dijous, 22 de desembre de 2011

BON NADAL I FELIÇ 2012


Aprofite la felicitació de vacances per deixar-vos un enllaç per a fotocopiar-vos el guió del comentari de text per a les persones que han de recuperar i per a començar a analitzar el llibre de Ser Joan Fuster.
Trobeu temps per gaudir de les vacances i que l'any 2012 estiga farcit de magnífiques sorpreses.
BON NADAL PER A TOTS i fins gener.

dimarts, 13 de desembre de 2011

COMENTARI

Ací teniu un possible resum, tema i estructura del text de Pitarch que tenim pendent:


A les pel·lícules d’indis i ianquis hi ha molta violència , tot i que la dels indis estaria justificada. Amb la colonització d’Amèrica, els indígenes han patit agressions, aniquilacions i explotació. Tot i això, a l’Equador hi ha una ministra d’exteriors quítxua defensora dels drets dels indígenes, i s’està ensenyant, per primera vegada a les escoles, les llengües natives i no solament l’espanyol. Aquest guany també és el guany valencià perquè és la mateixa llengua la que ha estat dominant i imposant-se.


Pel que fa al tema podria ser la lluita dels països oprimits pel manteniment de la identitat pròpia.


Quan a l'estructura dir que és expositivoargumentativa: comença amb un motiu que serveix com a introducció del tema (les pel·lícules d’indis i vaquers), segueix amb l’exposició dels fets (situació dels pobles indígenes) i dels arguments (recuperació del poder indígena) i acaba amb una conclusió que enllaça amb el títol per la identificació que fa del triomf indigenista amb el poble valencià). D’altra banda, podem dir que l’estructura temàtica és circular ja que comença manifestant la simpatia cap als indis i acaba de la mateixa manera quan els compara amb els valencians.

divendres, 2 de desembre de 2011

El Nacional de las Letras premia el compromiso de Sampedro

El galardón, dotado con 40.000 euros, reconoce la la trayectoria de un autor y su obra en cualquiera de las lenguas oficiales del Estado

ELSA FERNÁNDEZ-SANTOS - Madrid - 29/11/2011

Escritor, humanista y economista, la voz de José Luis Sampedro (Barcelona, 1917), ha saltado las barreras generacionales para proclamarse en los últimos meses en estandarte del desencanto juvenil en España. El Premio Nacional de Las Letras 2011 ha recaído en un hombre que aboga por una economía "más humana, más solidaria, capaz de contribuir a desarrollar la dignidad de los pueblos", para quien la "productividad, competitividad e innovación" deberían ser sustituidas por "repartición, cooperación y recreación". Sampedro es uno de los referentes intelectuales y morales de los indignados del movimiento del 15-M, algo que ha popularizado su figura enormemente este último año.


Sampedro

José Luis Sampedro en la playa de Mijas (Málaga).- DANIEL MORDZINSKI

    Jose Luis Sampedro

    El escritor, humanista y economista se ha proclamado en los últimos meses en estandarte del desencanto juvenil

"El sistema está roto y perdido, por eso tenéis futuro", ha dicho el escritor refiriéndose a esa juventud, según él, no tan perdida. Sampedro alcanzó esa primera línea social tras su prólogo del célebre libro Indignados, del diplomático francés Stéphane Hessel.

Sin embargo, su prolífica carrera literaria y económica no se limita a lo ocurrido en los últimos tiempos. Academico de la RAE desde 1990 en el sillón F, Sampedro se ha enterado del premio camino de La Cala de Mijas (Málaga), donde pasará frente al mar el invierno. Olga Lucas, su esposa y colaboradora, señaló a este periódico: "Somos como aves migratorias. Hemos visto que llega el frío a Madrid y nos hemos ido". Él galardonado se limitó a expresar su sentido agradecimiento: "Estoy contento".

Aunque nació en Barcelona, Sampedro vivió en Tánger (Marruecos) hasta los 13 años. En 1936, mientras trabaja en Santander, es movilizado por el ejército republicano por la Guerra Civil. Filas que abandona para sumarse al bando nacional, al que se consideraba más afín. Las atrocidades de la guerra le alejaron finalmente de ambos bandos. Hijo de una buena familia, hasta entonces se había limitado a estudiar y aprobar unas oposiciones para funcionarios de aduanas. De su experiencia en la guerra se nutrió su segunda novela, La sombra de los días (Alfaguara), escrita en 1945 y publicada en los años noventa.

Pensamiento comprometido

Dotado con 40.000 euros, el galardón reconoce su pensamiento comprometido, que le ha permitido conciliar la profundidad de sus escritos económicos con los literarios. Entre sus obras económicas destacan Principios prácticos de localización industrial (1957), Realidad económica y análisis estructural (1959), Las fuerzas de nuestro tiempo (1967), Conciencia del subdesarrollo (1973), Inflación: una versión completa (1976), El mercado y la globalización (2002), Sobre política, mercado y convivencia (2006) y Economía humanista. Algo más que cifras (2009).

Esta concepción humanista, "que abarca desde la economía a la vida, alienta también lo más destacado de su producción literaria, donde destacan obras claves de la narrativa española de fin de siglo", apunta la nota ministerial: Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985), La vieja sirena (1990), Real Sitio (1993), El amante lesbiano (2000), Escribir es vivir (2003), La senda del drago (2006), y La ciencia y la vida (2008). Es la suya una producción prolífica, desarrollada al margen de las corrientes literarias, y marcada por su postura vital de contribuir, desde la educación, la cultura y la transmisión del saber, a la consecución de un mundo mejor.

El jurado ha estado compuesto por José Antonio Pascual Rodríguez, designado por la Real Academia Española; Xosé Luis Axeitos, por la Real Academia Gallega; Miren Azcarate Villar, por la Real Academia de la Lengua Vasca; Jordi Cornudella i Martorell, por el Instituto de Estudios Catalanes; María José Rivera Ortún, por la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE); Andrés Sorel, por la Asociación Colegial de Escritores (ACE); Irene Andres-Suárez, por la Asociación Española de Críticos Literarios; Gema González Vélez, por la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE); y Anna Caballé, por la ministra de Cultura. Ha actuado como presidente el director general de Libro, Rogelio Blanco, y como vicepresidenta la subdirectora general adjunta de Promoción del Libro, la Lectura y las Letras Españolas, Mónica Fernández.

