divendres, 30 de setembre de 2011

La censura sigue acosando a Buñuel

Un fotograma de 'Un chien andalou', de Luis Buñuel.

Un fotograma de 'Un chien andalou', de Luis Buñuel.

Un usuario de YouTube ve un video, le parece horrible y cuelga un comentario en este sentido. Los administradores del sitio, alertados al parecer por la reacción, toman cartas en el asunto y envían un mensaje a quien ha colgado las imágenes para decirle que dicho material ha sido desactivado porque infringe las normas.

“YouTube –dice el mensaje– no es un sitio para mostrar desnudos, pornografía u otro tipo de contenido cuya finalidad sea la provocación sexual. YouTube establece excepciones limitadas en lo que respecta a contenido científico, artístico, documental y educativo adecuado, pero únicamente en los casos en los que está clara la intención del vídeo publicado y en los que la naturaleza del desnudo no sea sexual en modo alguno”.

El mensaje concluye con una advertencia. Si el presunto infractor persiste en su incitación al desenfreno sexual, YouTube desactivará temporalmente su cuenta o la cancelará de forma permanente.

Buñuel y Dalí, en Cadaqués, en 1924.

Buñuel y Dalí, en Cadaqués, en 1924.

Resulta que el material pornográfico es Un chien andalou, la primera película de Luis Buñuel, con guión del mismo director y de Salvador Dalí, realizada en 1929. Y el perpetrador de tamaña trasgresión en el sitio web, es Jaume Radigales, doctor en Historia del Arte y profesor titular de la Universitat Ramon Llull donde imparte clases de Estética, Cine de vanguardia y Música y Audiovisual.

“No sé si considerarlo anecdótico o directamente insultante”, dice el profesor que acaba manifestando su indignación. Para sus clases de Estética, Radigales cuelga en YouTube distintos videos, cuyos hipervínculos proyecta en clase. “Se trata de material pedagógico que el estudiante tiene a su disposición por si quiere volver a visionar lo que se comenta en el aula”, explica el profesor.

Las suma de ignorancia y poder es casi siempre letal. Aquí la ignorancia del denunciante y la de los administradores del sitio, sumada al poder de decidir qué es apropiado y qué no lo es, da como resultado una moderna versión de algo tan viejo como es la censura. Buñuel había tenido que acostumbrarse a vivir con esta señora abyecta que prohibía sus películas durante el franquismo en nombre de una presunta integridad moral.

Ahora, desde internet, donde junto a lo mejor de nuestras culturas también circulan la basura, la estupidez máxima y la desinformación, hay quien insiste en seguir velando por nuestra rectitud. Por favor, basta ya de guardianes de la moral ajena.

Afortunadamente, como internet es una red, por su tejido de malla se cuela lo que los censores pretenden prohibir. En el mismo YouTube, como indica el profesor Radigales, hay alternativas a su cuenta para ver Un chien andalou.

Redes Sociales

dimecres, 28 de setembre de 2011

ACTIVITATS TEMA 1


Ací us deixe enllaç perquè aneu treballant el tema 1 en les tres sessions a la setmana que teniu en l'horari. Us recomane no abandonar la matèria encara que no hi haja arribat un professor substitut.
Deixaré l'exemple de correcció del text de Pilar Rahola pròxim divendres.
Fins aviat

dimarts, 27 de setembre de 2011

CORRECIONS CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA

Mentre arriba el professor/a ací teniu el model de resum correcte. Compareu-lo amb el vostre i esmeneu les errades. Compte amm l'ortografia.

EL RESUM

1. Què és resumir?
Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.


2. Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?
- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'ha de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.

- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.

- Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.

- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens parla de.../conclou dient que...", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

3. Text per resumir

CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA
Sovint s'utilitza l'expressió dona treballadora per indicar la dona que fa un treball retribuït, sigui per compte propi o aliè. La frase és un xic injusta per a tantes i tantes dones que han treballat i treballen molt a casa seva, cuidant els fills i la família; són les anomenades mestresses de casa. Aquesta dedicació a la família, anys enrere més nombrosa que ara, ha suposat exercir un gran nombre de feines que avui ja han esdevingut una professió: cuinar, rentar la roba, planxar, netejar la casa, cuidar els nens, els avis, els malalts, etc. La gran diferència és que la mestressa de casa no percep cap retribució per aquestes feines.

Aquesta dedicació exclusiva a la família té diversos inconvenients: la dona no rep retribució, ni cap renda monetària directa, ni cotitza a la Seguretat Social, cosa que la fa dependre econòmicament del marit; si aquest desapareix o deixa de tenir ingressos, la dona queda sense recursos i el dia de demà no tindrà pensió de jubilació. A més, la dona que no treballa fora de casa també pot quedar desvinculada més fàcilment del món extern, del seu entramat cultural i associatiu, de la seva evolució tecnològica, del batec diari...

