dimecres, 31 de març del 2010

MÉS PREMIS


Enguany el 2n de Batxillerat Humanístic està aconseguint premis. Avui ens alegra donar l'enhorabona a IVÁN AGRAZ que ha quedat entre els 10 primers en l'olimpiada de cultura clàssica que convoca la Universitat de València i, per tant, gaudirà de matricula gratuïta en qualsevol facultat de l'esmentada Universitat.

Notícies com aquesta ens fan encarar les vacances amb molta algria. FELICITATS IVÁN.

HOMENATGE A TERESA

Després d'una vesprada sentint cançons per homenatjar Ovidi Montllor no puc deixar d'oferir-vos aquesta tan plena de vida.
Ovidi Montllor ha estat present en el tema de Vicent Andrés Estellés (com no) continueu averiguant de segur que hi trobeu bones sorpreses en forma de cançons.
Per saber-ne més us remet, una vegada més, al bloc amic VALENCIÀ LLENGUA I IMATGE de Francesc López.

dimarts, 30 de març del 2010

QUIM MONZÓ

Aquestos contes de Quim Monzó us introduiran en el tema i a més a més, podeu aprofitar-los per inspirar-vos i prendre exemple de cara al concurs literari de microrelats.
Abans podeu mirar aquest video i familiartitzar-vos amb el personatge:


EN UN TEMPS LLUNYÀ
Once upon a time, una matinada blava, de neus blanques i sorres immenses i glaceres com llengües ploroses, l’homínid s’alçà sobre les dues potes del darrera i mirà la terra, tan allunyada dels seus ulls, i bellugadissa, i sentí l’olor humida del riu, i s’adonà que sentia l’olor humida del riu, i grunyí de content, i girà els ulls al sol roig que naixia més enllà de prats i muntanyes i negres extensions de terra i horitzons de gespa i cavalcades d’animals eterns com el temps, i abaixà l’esguard i fità l’alzina i aixecà el puny i allargà el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i se sentí caigudes d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, grunys toscos: ar gr gra g gr ga ar arg, fins que el soroll esdevingué mot i vocalitzà a bar arb ar br arbr arbr-e i repetí arbbre i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el dirigí contra la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del jorn que naixia sobre la seva testa com un déu de dues infinites dimensions, i digué cz z ce zce zcel, i ho repetí, i badà uns ulls com taronges, encara insegur d’ell mateix, i assenyalà el riu i vocalitzà a a ag aig gb ai-gua, i somrigué satisfet, els ulls plens de joia lluent, i trepitjà la terra amb força, toc toc, i l’assenyalà amb l’índex, i vocalitzà dificultosament: pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: paaï-sos ca-atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

(Uf, va dir ell, p. 21)
SOBRE LA DECISIÓ D’ENGEGAR-HO TOT A RODAR
La decisió d’engegar-ho tot a rodar neix el matí que, en mirar-vos al mirall de cada dia, descobriu que teniu tres pits en comptes de dos (i aquest tercer pit és igual en tots els altres: mateix volum, mateixa suavitat, mateix mugró ample i fosc), i què podeu fer aleshores sinó deixar la feina, tancar la porta d’una revolada, enviar a la merda l’oligofrènic que durant tants anys heu anomenat espòs, comprar un bitllet que us dugui a qualsevol lloc, i trobar-vos l’endemà a Mbarara (Uganda), sense saber ben bé què hi foteu, però xiroia i relaxada com mai.
(Uf, va dir ell, p. 69)

