 y casi la única a la que se le había perdido la pista. Se sabía que existía porque la artista tenía fichadas cada una de sus obras. Tanto con los detalles técnicos como con su destino. De esta pieza en concreto no se sabía nada hasta que en la pasada edición de la FIAC de París la vió el galerista madrileño Guillermo de Osma, gran coleccionista y conocedor de la obra de Maruja Mallo. Estaba expuesta para ser subastada en diciembre y De Osma no dudó en pujar. Durante todo este tiempo había permanecido en manos de un coleccionista francés.

Antes de entrar en su etapa propiamente surrealista, se exponen varios retratos de Maruja Mallo en los que se la ve como la mujer sofisticada y un punto extravagante que siempre fue. Con el rostro intensamente maquillado, luce dos piezas de baño con estampados realizados por ella misma. Su forma de presentarse en el mundo y sus cuadros llenos de tétricos esqueletos y espantapájaros sedujeron tanto a los surrealistas franceses que el propio Andrè Bretón adquirió una de sus obras en la galería Pierre Loeb. Al volver a España, entra en lo que Fernando Huici considera que es, seguramente, su etapa creativa más importante. De la mano del uruguayo Joaquín Torres García indaga en las estructuras geométricas del crecimiento del mundo vegetal . Cree que hay que imitar la forma de crear de la Naturaleza y muestra un mundo lleno de interiores de frutas y flores que recuerdan los puros estudios de líneas de los constructivistas.

La Guerra Civil le sorprende en plenas misiones pedagógicas en Galicia. Intenta escapar por Portugal, pero su marido, miembro del POUM es devuelto a España. A ella le ayuda la poetisa chilena Gabriela Mistral, embajadora de Chile en Lisboa. En 1939 pinta la que para ella es su obra más importante, su particular Guernica. La titula El canto de la espiga y forma parte de la serie La religión del trabajo, unas pinturas de trazo muy definido en las que ensalza el mundo del trabajo en el campo. Como hace otras muchas veces, falsifica la fecha y pone 1929 para hacer ver que era un encargo de la República. De los años de América lleva a su obra los retratos de gente de otras razas, de flores ajenas a Europa, de objetos marinos encontrados en sus largos paseos por las playas. Pero ya no volverá a pintar con el entusiasmo de antes.

Sede y fechas: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando . C/ Alcalá, 13. Madrid. Del 27 de enero al 4 de abril de 2010. Horario: Martes a viernes: 10 a 14 y 17 a 20 h. Lunes, sábados, domingos y festivos: 10 a 14 h. Entrada gratuita

EL IPAD SEGÚN FORGES

EL IPAD


Apple desvela el iPad
El nuevo ordenador tiene una pantalla de 9,7 pulgadas.- El modelo más barato costará 499 dólares.- Ofrecerá descarga de libros digitales

LAIA REVENTÓS - San Francisco - 27/01/2010

A las siete de la tarde (hora española) Apple ha iniciado una de las ceremonias más esperadas en el planeta de la tecnología de los últimos meses: la presentación de su primera gran novedad del año. Apple ha convocado a los medios de comunicación internacionales en San Francisco, entre ellos a EL PAÍS. Unos 200 periodistas cubren la presentación. Steve Jobs ha aparecido en el escenario para anunciar que quiere presentar un mágico y revolucionario producto. Se llama iPad. Pero antes, dice, dará algunos datos. Del iPod se han vendido 250 millones de aparatos y en la tienda de aplicaciones de Apple se han hecho tres mil millones de descargas en 18 meses. A la hora de crear un nuevo producto, reflexiona, "debía ser realmente bueno y hacer cosas importantes". Este concepto incluye navegación por Internet, correo, fotos, vídeos, música, juegos y lecturas de diarios y libros. "Algunos piensan que los netbook son la fórmula. Son sólo portátiles baratos. Creo que tenemos algo mejor", ha dicho refiriéndose al iPad. Elogia la experiencia de navegación que ofrece y lo sitúa entre el teléfono inteligente y el ordenador portátil

* iPad revoluciona las búsquedas en Google

* Las ventas de iPhone y Mac disparan los beneficios de Apple

Tras mostrar cómo se pueden ver películas (visiona una secuencia de 'Up') y leer diarios, da las características técnicas del aparato: pesa 680 gramos y tiene una pantalla de 9,7 pulgadas y una batería que puede durar 10 horas. El procesador (1 Ghz) es propio de Apple y ofrecerá distintos modelos con distintas capacidades de memoria (16, 32 y 64 GB). En función de su capacidad de memoria los precios serán de 499 dólares, 599 y 699, respectivamente. A ellos habrá que añadir 130 dólares en el caso de conexión 3G. Los modelos con conexión wi-fi llegarán a las tiendas en 60 días. Los otros, en 90 días. Apple ofrece un teclado físico opcional. Aunque no lleva cámara ofrece un kit de conexión USB para la cámara o una ranura para las tarjetas. No es un teléfono y se acompaña de una funda que permite colocarlo verticalmente.

El ordenador podrá disfrutar de todas las aplicaciones del teléfono iPhone. La conexión 3G en Estados Unidos se hará con ATT y tarifa plana. Un representante de la empresa de videojuegos Gameloft ofrece una demostración del potencial del iPad y el manejo táctil de la pantalla. Otro tanto hace Electronic Arts. También un representante del diario The New York Times, que ha estado disfrutando tres semanas del iPad, muestra sus posibilidades como soporte para la lectura de periódicos.

