diumenge, 4 de juny de 2017

Club lectura xicotet grup

Aquest vídeo tal vegada us resulte interessant per preparar la vostra intervenció oral sobre el Tirant lo Blanch

dimarts, 30 de maig de 2017

Walt Whitman

“No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
Aquest poema de Walt Whitman m'ha semblat idoni per a desitjar-vos allò millor després d'acabar 2n de batxiller i resoldre de la millor manera possible la PAU I el futur, en general.

No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
sí que poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasis.
Ens derroca, ens fa mal,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant.
Viu intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis …”
“No t’aturis” – Walt Whitman (1819-1892)

dimecres, 24 de maig de 2017

PROPOSTES DE LECTURA

Ací us copie vàries propostes del professor Toni de la Torre per a treballar el Tirant lo Blanc. Les podeu realitzar individualment o en parella.
Des d'ací el meu agraïment per compartir públicament un treball tan útil.

  1. Ressenya del llibre (seguint l'esquema i forma explicats a l'enllaç) llegida a classe o lliurada en àudio (format mp3), o vídeo gravat amb el mòbil (en pantalla horitzontal!), amb la vostra explicació.
  2. Booktràiler del llibre en un vídeo d'un a dos minuts. Aquest el podeu fer entre dos companys de classe. Pot ser elaborat amb veu en off o amb text escrit al peu de les imatges, però sempre amb música de fons i fotos o fragments de vídeo propis, però també trobats a internet i remesclats, sempre al·lusius a l'argument del Tirant, a moments destacables de l'obra, però sense contar-ne el final. Ha de tenir títols de crèdit amb la informació següent: Booktràiler de Tirant lo Blanc, autors del vídeo (???), títol de la música (???), procedència de les imatges (???), data, etc.  Ací teniu algun exemple:
  3. Els jocs de la fam
  4. Terra baixa (però sense contar el final)
  5. El libro de los portales
  6. Dos velas para el diablo
  1. Assumeix que ets un dels personatges de la novel·la. Escriu una carta a Joanot Martorell parlant-li del destí que t'ha reservat en l'obra. Mostra-li la teua conformitat o disconformitat. No oblides introduir-hi fragments de la novel·la com a arguments. (Un full manuscrit / mecanografiat o un document àudio / vídeo en bona qualitat).
  2. Fes un còmic basat en un capítol o escena de la lectura, etc.  Pots fer servir l'aplicació en línia PIXTON de creació de vinyetes i còmics si no vols dibuixar amb les teues mans. Presenta el treball en 9 vinyetes almenys i en DIN A3 o cartolina com a mínim.
  3. Com a lector/a de la novel·la, redacta una carta a un dels personatges del Tirant o bé al mateix autor. Mostra-li les teues impressions, discrepàncies, acords, estranyeses, emocions, etc. sobre la seua caracterització, les decisions que ha pres, les maneres d'actuar... (esmentant fragments concrets de la novel·la).

dilluns, 10 d’abril de 2017

PREMI UN TRÀILER DE LECTURA EN EQUIP




EL Consell Escolar de la Comunitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens comunicaren que  l'equip Lectors 100tífics format per Nerea Saiz,  Valeria Sánchez, Raquel Vidagany, Carla de Joz i Alejandro Madrid de 2n de Batxillerat científic havien estat l’equip guanyador de la campanya Un tràiler de lectura en equip en la categoria MillorContemLecturaEnQuinFormat en què han participat més de 90 equips.
   
L’acte de lliurament de premis, en què arreplegàrem el diploma,  la tablet i el lot de llibres corresponent, va ser ahir diumenge 9 d’abril a la sala d’actes del Monestir de  Sant Miquel dels Reis.
Vam estar acompanyats pel cap d'estudis que va recollir el diploma per a l'institut.
 