José Luis Sampedro.

PRINCIPAL GALARDÓN DE LAS LETRAS HISPANAS

El Cervantes premia la ironía y la sencillez del poeta chileno Nicanor Parra

El autor está considerado el inventor de la antipoesía, una forma basada en el humor y el sarcasmo con amplia utilización del lenguaje cotidiano

Jueves, 1 de diciembre del 2011 - 15:06h.

ELENA HEVIA / Barcelona

“Durante medio siglo / La poesía fue / El paraíso del tonto solemne. / Hasta que vine yo / Y me instalé con mi montaña rusa. / Suban, si les parece. / Claro que yo no respondo si bajan / Echando sangre por boca y narices”. El poema con el que Nicanor Parra (San Fabián de Alico, Chile, 1914) refleja su estilo sencillo y sin alardes le retrata a la perfección. El viejo poeta chileno ha logrado el Premio Cervantes 2011 a los 97, tras años de sonar como candidato.

Nicanor Parra, en una imagen de archivo. Nicanor Parra, en una imagen de archivo.

­­­El hermano de la folclorista y cantante Violeta Parra es uno de los poetas latinoamericanos de mayor prestigio y posiblemente el que más ha influido en los autores más jóvenes. En especial a Roberto Bolaño, que declaró su predilección por él frente a Pablo Neruda, el otro gran poeta nacional chileno, cuyas intenciones y estilo son el opuesto a Parra.

Inventor de la antipoesía, una forma basada en el humor y el sarcasmo con una amplia utilización del lenguaje cotidiano, Parra es también un artista plástico y un hombre comprometido con los más débiles. En septiembre del 2010 se unió a una huelga de hambre en apoyo de una comunidad de indios mapuches. Delicado de salud, Nicanor Parra no pudo acudir el pasado 12 de noviembre a la Feria del Libro de Santiago a presentar la segunda parte de su antología Obras completas & algo +.

El Premio Cervantes está considerado el galardón más importante de las letras hispanas. Dotado con 125.000 euros, lo concede cada año el Ministerio de Cultura español al conjunto de la obra de un autor.

divendres, 25 de novembre de 2011

LLIURAMENT DEL PREMI AL FOMENT DE LA LECTURA CIUTAT D'ALZIRA


Ahir un acudírem contents a Alzira a rebre el nostre premi. Va ser un acte senzill que vivírem amb emoció acompanyats pels companys i companyes que entre d'altres han fet possible aquest premi, de nou gràcies a tots per participar al CLUB DE LECTURA.

Si voleu més informació cliqueu ací.

dilluns, 21 de novembre de 2011

SOBRE REGISTRES



Recuperem avui un apunt sobre variació lingüística per tal de contextualitzar el tema a 3r d'ESO

divendres, 18 de novembre de 2011

Premi d’Experiències de Foment de la Lectura «Ciutat d’Alzira»

Avui hem rebut la notícia que hem aconseguit el premi a l’Experiència de Foment de la Lectura «Ciutat d’Alzira» per l'activitat que venim desenvolupant des del curs 2007-2008 del Club de Lectura.
Volem compartir amb tots vosaltres l'alegria que sentim per aquest reconeixement i agrair a tots els companys, pares i mares, als autors i autores convidats i sobretot als estudiants la seua activíssima participació i col·laboració sense la qual haguera estat impossible dur-la a terme. Gràcies a tots.

dimecres, 16 de novembre de 2011

FOSSES DEL SILENCI de Pau Alabajos

Videoclip de la cançó Fosses del silenci de Pau Alabajos (Una amable, una trista, una petita pàtria - Bureo Músiques, 2011).
Projectat al concert inaugural del Barnasants 2011.



LLETRA

Passen per damunt,
sense cap contemplació,
profanant la nostra història
amb absoluta impunitat,
la justícia es tapa els ulls:
quatre dècades després
els crims de la dictadura
encara no han sigut jutjats.

No descansarem,
seguirem recuperant
la memòria saquejada.
Exhumarem la veritat,
traurem a la llum del dia
les ferides del passat,
que encara resten obertes
i mai no deixen de sagnar.

Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van renunciar
a la seua llibertat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.

Encara queda gent
que vol seguir investigant,
que no es conforma amb el silenci
com a única versió oficial.
Encara queda molta gent
que continua escorcollant
tots els registres del franquisme
cercant-hi els seus familiars.

Inevitablement
arribarà un dia en què els murs
que s'han alçat sobre les fosses
començaran a trontollar.
Els mausoleus de la vergonya
cauran pel seu propi pes,
perquè quan la terra brama
fa remoure els fonaments.

Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van posar preu
a la seua dignitat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Ressenyes, normativa i altres coses

Ací us deixe enllaços del professor Alandete per practicar pronoms relatius i febles.

A més cal que reviseu com fer una ressenya, pàgina 220 i 221 llibre Batec 1. Per tal que repasseu la teoria aneu a un apunt d'anys anteriors

diumenge, 13 de novembre de 2011

URBÀ LOZANO GUANYA EL PREMI CIUTAT D'ALZIRA

Ens alegra especialment que un amic i col·laborador del nostre Club de lectura, l'escriptor Urbà Lozano, haja guanyat el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb La trampa del desig.

Aquestos dies que estem revisant narradors actuals és molt adient recordar-vos els que estan ací, al costat, tan a prop que quan els sol·licites sepre els hi trobes. Enhorabona Urbà i fins una pròxima trobada al nostre Club.


Ací us deixe la notícia:


L'escriptor valencià Urbà Lozano ha obtingut el 23è Premi de novel·la Ciutat d'Alzira, dotat amb 18.000 euros, amb La trampa del desig, una història sobre el desig, l'atzar i la convivència. El guanyador va rebre el guardó en el marc del sopar dels Premis Ciutat d'Alzira amb presència de més de 700 assistents i representants del món de la política, la cultura, l'educació i l'economia del País Valencià. A la novel·la, els dos protagonistes, Daniel i Mirsada, coincideixen en un embús de trànsit. Ell va estudiar medicina perquè la família volia un treball de prestigi, que també li va buscar una dona digna a més d'empentar-lo a entrar en política per prosperar més. Ella és una refugiada bosniana que es va escapar de la brutalitat de la guerra. L'atzar entrellaça les vides dels dos protagonistes i els submergeix en una relació de convivència estranya."El desig de qualsevol tipus –sexual, de poder, de llibertat, d'estabilitat– és el que empenta les persones. La manca d'al·licients i de metes ens paralitza, de manera que tots busquem la materialització d'uns anhels per sobreviure", ha assegurat Lozano. L'autor valencià ha afegit que amb la novel·la, a més d'explicar una història ha intentat "compendiar tot tipus d'obstinacions amb la finalitat que el lector reflexioni sobre les passions humanes".

dimecres, 9 de novembre de 2011



PAULA QUINTANA (RADIO 3) 07.11.2011


El grupo catalán Manel ha obtenido el premio Ojo Crítico de Música Moderna, que otorga el prestigioso programa cultural de Radio Nacional de España.

