Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PREMSA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PREMSA. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 d’agost del 2011

¿NO INDIGNARSE?

LAS PROTESTAS DEL 15-M EN MADRID

La policía carga contra cientos de indignados en el Ministerio del Interior

Cuatro detenidos y veinte heridos tras la carga de los antidisturbios

Los manifestantes recorren la Gran Vía y cortan el tráfico

Hoy vuelven a intentar tomar la emblemática plaza madrileña

Carga policial ante el Ministerio del Interior. / CARLOS ROSILLO

Los indignados del 15-M que durante los últimos días han extendido sus protestas por todo el centro de Madrid chocaron anoche con la policía cuando llevaron sus protestas ante el Ministerio del Interior. Los agentes cargaron con dureza contra varios centenares de ellos en lo que constituye el incidente más grave en la capital de España desde que este movimiento echara a andar. Los indignados llegaron a Interior tras intentar por tercer día consecutivo entrar en la Puerta del Sol, de donde fueron desalojados el pasado martes y que pretenden retomar. Pero, al estar convertida la plaza en un fortín inexpugnable cuajado de policías, los indignados decidieron irse a"callejear": marcharon por Gran Vía, celebraron una asamblea con unas 800 personas en Cibeles, otra en la plaza de Jacinto Benavente y enfilaron hacia el Ministerio del Interior, en el Paseo de la Castellana.

Un herido tras la carga ante interior. /

Allí los antidisturbios cargaron con contundencia contra unos 800 indignados cuando estos estaban rodeando la sede del departamento que dirige Antonio Camacho. Cuatro personas han sido detenidas y una veintena, heridas (siete de ellas policías). Entre los detenidos se encuentra el periodista de Lainformacion.com Gorka Ramos (que firma bajo el seudónimo de Santiago Zárraga), según ha informado Carlos Salas, director de este diario digital, a través de su cuenta en Twitter.

Una detenida tras la carga ante Interior. / CARLOS ROSILLO

Esta tarde los indignados volverán a marchar otra vez hacia Interior en una manifestación que partirá de Atocha y que pretende acabar en la Puerta del Sol. Algunos de ellos, de todas formas, tratarán de volver a la Puerta del Sol desde las doce de la mañana, según acordó una asamblea.

La carga policial se produjo sobre las once de la noche frente al Ministerio del Interior. Los agentes bajaron de sus vehículos con casco, escudo y porra, y cargaron contra los indignados hasta despejar la calle. Después de la carga, algunos de los participantes volvieron a la zona para increpar a la policía, que formaba dos filas de contención, al grito de "asesinos".

Los indignados aseguran que hasta la zona marcharon unas 1.000 personas, aunque otras fuentes rebajan esta cifra a varios centenares. La primera carga despejó la zona de manifestantes. Varias personas resultaron contusionadas, mientras que los indignados se situaron mayoritariamente en una plaza aneja a la de Colón. Más tarde las cargas se repitieron.

Un herido tras la carga policial. / CARLOS ROSILLO

El detonante de la carga, además del asedio a Interior, habría sido tanto la colocación de carteles ante las verjas del palacete como el que se hubiera arrebatado un tricornio a uno de los guardias civiles que habitualmente controlan los accesos al ministerio.

Según la policía, las cargas se produjeron porque algunos de los indignados se subieron a las verjas que rodean la sede del Ministerio del Interior. Los indignados niegan que hubiera cualquier tipo de provocación o violencia por su parte. Dos de los heridos fueron trasladados a centros hospitalarios para que les suturaran las heridas en la cabeza, y otras cuatro personas fueron detenidas. La comisión legal del 15-M eleva los detenidos a 12.

Luis López Diéguez, estudiante de Economía de 23 años acabó con la cabeza vendada. Aseguraba que un policía “desatado” se separó de los antidisturbios y le abrió una brecha en la cabeza. Finalmente, asegura, el agente tuvo que ser controlado por sus compañeros.

Raquel, una señora de 88 años, afirma que no estaba pasando nada hasta que se produjo la carga policial delante del ministerio. Tiene la mano vendada y asegura que tiene una contusión grave. Además tiene magulladuras en la rodilla. Asegura que se ha caído al suelo y que fue ayudada por cuatro personas a levantarse.

Jornada de protestas

La carga culminaba una jornada que había comenzado a mediodía, cuando unos 300 indignados participaban en una marcha para intentar penetrar, por tercer día consecutivo, ante una Puerta del Sol blindada por la policía. Por la tarde se concentraron unos 800 con la misma intención. Después de 79 días de tolerancia con los acampados, las autoridades no han dado explicaciones sobre la nueva situación y el actual blindaje del centro de Madrid.

La marcha de indignados, retenida en la carrera de San Jerónimo. / (SERGIO BARRENECHEA (EFE))

Desde primera hora de la mañana del jueves se desplegó en Sol un fuerte dispositivo policial. La plaza estuvo desierta y cerrada a cal y canto desde la una de la tarde en adelante. Agentes de la Policía Nacional y Municipal custodiaron desde entonces las calles que confluyen en la plaza -Alcalá, Montera, Carmen, Preciados, Arenal, Mayor, Carretas y Carrera de San Jerónimo-, donde hay apostadas media docena de furgones y varios coches policiales. También hay vallas que bloquean todos estos accesos, informa Samira Saleh.

Asamblea nocturna en Jacinto Benavente, tras las cargas. / ALBERTO MARTÍN (EFE)

Tras varios cortes y aperturas de la estación de Metro de Sol y de las calles aledañas, a las cinco de la tarde Sol comenzó a blindarse de cara a la protesta de la tarde. Ya a las siete la imagen fue la misma que la de los últimos días: la plaza completamente desierta y grupos de indignados tras los cordones policiales. Pasadas las ocho uno de los grupos, el que ha accedido por la calle Carretas, se ha sentado para hacer un debate sobre la imagen que se puede estar dando a los turistas. En la calle Preciados se juntaron unas 200 personas y otras tantas organizaron una asamblea en la Plaza de Pontejos, en la que resolvieron que recuperar la plaza es "cuestión de resistencia", informa Gloria Rodríguez-Pina.

Algunos manifestantes portaban pancartas con nuevos lemas: "Sol será vuestro Vietnam". Aunque la tarde de ayer fue más tranquila que las pasadas, hasta el momento el resultado es el mismo: imposible acceder a Sol. Pasadas las nueve y media de la noche, parte de los concentrados dejaron los accesos de la plaza y empezaron a callejear hacia Callao y de allí a Cibeles. A su paso por Gran Vía, los manifestantes cortaron el tráfico.

Vueltas alrededor de Sol

Durante toda la mañana de ayer, mientras los concentrados recorrían las calles del centro jugando al despiste, la policía fue cerrando y abriendo la estación de Sol y los accesos a la plaza en función de lo cerca o lejos que estaban los indignados. La estación de Metro y Cercanías abrió por la mañana y el tránsito de madrileños, clientes y turistas fue el habitual, sin que se pidiera identificación a nadie, tanto en la Sol como en las calles aledañas. A la una los agentes tomaron una decisión inédita: cerrar la estación y comenzar a entrar en comercios, bares y restaurantes para pedir a sus responsables que evacuaran a los clientes, informa Elena G. Sevillano. Las dependientes sacaron a la gente de los probadores y vaciaron las tiendas sin permitir a la gente ni que pagara, por ejemplo en el Cortefiel de la calle del Carmen. En el bar restaurante Europa recogió la terraza a toda prisa. Varios testigos afirman haber sentido miedo.

Muchos comercios que echaron el cierre por recomendación de la policía fueron reabriendo a partir de las dos y media, a medida que los manifestantes se alejaban de la zona en dirección a la plaza de España. Los convoyes de metro y de trenes también volvieron a hacer parada a Sol desde las cuatro de la tarde. Sin embargo, el tránsito duró poco, ya que a las 17.40 volvieron a cerrarse la estación. Poco después se cerró al tráfico la calle Mayor y a los tres helicópteros de la Policía, que desde hace tres días sobrevuelan constantemente el centro de la ciudad, se sumaron uno de la Dirección General de Tráfico (DGT).

Entre las doce y las dos y media no se permitió entrar en la plaza a nadie. Muchos ciudadanos se acercaban a los agentes a preguntar qué pasaba, por qué se les impedía el paso, pero solo se permitía entrar a los vecinos de la zona o por alguna urgencia. Miembros de la comisión de información del 15-M repartieron panfletos en los que se aclara que la "culpa" no es de los indignados y se recuerdan los artículos sobre libre circulación de los ciudadanos y la igualdad de derechos. Un policía que estaba charlando con un comerciante se quejaba: "Indignado está este señor y nosotros que nos quedamos sin vacaciones". 