Ens agradà que a l’acte vinguéreu acompanyats de les vostres famílies i tots plegats gaudírem de l'alegria que aquest tipus d'esdeveniments genera.
Cal recordar que el nostre centre ha participat en la campanya activament amb nombrosos tràilers tant d'equips d'alumnes de 2n de batxiller com de 3r de l'ESO.
És una pena que només alguns equips esdevinguen guanyadors, això és l'essència del concurs, però si consulteu el nostre twtter podreu veure tots els vídeos dels nostres xavals i gaudir de la seua qualitat.
En qualsevol cas el premi és el procés i l'aprenentatge que aquest tipus d'exercicis comporten.
Al remat tot el que ens ajude a acostar-nos als llibres és positiu i el goig de la lectura és la veritable compensació.
Enhorabona.

dijous, 30 de març de 2017

SANTIAGO MATILLA GUANYADOR AL DIÀLEG 17

Ahir vam gaudir escoltant Teresa Colom, tan elegant com engrescadora amb un discurs magnífic, com va arribar a escriure la Srta Keaton i altres bèsties.
 Va ser un matí colpidor i satisfactori sobretot per al nostre magnífic guanyador, Santiago Matilla amb un relat que us adjuntem tot seguit:

 

El nen Fitzwater


El senyor Fitzwater contemplava la mar des del seu gran pesquer, fou una bona caputa. Ara només desitjava la retrobada amb la seua dona i un fill, com ella.
Foren uns dies meravellosos, tot atencions per part de la senyora i de les criades.

Un mes després, el senyor Fitzwater rebé la gran notícia de l'embaràs de la senyora, durant un llarg viatge de pesca.
Després, la senyora Fitzwater paria una criatura sana. El senyor no tardà a visitar-la. Portava un gran cargol de mar de Japó, on els nadons neden amb les balenes.
El petit, en veure'l i oldre la sal en la roba de son pare començà a plorar, a cridar, tan fort que pareixia que hagués vist la mort amb els seus propis ulls.

El rebuig del nadó per la mar es va descobrir quan als pocs dies de nàixer el pare el va portar prop del port. Hagueren de cridar un metge, el nadó arribà a la inconsciència per l'esforç del seu plor.
El senyor es veia impotent davant la situació, els seus mariners ja xafardejaven.
L'aversió del xiquet per l'aigua arribà al seu clímax un dia de pluja, la pell del nadó es desfeia en contacte amb ella.
El senyor Fitzwater ofegat per la situació, prengué el fill i el portà de pesca.
Tornà sense nadó, però amb una gran captura.
La senyora no volgué fer preguntes.
El que utilitzà com a esquer, sols el ric senyor Fitzwater ho sap.

Santiago Matilla
2n Batxillerat Humanístic

dilluns, 27 de març de 2017

CONVOCATÒRIA PROVES JQCV 2017

Ja podeu accedir a la nova convocatòria de les proves de la JUNTA QUALIFICADORA DE CONEIXEMENTS DE VALENCIÀ. Recordeu podeu assistir a classe de repàs dijous de 14-15 h.

dijous, 23 de març de 2017

NOVAMENT ESTELLÉS

Cal assolir i gadudir de la poesía d'Estellés i per això us he dirigit a unes entrades molt interessants de la Serp Blanca

dijous, 23 de febrer de 2017

Sobre el diàleg

La senyoreta Keaton i altres bèsties està format per cinc contes interconnectats. Cada conte explica la vida (i mort) d'una criatura (nen o nena) peculiar, diferent:

1- la senyoreta Clock és una mena de Benjamin Button a la inversa, la vida en un any: neix, creix, s'enamora, viu les quatre estacions i mor.

 La Caterina, nascuda en estranyes circumstàncies, és una nena que es converteix en balena .

 En Roc Mortson és un nen amb ungla de garrí, que el seu pare abandonarà a la seva sort.

 El fill de l'enterramorts és un misteri per a tothom: sembla que ha sortit de sota la terra.

 I la senyora Petarol ha trobat un nen de gel a la seva cuina. Com hi ha anat a parar, allà?

 Què els passa, a totes aquestes criatures? Quines són les seves històries? Els seus destins? Les seves vides? Els seus tràgics, alegres o misteriosos finals?