Manel, cuarteto formado en Barcelona en 2007, ha cosechado un gran éxito durante este 2011 con la publicación de su segundo disco, 10 milles per veure una bona armadura, con el que continúan de gira.

El grupo que componen Guillem, Martí, Roger y Arnau ha conquistado los corazones indies de muchos seguidores que admiran su pop-folk de corte acústico y letras inteligentes en canciones como "Anniversari", "Boomerang" o "Al mar".
Gente normal

dijous, 27 d’octubre de 2011

VALÈNCIA I OBRINT PAS





La vida és un matí de cada dia

quan et passava a recollir

una caputxa negra, texans amples

un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia

on agitàvem el demà,

un sol roig colant-se a l'assemblea

apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria

al teu pis d'estudiants,

quatre espelmes grogues a la cuina

ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia

quan pujàvem al terrat

una cançó d'Extremo, roba estesa

València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure

cridar al vent, sentir-nos lliures

la vida és desitjar tornar a nàixer

córrer tot sol, sentir-te créixer

la vida és el fred tallant les cares

i una llàgrima incendiant les galtes

la vida és entendre que he d'aprendre

aprendre a viurela vida sense tu

La vida és mossegar la fruita dolça

a les escales de Mercat Central

pujar per Cavallers fins la Valldigna

fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada

creuant les Torres de Serrans

'Amor, humor, respecte' a la façana

foc i metralla a les nostres mans

La vida és agafar el primer tramvia

del Pont de Fusta al Cabanyal

una ciutat taronja a les finestres

un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada

que vam trobar davant del mar

sentir-nos com dos nàufrags a la platja

l'últim cop que em vas besar

dilluns, 24 d’octubre de 2011

dijous, 20 d’octubre de 2011

LUCES DE BOHEMIA


Leonard Cohen, Príncipe de Asturias de las Letras

El jurado destaca el "imaginario sentimental" creado por el intérprete


I. SEISDEDOS - Madrid - 01/06/2011



La poesía cantada, esas novelas de seis minutos y pico, la prosa mecida por inconfundibles melodías folk le han valido al músico Leonard Cohen (Montreal, 1934) el Premio Príncipe de Asturias de las Letras. Por sus canciones de marcado carácter literario, sí, pero también por su obra no cantada, libros como Flores para Hitler, Los hermosos vencidos, Comparemos mitologías, o la novela El juego favorito.

Con esta decisión, el jurado de los galardones hace realidad una vieja amenaza de la Academia Sueca: conceder su máxima distinción literaria a un simple cantante de rock. A lo mejor el Nobel nunca acaba por recaer en Bob Dylan, pero sí ha merecido un Príncipe de Asturias el cantautor canadiense cuyas letras (Suzanne, Last year's man, So long Marianne, Joan of Arc. Famous Blue Raincoat o I'm your man) son leídas con la reverencia debida a las grandes obras de la literatura por generaciones de oyentes.

El jurado ha destacado el "imaginario sentimental" creado por Leonard Cohen, en el que "la poesía y la música se funden en un valor inalterable".

Posiblemente ahora cobre todo su sentido el hecho de que la carrera de Cohen, fenomenal recitador de voz grave y ascendencia lituana, comenzase en los cenáculos literarios en aquellos años 60 en los que la generación que revisó las tradiciones del folk introdujo la sensibilidad poética de autores estadounidenses como Walt Whitman o Henry David Thoreau. Su novela de debú, El juego favorito, tomó la forma de un libro de aprendizaje.

Después vendría el fichaje por Columbia Records, auspiciado por John Hammond. Y su estreno discográfico, Songs of Leonard Cohen, acaso uno de los mejores álbumes de la historia del rock. Se abría con Suzanne, una letra dedicada platónicamente a una bailarina canadiense que ya daba idea de unas inquietudes poéticas, algo nada común en la industria de la música: "Y cuando tratas de decirle / que careces de amor para ofrecer / te coge y te mece entre sus brazos / dejando que el río conteste / que siempre fuiste su amante".

La pulsión estilística de Cohen nunca desapareció desde entonces, en discos como Songs from a Room (1969), Songs of Love and Hate (1971), Death of a Ladies' Man (1977, con producción de Phil Spector), I'm Your Man (1988) o su último álbum de estudio, Dear Heather(2004).

Cohen visitó España por última vez en 2010 en una gira enmarcada en un tour monumental, espoleado por la pertinaz ruina en la que se quedó tras el último divorcio. El tour le llevó por todo el mundo desde 2009 (en realidad, eran dos giras enlazadas). Una prueba de lo que se pudo ver en aquellos conciertos está contenida en Live in London (2009). Cohen firmó un brillante capítulo en su relación con España cuando colaboró con sus composiciones para un disco de Enrique Morente, Omega (1996). El Festival Internacional de Benicàssim fue testigo del reencuentro entre ambas leyendas de la música.

El galardón, que el año pasado recayó en el escritor libanés Amin Maalouf, reconoce a las personas cuya labor creadora o de investigación representen una contribución relevante a la cultura universal en los campos de la literatura o de la lingüística.

De los ocho galardones que convoca la Fundación Príncipe de Asturias, el de las Letras ha sido el quinto en fallarse en la presente edición. La entrega de los premios será en otoño en el teatro ovetense Campoamor, presidida por don Felipe de Borbón. Cada premio está dotado con 50.000 euros y una escultura creada expresamente por Joan Miró.