A las 12.40, entraron en la plaza seis furgones policiales y una veintena de agentes, que fueron recibidos con gritos de "vergüenza" y "libertad". "No hay café para tanta lechera", les increparon los indignados. La Policía formó una hilera a la altura de la calle de Felipe V. "Esto es lo que pasa por echarnos de la plaza", "menos crucifijo y más trabajo fijo", coreaban los manifestantes. Sobre la una, la marcha giró por la travesía del Arenal para sortear el blindaje policial de Sol por la calle del Arenal. Continuaban por la calle Mayor. Allí se cortó por primera vez la manifestación. Los indignados increparon a los agentes y, en vista de la imposibilidad de llegar a Sol, intentaron otra vía, la calle del Correo, que también estaba cerrada. "La lucha sigue cueste lo que cueste", decían los indignados.

"Dejadnos pasar que queremos comprar" y "esto sí perjudica a los comercios" eran otras de las consignas de los indignados que, a la una y media, estaban decidiendo sus próximos pasos en la calle Carretas. A las dos de la tarde, una sentada frente a la policía. La marcha siguió después por la calle Sevilla y cuando llegaron a la Gran Vía cortaron dos veces durante unos minutos dos de los carriles al trafico. De allí, se encaminaron a la calle Carmen, que tampoco pudieron cruzar. La marcha continuó hasta Preciados, donde una vez más, bloqueo.

Sobre las 14.40, la manifestación se disolvió para comer y descansar en los entornos de la plaza de España y de Oriente. Unos 50 celebraron una asamblea en la plaza de España en la que debatieron sobre la conveniencia de cortar el tráfico de las calles y decidieron que harán cortes momentáneos para no ocasionar muchos problemas a los ciudadanos. Tras esa asamblea, la siguiente parada fue el Ministerio de Interior.


dimarts, 31 de maig del 2011

SÍ A LES LÍNIES EN VALENCIÀ


Escola Valenciana: “Suprimir les línies en valencià és un atac al plurilingüisme i a l'ensenyament de qualitat”

Data: 30/05/2011 14:33

El president de l'entitat, Vicent Moreno, s'ha oposat frontalment a la intenció del conseller d'Educació en funcions, Alejandro Font de Mora, de suprimir les línies en valencià i substituïr-les per una línia única: “és un atac frontal al plurilingüisme i la qualitat de l'ensenyament de qualitat, a més d'una agressió al futur del valencià”. L'entitat critica que en nom del plurilingüisme se suprimisquen els programes que millors resultats han donat en coneixement de llengües i s'aposte per “un sistema no avaluat que no respon a cap criteri pedagògic i se situa justament al contrari de l'opinió dels experts. Aquest model proposat és una greu equivocació perquè els alumnes no dominaran les tres llengües”. Escola Valenciana fa una crida a la resposta per part del sector educatiu i de la societat valenciana en general per “demostrar que volem un sistema educatiu valencià de qualitat i un futur d'oportunitats per les generacions que venen”.

Escola Valenciana ha reaccionat amb duresa a l'anunci del conseller d'Educació en funcions, Alejandro Font de Mora, que ha afirmat que la seua conselleria ha elaborat l'esborrany d'un decret que suprimirà les línies en valencià i apostarà per un sistema únic sacrificant els programes d'ensenyament en valencià i d'immersió lingüística, que són els que millors resultats han donat en coneixement de llengües segons els estudis de la pròpia conselleria d'Educació.

"Suprimir les línies en valencià, els programes que garanteixen el millor coneixement de castellà, valencià i anglés, en nom del plurilingüisme, és una barbaritat", ha afirmat Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana. "És un atac frontal al plurilingüisme i la qualitat de l'ensenyament al nostre país, a més d'una agressió al futur del valencià a la nostra societat".

"Enlloc d'apostar per aprofundir en uns programes òptims en plurilingüisme com són les línies en valencià, avaluats i comprovats, el Consell prefereix apostar per un model lingüístic improvisat i no avaluat, totalment en contra de l'opinió dels experts en plurilingüisme", s'ha lamentat Vicent Moreno. "L'anunci fet hui per Font de Mora torna a situar el Consell fora del consens educatiu i enfront dels criteris pedagògics dels experts. A més, suposa un trencament total del model educatiu aplicat fins hui pel mateix govern que ara el vol suprimir i, sobretot, situa el Consell fora del consens de la Llei d'ús i ensenyament del valencià".

Per Escola Valenciana, les conseqüències en l'ensenyament valencià seran nefastes. "Les competències lingüístiques dels alumnes poden empitjorar i això restarà oportunitats de futur a les noves generacions".

L'entitat cívica ha emplaçat al conseller d'Educació en funcions perquè "deixe d'atacar la qualitat a l'ensenyament i aposte per un plurilingüisme real i efectiu, que escolte els experts enlloc d'oposar-s'hi i que deixe d'improvisar i malbaratar recursos públics en iniciatives sense sentit. Volem més llengües, més plurilingüisme i menys improvisació".

El president d'Escola Valenciana s'ha lamentat perquè "la conselleria d'Educació encara ens manté a l'espera d'una reunió per parlar justament de plurilingüisme i del document que han elaborat els experts de la Unitat per l'Educació Multilingüe de la Universitat d'Alacant, on aposten per tot el contrari: aprofundir en la immersió lingüística per millorar el plurilingüisme. El document ha rebut el suport de les universitats, partits polítics, sindicats educatius, associacions de pares i mares i la immensa majoria del sector educatiu, i el Consell encara no ha volgut ni parlar-ne".

Vicent Moreno s'ha compromés a intentar "per totes les vies possibles" que no s'aplique el model proposat per Font de Mora i que s'aposte per "un plurilingüisme de veritat, fet amb criteris pedagògics i de qualitat". "Si el Consell persisteix en aquesta línia es trobarà enfront tot el sector educatiu i la societat valenciana. No podem permetre que la improvisació hipoteque el futur de les noves generacions, i farem el que calga per evitar-ho".

vilaweb

dimarts, 8 de març del 2011


Mujeres que han transformado la opresión en oportunidad

En el libro 'La mitad del cielo' los periodistas estadounidenses Nicholas D. Kristof y Sheryl Wudunn, ganadores del premio Pulitzer, reúnen testimonios de mujeres que han reaccionado frente a la subyugación.




"Las mujeres sostienen la mitad del cielo" Proverbio chino

"Tal vez las mujeres puedan contribuir a la civilización con algo más que con sus vaginas" Cristopher Buckley

"Las mujeres no son el problema, sino la solución"




María Elena Peralta lleva cuatro años en España con el estatus de refugiada. Es enfermera y, aunque no le cuesta sonreír, tiene una mirada melancólica. Salió de Guatemala, su país, después de seis años luchando por los Derechos Humanos. Denunció y reclamó la investigación por feminicidio hasta la saciedad. Lo vivió en carne propia. Su hermana Nancy fue asesinada con sólo 30 años. Hoy su muerte sigue impune.

Además María Elena sufrió tres atentados contra su persona y fue perseguida por el gobierno de su país. Según relata “en Latinoamérica existe mucha misoginia y se considera que las mujeres deben estar dentro de su casa”. Ella, una mujer profesional, luchadora, no estaba bien considerada en este ambiente. Tras denunciar el caso de su hermana y otros similares ante organismos internacionales no pudo regresar a Guatemala.

Llegó a España con la incertidumbre que producen los cambios indeseados. Extrañaba su casa, su familia, su vocabulario, sus costumbres. Pero podía salir a la calle sin el desasosiego de temer por su vida a cada paso. Convalidó su título de enfermería y conoció a su actual pareja, “un hombre comprensivo que me acompaña”, dice mientras sonríe. Reconoce que le costó adaptarse, pero ahora se siente feliz de poder expresar y luchar contra el feminicidio en Guatemala. Aunque sea en la distancia.

Discriminación de género

El término feminicidio ni siquiera aparece en el Diccionario de la RAE, pero se refiere al homicidio de mujeres por razones de género. En el año 2006 el fotógrafo Walter Astrada ganó el Premio World Press Photo por retratar esta realidad de Guatemala.