ACTIVITAT: Un món en decadència representat a través d’uns personatges anònims, sols i buits és una altra de les característiques dels contes de Monzó que s’anirà mantenint fins a les darreres publicacions. «Biografia» n’és un exemple prou eloqüent. Analitzeu el conte tot indicant-ne: a) retrat psicològic del personatge, b) context social i polític que apareix en el conte, c) per què en el conte el fet de ser un poeta, un anarquista o un homosexual s’associa socialment parlant amb els estrats més baixos de la societat?
BIOGRAFIA
En Bernat va néixer una nit d’agost, fosca i rompuda, prenyada de núvols negres i xafogor, i tothom deia que era un mal presagi una tal nit per a un naixement, i que l’infant seria un borratxo, o un perdut, o un poeta, o un lladregot de mala pasta, o un gigoló lleig, o un criminal de camisa bruta, o un homosexual de bar fosc i llum roja, o un camioner estimbat sota els estels en una carretera ampla i solitària, o un anarquista, o un guardador de fusta al moll, o un babau, o tot plegat alhora; la mare no cridà pas massa, i en Bernat va néixer banyat en roig, com un moc lluent i cridaner, un talp sense rialla, una angoixa per nodrir; va treure el cap pel trau sangonós, i després el cos i els braços grassonets, i caigué sobre el llit, i la mare morí amb un udol ultrasònic, i el pare començà a plorar i plorar i plorar i plorar i plorar i – diuen– encara plora, assegut a la mateixa cadira bruta de la mateixa cambra teranyinosa del mateix pis ombrívol, mentre en Bernat –ja amb bigoti, casat i amb cent vint-i-set– dóna el darrer cop de dit del jorn sobre la tecla grisa de l’olivetti, en l’ambigua oficina de l’ambigua empresa de l’ambigua ciutat, un minut abans que el sol s’amagui darrera el mur de muntanyes i siguin les set del vespre, i esclati una bomba a Beirut, i un terratrèmol negre esquerdi el sòl xinès, i un jumbo farcit de turistes ianquis s’enfonsi blanament en les aigües intensament verdes del Pacífic, i un estel col•lapsi amb un altre, en un vrooomm estremidor, milers, milions i bilions de quilòmetres lluny; tots aquests llocs sortosament tan distants.
(Uf, va dir ell, p. 41)
Tret del Seminari "El gust per la lectura" dedicat a Quim Monzó escrit per ANNA ALTÉS I MÀIQUEZ i JAUME MARÍ I PRUNELLA. (consulteu l'apartat documents).
Per tindre més informació sobre l'autor llegiu l'entrevista que han publicat en el bloc amic de l'IES la Melva.
LA FE

-Potser és que no m’estimes.-T’estimo.-¿Com ho saps?-No ho sé. Ho sento. Ho noto.-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.Ella mou el cap, neguitosa.-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.-Oh, , … És mol fàcil dir -¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.-És clar que m’has de creure!-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?-M’atabales.-Perdona.-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.-Potser és que no m’estimes.
El perquè de tot plegat

REPÀS 3r ESO. ACCENTS


Per completar l'activitat de repàs que encetàrem divendres passat, cal que aneu a l'apartat documents i completeu els exercicis.

dilluns, 29 de març del 2010

LLIURAMENT DE PREMIS VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Burjassot

A la foto podem veure d'esquerra a dreta José Luis Andrés Chavarrías, alcalde de Burjassot, Ramon Guillem Alapont, guanyador del premi de poesia, Joan Torró Soriano, guanyador del premi de narrativa i finalment el Rector Francisco Tomás.

El passat 26 de març va tindre lloc la gala de lliurament de premis VAE. Previament es va projectar la pel.lícula Cos mortal, òpera prima dels directors i guionistes Carles Chiner i Antoni Sendra, constitueix un homenatge a la figura de Vicent Andrés Estellés, el titol de la pel.lícula és la confirmació.

ARGUMENT
Horaci és un jove documentalista que es guanya la vida netejant els carrers de la ciutat de València amb una agranadora mecànica. Després de dos anys capficat en un documental sobre el poeta Vicent Andrés Estellés, Horaci comença a allunyar-se de la realitat més immediata, en contrast amb el llegat estellesià, en una dura cursa que posarà a prova la seua resistència física i mental

A continuació es varen lliurar el premis següents:
IV Premi VAE de Narrativa Científica de la Universitat de València
Guanyador: Joan Torró Soriano
Obra: Pluja a la mar
Premi: 6000 €
Entrega Rector Magnífic de la Universitat de València.