Amb el temps hi ha hagut un canvi de les coses i avui totes les famílies ja es plantegen que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva pròpia professió i ofici. La progressiva incorporació de la dona al món del treball és un signe de modernització i de progrés. Els països més desenvolupats són aquells en què hi ha una major proporció de dones que treballen (Suècia, EUA, Holanda, Canadà, Dinamarca, etc.), és a dir, els que tècnicament tenen la major taxa de població ocupada femenina. La taxa mitjana d'ocupació femenina europea és del 40,1% i a Catalunya, del 35,3%. S'observa que per arribar a la mitjana europea, més elevada, encara hem de fer un esforç notable.

La incorporació de la dona al treball fa necessari configurar un nou sistema que permeti un repartiment equilibrat de responsabilitats entre la vida professional i la vida privada; amb aquesta finalitat es va crear la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, amb participació de sindicats i associacions empresarials. Les recomanacions plantejades per aquest òrgan s'agrupen en tres blocs: a) prestacions en temps, per exemple maternitat, excedències dels pares i flexibilitat d'horaris laborals, comercials i escolars; b) prestacions en serveis, com ara l'atenció a les famílies amb persones dependents; c) prestacions econòmiques, entre d'altres, subsidis familiars i desgravacions fiscals.

4. Exemples de resums amb errors

4.1 RESUM 1
El text ens parla de (1) la incorporació de la dona al món laboral. Durant molts anys les dones han estat treballant a casa sense rebre un salari i sense cotitzar a la Seguretat Social. Són dones que depenen dels seus marits, i si aquest l'abandona (2) o es queda sense feina, no tenen ingressos.
A més a més, les tasques que aquestes mestresses de casa realitzen, (3) han esdevingut feines (4), com són cuinar, rentar la roba, cuidar els avis, etc. Però aquestes dones realitzen (5) les feines sense rebre cap benefici.
A molts països ja s'està produint un canvi, les dones s'estan integrant al món laboral. Els països on hi ha major proporció de dones treballadores són el Canadà, Dinamarca, els Estats Units, entre d'altres. Països amb un gran potencial econòmic. (6)
A Europa hi ha un 40,1 % de dones treballadores, a Catalunya un 35,3 %. (7) Encara queda bastant per millorar. Però (8) ja s'ha creat una comissió que ha dut a terme una sèrie de recomanacions: a) prestacions en temps, b) prestacions en serveis, c) prestacions econòmiques. Amb aquestes recomanacions es vol facilitar la incorporació de la dona al món laboral, ja que aquest fet és digne de modernització. (9)

4.2 COMENTARIS DEL RESUM 1

(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.

(2) Error greu de cohesió: el pronom utilitzat no concorda amb nombre amb el complement que substitueix. Error d'interpretació: no se'n fa una interpretació del tot correcta (en el text original no es parla d'abandonament).

(3) Error de sintaxi: no hi pot haver coma entre el subjecte i el verb.

(4) Error d'interpretació/matisació: les tasques de les mestresses de casa han esdevingut professió, més que feines.

(5) Repetició lèxica: es repeteix, innecessàriament, la paraula realitzen. Cal demostrar varietat lèxica.

(6) Error de cohesió: aquesta frase està mal cohesionada, queda deslligada de l'anterior a causa de la puntuació (seria més correcte utilitzar-hi una coma).

(7) Idea secundària poc rellevant.

(8) Error de cohesió: el connector no és l'adequat, ja que la idea que cal expressar amb aquesta frase no és d'oposició, sinó de continuació (amb aquesta finalitat..., per això...).

(9) Confús, mal interpretat.

4.3 RESUM 2

L'autor/a del text exposa (1) diferents aspectes que cal tenir en compte a l'hora de tractar el tema de la possible conciliació de la família i la feina. (2)

Des de bon començament, l'autor/a deixa ben clar (1) que aquest tema afecta només les dones. Són les dones les que socialment es troben dividides en treballadores i mestresses de casa, divisió totalment injusta.

A continuació, l'autor/a fa esment, breument, (1) dels inconvenients que suposa per a la dona la dedicació exclusiva a la família i la llar (dependència econòmica, desvinculació del món extern...), i afirma que (1), en el marc de les societats actuals modernes, s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats (3). Certament, l'autor/a subratlla (1) que els països amb un índex d'ocupació femenina més alt són els més ben situats des del punt de vista econòmic (Suècia, el Canadà, els Estats Units...). A Europa, aquesta taxa és d'un 40,1 % i a Catalunya, d'un 35,3 %. (4)

Finalment, l'autor/a fa esment (1) d'un organisme governamental, creat a Catalunya, que té com a objectiu fonamental la formulació de mecanismes que afavoreixin la incorporació de la dona al món laboral i el subsegüent repartiment de responsabilitats familiars: la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, que determina prestacions en temps, en serveis i d'ordre econòmic. (227 paraules) (5)

4.4 COMENTARIS DEL RESUM 2
(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.

(2) En aquest primer paràgraf es fa una introducció/presentació de la idea clau del text original, cosa que no és pròpia d'un resum: cal reproduir el contingut i l'organització del text original, i no

fer-ne un comentari.