El caso de María Elena no es aislado. Millones de mujeres mueren o sufren cada día víctimas de maltrato, vejaciones, opresión. El político y escritor satírico estadounidense Cristopher Buckley dijo: "Tal vez las mujeres puedan contribuir a la civilización con algo más que con sus vaginas". Esta posibilidad la han convertido en certeza los periodistas, ganadores del premio Pulitzer, Nicholas D. Kristof y Sheryl Wudunn en su libro 'La mitad del cielo'.
El libro reúne testimonios de mujeres asiáticas y africanas que, como Maria Elena, han sufrido algún tipo de discriminación de género. Bajo el prisma de que “las mujeres no son el problema, sino la solución”, el texto es positivo y esperanzador para el futuro femenino. Todas las historias convergen en la idea de que dar oportunidades a las féminas es la mejor herramienta para alcanzar el bienestar social.

Los periodistas norteamericanos localizan las historias de mujeres que, a través de microcréditos u otro tipo de ayudas, se han convertido en clave del desarrollo económico de sus comunidades. La oportunidad las ha posicionado como agentes de cambio.

Opresión en oportunidad

Oportunidad es, probablemente, el concepto que más se repite en el libro. María Elena también insistió ese término: “muchas mujeres en Latinoamérica no tienen oportunidad de estudiar, de profesionalizarse”. Ella estudió gracias al empeño de su madre, y recuerda: “Mi madre luchó para que recibiésemos educación. Las mujeres son las que llevan el peso de la educación y del cuidado de las familias”. Lleva razón. El 70% de la pobreza la padecen mujeres, aunque aportan las dos terceras partes del trabajo en el mundo y apenas ingresan el 10% de los sueldos.

En ‘La mitad del cielo’ se pone de manifiesto una de las mayores catástrofes humanitarias que ocurre delante de nosotros sin que hagamos nada para evitarla: la discriminación de género que acaba con la vida de millones de mujeres. Además, su lectura nos insta a no permanecer con los brazos cruzados y actuar.

Hoy, 8 de marzo, se celebra el 100 aniversario del Día Internacional de la Mujer, cuyo tema oficial de 2011 es 'La igualdad de acceso a la educación, la capacitación y la ciencia y la tecnología: Camino hacia el trabajo decente para la mujer'. Se conmemora la lucha de la mujer por su participación y por ocupar el espacio que le corresponde en la sociedad, en la senda hacia la igualdad de oportunidades.


Día Internacional de la Mujer en Kenia

Agencia EFE Martes, 8 mar. 2011, 19:24h

Mujeres kenianas gritan consignas para celebrar el Día Internacional de la Mujer en la capital keniana. Nairobi.

dimarts, 19 de gener del 2010

HOMENATGE A ENRIC VALOR

La Coordinadora pel Valencià i l’Associació 9 d’octubre de Vilamarxant amb la col·laboració de Tàndem Edicions li dediquen el divendres 22 de gener un homenatge a Enric Valor de qui recentment es commemora el 10é aniversari de la seua mort.

Rosa Serrano i Llorenç Giménez seran a la seu del Camp de Túria de la Coordinadora pel Valencià (C/Font Nova, 5 de Vilamarxant), per explicar històries, rondalles, succeïts sobre Enric Valor i la seua obra tot recordant un valencià dels més importants del segle XX.

A partir de les 20:00 hores, mestres i xiquets de la comarca tenen un encontre ineludible. Els records i els moments que Enric Valor va passar pel Camp de Túria, per la serra Calderona, i van anar deixant petja a la llengua i a tantes coses.

Programa d’activitats.

20 hores - Xerrada “La vida i obra d’Enric Valor” a càrrec de l’escriptora i editora Rosa Serrano (Tàndem edicions). Projecció d’un breu audiovisual sobre Enric Valor.

21 hores - Sopar de germanor (cadascú es porta el sopar i la picadeta la posen l’Associació 9 d’Octubre i la Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria).

22′15 hores - Narració i lectura de rondalles d’Enric Valor, a càrrec de Llorenç Giménez.

dissabte, 16 de gener del 2010

ELS EXHIBIDORS CONTRA LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

Los exhibidores claman contra la ley del cine catalán

El sector augura pérdidas económicas del 14% en un año

FERMÍN ROBLES - Barcelona - 16/01/2010

La polémica ley del cine en Cataluña continúa despertando el rechazo del sector. Ayer, sindicatos y exhibidores firmaron un manifiesto conjunto contra el proyecto de ley aprobado esta semana y que obligará a doblar o subtitular al catalán la mitad de las copias de los filmes de estreno, a excepción de los europeos (para éstos, la exigencia es sólo para aquellas películas con más de 15 copias). Los firmantes del texto creen que los planes del Gobierno catalán provocarán "unas pérdidas económicas de al menos el 14% en el primer año", además de la pérdida de unos 1.800 puestos de trabajo.
Entre 2003 y 2008, las salas perdieron siete millones de espectadores.
Según CC OO, las empresas de cine podrían despedir a 1.800 trabajadores.

Los sindicatos CC OO y CGT, que representan al 77% de los trabajadores del sector, y el Gremio de Empresarios de Cines en Cataluña -aglutinadores del 81% del mercado- quisieron dejar clara su férrea oposición al endurecimiento de una ley que creen que pone en riesgo la "viabilidad" del sector. Consideran que el texto demuestra que el Gobierno autonómico desconoce la realidad económica de las salas, que entre 2003 y 2008 perdieron siete millones de espectadores a causa de males como la piratería o "el poco éxito del producto autóctono, elaborado a espaldas del público y pensado sólo para recibir subvenciones". La nueva ley, auguran, agravará todavía más la situación y puede conducir al "cierre de empresas". Según sus estimaciones, sólo el 21% de los espectadores escoge ver una película en catalán, de manera que el aumento en la oferta de películas en esta lengua no resultará rentable.

Los exhibidores ven el futuro muy negro. "Las majors no estrenarán bajo la imposición de cuotas lingüísticas. Y no nos engañemos, si no me dan Avatar, nadie me podrá compensar de ninguna manera", explicaba Camilo Tarrazón, presidente del Gremio de Empresarios de Cine en Cataluña. "Conocíamos la voluntad de Cultura de imponer cuotas, pero esperábamos que el presidente Montilla pusiera sentido común. Esta es una ley de política lingüística, no de cine. Y sólo hay un motivo para aprobarla con carácter de urgencia: que la consejería no ha hecho los deberes y se acaba la legislatura".

En CC OO creen que la consejería está "obcecada" y lamentan que no haya aceptado ninguna de las enmiendas propuestas por el sector. Ahora están a la espera de reunirse con la consejería de Trabajo o con el presidente de la Generalitat, José Montilla.

Los sindicatos ven con buenos ojos la creación de una red de cines en catalán, propuesta por exhibidores y distribuidores, que incluiría 53 pantallas repartidas por todo el territorio y tendría al menos una en cada gran multicine. "Un comité escogería 20 títulos entre las 50 películas más taquilleras para componer la programación, y en función de la demanda, la oferta podría aumentarse. Los distribuidores y el Gobierno han de acordar quién pagará el doblaje, eso sí", explica Tarrazón.

Ésa es una alternativa a la ley, que los exhibidores creen que llegará muy pronto. En unos cinco años, con la digitalización de las salas, ofrecer ambas versiones será más fácil e incluso cada butaca permitirá escoger al espectador en qué idioma quiere seguir la película mediante unos auriculares.

En la consejería de Cultura de la Generalitat, en cambio, ven la iniciativa "insuficiente", ya que calculan que el cine doblado pasaría entonces del 3% actual al 8% nada más.

Al debate sobre si existe un público para el cine en catalán se sumó también ayer la Plataforma per la Llengua con un estudio que viene a apoyar la necesidad de la ley. El texto subraya que, a excepción del catalán, "no hay lengua oficial de unos nueve millones de espectadores potenciales que no tenga garantizado el acceso normal al cine en esa lengua".

Si se deja en manos de las grandes compañías la decisión de doblar o no, es difícil pensar que acabarán haciendo el gasto. Hasta ahora, las sesiones en catalán son minoritarias. Del total de las proyecciones que los cines catalanes hicieron durante 2007, únicamente un 3% de las sesiones eran en catalán. Eso, a pesar de que el catalán es de los espectadores que más frecuenta las salas. Según los datos del estudio, Cataluña ocupa la segunda posición en recaudación de cine por habitante en Europa, sólo por detrás de Irlanda.

Desde el Gremio de Empresarios de cine argumentan que antes de aprobar la ley y prever sanciones habría que crear un público. "Las grandes compañías no van a invertir en doblar una película al castellano y al catalán para recaudar lo mismo", opina Tarrazón. El Gobierno replica que demanda hay, pero que hasta ahora el espectador no podía escoger.