El iPad también permite su uso como lector de libros electrónicos en formato ePub. Se crea una aplicación y tienda en línea, iBooks, para su descarga. Los precios, según había publicado The Wall Street Journal, irán entre 12,99 y 14,99 dólares con ofertas por debajo de los 10 dólares. La empresa anuncia que ha llegado a acuerdos con distintas editoriales, como Penguin, MacMillian y Harper Collins. Steve Jobs ha hecho una mención en el acto al libro electrónico de Amazon, Kindle, elogiando su oferta pionera, pero ha sido un homenaje malicioso. Lo ha citado para asegurar que el iPad lo superará. Otro representante de Apple ha subido al escenario para presentar iWork, una suite de aplicaciones para trabajar en el iPad.
iPad revoluciona las búsquedas en Google

ADRIÁN SEGOVIA

Ya hay 1,6 millones aproximadamente de páginas indexadas en Google España desde que se conoció el nombre del nuevo iPad de Apple. La palabra ha desquiciado al buscador, que ha empezado a intentar organizar los resultados conforme aparecían los oportunos. Lo más curioso ha sido que por IPAD, Google tiene posicionado como primer resultado al Instituto de Artes y Diseño de Perú. Seguramente, esta institución ha recibido cientos de visitas de usuarios que perseguían información sobre el iPad de Apple. De momento, la voracidad de los internautas no ha tumbado su página, que sigue recibiendo al sorprendido visitante.

Los primeros resultados que Google ofrecía antes de que se conociera oficialmente el nombre de iPad eran blogs que apostaban porque ésta sería la marca que elegirían los responsables de Apple. Ahora le toca el turno a Google para incorporar enlaces que se ajusten a la realidad de lo que el usuario quiere encontrar. Otra revolución se ha producido en Twitter donde las marcas de Apple tienen casi la mitad de los trending topics (temas de actualidad de los que más se está hablando) acaparados.

dilluns, 25 de gener de 2010

2n. TAST D'AFORISMES


Avui us oferesc la 2na. selecció d'aforismes del nostre convidat, Isidre Crespo. Segura estic que us ajudaran a completar la lectura.

«Fusterianament» jove (en aforismes)


1. És un deure dels joves espantar sistemàticament els vells, ni que siga per evitar que s’adormen del tot. [p.54,3] [Consells, proverbis i insolències, 1968]

2. Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix. [p.56,4] [CPI, 1968]

3. Tal com va el món, vindrà un dia en què ser jove serà un mèrit. [p.120,1] [Consells, proverbis i insolències, 1968]

4. UNA JOVENTUT CADA DEU ANYS.- En deixar de ser joves, el cinisme, o l’escepticisme, el projectem sobre els qui vénen rere nostre. I no ho fem de mala fe, sinó per precaució... (Puntualització: 1968) [10-IX-1959] [Diari (1952/1960) (1969)]

5. VELLS I JOVES.- Els joves es fan vells, i els vells es moren: gràcies a Déu, siga dit de passada. I això és la vida... [3-IV-1959] [Diari (1952/1960) (1969)]

6. JOVES, VELLS....- Els joves no escriuen: «viuen». [Babels i babilònies (1972)]

7. JOVES, VELLS....- Ser «jove» com cal –com Déu mana- ha de ser «ser vell» des de l’entrada. [Babels i babilònies (1972)]

8. JOVES, VELLS....- La joventut és «una cosa» de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades. [Babels i babilònies (1972)]

9. ELS VELLS, VERDS...?.- Quan s’és jove, el cos s’avança a la fantasia, i la provoca; quan les glàndules i els músculs van carregats d’anys, la fantasia els sobreviu, més eixerida que mai, amb les seues experiències traduïdes en memòria punyent... [Babels i babilònies (1972)]

10. «QUAN VOUS SEREZ BIEN VIEILLE...»[1].- La «joventut» –el «ser jove»- no és un argument. És una «situació». [El món de cada dia[2] [1968-73] (1984)]

11. NOTAS PARA PASAR EL RATO.- A veces, oyendo hablar a la gente joven más honestamente excitada, uno saca la consecuencia de que ven muchas cosas a través del prisma de los «libros de caballerías». Y lo curioso es que nunca han leído una sola página del género. [Contra Unamuno y los demás (1975)]

12. «QUAND VOUS SEREZ BIEN VIEILLE...» [1970].- Ho he escrit més d’una vegada: un jove no és un vell-més-jove, un pre-vell, un candidat-a-vell; no; un jove és una espècie zoològica distinta del vell. [Elogi del meu poble [1944-1991] (1997)]


[1] Quan vós sereu ben major.

[2] Publicat al mateix volum que Causar-se d’esperar (Ed. 62 / Orbis1984)

diumenge, 24 de gener de 2010

CLUB DE LECTURA: FUSTER


Com ja vam anunciar la setmana passada el 1r. Club de Lectura del curs 09/10 serà el 17 de febrer a les 15.30h i el dedicarem als escrits de Fuster, ens centrarem en la vessant del Fuster assagista, sobretot el seu assaig breu, els aforismes i altres escrits de característiques semblants.
Els llibres Ser Joan Fuster i Aforismes seran el nostre marc de partida, a més d'alguna entrada del Diccionari per a ociosos (a la banda dreta).
Ens acompanyarà Isidre Crespo, autor de la recopilació d'Aforismes, de Bromera, i esperem que siga del vostre interés (Diccionari per a ociosos, pàgina 35) malgrat que, d'entrada, l'assaig sembla un gènere més àrid que la narrativa.
De segur que en llegir els llibres la vostra opinió és diferent.

dijous, 21 de gener de 2010

HERTA MÜLLER EN VALENCIÀ DE LA MÀ DE BROMERA





Ja estan disponibles a les llibreries les dues primeres obres en la nostra llengua de Herta Müller, Premi Nobel de Literatura 2009. Es tracta de L’home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor, que Bromera ha publicat en la col·lecció «L’Eclèctica» coincidint amb la concessió del guardó que l’escriptora d’origen romanés rebrà hui a la seu de l’Acadèmia Sueca.

Ambdós títols són ben representatius de la literatura de Müller que «dibuixa els paisatges dels desposseïts amb la concentració de la poesia i l’objectivitat de la prosa», segons va afirmar el portaveu de l’acadèmia en anunciar el guardó el passat mes d’octubre. A més, per a la primavera de 2010, l’editorial ja està preparant l’edició de dues obres més de Müller: En terres baixes i Atemschaukel (títol encara pendent de traducció), considerada per la crítica internacional l’obra més poderosa de l’autora.

L’escriptora germanoromanesa va pronunciar dimarts a Estocolm el discurs previ a la recepció del premi, en el qual va recordar les víctimes de totes les dictadures mitjançant la seua història i la de la seua família. «Tens un mocador?, em preguntava ma mare cada matí a la porta de casa». D’aquesta manera començava el text que va llegir Müller i que va servir a l’autora per a lligar situacions diverses, per a formar un collage d’experiències humanes marcades per les dictadures del segle xx.