(3) Idea repetida i confusa: "s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats" (beneficis socials derivats de què?).

(4) Idea secundària poc rellevant.

(5) No es demostra prou capacitat de síntesi, ja que el text s'hauria de resumir en 150 paraules, i la reducció final ha quedat en 227 paraules.

5. Proposta resum correcte
Sovint s'interpreta que la dona treballadora és només aquella que treballa fora de casa, i no es té en compte el fet que les mestresses de casa duen a terme un gran nombre de tasques que actualment ja han esdevingut una professió.

Les mestresses de casa, a més, es troben amb una sèrie d'inconvenients, com el fet de dependre del marit per no tenir cap compensació econòmica, ni cap cotització a la Seguretat Social i, també, la possible desvinculació del món extern.

Amb el temps, però, hi ha hagut un canvi de mentalitat, i ja hi ha el plantejament generalitzat que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva professió i ofici. Aquesta incorporació de la dona al món laboral ha generat la creació d'una comissió, amb participació de sindicats i associacions empresarials, que vetlla per un repartiment equitatiu de responsabilitats entre la vida professional i la privada.









divendres, 23 de setembre de 2011

PROGRAMACIÓ 1a. AVALUACIÓ

2n BATXILLERAT 1a AVALUACIÓ

  • 1r. S’han de formar els grups per realitzar el treball de literatura. Us adjunte guió que heu de seguir. El delegat de cada curs que m’envie la llista de grups. Es lliurarà en un pen o disket.
  • 2n. El tema 1 ja ha d’estar preparat i estudiat per dijous 29 de setembre. El professor substitut l’avaluarà en arribar.
  • 3r. Tothom ha de triar el seu llibre de lectura (de qualsevol autor que puga ser inclòs en els 5 primers temes de literatura). El delegat que m’envie la llista de cada curs. Es farà una ressenya de la lectura a més d’una prova oral. Us deixe el guió de com fer-la. Recordeu la tècnica del resum. La setmana del 14 al 18 de novembre se’m presentarà aquest treball.
  • 4t. Qui vulga fer la prova de la JQCV que m’ho comunique per tindre-ho en compte.
  • 5é. Al voltant de la 1a. Setmana de novembre farem un control de normativa a l’estil de l’examen de la JQCV. Aneu treballant la flexió verbal, febles, relatius, ortografia bàsica i fonètica... etc. El llibre de 1r i 2n en el seus apartats de normativa.
  • La valoració de la 1a. Avaluació serà: 60% examen 1 de novembre; 10%treball literatura; 10% lectura; 15%control normativa; 5%participació... etc.
A banda d'això desitjar que el meu incident us perjudique allò mínim i que el professor/a substitut arribe aviat. Disculpeu el trastorn que us haja pogut provocar i intenteu aprofitar el temps. Estic a la vostra disposició en el correu electrònic. Com de moment heu de passar sense mi (segur que no és difícil) us envie cançoneta Antonia Font sobre el tema perè en altre sentit. Fins aviat.
Alicia


dilluns, 19 de setembre de 2011

Jaume Cabré: Jo confesso





El crític literari Joan Josep Isern analitza la nova novel·la de Jaume Cabré, 'Jo confesso' (Proa), que ha arribat a les llibreries i s'ha presentat avui. És la primera novel·la que publica després del seu èxit internacional, 'Les veus del Pamano'. Isern considera aquesta nova obra com 'una veritable catedral narrativa'. El títol de la crítica, 'El Mal, el Mal, que sempre recomença...' és un joc de paraules amb el famós vers del 'Cimetiére marin', de Paul Valery: 'La mer, la mer, toujours reconnencée', perquè segons Isern, el Mal, en majúscules, és el gran assumpte que tracta el llibre.

LA CRÍTICA

El Mal, el Mal, que sempre recomença...

Un consell abans que res: si sou dels que tenen tirada cap a la mitomania fareu santament d’anotar-vos la data de l’1 de setembre de 2011 com la de l’aparició d’un llibre del qual se’n parlarà molt i durant molt de temps. Em refereixo a “Jo confesso”, de Jaume Cabré, una novel·la cuinada a foc lent –marca de la casa- que ha mantingut ocupat el seu autor durant vuit anys: els que van des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de “Les veus del Pamano”- fins ara mateix.

Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja...- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.

dijous, 15 de setembre de 2011

FELIÇ CURS 2011-2012












Des del nostre bloc us donem la benviguda a este nou curs que tot just comença.













Per a tots els que encara no ho sabeu oferir-vos aquesta eina de comunicació perquè difundiu els vostres treballs i suggeriments.
Des dels departaments de llengües, valencià i castellà, emprarem el bloc, com fins ara , com un mitjà més d'interacció amb vosaltres.
Confiem que us resulte útil i motivador i que hi col·laboreu sovint.
Us deixem unes fotos d'una de les meravelloses platges de què podem gaudir a la nostra costa durant un dia de setembre. Algú vol endivinar d'on són?