El País

LA LLENGUA AL CINEMA I LA CAIXA DE PANDORA



El català és l'idioma més desprotegit a les sales de cinema.

La Plataforma per la Llengua presenta un estudi comparatiu de legislacions europees.

Bernat Salvà
Barcelona
Ult. Act. 16/01/2010 09:16 Avui

Un dels principals arguments de les majors per no distribuir còpies de les seves pel·lícules en català, que s'ha tornat a sentir fa poc, és que si es comença a normalitzar la nostra llengua a les sales de cinema, s'obrirà la capsa de Pandora i arreu d'Europa les minories lingüístiques exigiran el mateix. La Plataforma per la Llengua va presentar ahir un estudi que, segons el seu portaveu, Martí Gasull, desmenteix del tot aquesta tesi: "El català no és el cap, és la cua. Totes les situacions lingüístiques comparables que analitza l'estudi arreu d'Europa demostren que el tema ha estat ben resolt, amb la idiosincràsia i especificitats de cada territori. El català és l'excepció".

No és casual que la Plataforma per la Llengua hagi fet públic aquest estudi ara, quan el projecte de llei del cinema català ha estat aprovat pel govern i es debatrà al Parlament. "L'enviarem a tots els diputats que han de votar la llei i a tot el sector del cinema, per demostrar-los que no és res excepcional, és una llei normal si la comparem amb les legislacions europees". Aquesta entitat, que treballa des del 1996 per la normalització del català al cinema, fa una valoració "positiva" de la futura llei, però espera que no surti rebaixada del Parlament i considera important "el seu desplegament reglamentari: cal garantir que l'equitat en l'exhibició es compleixi; la llei se centra en la distribució".

Aquesta equitat, segons l'estudi presentat ahir, sí que existeix a Europa. "Enlloc hi ha cap llengua amb nou milions de parlants que estigui en la situació del català en l'exhibició", afirma l'autora de l'estudi, Gemma Ponsa. I posa diversos exemples: "La cobertura a una llengua es regula a través de lleis molt clares, com a Letònia, o a través de polítiques d'Estat que garanteixen els drets lingüístics de tots els ciutadans. És el cas, per exemple, de Bèlgica, on la presència del neerlandès es garanteix a través del doble subtitulatge o el doblatge".

CCOO i CGT, contra la llei

Ahir també es van produir gestos en contra de la llei. Els sindicats CCOO i CGT, que tenen el 77% de la representació dels treballadors al país, van signar ahir amb el Gremi d'Empresaris de Cines de Catalunya un manifest que denuncia "el perill que suposa el projecte de llei del cinema per a la viabilitat del sector i el futur dels seus treballadors".

divendres, 8 de gener del 2010

DUES DONES GUANYADORES DE PREMIS LITERARIS



És absolutament gratificant comprovar com dues dones guanyem premis literaris tan importants com el Josep Pla i el Nadal, és l'evidència que tant en català com en castellà, la literatura escrita per dones és reconeguda i alcança el prestigi que en la nostra cultura es mereix.



Llegir, llegir, llegir, escriure, escriure, escriure, gaudir, gaudir, gaudir...aquest és el missatge.

ENTREVISTA A CLARA SÁNCHEZ


ENTREVISTA: CLARA SÁNCHEZ Ganadora del Premio Nadal

"El ser humano tiene una inclinación natural al abismo"

CARLES GELI - Barcelona - 08/01/2010

"Tengo como un detective en la cabeza que me hace buscar en el otro lo que no quiere darme; disfruto con lo que descubrimos sin que los otros quieran". Suerte que las entrevistas al ganador del Premio Nadal al día siguiente del evento son cortas, porque la afirmación de Clara Sánchez (Guadalajara, 1955) daría miedo si no fuera por su rostro afable.

"Somos detalles, pura psicología, mente sobre cuerpo: engañar, aprender..."

En cualquier caso, sirve como explicación de la alta densidad psicológica con la que suele vestir a sus personajes, recurso que también está en Lo que esconde tu nombre, su novena novela y con la que ha obtenido la 66 edición del decano de los galardones literarios. Un matrimonio nazi de ancianos de incógnito en la costa alicantina; Julián, un ex prisionero de Mauthausen que les da cerco, y la treintañera Sandra, que busca sentido a su vida mientras trabaja en casa del matrimonio, son los tres escenarios humanos en los que, en una mezcolanza de novela negra, tema histórico y relaciones humanas habla "sobre el miedo y el coraje, sobre la valentía para darse uno cuenta de a qué tenemos miedo".

Pregunta. Como amante de la psicología: ¿cómo explica que el hombre deje impune a gente que cometió tales barbaridades?

Respuesta. Es que el ser humano tiene una inclinación natural a buscar el abismo, lo turbio. Y eso explica que no se persiga a veces según a quién o que se siga a un dictador o que veamos por televisión según qué comportamientos sin inmutarnos; lo sensato, como concepto, nos aburre.

P. Sandra apunta a personaje naif: no sabe casi nada del nazismo, qué hacer de su vida y está muy alejada del resto...

R. En la novela, los ancianos o Julián arrastran su pasado como verdugos o como víctimas y frente a ellos coloco a Sandra, que sólo ha visto un par de documentales sobre nazis y está ahogada por los problemas del presente; representan dos momentos históricos muy cercanos en el tiempo pero casi en las antípodas psicológicamente: estamos ante una fractura generacional como nunca antes entre mayores y jóvenes y esto impide cierto aprendizaje de la vida porque lo más importante lo aprendemos, siempre, a través de personas.

P. ¿De ahí la importancia de la psicología?

R. Como decía Stendhal, somos detalles, pura psicología, mente sobre cuerpo: engañar, aprender... Para esta novela, partí de una imagen que vi en la prensa y luego me puse a pensar qué habrían hecho esos dos nazis, qué yogur con calcio debían comprar y luego me metí en su casa a partir de los ojos de Sandra...

P. Lleva nueve novelas en 20 años y dos grandes premios. ¿Se atreve con un primer balance?

R. Estoy sorprendida de escribir siempre novelas sobre la actualidad, del presente, porque es en el presente cuando sentimos el calor del sol y la vida; quizá sea una manera mía de intentar retenerlo; igual escribo porque deseo poner este mundo tan cambiante en la mesa y frenarlo y pensar sobre él; lo que uno pone cuando escribe es el carácter.

P. ¿Y de qué otros caracteres se siente gemela?

R. De la tradición de Otra vuelta de tuerca, de Henry James: ir desvelando el trasfondo de las personas desde lo formal con estructuras sencillas porque el lector no tiene porqué ser fontanero. Contrapunto, de Huxley, Dos Passos y la novela negra también completan ese mundo.

P. ¿Naturalismo?

R. No, siempre hay algo kafkiano: este mundo me parece extraño.

P. ¿Extraño?

R. Sí, supongo que porque cambié mucho de lugar de vivir, mi padre era ferroviario y tanto cambio siempre produce una sensación de pérdida, de inestabilidad, de algo onírico; por eso me escondí en la lectura y el cine.

P. Hablando de cine, ponga casting a su novela.

R. El director, Martin Scorsese, por Uno de los nuestros pero también por La edad de la inocencia, eso de ofrecer dentro y fuera de uno... Julián tendría que ser Federico Luppi; para el matrimonio nazi necesito un casting y para Sandra, Scarlett Johansson con el pelo castaño. ¿O quizá una chica más dura?

ENTREVISTA A LLUCIA RAMIS

LLUCIA RAMIS GUANYADORA DEL 42È PREMI JOSEP PLA

«Barcelona és ‘egosurfing' total»

Com més ens busquem a internet (sí, allò de posar el nostre nom a Google per veure què diuen de nosaltres...), més insatisfets i perduts ens sentim. És l'esperit amb què Llucia Ramis (Palma, 1977) ha escrit la novel·la «Egosurfing». Destino la portarà a les llibreries el 4 de febrer

Llucia Ramis, ahir a l'hotel Palace. / Foto: QUIM PUIG.

Només ha dormit dues hores, però ningú ho diria. Xerra pels descosits, encadena rialles i tracta amb total naturalitat els periodistes que, l'endemà de rebre el premi Pla, se la disputen per fer-li les entrevistes a l'hotel Palace, antic Ritz. Bé, ella és també periodista. Quan va acabar la festa literària a altes hores de la matinada, va engegar el mòbil, que fins llavors havia resistit miraculosament desconnectat, i es va trobar amb «centenars» de missatges de felicitació. Però de molts no en sap l'origen perquè ha perdut una part de l'agenda. Les noves tecnologies no són perfectes. Per sort.