Així, amb una sola paraula carregada de simbolisme, mocador, va concloure també fent una reflexió amarga sobre la condició humana: «Pot ser que, des de sempre, la pregunta pel mocador no faça referència en absolut a aquest, sinó a l’extrema soledat de l’èsser humà».

«Els objectes no saben del seu propi material, els gestos no saben de sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens permeten emprar, més lliures ens tornem».

Així va expressar Müller el doble fil del seu instrument de treball, la paraula, teixit d’una obra amb peces com L’home és un gran faisà en el món o La bèstia del cor, però que li va ser negada sota la dictadura de Ceausescu. En el primer dels dos títols, l’autora retrata la desintegració d’una comunitat germànica a la Romania rural, dins d’una atmosfera opressiva d’insòlita cruesa. Sens dubte, és un relat que palesa la qualitat literària de Müller per la vivor de les imatges que empra, el ritme i la modulació de la prosa.

D’altra banda, La bèstia del cor, distingida amb el premi IMPAC, narra la història d’un grup d’amics, estudiants, professors i enginyers aniquilats per la mirada omnipresent i opressiva de la dictadura romanesa. Müller ofereix en aquesta obra una reflexió sobre la sinceritat i l’engany, sobre com les persones «es converteixen en un error elles mateixes».

Considerada una de les últimes veus que demana justícia per als desemparats i oblidats per la Història, la literatura de Herta Müller és qualificada de combativa, dura, lúcida i mordaç, amb elevades dosis de lirisme. La seua obra està impregnada de vivències personals, com ella mateixa ha explicat: «Tot el que he escrit està relacionat amb el que em va tocar viure durant trenta anys sota una dictadura», i s’erigeix així en símbol de la defensa de les minories i contra els totalitarismes.

Herta Müller (Nitchidorf, Romania, 1953) descendeix de la minoria alemanya a Romania. Va estudiar filologia germànica i romanesa a la Universitat de Timisoara i, pel seu paper en defensa dels drets d’aquesta minoria, es va veure obligada a exiliar-se a Berlín, on viu des del 1987. Membre de l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura i autora de més d’una vintena de llibres entre novel·les, poesia i assaig, traduïts a nombroses llengües, ha estat guardonada amb alguns dels premis més importants d’Alemanya, com ara el Kleist, el Würth, l’Aspekte i el Joseph Breitbach, als quals cal sumar la darrera distinció que ha rebut: el Premi Nobel de Literatura.
Comparteix-ho.

10 de desembre de 2009 Pica'm

dimarts, 19 de gener de 2010

HOMENATGE A ENRIC VALOR

La Coordinadora pel Valencià i l’Associació 9 d’octubre de Vilamarxant amb la col·laboració de Tàndem Edicions li dediquen el divendres 22 de gener un homenatge a Enric Valor de qui recentment es commemora el 10é aniversari de la seua mort.

Rosa Serrano i Llorenç Giménez seran a la seu del Camp de Túria de la Coordinadora pel Valencià (C/Font Nova, 5 de Vilamarxant), per explicar històries, rondalles, succeïts sobre Enric Valor i la seua obra tot recordant un valencià dels més importants del segle XX.

A partir de les 20:00 hores, mestres i xiquets de la comarca tenen un encontre ineludible. Els records i els moments que Enric Valor va passar pel Camp de Túria, per la serra Calderona, i van anar deixant petja a la llengua i a tantes coses.

Programa d’activitats.

20 hores - Xerrada “La vida i obra d’Enric Valor” a càrrec de l’escriptora i editora Rosa Serrano (Tàndem edicions). Projecció d’un breu audiovisual sobre Enric Valor.

21 hores - Sopar de germanor (cadascú es porta el sopar i la picadeta la posen l’Associació 9 d’Octubre i la Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria).

22′15 hores - Narració i lectura de rondalles d’Enric Valor, a càrrec de Llorenç Giménez.

dilluns, 18 de gener de 2010

RONDALLES D'ENRIC VALOR


Aprofitant l'avinentesa del recent aniversari de la mort d'Enric Valor avui llegireu una de les seues rondalles.
També ens convindrà passejar pels blocs amics i informar-vos sobre la seua figura.

ELS ENGANYS DE LES DONES
.
Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:
—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.
—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort.
—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.
—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, "en curiós", per mig del poble.
I es posaren a riure totes tres.
Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova. Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap a vall. Pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.
Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.
—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?
—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.
—Tu! Tu!—insistia la dona.
La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits.
Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l'esperava vestida de dol.
—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.
—Però, qui s'ha mort?
—El teu amic Toni.
Ella tota disposta ,se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:
—Hala, anem, que ens esperen.
—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca "en curiós"?
—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a faltar.
I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va dir:
—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas "en curiós".
Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.
catacric catacrac
conte contat
conta acabat



AFORISMES, 1R. TAST

El mes pròxim Fuster serà el protagonista del nostre Club de Lectura.
Com us vinc anunciant comptarem amb la presència d'un notable estudiós de la seua obra (a qui ja coneixeu pel recull d'Aforismes que esteu llegint) el professor Isidre Crespo a qui li agraïm la seua predisposició de bestreta.
Per fer un 1r. tast del que comentarem ací us deixe un recull d'aforismes que m'acaba d'enviar sobre la lectura i els llibres:

Fuster, de llibres i lectures

1. ¿Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me.» (J. Fuster. CPI )
2. «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.» (CPI)
3. «Si sou capaços de llegir Huxley a dosis massives, acabareu imaginant-vos-el com un temible, incessant, pròdiga, miraculosa, inútil màquina de pensar.» (CPI)
4. «La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir.» (J. Fuster. CPI)
5. «Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula escrita, bé siga per se , bé siga a contrario sensu , acaba sempre per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir.» (CPI)
6. «Sort que Hegel és tan pesat de llegir. Si no, avui, tothom seria hegelià .» (CPI)
7. «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.» ( CPI)
8. «Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten.» (CPI)
9. Temeu l’home d’un sol llibre. («L’art de llegir». El món.31-XII-82)
10. «Un bon llibre sempre és una provocació». [CPI, p. 145]
11. «Llegir no és fugir. Encara que hi haja molts que no cerquen en la literatura sinó el succedani honorable d'un estupefaent, llegir és tot el contrari d'embriagar-se o d'ensopir-se. Es llegeix per comprendre's un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps, i fins i tot per comprendre el passat, el qual és, també, passat nostre». [DO, «lectura»]
12. «L'amor a les coses i als homes...es manifesta igualment en el gust lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera» [DO, «Lectura»]
13. Hom llegeix...per "distreure's", per "divertir-se". La lectura literària s'intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs. [...] Però la literatura no pot dissoldre's en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu... La poesia i la novel•la viuen de l'home, es lliguen a ell, l'han de cantar o narrar: cantar o narrar les seues il•lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que s'enfronta amb el fenomen estètic en si, s'embolica i es compromet amb el fragment d'humanitat que el llibre l'ofereix. [DO. «Lectura»]
14. «Ben mirat, avui ja no hi ha analfabets. L'analfabetisme no és únicament la simple ignorància de llegir i escriure; és un tipus de "civilització" ben definit...El nostre món ja no necessita la "lletra". Hi ha uns aparells, unes tècniques, que la fan supèrflua, sense, per això, restringir-ne l'eficàcia. Els oients de la ràdio, els assidus a les sales de projecció cinematogràfica, els peoners de la contemplació televisiva, ni llegeixen, ni escriuen, sobretot no escriuen. Una massa considerable... s'aprofiten de l'alfabetització general d'una manera passiva... Hem deixat de ser analfabets. Què som?» [Diari, p.325,336]

dissabte, 16 de gener de 2010

ELS EXHIBIDORS CONTRA LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

Los exhibidores claman contra la ley del cine catalán

El sector augura pérdidas económicas del 14% en un año

FERMÍN ROBLES - Barcelona - 16/01/2010

La polémica ley del cine en Cataluña continúa despertando el rechazo del sector. Ayer, sindicatos y exhibidores firmaron un manifiesto conjunto contra el proyecto de ley aprobado esta semana y que obligará a doblar o subtitular al catalán la mitad de las copias de los filmes de estreno, a excepción de los europeos (para éstos, la exigencia es sólo para aquellas películas con más de 15 copias). Los firmantes del texto creen que los planes del Gobierno catalán provocarán "unas pérdidas económicas de al menos el 14% en el primer año", además de la pérdida de unos 1.800 puestos de trabajo.
Entre 2003 y 2008, las salas perdieron siete millones de espectadores.
Según CC OO, las empresas de cine podrían despedir a 1.800 trabajadores.

Los sindicatos CC OO y CGT, que representan al 77% de los trabajadores del sector, y el Gremio de Empresarios de Cines en Cataluña -aglutinadores del 81% del mercado- quisieron dejar clara su férrea oposición al endurecimiento de una ley que creen que pone en riesgo la "viabilidad" del sector. Consideran que el texto demuestra que el Gobierno autonómico desconoce la realidad económica de las salas, que entre 2003 y 2008 perdieron siete millones de espectadores a causa de males como la piratería o "el poco éxito del producto autóctono, elaborado a espaldas del público y pensado sólo para recibir subvenciones". La nueva ley, auguran, agravará todavía más la situación y puede conducir al "cierre de empresas". Según sus estimaciones, sólo el 21% de los espectadores escoge ver una película en catalán, de manera que el aumento en la oferta de películas en esta lengua no resultará rentable.

Los exhibidores ven el futuro muy negro. "Las majors no estrenarán bajo la imposición de cuotas lingüísticas. Y no nos engañemos, si no me dan Avatar, nadie me podrá compensar de ninguna manera", explicaba Camilo Tarrazón, presidente del Gremio de Empresarios de Cine en Cataluña. "Conocíamos la voluntad de Cultura de imponer cuotas, pero esperábamos que el presidente Montilla pusiera sentido común. Esta es una ley de política lingüística, no de cine. Y sólo hay un motivo para aprobarla con carácter de urgencia: que la consejería no ha hecho los deberes y se acaba la legislatura".

En CC OO creen que la consejería está "obcecada" y lamentan que no haya aceptado ninguna de las enmiendas propuestas por el sector. Ahora están a la espera de reunirse con la consejería de Trabajo o con el presidente de la Generalitat, José Montilla.

Los sindicatos ven con buenos ojos la creación de una red de cines en catalán, propuesta por exhibidores y distribuidores, que incluiría 53 pantallas repartidas por todo el territorio y tendría al menos una en cada gran multicine. "Un comité escogería 20 títulos entre las 50 películas más taquilleras para componer la programación, y en función de la demanda, la oferta podría aumentarse. Los distribuidores y el Gobierno han de acordar quién pagará el doblaje, eso sí", explica Tarrazón.

Ésa es una alternativa a la ley, que los exhibidores creen que llegará muy pronto. En unos cinco años, con la digitalización de las salas, ofrecer ambas versiones será más fácil e incluso cada butaca permitirá escoger al espectador en qué idioma quiere seguir la película mediante unos auriculares.

En la consejería de Cultura de la Generalitat, en cambio, ven la iniciativa "insuficiente", ya que calculan que el cine doblado pasaría entonces del 3% actual al 8% nada más.

Al debate sobre si existe un público para el cine en catalán se sumó también ayer la Plataforma per la Llengua con un estudio que viene a apoyar la necesidad de la ley. El texto subraya que, a excepción del catalán, "no hay lengua oficial de unos nueve millones de espectadores potenciales que no tenga garantizado el acceso normal al cine en esa lengua".

Si se deja en manos de las grandes compañías la decisión de doblar o no, es difícil pensar que acabarán haciendo el gasto. Hasta ahora, las sesiones en catalán son minoritarias. Del total de las proyecciones que los cines catalanes hicieron durante 2007, únicamente un 3% de las sesiones eran en catalán. Eso, a pesar de que el catalán es de los espectadores que más frecuenta las salas. Según los datos del estudio, Cataluña ocupa la segunda posición en recaudación de cine por habitante en Europa, sólo por detrás de Irlanda.