ARCHIVO MIGUEL HERNÁNDEZ


La familia de Miguel Hernández se lleva el legado del escritor a un banco

El PP revocó por la crisis el acuerdo económico del anterior gobierno local de Elche para mantener los documentos en la ciudad

EZEQUIEL MOLTÓ - Elche - 17/10/2011

El legado de Miguel Hernández quedará oculto en una caja fuerte. Al menos de momento. La familia del escritor ha acudido esta mañana al Archivo Municipal de Elche para revisar los más de 5.000 documentos, manuscritos y objetos del poeta que, horas después, ha comenzado a trasladar a la caja fuerte de un banco. Es la respuesta de la familia a la decisión del gobierno local (PP) de revocar el convenio firmado por el anterior alcalde (PSPV-PSOE) para que siguieran en la ciudad durante 20 años.

La nuera del poeta, Lucía Izquierdo, una de las nietas, María José Hernández, y su abogado se han presentado a las 9.00 en el archivo para comprobar el estado de los fondos, ya embalados en 250 cajas, antes de su traslado.

El Ayuntamiento de Elche ha tenido en depósito durante los últimos 27 años el legado del poeta de Orihuela y en 2010 el anterior equipo de gobierno, del PSPV-PSOE, acordó renovar el convenio para que los fondos siguieran durante 20 años a cambio de tres millones de euros, 1,6 para la familia y el resto para el desarrollo de una fundación cultural para promover y difundir la obra. Sin embargo, las nuevas autoridades ilicitanas, del PP, han esgrimido las actuales dificultades económicas para revocar el acuerdo.

Izquierdo ha criticado que la actual alcaldesa, la popular Mercedes Alonso, no haya querido "respetar lo que se firmó" de forma "totalmente legal", y que haya querido trasladar a la población que la familia del poeta quiere "vivir de los impuestos del pueblo". Además de su propósito de acudir a los tribunales para defender sus derechos, la nuera del poeta ha asegurado que el PP ha conseguido "enlatar" a Miguel Hernández, y ha lamentado que los investigadores y estudiosos que tenían previsto analizar el legado en los próximos tiempos vean dificultado su propósito. Izquierdo también ha señalado que mantener el legado del poeta en Elche cuesta anualmente 84.000 euros, lo mismo que cobra un asesor de alcaldía.

Según el abogado de la familia, Carlos Candela, se presentará una demanda por incumplimiento de contrato y también por daños morales. Mientras se diriman estos procesos, el legado del escritor seguirá en el banco.

Estudiosos de Miguel Hernandez han calificado de "deleznable infamia" la decisión del Ayuntamiento de Elche, del PP, de poner "de patitas en la calle" el legado del poeta tras 27 años de custodia y achacan a cuestiones políticas la actitud de la alcaldesa.

"Error histórico"

El portavoz del grupo socialista en la Diputación de Alicante, Alejandro Soler, que firmó como alcalde el acuerdo anulado ahora por el PP, ha considerado "un error histórico" la decisión de rescindir el convenio suscrito con los herederos de Miguel Hernández. Soler, que ha asistido a la retirada de los documentos del archivo municipal, ha opinado que la "pérdida" del legado es "consecuencia de un gobierno de bajo perfil intelectual, cultural y moral".

diumenge, 16 d’octubre de 2011


Carolina Moreno: 'Tranströmer és 'el poeta' de les lletres sueques'

La traductora al català de Tomas Tranströmer, el nou Nobel de Literatura, parla del poeta

Feia molts anys que Tomas Tranströmer sonava en tots els rumors del Nobel, però no l’hi arribava mai, i ja ens pensàvem que es moriria sense obtenir-lo. De fet, vaig 'enredar' l'editor Ramon Guillem de Perifèric Edicions a publicar 'La plaça salvatge' dient-li que Tranströmer guanyaria el Nobel. És clar que d'això fa més de cinc anys.

Tomas Tranströmer és un dels grans poetes del segle XX. Un poeta consagrat, que va començar a publicar de ben jove, els anys cinquanta. Per tant, té una trajectòria de cinquanta anys i una obra que ha fet escola. Els joves poetes suecs el segueixen.

La seva és una poesia aparentment senzilla, transparent, de la realitat quotidiana. En una primera lectura pot semblar una poesia supèrflua, perquè no és gens obscura; però, rellegida, darrere aquest llenguatge tan diàfan, d'una poesia sorgida de l'anècdota quotidiana, s'hi amaga una veritat com un temple, una reflexió profunda sobre la condició humana. Aquesta és una de les característiques de la seva manera de fer i que més ajuden a entendre la seva poesia.

Tranströmer és psicòleg de professió, i tractava adolescents sobretot. De la poesia, no n'ha fet una professió, sinó que més aviat li ha servit per entendre la condició humana.

Diria que la poesia de Tranströmer té uns certs paral·lelismes amb la poesia catalana; m'ha fet pensar en Joan Vinyoli, salvades totes les distàncies.

En la poesia de Tranströmer també hi ha un punt de surrealisme, que bascula entre el somni i la realitat, de manera que el pla ficcional és molt elevat. S'inventa una suprarealitat, una realitat portada a l'extrem, onírica, però que el lector identifica com a pròpia.

També defineix i caracteritza la condició humana: la por, les inquietuds, la mort, la solitud, la relació amb els altres… La seva és sobretot una poesia sobre l'ésser humà. I té una sèrie de motius recurrents: la casa on passa l'estiu, la música d'orgue… Amb cinquanta anys de trajectòria ha fet tot mena de poemes, però aquests darrers anys (en fa uns deu que va tenir una embòlia que el va deixar sense paraula, encara que no ha deixat mai d'escriure) ha escrit poemes cada vegada més curts, més destil·lats.

Carolina Moreno Tena, professora de llengua i literatura sueques a la UB, traductora al català de Tomas Tranströmer

PREMIO NOBEL 2011

Tomas Tranströmer: Premio Nobel de Literatura 2011

El premio al poeta sueco de 80 años devuelve las miradas a la Poesía, tras 15 años de olvido
El poeta sueco Tomas Tranströmer ha sido candidato al Nobel durante varios años.
SANTO DOMINGO. Dice que se va a la cama como quien va a una fiesta, y que el despertar es casi siempre una desilusión. Tomas Tranströmer -segundo en las pujas de la casa de apuestas Ladbrokes, en Londres, para ganarlo- se alzó este jueves con el Premio Nobel de Literatura 2011.