I ara intenteu assumir el rol d'escriptors i escriptores
Em ve a la memòria aquesta pel·lícula

dimarts, 14 de febrer de 2017

AMOR I MÉS COSES, segons Fuster

 Ací us deixe una reflexió que podeu regalar i regalar-vos per al dia de San Valentí, us enriquirà la ment i no perjudicarà la vostra butxaca i és que el Diccionari per a ociosos de Fuster és un bon regal.

AMOR

         «L’amor? Una invenció del segle xii!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fe­nomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home me­reix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa mag­nificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de distingir escrupolosa­ment entre les diverses espècies o les diverses qua­litats d’«amor» que els homes han viscut al llarg de la història. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem «amor» —això que inspiraven Beatrice i Laura, i Julieta i Desdèmona, i Margarida Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana —i per l’Orient intricat. Aquest «amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. No recordo ara qui —un francès, de segur— afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar de l’amor. Així s’esdevé, de fet, en una me­sura major del que ens pensem. L’home occidental, l’«europeu», i la dona, durant segles, han estat fent l’amor, s’han enamorat, al dictat dels poetes: sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Que consti que no exagero mogut per un partit pres a favor de la literatura. Parlem de l’«amor», i no de la simple i lliure fornicació, ni del matrimoni institucionalitzat, ni tan sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i normalment produeixen. Els vincles sexuals, la convivència fa­miliar, l’afecte mutu, no són l’«amor». L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita Nuova o en La Dame aux Camélias, com l’ex­perimenten els protagonistes actuals de les novel·les rosa o dels films acaramelats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una altra cosa. En realitat, l’«amor» no es dóna sinó rarament en una dimensió absoluta: els grans enamorats són excepcionals. Gairebé podria dir-se que els «grans enamorats» només han existit en el món de la ficció llibresca: els Werther, els Romeo, les Karènina, les Manon, són éssers de paper. I quan en trobem al­gun de carn i ossos, fa la impressió de ser una víctima del virus literari. Però si els «grans enamo­rats» no abunden, cal reconèixer que l'«enamorat» —l’home i la dona que participen moderadament de l’«amor»— és un tipus habitual. Avui és un ti­pus habitual: no ho era tant fa cent anys, i menys encara fa dos-cents anys. L’«amor» s’ha propagat des d’unes classes socials a les altres, en una trans­fusió lenta i gradual. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era «amor cortès»: afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates. La poesia pro­vençal, i el concepte —i el sentiment— de l’amor que elabora, van ser, en un principi, patrimoni de dames i cavallers i dels poetes que tenien a sou. Després, l’«amor» salta aquesta primera barrera classista, però continua incardinat a les minories cultes: escriptors i lectors, que, per molt de temps encara, es recluten entre els sectors benestants. De tot això, evidentment, n’arriben refraccions al po­ble. Però la multitud desqualificada no està a l’al­tura d’aquelles delícies —ni d’aquells turments — sentimentals: fornica o es casa, i en paus. «Ans he seguit delits comuns de poble», escrivia Ausiàs March (C, 15), per manifestar que s’apartava de la pràctica de l’«amor» selecte i refinat. El poble vegeta en uns «delits comuns», o s’ajusta a la vulgari­tat conjugal, regida pels interessos o per la necessi­tat. Els «grans enamorats», els «enamorats», es cria­ven en les altes esferes de la societat. De mica en mica, el teatre primer, i la generalització de la lectura més tard, ensenyaran l’«amor» a les masses. Els espectadors de Shakespeare podien aprendre a amar en l’exemple de Romeo i Julieta, en el d’Otel·lo a Desdèmona. Els lectors de novel·les, cada cop més nombrosos a partir del xviii, hi tindran més oportunitats. El Romanticisme fou l’època en què l’«amor» aconsegueix una fabulosa promoció col·lec­tiva: no és una casualitat que, avui, de l’«amor», se’n digui «amor