Desde el Gremio de Empresarios de cine argumentan que antes de aprobar la ley y prever sanciones habría que crear un público. "Las grandes compañías no van a invertir en doblar una película al castellano y al catalán para recaudar lo mismo", opina Tarrazón. El Gobierno replica que demanda hay, pero que hasta ahora el espectador no podía escoger.

El País

LA LLENGUA AL CINEMA I LA CAIXA DE PANDORA



El català és l'idioma més desprotegit a les sales de cinema.

La Plataforma per la Llengua presenta un estudi comparatiu de legislacions europees.

Bernat Salvà
Barcelona
Ult. Act. 16/01/2010 09:16 Avui

Un dels principals arguments de les majors per no distribuir còpies de les seves pel·lícules en català, que s'ha tornat a sentir fa poc, és que si es comença a normalitzar la nostra llengua a les sales de cinema, s'obrirà la capsa de Pandora i arreu d'Europa les minories lingüístiques exigiran el mateix. La Plataforma per la Llengua va presentar ahir un estudi que, segons el seu portaveu, Martí Gasull, desmenteix del tot aquesta tesi: "El català no és el cap, és la cua. Totes les situacions lingüístiques comparables que analitza l'estudi arreu d'Europa demostren que el tema ha estat ben resolt, amb la idiosincràsia i especificitats de cada territori. El català és l'excepció".

No és casual que la Plataforma per la Llengua hagi fet públic aquest estudi ara, quan el projecte de llei del cinema català ha estat aprovat pel govern i es debatrà al Parlament. "L'enviarem a tots els diputats que han de votar la llei i a tot el sector del cinema, per demostrar-los que no és res excepcional, és una llei normal si la comparem amb les legislacions europees". Aquesta entitat, que treballa des del 1996 per la normalització del català al cinema, fa una valoració "positiva" de la futura llei, però espera que no surti rebaixada del Parlament i considera important "el seu desplegament reglamentari: cal garantir que l'equitat en l'exhibició es compleixi; la llei se centra en la distribució".

Aquesta equitat, segons l'estudi presentat ahir, sí que existeix a Europa. "Enlloc hi ha cap llengua amb nou milions de parlants que estigui en la situació del català en l'exhibició", afirma l'autora de l'estudi, Gemma Ponsa. I posa diversos exemples: "La cobertura a una llengua es regula a través de lleis molt clares, com a Letònia, o a través de polítiques d'Estat que garanteixen els drets lingüístics de tots els ciutadans. És el cas, per exemple, de Bèlgica, on la presència del neerlandès es garanteix a través del doble subtitulatge o el doblatge".

CCOO i CGT, contra la llei

Ahir també es van produir gestos en contra de la llei. Els sindicats CCOO i CGT, que tenen el 77% de la representació dels treballadors al país, van signar ahir amb el Gremi d'Empresaris de Cines de Catalunya un manifest que denuncia "el perill que suposa el projecte de llei del cinema per a la viabilitat del sector i el futur dels seus treballadors".

divendres, 15 de gener de 2010


Los versos de Miguel Hernández llegarán a la Luna

E. MOLTÓ - Alicante - 14/01/2010 El País

Uno de sus deseos se cumplirá con motivo del centenario de su nacimiento. El poeta Miguel Hernández soñó que algún día sus poemas llegaran a la Luna. Y así será. Los versos de Perito en Lunas, del poeta de Orihuela, viajarán en un vuelo espacial. El director de la fundación que lleva el nombre del poeta, Juan José Sánchez Balaguer, explicó ayer que han contratado a una empresa estadounidense (Celestis) para que lleve en una cápsula los versos de Miguel Hernández a la superficie lunar.

El anuncio se hizo durante la presentación en Madrid de las más de 500 actividades que tendrán lugar en Orihuela con motivo del centenario. El Ayuntamiento de Orihuela destinará un presupuesto de 600.000 euros, y 1,5 millones de euros los aportará la Generalitat. La presentación, que se hizo en la sede del Instituto Cervantes, estuvo dirigida por la escritora Espido Freire y amenizada por las canciones que interpretó la cantante oriolana Esperanza Grau, quien puso voz y música a los versos del poeta.

Entre los actos, en los que colaboran todos los colectivos del pueblo de Orihuela, incluso la familia del poeta, que forma parte de la comisión nacional, como se encargó de recordar la alcaldesa de Orihuela, Mónica Lorente, destacan los conciertos de Joan Manuel Serrat. El cantante, además, volverá a grabar un disco con los versos de Hernández. Pero también actuarán en Orihuela Luis Eduardo Aute, José Mercé o Antonio Orozco.

Y bajo el título Pasión por el poeta también se celebrarán el Congreso Internacional Miguel Hernández, el V Foro Internacional de la Música Ciudad de Orihuela y un festival de cine. Además, se inaugurará el III Premio de Poesía Infantil, el de mayor dotación económica a nivel nacional en su categoría.

También está previsto llevar a cabo las rutas didácticas, que serán unas concentraciones que harán los colegios de toda España, con el nombre Miguel Hernández. Rutas Hernandianas. Y Orihuela será sede también de varios programas de radio de todo el Estado y escenario para la danza y el teatro.

En el acto de ayer también se presentó la web oficial municipal del centenario, www.pasionporelpoeta.es, el portal por el que se podrán conocer todas las actividades programadas y las novedades.

Casualmente ayer se cumplieron precisamente 80 años desde que Miguel Hernández publicó por primera vez sus poemas en la prensa. En el número 99 del Pueblo de Orihuela, según recordó Juan José Sánchez Balaguer.


Aquest serà un dels poemes que arribarà a la lluna, tal i com va somniar Miguel Hernández:

HORNO Y LUNA

Hay un constante estío de ceniza
para curtir la luna de la era,
más que aquella caliente que aquel ira,
y más, si menos, oro, duradera.
Una imposible y otra alcanzadiza,
¿hacia cuál de las dos haré carrera?
Oh,tú perito en lunas; que yo sepa
qué luna es de mejor sabor y cepa.