OBRA
Don Alessandro Malaspina, oficial de marina italià al servei de Carles III (com tants altres italians), és requerit pel ministre de marina Antonio Valdés per ocupar-se s'una missió ultramarina de gran interés per al ministre. Malaspina confessa al ministre que el seu gran objectiu és fer un gran viatge d'exploración científica semblat als de Cook i La Pérouse perquè la corona espanyola tinguera informació de les seues possesions de primera mà. A conseqüència de la recent independència de les colònies angleses de Nord- americà (a la qual han ajudat francesos i espanyols) l'expedició també adquireix un caire polític.

El relat transcorre entre els preparatius i l'expedició. L'obra conclou amb les intrigues de conspiració de Malaspina contra el govern de Manuel Godoy i les conseqüències que se'n derivaren.

XI Premi VAE de Poesia
Guanyador:
Ramon Guillem Alapont
Obra: Abisme i ocell
Premi:
1800 €
Entrega En José Luis Andrés Chavarrías, Alcalde de Burjassot

OBRA
Abisme i ocell planteja el dualisme existen entre la llum i la fosca o, en termes més categòrics, entre la vida i la mort. Però no com una lluita de contraris sinò com a l'acceptació profunda que suposa entendre que també la mort forma part de la vida, de la mateixa manera que tampoc la llum no s'entendria sense la fosca. És així, com la lectura final del llibre, tot i la presència constant de tot tipus d'abismes, aspira a un cant vitalista.

Va concloure l'acte amb un vi d'honor, i la signatura dels seus llibres per part del autors.


DIÀLEG AMB MARIA BARBAL


Dijous al diàleg amb Maria Barbal, alguns de vosaltres participàreu activament, bé preguntant, bé transcrivint la conversa com periodistes improvisats. Ací teniu el primer treball que m'ha arribat de Lidia Martí de 2n de Batxillerat Humanístic.

Entrevista amb Maria Barbal.

El passat 25 de març els alumnes de segon de batxillerat del IES Clara Campoamor i el IES Doctor Faustí Barberà acudirem a l’entrevista amb l’autora de l’exitós llibre ‘Pedra de Tartera’, Maria Barbal.

Aquesta ens va rebre en la sala d’actes de la Universitat de València. Quan érem tots seguts Carme Gregori, la professora de valencià de la Universitat, va començar la presentació informant que enguany any és el vint-i-cinc aniversari del llibre. Sembla curiós que encara que aquesta va ser la seua primera novel·la, va vendre moltíssims exemplars a Espanya i fins i tot a Alemanya, on ha venut uns 100.000.

La novel·la compta amb seixanta edicions en editorials i col·leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.

Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.

Al començament, va fer una reflexió sobre el seu treball i sobre la literatura en general i de com entenem les novel·les: ‘Sempre llegim el que som’- va dir.

També comentà que qualsevol llengua es pot usar per a escriure, encara que les que més traduccions tenen són l’anglés i el castellà.

I tot seguit començà el Diàleg amb l’escriptora:

- Els personatges són reals?

- Moltes vegades la ficció procedeix de la realitat. És cert que em vaig inspirar en una família en concret que habitava al Pallars, però a altres zones la història va ser exactament la mateixa. La protagonista existeix, a l’igual que molts dels personatges, però moltes de les situacions són inventades per mi. Quan vaig publicar la novel·la els fets no eren tan llunyans com per a donar als personatges noms i cognoms reals, per això els vaig canviar.

- On acaba el dialecte i comença l’estàndard?

- Quan jo escrivia el llibre no havia tingut ninguna formació de català, però sabia molt bé la diferència entre dialecte i estàndard. D’aquesta forma era conscient que no podia fer-la parlar l’estàndard, així que vaig utilitzar el llenguatge estàndard amb un vocabulari propi del Pallars.

- Se sent identificada amb la protagonista?

- Parcialment. És necessari situar-te en el teu interior per trobar un personatge amb el qual la gent puga connectar. Directament no estic explicant la meua experiència, al llibre tal volta hi hagen poques coses que m’han passat a mi.

