CINEMA EN VALENCIÀ

No deixeu d'anar a les noves sessions de cinema en valencià organitzades per la Universitat politècnica de València.

Especialment interessant és Pa Negre, dimarts vinent.

CINEMA EN CATALÀ

No hi ha moltes ocasions de veure cinema en català. Una bona opció és PA NEGRE, una pel·lícula redona que no us deixarà indiferents i que us contextualitzarà els temes sobre la postguerra.
Us deixe una crítica de Martí Aragonès al Blog: maconfidential.com .

També és interessant el reportatge del programa de Días de cine. A més a més en el bloc de SEGON DE BATXILLERAT, teniu l'entrevista d'Emili Teixidor per tindre tota la informació.

Pa negre
El cinema català està d’enhorabona. Després de passar amb un gran èxit de la crítica pel Festival de San Sebastián, Pa Negre arriba a les sales de cinema justificant aquesta gran rebuda i amb la determinació de convertir-se en una de les produccions més notables de la industria cinematogràfica espanyola durant aquest any. Adaptant els llibres “Pa Negre” i “Retrat d’un Assassí d’Ocells” d’Emili Teixidor, el director mallorquí Agustí Villaronga construeix un relat obscur, intens i impactant, difícil d’esborrar de la memòria per part de l’espectador. A més d’oferir un brillant retrat costumista de la vida rural a Catalunya durant els primers anys de postguerra, sorprèn amb una història que es va desvetllant poc a poc i manté l’atenció de principi a fi, deixant el context històric en un segon pla (tot i que influent) i centrant-se en uns personatges que valen més pel que amaguen que pel que mostren.

Pa Negre comença sense pensar-s’ho, amb una seqüència inicial brutal que marca tot el desenvolupament posterior de la trama. A partir d’aquí, ens endinsa al Pirineu dels anys 40 i fa bona aquella teoria que diu que el món rural té un costat fosc ocult darrere l’aparent tranquil·litat dels prats i les muntanyes que l’envolten. La història evidencia la marcada diferenciació entre classes i també les diverses inquietuds que presenta cada generació en la tradicional vida familiar. Pa Negre descriu personatges turmentats pel seu entorn, per la vida que porten, amb unes ganes boges de fugir d’allà i sentir-se lliures. És curiós com la naturalesa oberta pot ser tan opressiva quan un sap que és tan difícil poder marxar. La simbologia que aporta la destacada presència d’ocells, gàbies, reixes o al desig de volar il·lustra perfectament els objectius dels personatges.

El protagonisme destacat dels nens afegeix més cruesa a la pel·lícula, però aquesta sap fugir sempre de la provocació o el morbo gratuïts, fent servir sempre un to dramàtic, però moderat i amb més subtileses de les que semblen. Salvant les grans distàncies, Pa Negre recorda en diverses ocasions a La Cinta Blanca, de Michael Haneke, no només per coincidir en un ambient rural en què les atrocitats dels adults repercuteixen directament en els nens, també per la casual similitud dels nens protagonistes i fins i tot alguna imatge pràcticament idèntica. Villaronga, tot i no ser sempre efectiu en la narració i perdre’s un pèl amb alguna de les sub-trames, sap conduir molt bé l’argument i el porta cap a un final inesperat, però coherent i molt significatiu.

Un dels punts forts de Pa Negre és l’altíssim nivell de totes les actuacions. El repartiment infantil, encapçalat per Francesc Colomer i Marina Comas, fa un treball brillant en papers gens fàcils d’interpretar, ja que es tracta de nens que no presenten la innocència pròpia de la seva edat i són els responsables de gran part de la intensitat del film. D’altra banda, cal destacar el gran paper de Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a San Sebastián, així com Roger Casamajor, Laia Marull o Marina Gatell, amb les intervencions de luxe de Sergi López i Eduard Fernández. Tot i la presència de noms coneguts, aquests queden en un segon pla, cosa que també atribueix mèrit i valentia a l’elecció de Villaronga dels actors per portar el pes del film.

Malauradament, és un cas massa puntual, però Pa Negre demostra que no cal anar molt lluny per trobar cinema de qualitat i una bona capacitat per construir un drama amb substància, bones dosis d’intriga i personatges intensos. A més a més, la proximitat de la història pel seu context geogràfic encara hi afegeix més interès, i també més consciència que qualsevol poble perdut per la muntanya pot ser molt més “entretingut” del que sembla. Per això, i per donar un merescut impuls al cinema de casa nostra, val la pena veure Pa Negre. Dins de les seves imperfeccions, està molt més ben resolta i lligada que un munt d’altres films que pretenen ser “pa blanc”, però acaben sent totalment previsibles. S’ha de convertir en una referència pel camí a seguir per la nostra indústria cinematogràfica, ja que, quan es vol, les coses poden sortir molt bé.

UN POC DE CINEMA

Reprenem recomanacions d'oci, feia molt de temps que no n'oferíem. Ara que esteu a punt de començar vacances, només us queda aquesta setmana de PAU, és un bon moment per desemboirar amb pel·lícules tan divertides i interessants com SOUL KITCHEN, encara es pot veure en els cinemes i us assegure que riureu de valent a més de gaudir d'una interessant banda sonora.