romàntic», en el vocabulari de les persones ingènues. L’adjectiu és doblement justi­ficat: d’una banda, perquè els escriptors romàntics van especialitzar-se en el tema «amorós» i el van tractar fins a trivialitzar-lo en fórmules estereotipa­des; d’altra banda, perquè, en el xix, el llibre penetra en capes socials abans impermeables a la lectura, i els fulletons i els versets efusius conta­minen la burgesia i una apreciable làmina del pro­letariat. El cinema, la premsa «du coeur», els repor­tatges de romance, els serials radiofònics, les publicacions barates, acabaran d’acomplir el procés, en els nostres dies. En l’actualitat, els promesos més rupestres, quan fan el seu ofici, el fan a imitació de les dolces escenes absorbides en la pantalla del cinema: es besen, es magregen, intercanvien ten­dreses, segons els cànons propalats pels films. Les pel·lícules i les narracions «amoroses» constitueixen l’«educació sentimental» de la majoria  dels joves actuals. I tot això té la seva arrel en el segle xii: en els poemes treballats i conceptuosos dels troba­dors. La innovació eròtica dels trobadors descansa, abans que res, en un reajustament del lloc de la dona dins la societat. Fins aleshores, la dona havia tingut una condició social caracteritzada pel marginalisme més definit. L’Antiguitat, l’Orient, l’Alta Edat Mitjana, van ser civilitzacions exclusivament masculines. En elles, la dona era mare o prostituta, serva o vestal, muller o monja, objecte de cobejan­ça o de desdeny, «vas d’iniquitat» o «goig dels homes» : en qualsevol cas, doncs, aliena al pla en què l’home —el  baró— es col·locava a si mateix. És cap al segle xii, en efecte, que apunta una possibi­litat inèdita per a la dona. Fóra molt llarg d’expo­sar, amb detall les causes profundes de la nova situa­ció. El fet és que es produeix, i que té la seva versió literària en la poesia trobadoresca. Engels ho ha vist ben vist, això. L’«amor cortès» es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la his­tòria de les relacions entre home i dona. D’un cantó, és un amor recíproc, i això vol dir que l’home ne­cessita la correspondència de la dona, la qual, per consegüent, entrarà en el terreny eròtic en un pla gairebé d’igualtat amb l’home; de més a més, aquest sentiment aspira a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, per tant— considerin la separació o la no possessió com una gran desgràcia o potser com la més gran de les des­gràcies. No cal dir que aquest «amor» havia de ser una mena de repte a la institució del matrimoni, institució convencional i subjecta —en les classes altes sobretot— a les exigències d’una estratègia econò­mica familiar claríssima. Tot matrimoni era un ma­trimoni d’interès —i aquesta tendència passa de la societat feudal a la societat burgesa, i per això l’«amor», «cortès» en un cas i «romàntic» en l’altre, xoca sempre contra els obstacles socials. La impor­tància de l’adulteri en la literatura —i en la rea­litat— europea a partir d’aquell temps té aquesta causa. L’«amor», l’«amor» autèntic, es posa a prova en el desafiament a les convencions i als interessos: o els supera, o s’hi esclafa tràgicament. Sigui com sigui, no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat nova a què al·ludíem: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu —feliç o infeliç, això és una altra qüestió— en la seva relació amb l’home. La literatura —baròmetre bastant honest de la so­cietat— ens forneix il·lustracions significatives. Les heroïnes literàries de l’Antiguitat no són «heroïnes» per raó d’una mena qualsevol d’a­mor: Fedra, Antígona, Medea, són figures que as­soleixen la grandesa per una o altra energia moral, i no per cap decisió sentimental. Per contra, Laura i Beatrice, Desdèmona i Julieta, Mimí i la Gautier, i Emma Bovary, i Anna Karènina, i tantes més, són ja «heroïnes» de l’«amor». L’home-antagonista té, en una etapa i en l’altra, consideració simètrica: Èdip, Ulisses, Orestes, no tenen res a veure amb l’amor, mentre que Des Grieux, Werther, Tenorio, Sorel, Adolf, Paul —el de Virgínia—, Otel·lo, Ro­meo, i etcètera, són, bàsicament, uns «enamorats». Fins a la ratlla del xx, això és cert. Malgrat tot, la societat —la societat d’Occident— ha seguit sent una societat masculina. La «dama» feudal en principi, la burgesa