El poeta que escogió ser psicólogo porque -en esto lleva mucha razón, sobre todo ahora- es imposible vivir de la poesía, desde hace algunos años no habla, pues sufrió una hemiplejia y tiene la parte derecha de su cuerpo inmovilizada. Pero no por eso ha dejado de escribir. La tecnología digital le ha facilitado este nuevo estado de su ser.

Trasntrömer, quien como psicólogo trabajó durante años en la prisión de Roxtuna, en Linköping, rehabilitando jóvenes delincuentes, se rehabilita a sí mismo tocando piano con la mano izquierda, mientras nunca ha dejado de ser un rehabilitador de almas con la poesía, que le ha valido ser considerado "poeta de poetas" y finalmente obtener el Nobel, tras muchos años en las quinielas. El propio premio Nobel irlandés Samus Heamey ha reconocido la influencia en su obra de la poesía de Trasntrömer.

"Soñé que llegaba tarde el primer día de clases./ Todos en el salón llevaban máscaras blancas/ sobre el rostro./ Imposible decir quién era el maestro", dice al final de "Góndola fúnebre No. 2" inspirada en una obra de Liszt. Ese acercamiento a lo cotidiano con una ironía muy sutil, a veces casi imperceptible; ese modo de exaltar la nimiedad, de poner sobre relieve lo que otros no perciben, proponiendo una nueva mirada a la realidad.

Justicia con el género

La Academia sueca reconoce nuevamente el género lírico, después de 15 años sin premiar un poeta. La última fue la polaca Wyslawa Szymborska.

Nacido hace 80 años, Tomas Tranströmer publicó su primer libro "17 poemas" en 1954. Luego publicó Secretos en el camino, 1958; El cielo a medio hacer, 1962; Sonidos y pistas, 1966; iniciando así un camino que parece haber cerrado en el 2004 con El gran acertijo, un poemario escrito con la ayuda de su esposa Mónica, quien le ha ayudado en sus últimos tres libros, tras sufrir la apoplejía en 1990.

Traducido a más de 60 lenguas, entre ellas el español, Tranströmer devuelve la fe en la importancia de la palabra lírica escrita.

DOS POEMAS

APUNTES DE FUEGO


Durante los meses tristes, centelleó mi vida sólo cuando hice el amor contigo./ Como la luciérnaga se enciende y se apaga, se enciende y se apaga- a medias puede uno seguir su camino en la noche oscura del olivar./

Durante los meses tristes, estaba el alma desesperada y sin vida / pero el cuerpo caminó directo hacia ti. / El cielo de la noche rugió./ Sigilosamente ordeñábamos cosmos y sobrevivimos./

MADRIGAL

Heredé un bosque sombrío donde rara vez voy. Mas llegará un día en que los muertos y los vivos cambien de lugar. Entonces, el bosque se pondrá en movimiento. No estamos sin esperanzas. Los crímenes más difíciles continúan sin aclarar a pesar de los esfuerzos de muchos policías. Del mismo modo, hay en nuestra vida un gran amor sin aclarar. Heredé un bosque sombrío pero hoy yo camino en otro bosque, el luminoso. ¡Todas las criaturas que cantan, serpentean, mueven la cola y se arrastran! Es primavera y el aire es muy fuerte. Tengo un diploma de la universidad del olvido y estoy tan vacío como la camisa que se seca en el cordel.

PREMIO NADAL

LA VELADA DEL PREMIO LITERARIO MEJOR DOTADO

El superventas Javier Moro gana el Planeta

El sobrino de Dominique Lapierre obtiene el galardón con la novela 'El imperio eres tú'

Domingo, 16 de octubre del 2011

ELENA HEVIA / Barcelona

En la 60ª edición del Premio Planeta, José Manuel Lara ha querido jugar a caballo ganador y además con un autor de la casa. El superventas Javier Moro (Madrid, 1955) ha sido señalado por el premio este año con la novela El imperio eres tú, una crónica histórica sobre el primer emperador de Brasil, Pedro I, ferviente nacionalista, admirador de Napoleón y el artífice de la independencia del país frente a Portugal. La escritora extremeña Inma Chacón, hermana gemela de Dulce Chacón, ha quedado finalista con Tiempo de arena, una novela que sigue la trayectoria de tres mujeres en la España de las primeras décadas del siglo XX.

Javier Moro, tras recibir el galardón que le acredita como ganador del Planeta, ante la presencia de los Príncipes. JOAN CORTADELLAS

A Javier Moro lo de la escritura en tierras exóticas ¿y lo de hacerse de oro con ella- le viene de familia. Su abuela materna rentabilizó su papel de esposa de diplomático escribiendo sobre sus experiencias viajeras por todo el mundo. Madame Luce Lapierre fue además la madre de otro gran viajero, el periodista Dominique Lapierre que allá por los 60 revolucionó o casi podría decirse que acuñó el concepto del best-seller junto a Larry Collins con libros-reportaje tan recordados como ¿Arde París?, Oh Jerusalén , O llevarás luto por mí y Esta noche la libertad.

Gran viajero

Moro, el sobrino, hijo de la hermana de Dominique, Bernadette Lapierre, siguió esas huellas. Viajó mucho con su familia, estudió antropología, fue guionista de cine en España ¿Crónica del Alba y Valentina- y en los cinco años que estuvo en Hollywood logró venderle un proyecto a Ridley Scott que nunca llegó a buen puerto. Pero no fue hasta finales de los 90 y gracias a haber colaborado con tío Dominique ¿juntos escribieron Era medianoche en Bhopal, un reportaje solidario sobre las consecuencias de emanaciones tóxicas de una planta química de pesticidas en la India¿ que alcanzó un amplio reconocimiento lector.

Antes, en 1992, había recogido en su primer libro, Senderos de libertad, su experiencia como antropólogo que lo llevó a una estancia de tres años en la Amazonia, donde recorrió miles de kilómetros en avioneta, canoa, autocar e incluso a pie siguiendo la lucha de un humilde cauchero, cuyo asesinato se convirtió en un símbolo de la lucha internacional en defensa del medio ambiente.

Fue entonces donde se fraguó su amor por Brasil que ahora ha cristalizado en esta novela de corte histórico. Luego vinieron los libros El pie de Jaipur' y Las montañas de Buda, que dan cuenta de su gran querencia por el Tibet y la India, país donde incluso tiene uno de sus tres domicilios. Los otros se encuentran en Ibiza y en Madrid.