,

ENTREVISTES INTERESSANTS

Aquesta entrevista a Raimon, en el programa l'hora del lector (mireu l'enllaç a la banda dreta)i la que mantindran avui amb Manuel Baixauli em sembla que us resultaran profitoses per completar aquestes preguntes de literatura que tenim pendents.
A més a més avui en el programa, comentaran l'obra Joan Fuster L'home, mesura de totes les coses.

dimarts, 12 de gener de 2010

REALITAT, FICCIÓ I MRS. ROBINSON



Avui l'actualitat més xafardera ens recorda aquesta cançó de la pel·lícula El Graduat, i ens torna a demostrar que realitat i ficció es retroalimenten.
La Mrs. Robinson real ha protagonitzat una aventura privada, que per a desgràcia d'ella ha esdevingut pública, que va una miqueta més enllà de l'aventura de la Mrs. Robinson cinematogràfica perquè afegeix la vessant, sens dubte lletja, d'avarícia econòmica que li lleva tota la gràcia a la comprensible passió amorosa.
En tot cas un argument divertit per a converses de sobretaula que ens recorda (aprofitarem l'avinentesa per a enllaçar amb el nostre tema) com l'afirmació de Fuster "una anècdota d'alcova reial podia tindre conseqüències imprevisibles"(Diccionari per a ociosos, Atzar) continua tenint una aclaparadora actualitat: el marit de Mrs. Robinson ja ha dimitit (temporalment) del seu càrrec de 1r. ministre de Belfast i això que la seua muller no és cap reina d'èpoques llunyanes ...
Què haguera passat si a la beatíssima Iris Robinsons algú li haguera prestat els llibres de Fuster i haguera seguit els seus consells sobre la virtut de la prudència "no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò que vosaltres podeu ser en alguna ocasió"; doncs si haguera tingut eixa sort segurament aquestos dies no hi hauria xafardeig...

divendres, 8 de gener de 2010

DUES DONES GUANYADORES DE PREMIS LITERARIS



És absolutament gratificant comprovar com dues dones guanyem premis literaris tan importants com el Josep Pla i el Nadal, és l'evidència que tant en català com en castellà, la literatura escrita per dones és reconeguda i alcança el prestigi que en la nostra cultura es mereix.



Llegir, llegir, llegir, escriure, escriure, escriure, gaudir, gaudir, gaudir...aquest és el missatge.

ENTREVISTA A CLARA SÁNCHEZ


ENTREVISTA: CLARA SÁNCHEZ Ganadora del Premio Nadal

"El ser humano tiene una inclinación natural al abismo"

CARLES GELI - Barcelona - 08/01/2010

"Tengo como un detective en la cabeza que me hace buscar en el otro lo que no quiere darme; disfruto con lo que descubrimos sin que los otros quieran". Suerte que las entrevistas al ganador del Premio Nadal al día siguiente del evento son cortas, porque la afirmación de Clara Sánchez (Guadalajara, 1955) daría miedo si no fuera por su rostro afable.

"Somos detalles, pura psicología, mente sobre cuerpo: engañar, aprender..."

En cualquier caso, sirve como explicación de la alta densidad psicológica con la que suele vestir a sus personajes, recurso que también está en Lo que esconde tu nombre, su novena novela y con la que ha obtenido la 66 edición del decano de los galardones literarios. Un matrimonio nazi de ancianos de incógnito en la costa alicantina; Julián, un ex prisionero de Mauthausen que les da cerco, y la treintañera Sandra, que busca sentido a su vida mientras trabaja en casa del matrimonio, son los tres escenarios humanos en los que, en una mezcolanza de novela negra, tema histórico y relaciones humanas habla "sobre el miedo y el coraje, sobre la valentía para darse uno cuenta de a qué tenemos miedo".

Pregunta. Como amante de la psicología: ¿cómo explica que el hombre deje impune a gente que cometió tales barbaridades?

Respuesta. Es que el ser humano tiene una inclinación natural a buscar el abismo, lo turbio. Y eso explica que no se persiga a veces según a quién o que se siga a un dictador o que veamos por televisión según qué comportamientos sin inmutarnos; lo sensato, como concepto, nos aburre.

P. Sandra apunta a personaje naif: no sabe casi nada del nazismo, qué hacer de su vida y está muy alejada del resto...

R. En la novela, los ancianos o Julián arrastran su pasado como verdugos o como víctimas y frente a ellos coloco a Sandra, que sólo ha visto un par de documentales sobre nazis y está ahogada por los problemas del presente; representan dos momentos históricos muy cercanos en el tiempo pero casi en las antípodas psicológicamente: estamos ante una fractura generacional como nunca antes entre mayores y jóvenes y esto impide cierto aprendizaje de la vida porque lo más importante lo aprendemos, siempre, a través de personas.

P. ¿De ahí la importancia de la psicología?

R. Como decía Stendhal, somos detalles, pura psicología, mente sobre cuerpo: engañar, aprender... Para esta novela, partí de una imagen que vi en la prensa y luego me puse a pensar qué habrían hecho esos dos nazis, qué yogur con calcio debían comprar y luego me metí en su casa a partir de los ojos de Sandra...

P. Lleva nueve novelas en 20 años y dos grandes premios. ¿Se atreve con un primer balance?

R. Estoy sorprendida de escribir siempre novelas sobre la actualidad, del presente, porque es en el presente cuando sentimos el calor del sol y la vida; quizá sea una manera mía de intentar retenerlo; igual escribo porque deseo poner este mundo tan cambiante en la mesa y frenarlo y pensar sobre él; lo que uno pone cuando escribe es el carácter.

P. ¿Y de qué otros caracteres se siente gemela?

R. De la tradición de Otra vuelta de tuerca, de Henry James: ir desvelando el trasfondo de las personas desde lo formal con estructuras sencillas porque el lector no tiene porqué ser fontanero. Contrapunto, de Huxley, Dos Passos y la novela negra también completan ese mundo.

P. ¿Naturalismo?

R. No, siempre hay algo kafkiano: este mundo me parece extraño.

P. ¿Extraño?

R. Sí, supongo que porque cambié mucho de lugar de vivir, mi padre era ferroviario y tanto cambio siempre produce una sensación de pérdida, de inestabilidad, de algo onírico; por eso me escondí en la lectura y el cine.