- Quines són les teues referències literàries?

- En concret jo diria que dos lectures. La lectura és una mena de país interior que nosaltres dibuixem i que ens va a acompanyar a l’hora d’escriure. En concret admire Mercè Rodoreda i també m’agrada la tradició castellana.

- Per què t’has inspirat en aquesta època?

- Quan comencí a escriure, vaig partir de l’experiència de dues generacions anteriors a la meua. A casa meua, la meua família sempre parlava de la guerra, i del que ens havia arravatat. Definitivament aquesta els havia trasbalsat el seu camí de forma ben negativa. Vaig voler saber per què se sentien així i vaig pensar que escriure seria la millor manera de saber-ho. Tampoc imaginava la repercussió que comportaria aquest llibre. Quan el vaig acabar, el deixí dins d’un calaix fins que el vaig presentar a un concurs.

- Per què la protagonista presenta aquesta passivitat i indiferència?

- Ella no és indiferent. Era la suau de caràcter, per això la van enviar a ella a casa dels oncles. La família tenia molta autoritat davant els fills, cosa que ara s’ha perdut molt. No es que siga passiva, és que des d’aquell moment fins al present hi ha hagut un canvi impressionant.

- Hi ha un moment en què pensa suïcidar-se. Per què quan sa tia mor ja no vol fer-ho encara que es succeeixen les desgràcies?

- No és que ja no pense en suïcidar-se, és que una vegada més fa cas al col·lectiu.

- Conxa, que sempre és moguda pels altres, com és que lluita per Jaume?

- Ella demostra que és capaç de lluitar per Jaume. Això descarta la seua pressumpta passivitat.

- Que et va impulsar a escriure?

- Per una banda, que la guerra va afectar molt la generació anterior a la meua i per altra, la compassió que vaig sentir per aquesta dona.

- Per què el títol ‘Pedra de Tartera’?

- Vaig descobrir el que era una tartera (pedra que va amb altres similars formant un conjunt de pedres sotmeses) i pensí que era un símbol que definia perfectament la protagonista.

- Voldria saber a quin tipus de lector va dirigit?

- Doncs a mi també. (Rialles) La vaig escriure per a mi mateixa, per a conèixer més, tampoc tenia pensat que tinguera tant de reclam. Supose que aquest llibre va dedicat a tota persona que desitge conèixer més sobre el seu país.

- Hi ha hagut algun contacte amb alguna productora cinematogràfica? Imagines la visualització de la protagonista?

- Hi ha hagut tres proposicions per passar al cine ‘Pedra de Tartera’, però no he volgut. Va haver-hi una adaptació al teatre que va resultar molt bona, la va fer Joaquim Vila Folc. La van portar per Catalunya durant més d’un any i va guanyar molts premis. Hi ha pendent una nova adaptació amb set actors i que es representarà al teatre Real de Barcelona.

- Què li recomanaria a algú que vol ser escriptor?

- Escriure, repassar, escriure, repassar, escriure... Insistir perquè hi ha molt de volàtil entre les idees i les paraules. També cal creure en un mateixa. El perill més gran d’un escriptor és el desànim. El que cal fer és escriure un poc, deixar-ho reposar i uns dies després retornar a la feina.

- Què opina de les comparacions que han fet entre aquest llibre i ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda?

- Una de les crítiques més dures que vaig rebre portava de títol ‘La colometa que parlava pallarès’ és cert que hi ha moltes similituds. Jo no era conscient que n’hi havia tantes, però és una cosa normal si es parla de la mateixa època.

- Sols escriure el títol primer?

- Trobar el títol abans és una gran sort per a un escriptor. La majoria de vegades el trobe primer.

- Podries considerar un altre títol?

- M’han agradat els títols que han pensat per a la traducció al castellà (Canto rodado) i la del alemany (Com una pedra de Tartera)

- De totes les obres, és d’aquesta de la que se sent més orgullosa?

- No és certament orgull. Li dec molt.