–Internet ens fa més egocèntrics?
–«Egocèntrics ho hem estat sempre. Això no és cap novetat. Sí ho és que internet, a més d'egocèntrics, ens fa vanitosos. Tu ara poses el teu nom a Google i et surten, no sé, 7.000 entrades i penses: ‘Ostres, sóc famós, sóc important.' Però, i si ningú més que tu ha posat el teu nom? Tu et busques a internet, sí, però pot ser que ningú et busqui a tu a internet.»
–Doncs jo he buscat Llucia Ramis. Avui [ahir per al lector] em sortien 50.000 entrades del seu nom a Google.
–«Ho hem buscat fa uns minuts i ens en sortien només 20.000!»
–Per tant, vostè també es busca a internet.
–«Poques vegades. I fa vergonya reconèixer-ho... Conec bastants escriptors, alguns de ben reconeguts, que ho fan i d'una manera quasi obsessiva cada nit abans d'anar a dormir. A mi no m'agrada perquè descobreixes coses que no vols saber. Hi ha gent que demana directament la meva mort en un lloc d'internet. Perquè ho he de saber jo, això!?»
–És al Facebook?
–«Des que vaig començar a escriure la novel·la. Vaig avisar a tothom: ‘Tot el que escriviu aquí és susceptible d'aparèixer al meu llibre.' És tan curiós: internet fa que establim relacions molt més poderoses, per molt fredes que siguin, amb gent que no coneixem de res que no pas amb els nostres germans o amb la nostra parella. Hi ha gent que conec poquíssim que m'ha escrit correus electrònics sobre problemes gravíssims de la seva vida. Avui en dia la intimitat cotitza a la baixa. Un exemple: la teva parella se'n va al lavabo, li espies el mòbil i descobreixes que s'envia missatges amb l'amant. Tu creus que tens tot el dret de tallar amb la teva parella perquè l'has enxampat? Perdona, però tu no tens cap dret de mirar-li el mòbil!»
–Com la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, Egosurfing també passa a la capital catalana. Perquè és tan dura amb la ciutat?
–«És egosurfing total. Barcelona es creu molt famosa, es creu el centre del món. Creu que està a l'altura de Londres, París, Nova York... I Barcelona diu que és més del què en realitat és. Diu que té més coses de les que en realitat ofereix. La novel·la parla també d'una Barcelona que jo vaig conèixer quan hi vaig arribar, fa catorze anys, i que ha desaparegut. T'avanço que la meva pròxima novel·la no passarà a Barcelona, passarà a Mallorca i a Bèlgica [Ramis és filla de pare mallorquí i mare belga].»
–D'alguna manera o altra, la seva literatura sempre parla de vostè.
–«Jo no tinc imaginació, sóc periodista [riu]! Tot està basat en coses que m'han passat a mi o a algú que conec. Jo no podria fer una novel·la històrica.»
–Un altre punt en comú amb la seva novel·la anterior és que fa una dissecció de la seva generació. Per cert, també força dura.
–«A Egosurfing m'interessava sobretot parlar de les festes pijes. Penso que les classes socials encara estan bastant marcades en segons quins àmbits. Ja no som burgesos, ara som esnobs! Ah, però quan es casen i volen fer el seu niuet... deixen de trucar-te. I no és ranci, això?»
–Quins són els seus referents literaris?
–«No en tinc... A veure, et puc dir el que m'agrada llegir. M'agraden molt els retrats que fa dels personatges dins les ciutats Saul Bellow. Però jo no em puc comparar amb ell. De Bolaño, les seves grans històries de petites coses. Tampoc em puc comparar amb ell, és clar. Vols referents? La tele: House, El ala oeste de la Casa Blanca...»
–Molta influència audiovisual...
–«També Spotify, molta música; més que televisió, internet, la seva immediatesa.»
–El premi que ha rebut du el nom de Josep Pla. És també present en vostè?
–«I tant, i és obvi. Com a cronista, m'encanta. Tan de bo pogués escriure jo una cosa tan planera i brutal alhora.»
–Escriu amb la mateixa facilitat en català i en castellà?
–«En castellà, sóc molt més dura que en català. En castellà, sóc molt més bèstia. En català, més dolça. I no sé perquè...»

Darrera actualització ( Divendres, 8 de gener del 2010 02:00 ) Publicat a El Punt Barcelona 08-01-2010

dijous, 7 de gener del 2010

CLARA SÁNCHEZ PREMIO NADAL. LLUCIA RAMIS PREMI NARRATIVA PLA




Un "thriller" psicológico gana el Nadal. Clara Sánchez cuenta una historia de nazis en Lo que esconde tu nombre

CARLOS GELI Barcelona 06/01/2010


La temática nazi nunca pasa de moda y da buen abrigo, como pocos argumentos, al thriller y al juego psicológico. Y en este último ámbito la escritora Clara Sánchez se mueve desde hace casi 20 años muy bien. La incorporación de esos dos géneros a la historia de un superviviente del campo de Mathausen y de una joven desorientada que se cruzan con un viejo matrimonio de nazis en Lo que esconde tu nombre es lo que permitió ayer a la autora castellana alzarse en Barcelona con el 66 Premio Nadal de novela y los 18.000 euros que lo acompañan.

Clara Sánchez
Nacimiento:
01-03-1955
Lugar:
Guadalajara

Sólo ese dinero hizo compañía a Sánchez en el estrado cuando recogió el Nadal porque, quizá consecuencia de la crisis económica, en la noche de regreso del galardón más antiguo en activo de las letras españolas al que fuera histórico Ritz (hoy Palace) no se declaró por vez primera finalista, con el consecuente ahorro para la editorial convocante, Destino, de los 6.000 euros.

Un substrato de base real (la presencia de antiguos miembros nazis refugiados en el anonimato de la costa mediterránea española) dan pátina de verosimilitud a Lo que esconde tu nombre, como es habitual en la producción de Sánchez (Guadalajara, 1955): unos anclajes en el realismo para autorizar el buceo, la introspección en la vida de las personas.

En la obra, tres personajes permiten ese juego psicológico a la autora. Por un lado está Julián, octogenario superviviente de Mathausen, que retoma la labor de un amigo suyo que dedicó toda su vida a perseguir a los nazis que los torturaron. Siguiendo esas pistas está un anciano matrimonio alemán afincado desde hace años en un apartamento de la costa alicantina. Con esa en apariencia venerable pareja trabará cierta relación una joven embarazada que ha decidido quedarse unos días en el chalet de su hermana para reflexionar qué hacer con su vida. Julián la pondrá sobre aviso y le confesará que una red de nazis le presionan para que olvide el tema.

El cruce de vidas que mueve la novela es un clásico en la producción narrativa de Sánchez, que gusta de dar gran calado intimista a sus obras, algo que ya se entreveía en Piedras preciosas, el libro con el que debutó en las letras en 1989 esta filóloga, antigua profesora universitaria y actual colaboradora de EL PAÍS . No es distinta la noche (1990), El palacio varado (1993), Desde el mirador (1996) y El misterio de todos los días (1999) precedieron a Últimas noticias del paraíso (2000), con la que consiguió el premio Alfaguara de novela y un reconocimiento definitivo de crítica y público.

El asentamiento en su faceta de escritora le permitió dedicarse casi exclusivamente a esa labor y a su otra gran afición, el cine, que la llevó a ser una asidua al programa de TVE Qué grande es el cine.

Hasta la novela de ayer, Un millón de luces (2004) y Presentimiento (2008) completaban la producción de Sánchez y asentaban su juego constante entre los real, lo psicológico y lo onírico, así como un ritmo narrativo que, sin perder agilidad, no erxluye el pausado estilo narrativo que requieren muchas veces la reflexión introspectiva.

Puestos ya a romper moldes con el ahorro del finalista, el 42 premio Pla de narrativa catalana que completa la velada literaria se cerró apostando por Egosurfin, historia sobre un grupo de treintañeros de la "generación Ikea", que es como la periodista Llucia Ramis, la ganadora, bautiza a sus coetáneos treintañeros.