El subcontinente indio también le proporcionó el novelesco y brioso retrato de la vida de la maharaní de Kapurthala, la cupletista española Anita Delgado, a principios del siglo XX. Fue en su libro Pasión india, que le consolidó en el 2005 como un fuerte competidor de su tío y un valor seguro en las listas de los más vendidos.

Un millón de libros vendidos en España y traducciones a 17 idiomas. En el 2008, vuelve a dar en la diana del éxito editorial con El sari rojo, donde se repite el choque de mentalidades entre Oriente y Occidente, con la historia de Sonia Gandhi ¿de origen italiano¿ y la familia Nehru en la India actual. Pese a ser una biografía novelada, el libro fue muy mal recibido en la India y los abogados de Sonia Gandhi han intentado reiteradamente que la edición inglesa no se distribuya en el país. Moro habló de una "fatua" organizada por los extremistas del Partido del Congreso indio que lidera la todopoderosa nuera de Indira Gandhi.

ESCRITORA SORPRESA

l 'fenómeno Sarah Lark' suma cinco novelas más

Ediciones B se asegura la continuidad de la serie iniciada con 'En el país de la nube blanca'

Sábado, 15 de octubre del 2011

ERNEST ALÓS
FRÁNCFORT / Enviado especial

La escritora sorpresa en las listas de libros más vendidos de los últimos meses, la alemana Sarah Lark, se convertirá en una ocupante habitual de las mesas de novedades de las librerías españoles durante los próximos años. Ediciones B firmó ayer en Fráncfort un acuerdo para publicar cinco libros más de la escritora afincada en Mojácar (Almería). Los dos que siguen a En el país de la nube blanca y una segunda trilogía también situada en Nueva Zelanda.

La autora alemana Sarah Lark. JOAN CORTADELLAS

En el país de la nube blanca, publicado hace seis meses en castellano y hace unas semanas en catalán, lleva distribuidos más de 100.000 ejemplares, que llegarán en los próximos días a 150.000 tras una reimpresión para cubrir los encargos de cara a la campaña navideña. Unas cifras que contrastan con el débil ritmo de ventas del mercado, con un descenso acumulado en los últimos dos años de entre el 15% y el 20%.

AMOR Y AVENTURAS / El siguiente libro de Lark (pseudónimo de Christiane Gohl) llegará en Sant Jordi, con el lanzamiento simultáneo en castellano y catalán de La canción de los maorís, protagonizado por los hijos de los personajes que emigran a la Nueva Zelanda del siglo XIX en el primer título. «Es de nuevo otra historia de amor y de relaciones familiares, y con un montón de aventuras», explicaba ayer la escritora en el estand de su editorial alemana, enumerando los elementos de su fórmula.

El acuerdo con Lark incluye una segunda trilogía situada también en Nueva Zelanda que, según la autora, «en Alemania, donde llevamos dos millones de ejemplares, se ha vendido incluso mejor que la primera». El éxito en España, el mercado extranjero en el que triunfa, ha aumentado sus expectativas en otras lenguas, hasta el punto de que su libro acaba de ser seleccionado para el gran lanzamiento de AmazonCrossing, la editorial de libros impresos que prepara la librería on line Amazon.

Mientras, la actividad de la adquisición de derechos por parte de las editoriales españolas seguía en la feria, aunque con solo un puñado de títulos de peso. Ayer se confirmó la publicación en febrero o marzo del 2012 (Alfaguara y Edicions 62) de Claraboya, la novela inédita de José Saramago, escrita en 1953 y que el portugués extravió durante 30 años.

En primavera llegará la segunda parte de la serie que Almudena Grandes inició con Inés y la alegría. Otros títulos contratados que darán que hablar en los próximos dos años son The ghostman (Mondadori), un thriller sobre un atraco a un banco y un limpiador de escenarios del crimen, de un autor novel de 22 años que ya ha levantado expectación con las únicas 42 páginas que han circulado. RBA confiará en la novela sobre guerras coloniales francesas El arte francés de la guerra, de Alexis Jenni; y Salamandra en una historia sobre la guerra de Irak, The unlikely pilgrimage of Harold Fry, de Rachel Joyce. Novelas basadas en conflictos bélicos, thrillers y romanticismo histórico, tres tendencias que resisten la crisis.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Una llengua que camina

El documental, "Una llengua que camina", un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la celebració del 9 d'octubre del 2010, en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià.


divendres, 30 de setembre de 2011

La censura sigue acosando a Buñuel

Un fotograma de 'Un chien andalou', de Luis Buñuel.

Un fotograma de 'Un chien andalou', de Luis Buñuel.

Un usuario de YouTube ve un video, le parece horrible y cuelga un comentario en este sentido. Los administradores del sitio, alertados al parecer por la reacción, toman cartas en el asunto y envían un mensaje a quien ha colgado las imágenes para decirle que dicho material ha sido desactivado porque infringe las normas.

“YouTube –dice el mensaje– no es un sitio para mostrar desnudos, pornografía u otro tipo de contenido cuya finalidad sea la provocación sexual. YouTube establece excepciones limitadas en lo que respecta a contenido científico, artístico, documental y educativo adecuado, pero únicamente en los casos en los que está clara la intención del vídeo publicado y en los que la naturaleza del desnudo no sea sexual en modo alguno”.

El mensaje concluye con una advertencia. Si el presunto infractor persiste en su incitación al desenfreno sexual, YouTube desactivará temporalmente su cuenta o la cancelará de forma permanente.

Buñuel y Dalí, en Cadaqués, en 1924.

Buñuel y Dalí, en Cadaqués, en 1924.

Resulta que el material pornográfico es Un chien andalou, la primera película de Luis Buñuel, con guión del mismo director y de Salvador Dalí, realizada en 1929. Y el perpetrador de tamaña trasgresión en el sitio web, es Jaume Radigales, doctor en Historia del Arte y profesor titular de la Universitat Ramon Llull donde imparte clases de Estética, Cine de vanguardia y Música y Audiovisual.

“No sé si considerarlo anecdótico o directamente insultante”, dice el profesor que acaba manifestando su indignación. Para sus clases de Estética, Radigales cuelga en YouTube distintos videos, cuyos hipervínculos proyecta en clase. “Se trata de material pedagógico que el estudiante tiene a su disposición por si quiere volver a visionar lo que se comenta en el aula”, explica el profesor.