P. Hablando de cine, ponga casting a su novela.

R. El director, Martin Scorsese, por Uno de los nuestros pero también por La edad de la inocencia, eso de ofrecer dentro y fuera de uno... Julián tendría que ser Federico Luppi; para el matrimonio nazi necesito un casting y para Sandra, Scarlett Johansson con el pelo castaño. ¿O quizá una chica más dura?

ENTREVISTA A LLUCIA RAMIS

LLUCIA RAMIS GUANYADORA DEL 42È PREMI JOSEP PLA

«Barcelona és ‘egosurfing' total»

Com més ens busquem a internet (sí, allò de posar el nostre nom a Google per veure què diuen de nosaltres...), més insatisfets i perduts ens sentim. És l'esperit amb què Llucia Ramis (Palma, 1977) ha escrit la novel·la «Egosurfing». Destino la portarà a les llibreries el 4 de febrer

Llucia Ramis, ahir a l'hotel Palace. / Foto: QUIM PUIG.

Només ha dormit dues hores, però ningú ho diria. Xerra pels descosits, encadena rialles i tracta amb total naturalitat els periodistes que, l'endemà de rebre el premi Pla, se la disputen per fer-li les entrevistes a l'hotel Palace, antic Ritz. Bé, ella és també periodista. Quan va acabar la festa literària a altes hores de la matinada, va engegar el mòbil, que fins llavors havia resistit miraculosament desconnectat, i es va trobar amb «centenars» de missatges de felicitació. Però de molts no en sap l'origen perquè ha perdut una part de l'agenda. Les noves tecnologies no són perfectes. Per sort.

–Internet ens fa més egocèntrics?
–«Egocèntrics ho hem estat sempre. Això no és cap novetat. Sí ho és que internet, a més d'egocèntrics, ens fa vanitosos. Tu ara poses el teu nom a Google i et surten, no sé, 7.000 entrades i penses: ‘Ostres, sóc famós, sóc important.' Però, i si ningú més que tu ha posat el teu nom? Tu et busques a internet, sí, però pot ser que ningú et busqui a tu a internet.»
–Doncs jo he buscat Llucia Ramis. Avui [ahir per al lector] em sortien 50.000 entrades del seu nom a Google.
–«Ho hem buscat fa uns minuts i ens en sortien només 20.000!»
–Per tant, vostè també es busca a internet.
–«Poques vegades. I fa vergonya reconèixer-ho... Conec bastants escriptors, alguns de ben reconeguts, que ho fan i d'una manera quasi obsessiva cada nit abans d'anar a dormir. A mi no m'agrada perquè descobreixes coses que no vols saber. Hi ha gent que demana directament la meva mort en un lloc d'internet. Perquè ho he de saber jo, això!?»
–És al Facebook?
–«Des que vaig començar a escriure la novel·la. Vaig avisar a tothom: ‘Tot el que escriviu aquí és susceptible d'aparèixer al meu llibre.' És tan curiós: internet fa que establim relacions molt més poderoses, per molt fredes que siguin, amb gent que no coneixem de res que no pas amb els nostres germans o amb la nostra parella. Hi ha gent que conec poquíssim que m'ha escrit correus electrònics sobre problemes gravíssims de la seva vida. Avui en dia la intimitat cotitza a la baixa. Un exemple: la teva parella se'n va al lavabo, li espies el mòbil i descobreixes que s'envia missatges amb l'amant. Tu creus que tens tot el dret de tallar amb la teva parella perquè l'has enxampat? Perdona, però tu no tens cap dret de mirar-li el mòbil!»
–Com la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, Egosurfing també passa a la capital catalana. Perquè és tan dura amb la ciutat?
–«És egosurfing total. Barcelona es creu molt famosa, es creu el centre del món. Creu que està a l'altura de Londres, París, Nova York... I Barcelona diu que és més del què en realitat és. Diu que té més coses de les que en realitat ofereix. La novel·la parla també d'una Barcelona que jo vaig conèixer quan hi vaig arribar, fa catorze anys, i que ha desaparegut. T'avanço que la meva pròxima novel·la no passarà a Barcelona, passarà a Mallorca i a Bèlgica [Ramis és filla de pare mallorquí i mare belga].»
–D'alguna manera o altra, la seva literatura sempre parla de vostè.
–«Jo no tinc imaginació, sóc periodista [riu]! Tot està basat en coses que m'han passat a mi o a algú que conec. Jo no podria fer una novel·la històrica.»
–Un altre punt en comú amb la seva novel·la anterior és que fa una dissecció de la seva generació. Per cert, també força dura.
–«A Egosurfing m'interessava sobretot parlar de les festes pijes. Penso que les classes socials encara estan bastant marcades en segons quins àmbits. Ja no som burgesos, ara som esnobs! Ah, però quan es casen i volen fer el seu niuet... deixen de trucar-te. I no és ranci, això?»
–Quins són els seus referents literaris?
–«No en tinc... A veure, et puc dir el que m'agrada llegir. M'agraden molt els retrats que fa dels personatges dins les ciutats Saul Bellow. Però jo no em puc comparar amb ell. De Bolaño, les seves grans històries de petites coses. Tampoc em puc comparar amb ell, és clar. Vols referents? La tele: House, El ala oeste de la Casa Blanca...»
–Molta influència audiovisual...
–«També Spotify, molta música; més que televisió, internet, la seva immediatesa.»
–El premi que ha rebut du el nom de Josep Pla. És també present en vostè?
–«I tant, i és obvi. Com a cronista, m'encanta. Tan de bo pogués escriure jo una cosa tan planera i brutal alhora.»
–Escriu amb la mateixa facilitat en català i en castellà?
–«En castellà, sóc molt més dura que en català. En castellà, sóc molt més bèstia. En català, més dolça. I no sé perquè...»

Darrera actualització ( Divendres, 8 de gener del 2010 02:00 ) Publicat a El Punt Barcelona 08-01-2010

dijous, 7 de gener de 2010

PERICO SAMBEAT AL CAFÉ CENTRAL DE MADRID

video

Esperem que gaudiu amb aquesta actuació i es desperte la vostra aficció pel jazz si encara no la teniu.