Poner el nombre de uno mismo en Internet y jugar con ello, pero no tanto como ejercicio egocéntrico como para ver cuántas entradas acumula uno, experimentar el sentirse buscado. En eso consiste la práctica al alza del egosurfing y de esa moda ha sacado Ramis (Palma de Mallorca, 1977) el título para su segunda novela, que ayer le valió los 6.000 euros del galardón. Una escritora de libros de autoayuda acusada falsamente en un programa sensacionalista de televisión de un casi homicidio imprudente es la protagonista de una obra que no se aleja mucho de la temática de la del debut literario de su autora, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008), retrato realista, irónico y mordaz de su generación Ikea: hijos de la generosa Transición a los que les cuesta llegar a lo que querían y cuando lo tienen (o casi) cambian de criterio, cargados de experiencias inservibles. Así, en la novela ganadora, la acusada se acaba haciendo, inopinadamente, amiga de la periodista que la calumnia, que le llevará a las más refinadas perversiones de la zona alta de la ciudad mientras que el chico supuestamente herido, espera juicio por presunto maltrato a su ex novia. Un Nadal y un Pla hechos de trocitos de la vida misma.

dimecres, 6 de gener del 2010

LA SGAE PROPONE A SÁBATO, DELIBES Y CARDENAL PARA EL NOBEL DE LITERATURA







La SGAE propone a Sábato, Delibes y Cardenal para el Nobel de Literatura
La entidad basa su decisión en "los acreditados méritos literarios de estos tres autores universales".

EFE - Madrid - 05/01/2010

La Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) propone a la Academia Sueca los nombres de los escritores Ernesto Sábato (Rojas, Buenos Aires, Argentina, 1911), Miguel Delibes (Valladolid, España 1920) y Ernesto Cardenal (Granada, Nicaragua 1925) como candidatos al Premio Nobel de Literatura 2010.
Miguel Delibes

A FONDO
Nacimiento: 17-10-1920 Lugar: Valladolid
Ernesto Sábato Ferrari

A FONDO
Nacimiento: 24-06-1911 Lugar: Rojas, Buenos Aires

La unánime decisión del consejo de dirección de la SGAE, adoptada en su última reunión, se sustenta en "los acreditados méritos literarios de cada uno de estos tres autores universales, que los hacen acreedores al galardón más prestigioso de las letras", informa esta entidad de gestión.

Mientras que la SGAE ya ha presentado en años anteriores a Miguel Delibes y Ernesto Sábato, ésta es la primera vez que propone a Ernesto Cardenal para el galardón.

Octavio Paz (1990), Camilo José Cela (1989), Gabriel García Márquez (1982), Vicente Aleixandre (1977), Miguel Angel Asturias (1967), Juan Ramón Jiménez (1956), Gabriela Mistral (1945), Jacinto Benavente (1922) y José Echegaray (1904) son los escritores de lengua española ganadores ya del Nobel de Literatura.

Desde hace ya algunos años, la SGAE propone, por petición expresa de la Academia Sueca, sus candidaturas de escritores en lengua española al Nobel de Literatura.

dilluns, 4 de gener del 2010

DOS PRIMERS FACSÍMILS DE L'OBRA D'AUSIÀS MARCH



Presenten els dos primers facsímils de l'obra d'Ausiàs March editada abans del segle XX
Les institucions valencianes tenen previst de produir vuit textos més del poeta valencià en el marc dels actes del 550 aniversari de la seva mort.

València
Ult. Act. 30/12/2009 17:41

La direcció general del Llibre i la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana han presentat aquest dimecres els dos primers facsímils de l'obra del poeta Ausiàs March corresponents a edicions anteriors al segle XX. Es tracta d'una edició en castellà, datada l'any 1539 a València, el primer text que publicava la seva obra i d'una altra en català de l'any 1543, datada a Barcelona. Properament s'editaran vuit facsímils més del poeta valencià fins completar la desena d'edicions de March anteriors al segle XX.

Des d'aquest dimecres ja es poden llegir els dos primers facsímils que reprodueixen les primeres edicions dels poemes d'Ausiàs March tal com van ser editats al segle XIX. La consellera de Cultura del govern valencià, Trini Miró, i el responsable d'aquestes edicions, Jaume J.Chiner (un dels més grans experts en l'obra del poeta valencià) han presentat aquest dimecres a València aquests dos primers facsímils.

Es tracta del volum Las obras del famosissimo philosofo y poeta Mossen Osias Marco traduzidas por don Baltasar de Romani ; y divididas en quatro Canticas (editat a València l'any 1528 a càrrec de Joan Navarro) i de Les obres de mossen Ausias March : ab una declaratio en los marges de alguns vocables scurs, edició de l'any 1543 a Barcelona pel mestre Carles Amoros.

A 30 euros
En el marc de les commemoracions pel 550è aniversari de la mort del poeta Ausiàs March, que es complia aquest 2009, la consellera Trini Miró, ha anunciat que properament veuran la llum nous facsímils de les edicions datades a València l'any 1560 i a Valladolid l'any 1555. Aquestes edicions s'emmarquen en el total del deu volums que es preveuen editar de l'obra del poeta, anterior al segle XX. De tots aquests facsímils els darrers cinc, entre els anys 1545 i 1889, estan editats a Barcelona. Els llibres es comercialitzaran per un preu de 30 euros.

L'expert en l'obra d'Ausiàs March, comissari de les exposicions dedicades al poeta i supervisor de les edicions d'aquests facsímils, Jaume J. Chiner, ha destacat la importància de poder tenir a les mans les edicions dels llibres del poeta "tal com varen ser editades". "Es tracta de les primeres edicions" a la península, ha dit, "tal com les van llegir Quevedo, Garcilaso o Baltasar Gracián". Chiner ha remarcat la importància del poeta valencià en el marc de la literatura medieval, destacant que en el seu temps "Ausiàs March va ser el poeta més important".

Exposicions sobre el poeta
Al llarg de tot aquest 2009, la Direcció General del Llibre ha organitzat dues exposicions al voltant de la figura d'Ausiàs March, que encara poden ser visitades. La primer és Ausiàs March en la Biblioteca Valenciana, que permet als visitants conèixer les diferents edicions de l'obra del poeta realitzades des de principis del XVI fins els nostres dies. En aquesta mostra també es poden veure estudis, cartells, gravats, etc que mostren la repercussió de March, tant en la literatura medieval com als nostres dies.

La segona de les exposicions, Ausiàs March a l'Arxiu del Regne de València presenta una selecció de documents del segle XIV i XV conservats en aquest arxiu i referents tant a March com a la seua família. El visitant tindrà accés també a la documentació original sobre la família March i la relació que mantenien amb el ducat de Gandia i altres aspectes de la vida pública i privada del poeta.

dimarts, 22 de desembre del 2009

SERRAT PREMI NACIONAL DE LES MÚSIQUES ACTUALS


El ministeri de Cultura atorga a Serrat el Premio Nacional de les músiques actuals
El jurat l'ha guardonat pel seu "inqüestionable talent i trajectòria"

ACN
Madrid
Ult. Act. 18/12/2009 14:08

Joan Manuel Serrat ha estat guardonat avui en la primera edició del Premio Nacional de les músiques actuals, premi de nova creació que atorga el ministeri de Cultura.

El jurat ha destacat el seu "inqüestionable talent i trajectòria" i la seva influència en la cultura popular, que ha aconseguit "transcendir generacions". La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ha dit que és "un compositor magnífic" i que "ha tingut sempre una implicació amb la cultura molt important". A més a més, ha destacat la seva tasca de "difusió de l'obra de poetes com Miguel Hernández o Antonio Machado", que "ha popularitzat quan no eren tan llegits".

Segons Sinde, no hi haurà ni un sol ciutadà que "no estigui content o d'acord amb aquest premi". El mateix Serrat, a qui la ministra ha trucat personalment, "estava content" i la notícia l'ha "sorprès" al TGV mentre es dirigia a Barcelona.

Sobre el premi, Sinde ha dit que "feia falta" crear-lo per "reconèixer la importantíssima tradició i tasca que fa la música popular en aquest país, per difondre la nostra cultura i valors".