Las suma de ignorancia y poder es casi siempre letal. Aquí la ignorancia del denunciante y la de los administradores del sitio, sumada al poder de decidir qué es apropiado y qué no lo es, da como resultado una moderna versión de algo tan viejo como es la censura. Buñuel había tenido que acostumbrarse a vivir con esta señora abyecta que prohibía sus películas durante el franquismo en nombre de una presunta integridad moral.

Ahora, desde internet, donde junto a lo mejor de nuestras culturas también circulan la basura, la estupidez máxima y la desinformación, hay quien insiste en seguir velando por nuestra rectitud. Por favor, basta ya de guardianes de la moral ajena.

Afortunadamente, como internet es una red, por su tejido de malla se cuela lo que los censores pretenden prohibir. En el mismo YouTube, como indica el profesor Radigales, hay alternativas a su cuenta para ver Un chien andalou.

Redes Sociales

dimecres, 28 de setembre de 2011

ACTIVITATS TEMA 1


Ací us deixe enllaç perquè aneu treballant el tema 1 en les tres sessions a la setmana que teniu en l'horari. Us recomane no abandonar la matèria encara que no hi haja arribat un professor substitut.
Deixaré l'exemple de correcció del text de Pilar Rahola pròxim divendres.
Fins aviat

dimarts, 27 de setembre de 2011

CORRECIONS CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA

Mentre arriba el professor/a ací teniu el model de resum correcte. Compareu-lo amb el vostre i esmeneu les errades. Compte amm l'ortografia.

EL RESUM

1. Què és resumir?
Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.


2. Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?
- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'ha de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.

- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.

- Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.

- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens parla de.../conclou dient que...", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

3. Text per resumir

CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA
Sovint s'utilitza l'expressió dona treballadora per indicar la dona que fa un treball retribuït, sigui per compte propi o aliè. La frase és un xic injusta per a tantes i tantes dones que han treballat i treballen molt a casa seva, cuidant els fills i la família; són les anomenades mestresses de casa. Aquesta dedicació a la família, anys enrere més nombrosa que ara, ha suposat exercir un gran nombre de feines que avui ja han esdevingut una professió: cuinar, rentar la roba, planxar, netejar la casa, cuidar els nens, els avis, els malalts, etc. La gran diferència és que la mestressa de casa no percep cap retribució per aquestes feines.

Aquesta dedicació exclusiva a la família té diversos inconvenients: la dona no rep retribució, ni cap renda monetària directa, ni cotitza a la Seguretat Social, cosa que la fa dependre econòmicament del marit; si aquest desapareix o deixa de tenir ingressos, la dona queda sense recursos i el dia de demà no tindrà pensió de jubilació. A més, la dona que no treballa fora de casa també pot quedar desvinculada més fàcilment del món extern, del seu entramat cultural i associatiu, de la seva evolució tecnològica, del batec diari...

Amb el temps hi ha hagut un canvi de les coses i avui totes les famílies ja es plantegen que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva pròpia professió i ofici. La progressiva incorporació de la dona al món del treball és un signe de modernització i de progrés. Els països més desenvolupats són aquells en què hi ha una major proporció de dones que treballen (Suècia, EUA, Holanda, Canadà, Dinamarca, etc.), és a dir, els que tècnicament tenen la major taxa de població ocupada femenina. La taxa mitjana d'ocupació femenina europea és del 40,1% i a Catalunya, del 35,3%. S'observa que per arribar a la mitjana europea, més elevada, encara hem de fer un esforç notable.

La incorporació de la dona al treball fa necessari configurar un nou sistema que permeti un repartiment equilibrat de responsabilitats entre la vida professional i la vida privada; amb aquesta finalitat es va crear la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, amb participació de sindicats i associacions empresarials. Les recomanacions plantejades per aquest òrgan s'agrupen en tres blocs: a) prestacions en temps, per exemple maternitat, excedències dels pares i flexibilitat d'horaris laborals, comercials i escolars; b) prestacions en serveis, com ara l'atenció a les famílies amb persones dependents; c) prestacions econòmiques, entre d'altres, subsidis familiars i desgravacions fiscals.

4. Exemples de resums amb errors

4.1 RESUM 1
El text ens parla de (1) la incorporació de la dona al món laboral. Durant molts anys les dones han estat treballant a casa sense rebre un salari i sense cotitzar a la Seguretat Social. Són dones que depenen dels seus marits, i si aquest l'abandona (2) o es queda sense feina, no tenen ingressos.
A més a més, les tasques que aquestes mestresses de casa realitzen, (3) han esdevingut feines (4), com són cuinar, rentar la roba, cuidar els avis, etc. Però aquestes dones realitzen (5) les feines sense rebre cap benefici.
A molts països ja s'està produint un canvi, les dones s'estan integrant al món laboral. Els països on hi ha major proporció de dones treballadores són el Canadà, Dinamarca, els Estats Units, entre d'altres. Països amb un gran potencial econòmic. (6)
A Europa hi ha un 40,1 % de dones treballadores, a Catalunya un 35,3 %. (7) Encara queda bastant per millorar. Però (8) ja s'ha creat una comissió que ha dut a terme una sèrie de recomanacions: a) prestacions en temps, b) prestacions en serveis, c) prestacions econòmiques. Amb aquestes recomanacions es vol facilitar la incorporació de la dona al món laboral, ja que aquest fet és digne de modernització. (9)

4.2 COMENTARIS DEL RESUM 1

(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.

(2) Error greu de cohesió: el pronom utilitzat no concorda amb nombre amb el complement que substitueix. Error d'interpretació: no se'n fa una interpretació del tot correcta (en el text original no es parla d'abandonament).

(3) Error de sintaxi: no hi pot haver coma entre el subjecte i el verb.

(4) Error d'interpretació/matisació: les tasques de les mestresses de casa han esdevingut professió, més que feines.

(5) Repetició lèxica: es repeteix, innecessàriament, la paraula realitzen. Cal demostrar varietat lèxica.

(6) Error de cohesió: aquesta frase està mal cohesionada, queda deslligada de l'anterior a causa de la puntuació (seria més correcte utilitzar-hi una coma).

(7) Idea secundària poc rellevant.