CINE PER A LES VACANCES

Aquestos dies de vacances són ideals per gaudir d'activitats lúdiques i bona excusa per acostar-se al cinema.

Una suggeriment: Despedidas (Okuribito), una pel·lícula que a pesar del que puga semblar llegint la síntesi de l'argument és un cant a la vida. El seu director, Yojiro Takita, va aconseguir l'òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. ´

Despedidas està plena de vida, resulta esplèndida la idea que siguen les delicades mans d'un músic les que s'encarreguen d'un treball tan delicat. Igualment emotiu és el reconeixement pòstum del pare amb la història de la pedra.

Crec que no tindreu més remei que acudir al cinema i gaudir d'eixa barreja de moments còmics i dramàtics junt a una banda sonora esplèndida.

CINEMA I MÉS

Divendres és un bon dia per a recomanacions lúdiques i com que fa temps que no aconsellem pel·lícules aprofitarem l'avinentesa per a fer-ho.

De moment us hi destaquem dos pel·lícules recents que estan d'estrena:

Primer Mapa de los sonidos de Tokio d'Isabel Coixet que ens ha provocat una sensació contradictòria, d'una banda favorable, sobretot per eixe ambient magníficament retratat de la ciutat a partir de sons, músiques, llums; d'altra ens ha decebut una mica eixa trama tan esperable que l'espectador pot anar endivinant el guió quasi des d'un principi i, sobretot, ens ha sorprés com ens ha recordat a la novel·la Tòquio blues d'Haruqui Murakami per eixos passejos silenciosos per la ciutat, eixe protagonista envoltat de suïcides i el retrat de la ciutat, amb raó la directora es va mostrar admiradora seua. Jo des d'ací també us recomane la lectura de les seues novel·les.

Segon una pel·lícula el director de la qual mai no decep, Si la cosa funciona, la recent estrena de Woody Allen que torna a New York i relata una trama ben divertida protagonitzada per un madur home a qui l'amor (com no) li canvia els seus plans. De nou l'atzar, però ara amb final feliç no com en Cassandra's Dream, actua en positiu i arribem a un hapy end que arredoneix els somriures que ha provocat la pel·lícula.


D'altra banda ens enterem de l'existència del club de cinema Alzira gràcies al bloc amic 4oo colps i us recomanem acudir-hi (sobretot als amics que ens seguixen des de la Ribera), us trobareu amb pel·lícules diferents i peculiars com la de V.S.O de Cesc Gai, que si bé no ens agradà tant com Ficció o En la ciudad paga la pena veure-la pel que té d'experiment, o la interessantíssima The visitor que reflexiona, amb l'excusa de la immigració, sobre temes molt profunds que de segur a tots ens han fet reflexionar més d'una vegada.

Dos últims consells opteu per les versions originals, en el cas de mapa dels sons de Tòquio fixeu-vos en la variant de l'anglés de Sergi López, aprofitant que estem amb la variació lingüística i ja me'n direu. I atents als reculls de premsa dels caps de setmana a què ens està acostumant Carmen Tomé que sempre són interessants.

DRÀCULA: Novel·la i Pel·lícula

Continuant amb les recomanacions de cara a l’estiu, avui en farem dues: DRÀCULA, novel·la i pel·lícula.

Rara vegada una pel·lícula no decep si prèviament has llegit la novel·la en què es basa. Això és el que ocorre amb la meravellosa adaptació que de Dràcula, de Bram Stoker, va fer Coppola (1992).
El film de Coppola introdueix un pròleg on s’explica l’origen del vampir cosa que dóna una motivació als seus actes posteriors.
Això no existeix en la novel·la de Stoker però sí que s’insinua al principi quan el comte salva Jonathan (el protagonista) de les vampiresses del seu castell dient que ell sí és capaç d’estimar.
En la pel·lícula, Dràcula ja no és la representació i personificació del mal, que en una altra versió va interpretar Christopher Lee (versió de Terence Fisher de 1958), sinó un heroi romàntic que intenta preservar el seu amor contra el temps.
La novel·la és engrescadora, no la pots deixar de llegir i ,a estones, fa sentir por, cosa ben difícil quan llegeixes; la pel·lícula de Coppola és, al meu entendre, una magnífica i commovedora història d’amor que adquireix tantes reinterpretacions com visions li dediques.
A més no cal oblidar l’extraordinària banda sonora de Wojciech Kilar (El pianista, La novena puerta), ni els grans actors que la protagonitzen (Gary Oldman, Anthony Hopkins, Winona Ryder, Keanu Reeves)
Ara hi ha ocasió de tornar a veure-la en la sessió que es farà dimecres 3 de juny a les 18h. a l’Aula de Cinema de la Universitat de València (al col·legi Major Lluís Vives) dins del cicle “Amores caníbales”.
Si podeu fer un descans de tant d’estudiar no hi deixeu d’acudir i tot seguit compreu la novel·la, és un valor segur.