Avui

dilluns, 14 de desembre del 2009

SALVAR HAIDAR


Cursa contra el rellotge per salvar Haidar


El cas d’Aminatu Haidar, l’activista sahrauí expulsada pel Marroc de la seva pròpia terra i en vaga de fam des de fa gairebé un mes a l’aeroport de Lanzarote, no només sacseja la consciència d’Espanya, que fa 33 anys que va abandonar a la seva sort tot un poble, sinó que torna a comprometre la seva diplomàcia, que per ara no se’n surt en els esforços per trobar una sortida que, en primer lloc, li salvi la vida. La prioritat de totes les parts implicades, amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, ha de ser, precisament, actuar amb celeritat i diligència perquè no es produeixi un desenllaç fatal. I procedir, si no hi ha cap altre remei, a alimentar Haidar per la força. L’oposició té el dret i el deure de demanar explicacions per aclarir l’origen i els responsables de l’afer, però abans que res ha d’ajudar a resoldre un problema que enverina de nou les complexes i ambigües relacions amb el Marroc. Més enllà de la lluita immediata per evitar una mort i un nou ridícul internacional, l’executiu de Zapatero afronta el difícil repte de mantenir l’equilibri entre preservar els vincles amb el Marroc, soci privilegiat de la UE i aliat estratègic dels Estats Units a la regió, i contribuir a desbloquejar el conflicte del Sàhara Occidental. Espanya necessita una bona sintonia amb Rabat, clau per afavorir els fluxos comercials i econòmics i la imprescindible cooperació per combatre el terrorisme islamista i la immigració clandestina. Això és cert, però també ho és que Madrid no pot defugir una responsabilitat moral que li recau per raons històriques: trencar amb la desídia dels últims anys i facilitar una solució a l’enfrontament del Marroc amb el Polisario que tingui en compte la legítima aspiració de la seva excolònia a decidir lliurement el seu futur en un procés tutelat per l’ONU.La intervenció de Hillary Clinton per salvar Haidar i permetre-li un retorn segur i no humiliant a casa seva posa de manifest el fracàs de la diplomàcia espanyola. Alhora alimenta esperances: l’eficiència de Washington a l’hora de fer cedir el regne alauita va quedar demostrada el 2002, quan l’aleshores cap de la diplomàcia dels Estats Units, Colin Powell, va resoldre en un tres i no res l’absurd incident militar entre Espanya i el Marroc pel deshabitat illot de Perejil.

Avui

CANDIDATURA D'UNA PEL.LÍCULA EN CATALÀ ALS OSCARS

L'Acadèmia de Cinema en Català negocia ara amb l'espanyola la candidatura d'una pel·lícula en català als Oscars.
"Si la llengua és l'excusa per tenir més presència espanyola als Oscars, crec que ens entendrem", ha explicat el president de l'entitat Joel Joan.
AVUI.cat
Barcelona Ult. Act. 11/12/2009
El president de l'Acadèmia de Cinema en Català, Joel Joan, ha detallat aquest divendres que, en aquests moments, l'entitat que presideix negocia amb la seva homòloga espanyola que una pel·lícula en català pugui aspirar a l'Oscar en llengua no anglesa per part de l'Estat.

I és que, segons ha explicat en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, a Hollywood es van quedar molts sorpresos per la força de la indústria cinematogràfica de Catalunya i afalagats perquè es vulgui formar part dels Oscars, però els van advertir que no volien que això entrés en conflicte amb l'Acadèmia de Cinema Espanyol.

Per tant, "ara estem parlant amb ells per fer-los entendre que no volem entrar en conflicte ni afectar les seleccions que fan cada any, però, home, que algun any podria anar a la candidatura una pel·lícula en llengua catalana".

Tot i que encara no han pogut reunir-se amb el president de l'entitat, Álex de la Iglesia, Joel Joan està convençut que trobaran la manera de trobar sinergies: "Si la llengua és l'excusa per tenir més presència espanyola als Oscars, crec que ens entendrem".

L'Acadèmia del Cinema Català va presentar el novembre passat a Hollywood onze pel·lícules en català, en el marc de les primeres jornades Catalan Movies & Awards in Hollywood (Pel·lícules i premis catalans a Hollywood).

L'acadèmia de cinema buscava amb aquesta iniciativa establir les bases d'un diàleg amb l'acadèmia de Hollywood, que reconegui la institució catalana i permeti "a mig termini la participació d'una pel·lícula en versió original catalana als Oscars".

diumenge, 6 de desembre del 2009

QUÈ US SEMBLA LA LECTURA DIGITAL?


La gran llibreria digital
Arriba Leqtor.com, la distribuïdora més gran de llibre digital per a Catalunya, Espanya i Amèrica Llatina, promoguda per la nova empresa catalana 36L
David Castillo
Barcelona
Hauria estat l’argument d’un llibre de ciència-ficció: ¿s’imaginen mil llibres concentrats en un aparell de 118 grams? Doncs és una realitat i, a més, amb un catàleg que avui s’inicia a partir de cinc-cents llibres i que distribuirà algunes de les principals editorials catalanes, espanyoles i d’Amèrica Llatina.

Hi ha dues novetats. La primera, un aparell lleuger, una petita pantalla de tinta electrònica que permet una lectura d’hores i hores, amb una capacitat de magatzem, on es poden canviar els tipus de lletra a voluntat del lector. La segona i més important, la gran distribuïdora de llibres, que permetrà l’accés per preus més barats a milers de títols –calculen que n’hi haurà un milió de disponibles el 2012–. La iniciativa prové de 36L, empresa formada pel grups Vicens Vives, Cultura 03 i Abacus, a través del portal d’internet Leqtor.com. Surten avui amb 500 títols en català i en castellà i mantindran una entrada de 200 títols més per setmana.

Un dels cervells de l’operació, l’editor Ernest Folch, va explicar en roda de premsa que volen que el sistema flueixi, que el llibre digital sigui una realitat complementària al llibre en paper, i va posar com a exemple el cas dels Estats Units, on molts usuaris compren l’edició digital i la tradicional. La creació i comercialització de l’aparell és simplement per estimular el consum: “Volem potenciar els continguts, no l’electrònica”. L’aparell, per tant, surt per sota del preu de mercat, a 199 euros, amb el regal de quatre llibres a escollir. Els responsables van fer una estimació que els llibres digitals seran aproximadament un trenta-cinc per cent més barats d’entrada que els impresos, a un preu mitjà que oscil·la entre 10 i 12 euros. Els primers distribuïdors abans de Nadal són el mateix portal Leqtor.com, El Corté Inglés, FNAC i Abacus. Casa del Llibre, Bertrand i altres cadenes de llibreries s’hi incorporaran en breu. Folch també va explicar l’acord amb la Biblioteca Nacional d’Espanya perquè els clients de Leqtor puguin descarregar-se de franc una selecció de títols. També mantenen negociacions amb la Generalitat de Catalunya per instal·lar lectors pilot a la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya.

En la presentació es van destacar els serveis de la nova empresa: primera gran llibreria digital, màrqueting online avançat, primer distribuïdor digital amb presència offline, atenció personalitzada al client i catàleg en renovació constant. Entre les editorials que s’han adherit a la iniciativa hi podem trobar totes les del Grup 62 (62, Proa, Empúries, Columna, etc.), les d’Ara Llibres, RBA-La Magrana, Siglo XXI, Vicens Vives, Pagès, Molino, Norma, Barcino, Trotta, Maeva i Roca, entre altres. Així mateix va anunciar l’acord imminent amb cinquanta editorials espanyoles i converses avançades amb tres dels grans grups de l’Estat: Planeta, Random House-Mondadori i Santillana.

36L va informar d’una inversió inicial de dos milions set-cents mil euros i una previsió de facturació per al 2010 de tres milions. Preveuen que tindran el cinquanta per cent de les descàrregues en l’àmbit esmentat. Un dels punts calents serà la pirateria, que ha destruït el negoci musical els darrers anys. Folch va anunciar que tenien mecanismes robustos contra la pirateria domèstica, però que no sabien encara com podria actuar la més sofisticada. “No volem que el format digital sigui el germà pobre del món editorial, ni anar en contra del llibre en paper”. Respectar el gust del consumidor serà el futur.
Avui

dijous, 3 de desembre del 2009

QUÈ US SEMBLA LA SCARLETT JOHANSSON I EL SEU MÓN?

"Fer de model és divertit"
Scarlett Johansson renova com a imatge de Mango amb una desfilada a Madrid però no té intenció de dissenyar. L'actriu confirma que debutarà a Broadway amb una obra d'Arthur Miller
M.J. Jordan
Madrid

Scarlett Johansson travessa uns moments en què el seu nom s'associa més a campanyes publicitàries glamuroses que a pel·lícules, un fet que ella viu amb normalitat: "És beneficiós tenir presència pública i en els anuncis pots actuar, mostrar les diferents cares que tens. És divertit fer-ho". La veiem convertida en una Marilyn Monroe voluptuosa per anunciar un exquisit perfum i de sobte Mango inunda els carrers amb la seva imatge a la manera de Nastassja Kinski: "M'encanta aquest símil perquè ella va fer de mare meva en un film, va ser un bon càsting", deia ahir al migdia a Madrid a un grup de periodistes.