després, qualsevol dona final­ment, adquireixen el dret d’estimar, contra vents i marees, sí. Però, dones al capdavall dins una societat masculina, no deixen de ser personatges de segona fila. L’home, «enamorat», les necessita «enamora­des»: només en la mesura d’aquesta necessitat les dones s’equiparen als homes. En la resta de les se­ves activitats, la dona continua relegada en la seva postergació multisecular. La condició jurídica de la dona, tant com la seva avaluació pragmàtica, són de submissió. L’home manava sempre: en l’«amor» i tot, a pesar de les aparences. El Nou-cents pre­sencia l’emancipació de la dona. Emancipació és el mot que sol emprar-se en aquest context: no és massa segur, de tota manera, que sigui escaient. Simone de Beauvoir ha denunciat el confusionisme que envolta el problema femení encara en els nos­tres dies, i no accepta que l’«emancipació» sigui real­ment una emancipació. El feminisme militant, des del temps de miss Pankhurst, ha avançat molt, i la incorporació de la dona al món laboral ha contri­buït força a rectificar els vells prejudicis baronívols. Tanmateix, la pressió femenina en el món d’avui va més enllà del que podien esperar fa seixanta anys Emília Pankhurst i les seves seguidores. L’important no és que les dones votin —cosa que per a les «sufragistes» era l’ideal de la plenitud social del seu sexe—: l’important és que, avui, les dones s’han desprès de moltes subjeccions, legals o no, i s’acaren amb l’home en un tuteig perfectament equilibrat. La igualtat és, a hores d’ara, relativament tangible, entre homes i dones. I, en aquest punt, l’«amor» comença a ser impossible. Perquè l’«amor» —«cortès», «romàntic»— pressuposava el marginalisme de la dona. L’«enamorada» estima, pot estimar o no, el seu amor —la seva decisió amatòria— és deci­siu : però sempre i només en la mesura que és sol·li­citada per l’«amor» de l’home, del mascle. L’home adora i reverencia la dona, en l’«amor»: una dona-ídol —adorada, reverenciada— no és ja una dona, no és encara la dona, sinó una mistificació de la dona. I això és el que fa crisi. Ho podem veure en els costums deseixits i francs d’un sector de la joventut urbana, que escapa a la mefítica influència del ci­nema i de la subliteratura sentimentaloide. Ho veiem, igualment, en la literatura. La literatura tor­na a servir-nos de referència indiciària. Els escrip­tors —particularment els escriptors d’envergadu­ra— solen ser ben sensibles a les variacions socials, fins i tot a les més tènues. En la producció literària del que portem passat del segle xx podem certificar les apreciacions que acabo de fer. Hi observem, per exemple, una lleugera desgana, per part dels poe­tes, respecte al tema de l’«amor», que contrasta amb la seva deliberada preferència pels temes me­tafísics o de reivindicació social. Basta llegir Valéry, Rilke, Eliot, Claudel, o Prévert, Aragon, Nicolás Guillén, Brecht, i tants d’altres, per cerciorar-nos-en. I quan en els versos dels poetes perdura l’a­mor —Eluard, estones de Neruda— és ja sota espè­cie de mera exaltació sensual. Així mateix s’esdevé amb la novel·la. Si el novel·lista s’ocupa encara de l’amor —Proust, Joyce, Lawrence, Miller— és per reduir-lo, en definitiva, al mecanisme opac de la carn. Resulta simptomàtic el poc espai que les rela­cions sentimentals —en el més noble i acreditat sentit d’aquesta última paraula— d’home i dona conserven en els llibres de Malraux, de Hemingway, de Camus, de Silone. Si bé ho mirem, l’amor, el vell «amor», l’amor que en diuen «romàntic», no té avui més trinxeres defensives que allò que hem destacat com instruments de penetració: novel·letes rosa, films, serials. I els chansonniers, francesos o no: Jacques Brel o Domenico Modugno, Paul Anka o Nat King Cole, Aznavour o Josep Guardiola, que escampen per les ones els residus difuminats, con­vertits en calderilla, de la poesia «amorosa» dels romàntics. Novel·les, films, serials, cantants —però— tenen un públic: un gran públic, encara. És el final. Prou que ho sabem: la màxima difusió d’una idea o d’una moda coincideix amb el moment de la seva extinció. L’«amor» està en aquest estadi: l’últim i més baix graó. La nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor —el de demà— que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice...