(8) Error de cohesió: el connector no és l'adequat, ja que la idea que cal expressar amb aquesta frase no és d'oposició, sinó de continuació (amb aquesta finalitat..., per això...).

(9) Confús, mal interpretat.

4.3 RESUM 2

L'autor/a del text exposa (1) diferents aspectes que cal tenir en compte a l'hora de tractar el tema de la possible conciliació de la família i la feina. (2)

Des de bon començament, l'autor/a deixa ben clar (1) que aquest tema afecta només les dones. Són les dones les que socialment es troben dividides en treballadores i mestresses de casa, divisió totalment injusta.

A continuació, l'autor/a fa esment, breument, (1) dels inconvenients que suposa per a la dona la dedicació exclusiva a la família i la llar (dependència econòmica, desvinculació del món extern...), i afirma que (1), en el marc de les societats actuals modernes, s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats (3). Certament, l'autor/a subratlla (1) que els països amb un índex d'ocupació femenina més alt són els més ben situats des del punt de vista econòmic (Suècia, el Canadà, els Estats Units...). A Europa, aquesta taxa és d'un 40,1 % i a Catalunya, d'un 35,3 %. (4)

Finalment, l'autor/a fa esment (1) d'un organisme governamental, creat a Catalunya, que té com a objectiu fonamental la formulació de mecanismes que afavoreixin la incorporació de la dona al món laboral i el subsegüent repartiment de responsabilitats familiars: la Comissió Interdepartamental de Conciliació Laboral i Responsabilitats Familiars, que determina prestacions en temps, en serveis i d'ordre econòmic. (227 paraules) (5)

4.4 COMENTARIS DEL RESUM 2
(1) No s'ha d'incloure aquesta estructura al resum, ja que es crea un distanciament del text original.

(2) En aquest primer paràgraf es fa una introducció/presentació de la idea clau del text original, cosa que no és pròpia d'un resum: cal reproduir el contingut i l'organització del text original, i no

fer-ne un comentari.

(3) Idea repetida i confusa: "s'accepta i es defensa la incorporació de les dones al món del treball, no només pels beneficis socials que això comporta, sinó també pels beneficis socials derivats" (beneficis socials derivats de què?).

(4) Idea secundària poc rellevant.

(5) No es demostra prou capacitat de síntesi, ja que el text s'hauria de resumir en 150 paraules, i la reducció final ha quedat en 227 paraules.

5. Proposta resum correcte
Sovint s'interpreta que la dona treballadora és només aquella que treballa fora de casa, i no es té en compte el fet que les mestresses de casa duen a terme un gran nombre de tasques que actualment ja han esdevingut una professió.

Les mestresses de casa, a més, es troben amb una sèrie d'inconvenients, com el fet de dependre del marit per no tenir cap compensació econòmica, ni cap cotització a la Seguretat Social i, també, la possible desvinculació del món extern.

Amb el temps, però, hi ha hagut un canvi de mentalitat, i ja hi ha el plantejament generalitzat que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva professió i ofici. Aquesta incorporació de la dona al món laboral ha generat la creació d'una comissió, amb participació de sindicats i associacions empresarials, que vetlla per un repartiment equitatiu de responsabilitats entre la vida professional i la privada.









divendres, 23 de setembre de 2011

PROGRAMACIÓ 1a. AVALUACIÓ

2n BATXILLERAT 1a AVALUACIÓ

  • 1r. S’han de formar els grups per realitzar el treball de literatura. Us adjunte guió que heu de seguir. El delegat de cada curs que m’envie la llista de grups. Es lliurarà en un pen o disket.
  • 2n. El tema 1 ja ha d’estar preparat i estudiat per dijous 29 de setembre. El professor substitut l’avaluarà en arribar.
  • 3r. Tothom ha de triar el seu llibre de lectura (de qualsevol autor que puga ser inclòs en els 5 primers temes de literatura). El delegat que m’envie la llista de cada curs. Es farà una ressenya de la lectura a més d’una prova oral. Us deixe el guió de com fer-la. Recordeu la tècnica del resum. La setmana del 14 al 18 de novembre se’m presentarà aquest treball.
  • 4t. Qui vulga fer la prova de la JQCV que m’ho comunique per tindre-ho en compte.
  • 5é. Al voltant de la 1a. Setmana de novembre farem un control de normativa a l’estil de l’examen de la JQCV. Aneu treballant la flexió verbal, febles, relatius, ortografia bàsica i fonètica... etc. El llibre de 1r i 2n en el seus apartats de normativa.
  • La valoració de la 1a. Avaluació serà: 60% examen 1 de novembre; 10%treball literatura; 10% lectura; 15%control normativa; 5%participació... etc.
A banda d'això desitjar que el meu incident us perjudique allò mínim i que el professor/a substitut arribe aviat. Disculpeu el trastorn que us haja pogut provocar i intenteu aprofitar el temps. Estic a la vostra disposició en el correu electrònic. Com de moment heu de passar sense mi (segur que no és difícil) us envie cançoneta Antonia Font sobre el tema perè en altre sentit. Fins aviat.
Alicia


dilluns, 19 de setembre de 2011

Jaume Cabré: Jo confesso





El crític literari Joan Josep Isern analitza la nova novel·la de Jaume Cabré, 'Jo confesso' (Proa), que ha arribat a les llibreries i s'ha presentat avui. És la primera novel·la que publica després del seu èxit internacional, 'Les veus del Pamano'. Isern considera aquesta nova obra com 'una veritable catedral narrativa'. El títol de la crítica, 'El Mal, el Mal, que sempre recomença...' és un joc de paraules amb el famós vers del 'Cimetiére marin', de Paul Valery: 'La mer, la mer, toujours reconnencée', perquè segons Isern, el Mal, en majúscules, és el gran assumpte que tracta el llibre.

LA CRÍTICA

El Mal, el Mal, que sempre recomença...

Un consell abans que res: si sou dels que tenen tirada cap a la mitomania fareu santament d’anotar-vos la data de l’1 de setembre de 2011 com la de l’aparició d’un llibre del qual se’n parlarà molt i durant molt de temps. Em refereixo a “Jo confesso”, de Jaume Cabré, una novel·la cuinada a foc lent –marca de la casa- que ha mantingut ocupat el seu autor durant vuit anys: els que van des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de “Les veus del Pamano”- fins ara mateix.

Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja...- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.