Ho feia unes hores abans de ser la convidada d'honor de la desfilada i gran festa de presentació de la moda per a la primavera vinent de la firma catalana que ella també anunciarà. Mango ha comptat per segon cop amb la polifacètica actriu com a imatge però ella no s'ha llançat a dissenyar res com va fer la seva antecessora, Penélope Cruz: "És molt laboriós. Si ho fes m'entregaria al màxim i no tinc prou temps. Però sí que m'agradaria crear un parell de peces", respon vestida amb un conjunt d'aires molt anys cinquanta que marca la seva figura sempre curvilínia. Scarlett no té l'obsessió malaltissa per estar prima com altres estrelles de Hollywood. "Jo intento donar una imatge saludable", afegeix.

Roba per a les amigues
"M'ha agradat molt aquesta feina perquè coneixia el fotògraf, Mario Sorrenti, i hem treballat molt a gust. A més, trobo que és una roba molt accessible, jove i actual, que es poden posar les meves amigues". I ella. Perquè Scarlett assegura que quan viu la seva vida li agrada deixar els talons de banda, cosa que no pot fer a les festes on va. "Vaig de diferent manera segons el que faig, però es pot ser jove i sofisticada alhora", assegura l'actriu que ha tornat al ros dels seus cabells després d'haver provat tonalitats més fosques. Johansson no té cap problema a experimentar amb el seu look igual que ho fa en la seva professió. Aquests dies s'acaba de confirmar que debutarà a Broadway al gener representant el drama Panorama des del pont d'Arthur Miller. Què millor que una obra d'un exmarit de Marilyn per a la que diuen que és la successora estètica de l'actriu més mitificada del segle XX? "Estic emocionada perquè és una bona companyia i Broadway em retorna a la meva infància", comentava ahir Scarlett, que farà de noia de 17 anys. "No fa tant que els vaig deixar enrere!", apuntava quan l'hi comentava. Molt professional i correcta en tot moment, Scarlett evita concessions a l'espontaneïtat en les respostes.

Fins i tot quan se li demana pels seus records de la Barcelona, on fa dos anys va rodar Vicky Cristina Barcelona, respon amb generalitats: "Vaig interpretar una turista i m'hi vaig sentir com a tal. Va ser un temps agradable, escoltant música, menjant bé. Es menja molt d'arròs a Barcelona". L'actriu, que de moment no té plans per tornar a treballar amb Woody Allen, tampoc especifica com se sent interpretant cançons de trencament amorós en el disc de duets Breake up que ha fet amb el músic Pete Yorn, ara que ja fa un any que és una dona feliçment casada: "Les cançons són de Pete de fa un temps i no crec que tinguin a veure amb les seves experiències", afirma.

Al vespre, la desfilada de Mango a la Caja Mágica va convocar una multitud de rostres coneguts, entre els quals hi havia Moisés de la Renta, fill d'Óscar de la Renta, que ha fet una sèrie de samarretes per a la marca. Aquest és el primer cop que la festa es trasllada de Barcelona a Madrid.
Avui

dissabte, 21 de novembre del 2009

DADES SOBRE LA NOVEL.LA NEGRA. Edward Bunker, esa luminosa negrura

El autor de No hay bestia tan feroz es un potente narrador de enigmas y un singular retratista del mal. Su fascinante novela -que se asemeja a las confesiones de James Ellroy y Jean Genet- permite masticar su violencia, entender su soledad y compadecer su vértigo.

CARLOS BOYERO 21/11/2009 El País

Quiero pensar que la novela negra nunca ha dejado de estar de moda, que la inquebrantable afición de Juan Carlos Onetti a leer exclusivamente desde el acogedor territorio de su cama novelas protagonizadas por maderos y hampones la comparte mucha gente y constituye una buena forma de distraer o endulzar la existencia, que la capacidad de enganche de un género cuyas señas de identidad son el misterio, la acción, la violencia, el riesgo, y la ambigüedad moral permanece en cualquier generación y en todas las épocas, que las esencias de la negritud nunca se prestarán al esnobismo, a los que se toman como una obligación cultural o social leer en cada momento lo que conviene leer.
Es probable que el comprensiblemente adictivo fenómeno que ha supuesto el Millennium de Stieg Larsson, ese escritor tan listo y productivo que nunca pudo disfrutar de la gloria y el dinero que generaría su invento, haya animado la fenicia resurrección en las editoriales de cualquier novela con esforzada etiqueta de negritud y la oportunista reedición de los clásicos, pero a los drogotas de este género nos da igual que las razones de esta sobredosis obedezcan más al negocio que al amor. Lo único que nos importa es que haya mucho material para elegir. Puede resultar abusivo que debido a la hipnosis masiva que ha provocado la inquietante y solitaria Lisbeth Salander o el afecto que genera el muy racional, honrado, melancólico y profesional policía Kurt Wallander, y la brumosa o helada geografía que les ha parido, las librerías se sobrecarguen con todo tipo de detectives y psicópatas nórdicos, inevitablemente avalados por algún deslumbrado comentario sobre su obra de Larsson o de Mankell, pero en mi caso no tengo el menor sentido de culpa en abandonar a las cincuenta páginas una novela si ésta me aburre, la recomiende dios o el diablo. Pero es seguro que en medio de tanto énfasis promocionando mediocridades con aroma escandinavo aparezca un creador al que merezca seguirle la pista, un potente narrador de enigmas, un singular retratista del mal.

Cada habitante de esta tribu irrenunciablemente abducida por el género negro tiene filias y fobias. En mi caso, he intentado en vano que se me contagiara la pasión hacia Sue Grafton y Donna Leon. Estuve a punto de tirar la toalla ante un par de tan originales como decepcionantes novelas de Fred Vargas, pero finalmente me enamoré de su retorcido y tenebroso mundo cuando leí la magistral La tercera virgen. Le tengo simpatía al resistente Harry Bosch, pero nunca me ha deslumbrado la prosa de su creador, el mayoritariamente venerado Michael Connelly. Y aunque suene a blasfemia, llevo media vida intentando averiguar con nulo éxito dónde radica el encanto de Elmore Leonard, escritor tan reverenciado por sus colegas literarios como por los directores más prestigiosos del cine norteamericano. Admito que dialoga con un estilo ingenioso y peculiar, que maneja con estilo la ironía, que su expresividad roza lo conceptual, que abomina del sentimentalismo y de los tópicos, que tiene una mordaz y notable personalidad. Pero sus tramas y sus personajes siempre me dejan molesto regusto a parodia y esperpento, me cuesta seguirle, jamás me ha transmitido algo parecido a la emoción, a sentir el menor interés por la suerte de sus generalizados villanos, ejerzan de defensores o de transgresores de la ley. Pero sigo picando el cebo con cada nueva entrega, aunque siempre desfallezca ante ella, no la termine o la olvide rápidamente. Me ha vuelto a ocurrir con El día de Hitler, con los pintorescos nazis camuflados en Estados Unidos y con sus perseverantes cazadores.

Reservo todo mi amor para la impresionante escritura de John Connolly, aunque desde El camino blanco esté en baja forma, y para el genial James Ellroy, temible cronista del lado permanentemente oscuro de América, de un universo en el que todos son tan malos como hipnóticos. Ellroy también nos habló con lenguaje eléctrico de su obsesivo pasado y de sus infinitas llagas en la desgarrada autobiografía Mis rincones oscuros. Asocio inevitablemente esa confesión y también la de Jean Genet en Diario del ladrón cuando finalizo en dos tiradas, como sólo se leen los libros que te subyugan, la fascinante novela de Edward Bunker No hay bestia tan feroz. No hace falta ver el granítico careto del autor y saber que pasó la mitad de su existencia entre rejas por todo tipo de delitos para intuir que no está construyendo una ficción, que está hablando en primera persona a través de Max Dembo, ese profesional del atraco que al salir en libertad condicional de la cárcel sabe que no puede cambiarse a sí mismo, que a lo único que puede aspirar es a la acorralada supervivencia, que sus irrenunciables señas de identidad son la guerra contra el orden. Masticas su violencia, entiendes su soledad, compadeces su vértigo. Tampoco aquí hay nadie bueno. Todo huele a lacerante verdad. Todo da miedo. Lo único que no comprendes es que hayan tardado 36 años en publicar aquí esta novela escrita en carne viva.