No deixeu de revisar l'entrada  del mateix llibre: Uxoricidi i raoneu si Fuster tracta o no el que avui en dia és igualtat de sexe i la violència que impedeix aquest desitjat equilibri.
També interessant l'article del Mundo Vosaltres les dones d'Antoni Rubio.
Igualment la prespectiva que ofereix Prosa i creació literària en Joan Fuster

dijous, 9 de febrer de 2017

PETXA KUTXA

Al febrer de 2003, dos arquitectes de Tòquio van posar en pràctica una brillant idea que s'ha anat estenent pel nostre petit i interconnectat món. Una bona idea que val la pena conèixer ... i provar.Pecha Kucha: simple i brillant ...Les idees més simples fan les millors solucions. Mark Dytham (@markdytham) i Astrid Klein, arquitectes, ho tenien molt clar quan es van enfrontar a un singular dilema en la promoció del seu projecte de networking:Com reunirien a la major quantitat possible de joves dissenyadors en un espai experimental, de manera que tots pogueren presentar el seu treball amb èxit?La solució proposada per Astrid i Mark va ser tan senzilla com genial. Van decidir establir una única norma que els assistents havien de respectar rigorosament:La presentació havia de constar de 20 diapositives, i el ponent havia de dedicar exactament 20 segons a cadascuna.Impossible avorrir-se! 6 minuts i 40 segons per presentació.No es tractava d'una simple limitació de temps, ja que això ja estava inventat (i sabem que no funciona!). La veritable clau era al "20 × 20", el mètode formal que d'alguna manera "garantia" al ponent i al seu públic una exposició dinàmica i sistemàtica de totes les idees rellevants que valia la pena compartir.... I per descomptat, la idea va tenir un èxit rotund.La bona acollida del format aviat va portar a la creació de les PechaKucha Nights, que ja se celebren a més de 700 ciutats de tot el món: PechaKucha Nights al món.L'origen del termeCom ja hauràs imaginat, el terme ve del japonès: ペ チ ャ ク チ ャ.Pecha Kucha (que podem veure escrit junt o separat), és una onomatopeia japonesa que s'usa per referir-se al so d'una xerrada casual.En aparença, la fonètica de Pecha-Kucha no és complicada, però diuen els entesos que en realitat es pronuncia així: pet-shah Coot-shah.Com es fa? En 5 passos

 CONSELLS PER CREAR UN PETXA-KUTXA

En el meu cas, per convertir una presentació "convencional" en una Petxa Kutxa, utilitze el següent sistema en 5 passos:

  1  Definir l'estructura bàsica: dividit la matèria en els apartats o capítols habituals, però assegurant-me que és un múltiple de 20, per exemple 5.
  2  Dividir els apartats: dividit 20 entre la quantitat d'apartats que tinc, en aquest cas, 20/5 = 4.
   3 Desenvolupar els conceptes: a continuació decidesc quins són els (en aquest cas 4) conceptes essencials de cada apartat i a cada un li assigne una diapositiva. Ja tinc 20 diapositives, cadascuna amb un concepte, dins d'un esquema lògic.
  4  Provar: finalment, ¡a assajar! Prove a desenvolupar cada concepte en 20 segons. Per als més complexos, faig un esforç de síntesi i per als més simples, intente afegir algun "gest de complicitat" que m'ajude a amenitzar.
  5  Control de qualitat: Com la presentació dura menys de 7 minuts, no és difícil trobar un "voluntari" que faça de conillet d'índies i m'escolte. A continuació li demane que faça una mica de crítica constructiva per ajudar-me a "polir" el meu treball.

Fes clik ací 

Adaptació de la web