CLARA SÁNCHEZ PREMIO NADAL. LLUCIA RAMIS PREMI NARRATIVA PLA




Un "thriller" psicológico gana el Nadal. Clara Sánchez cuenta una historia de nazis en Lo que esconde tu nombre

CARLOS GELI Barcelona 06/01/2010


La temática nazi nunca pasa de moda y da buen abrigo, como pocos argumentos, al thriller y al juego psicológico. Y en este último ámbito la escritora Clara Sánchez se mueve desde hace casi 20 años muy bien. La incorporación de esos dos géneros a la historia de un superviviente del campo de Mathausen y de una joven desorientada que se cruzan con un viejo matrimonio de nazis en Lo que esconde tu nombre es lo que permitió ayer a la autora castellana alzarse en Barcelona con el 66 Premio Nadal de novela y los 18.000 euros que lo acompañan.

Clara Sánchez
Nacimiento:
01-03-1955
Lugar:
Guadalajara

Sólo ese dinero hizo compañía a Sánchez en el estrado cuando recogió el Nadal porque, quizá consecuencia de la crisis económica, en la noche de regreso del galardón más antiguo en activo de las letras españolas al que fuera histórico Ritz (hoy Palace) no se declaró por vez primera finalista, con el consecuente ahorro para la editorial convocante, Destino, de los 6.000 euros.

Un substrato de base real (la presencia de antiguos miembros nazis refugiados en el anonimato de la costa mediterránea española) dan pátina de verosimilitud a Lo que esconde tu nombre, como es habitual en la producción de Sánchez (Guadalajara, 1955): unos anclajes en el realismo para autorizar el buceo, la introspección en la vida de las personas.

En la obra, tres personajes permiten ese juego psicológico a la autora. Por un lado está Julián, octogenario superviviente de Mathausen, que retoma la labor de un amigo suyo que dedicó toda su vida a perseguir a los nazis que los torturaron. Siguiendo esas pistas está un anciano matrimonio alemán afincado desde hace años en un apartamento de la costa alicantina. Con esa en apariencia venerable pareja trabará cierta relación una joven embarazada que ha decidido quedarse unos días en el chalet de su hermana para reflexionar qué hacer con su vida. Julián la pondrá sobre aviso y le confesará que una red de nazis le presionan para que olvide el tema.

El cruce de vidas que mueve la novela es un clásico en la producción narrativa de Sánchez, que gusta de dar gran calado intimista a sus obras, algo que ya se entreveía en Piedras preciosas, el libro con el que debutó en las letras en 1989 esta filóloga, antigua profesora universitaria y actual colaboradora de EL PAÍS . No es distinta la noche (1990), El palacio varado (1993), Desde el mirador (1996) y El misterio de todos los días (1999) precedieron a Últimas noticias del paraíso (2000), con la que consiguió el premio Alfaguara de novela y un reconocimiento definitivo de crítica y público.

El asentamiento en su faceta de escritora le permitió dedicarse casi exclusivamente a esa labor y a su otra gran afición, el cine, que la llevó a ser una asidua al programa de TVE Qué grande es el cine.

Hasta la novela de ayer, Un millón de luces (2004) y Presentimiento (2008) completaban la producción de Sánchez y asentaban su juego constante entre los real, lo psicológico y lo onírico, así como un ritmo narrativo que, sin perder agilidad, no erxluye el pausado estilo narrativo que requieren muchas veces la reflexión introspectiva.

Puestos ya a romper moldes con el ahorro del finalista, el 42 premio Pla de narrativa catalana que completa la velada literaria se cerró apostando por Egosurfin, historia sobre un grupo de treintañeros de la "generación Ikea", que es como la periodista Llucia Ramis, la ganadora, bautiza a sus coetáneos treintañeros.

Poner el nombre de uno mismo en Internet y jugar con ello, pero no tanto como ejercicio egocéntrico como para ver cuántas entradas acumula uno, experimentar el sentirse buscado. En eso consiste la práctica al alza del egosurfing y de esa moda ha sacado Ramis (Palma de Mallorca, 1977) el título para su segunda novela, que ayer le valió los 6.000 euros del galardón. Una escritora de libros de autoayuda acusada falsamente en un programa sensacionalista de televisión de un casi homicidio imprudente es la protagonista de una obra que no se aleja mucho de la temática de la del debut literario de su autora, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008), retrato realista, irónico y mordaz de su generación Ikea: hijos de la generosa Transición a los que les cuesta llegar a lo que querían y cuando lo tienen (o casi) cambian de criterio, cargados de experiencias inservibles. Así, en la novela ganadora, la acusada se acaba haciendo, inopinadamente, amiga de la periodista que la calumnia, que le llevará a las más refinadas perversiones de la zona alta de la ciudad mientras que el chico supuestamente herido, espera juicio por presunto maltrato a su ex novia. Un Nadal y un Pla hechos de trocitos de la vida misma.

PERICO SAMBEAT



videoPerico a més de ser un jazzmen magistral, treballa amb joves músics en el que s'anomena Taller de Músics. Ací tenim una demostració del seu treball com a músic i mestre o "director musical".

PERICO SAMBEAT

TORNEM A LA FEINA


Avui comencem el 2n. i molt definitiu trimestre d'aquest curs, ja que el 3r. serà més breu.

Així doncs hem de reprendre la feina amb empenta i ganes per tal que aconseguim els objectius proposats, el fonamental aprovar el curs.

Ja sabeu que aquest trimestre treballarem més la literatura, tenim entre mans Fuster, que serà objecte de lectura i anàlisi entre d'altres coses amb un CLUB DE LECTURA el proper febrer. Per facilitar-vos el treball en l'apartat documents teniu el Diccionari per a ociosos, al qual podeu accedir picant en la portada del llibre que teniu a la banda dreta del bloc.

Per afegir informació a la que ja teniu us resultarà útil passejar-vos pels nostres blocs amics on trobareu articles, vídeos i recomanacions interessants per a la vostra feina:

-Bloc de 2n. Bat del Joanot Martorell de València.

-Bloc Cruïlla de Gandia.

Tots aquestos apunts arredoniran el tema.
Feliç 2n. trimestre a tots!