Amb aquesta va acabar la roda de preguntes. L’ultima part de l’acte va ser el lliurament dels premis del concurs de microrelats, en el qual una alumna del nostre centre, Sandra Fernández va replegar-ne un.

Si llegiu l'apunt del bloc del Faustí Barberà, Faustinet, sobre la jornada podreu llegir allò que al suplement Quaderns del diari El País es va publicar sobre el Diàleg.

divendres, 26 de març del 2010

NARRACIONS DE VIDA


Tots els anys ens ha resultat molt agradable l'activitat Diàleg de l'escriptor i els lectors joves que organitza el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.
Aquest curs l'escriptora protagonista era Maria Barbal i el seu llibre Pedra de Tartera.
Aquesta novel·la ha estat l'excusa per convocar un concurs(ahir ja donarem compte de l'alumna premiada) que s'inspirara en el context històric que retrata el llibre.
La sorpresa ha consistit a descobrir en els relats dels participants tota una memòria històrica dels vostres avis.
Tot seguit teniu els relats dels participants, a més del de Sandra Arenas que ha estat premiat, perquè us endinseu, si us ve de gust, en aquesta memòria col·lectiva d'Alaquàs.

RELATS DE VIDA. IES CLARA CAMPOAMOR (ALAQUÀS)

PREMI PER A SANDRA FERNÁNDEZ


Sandra Fernàndez, de 2n. Batxillerat Humanístic, ha aconseguit un premi en el concurs de Narracions de Vida, que aprofitant l'avinentesa de l'activitat del Diàleg amb els lectors joves, ha organitzat el Departatment de Filologia Catalana de la Universitat de València, al voltant de la novel·la Pedra de Tartera de Maria Barbal.

Ací us deixem el seu relat i fotos de la jornada:




Vaig aterrar en aquest món un 13 d’octubre de 1937, a Huelva. Però allò veritable és que ara els meus fills han descobert que el meu naixement va ser un mes abans. No obstant, la meua mare, des que tinc memòria, sempre em deia que havia nascut el 13 d’octubre, per la qual cosa sempre seré ferma als meus records. Per a mi ha passat un any més de la meua vida quan arriba eixa data. I no tinc cap dubte d’això. Recorde la meua mare com si ahir mateix haguera estat ací, al meu costat. Però des de l’última vegada que va estar amb mi, que vaig escoltar la seua veu, ha plogut molt, moltíssim. Tinc un bon record d’ella. Sí. La meua mare era treballadora, com jo ho sóc. Era dura i obedient, ja que la mentalitat de l’època tampoc no li deixava moltes opcions. Tenia el cabell obscur, quasi negre, molt llarg i brillant. Preciós, sense més. Totes les nits, quan arribava l’hora de gitar-se, em cridava perquè li raspallara la seua interminable cabellera atzabeja. I a mi m’agradava tant. Era eixa part del dia que sempre compartíem ella i jo a soles, parlàvem de mare a filla i de filla a mare, i ens mostràvem l’afecte que sentíem l’una per l’altra. I així vaig anar creixent. Ara, un dels millors records que tinc de la meua mare és aquest. De les meues germanes, ambdues majors que jo, podria dir moltes coses, però tampoc conserve un record massa dolç d’elles. Ja des de xicotetes, els nostres jocs podien ser considerats de tot menys «jocs », precisament. Pareix increïble, però tots aquests moments aparentment de diversió, sempre acabaven malament. Finalitzaven barallant-nos i, altres vegades, eren elles qui es dedicaven a fer-ho directament, sense necessitat de disfressar eixa acció violenta amb la paraula «joc». Les meues germanes i jo no vam créixer amb l’afecte propi que senten les germanes habitualment. I la veritat és que en aquells moments, en què el país es trobava en plena Guerra Civil i la família disposava de pocs recursos, necessitàvem romandre unides, i molt. Però el destí no ho va voler , va voler que fóssim ànimes fortes i independents. Jocs de nenes, pensàreu. Però a la nostra maduresa, encara la nostra relació va continuar freda, molt distant. I, actualment, amb un peu quasi al cel i d’altre a terra, no sé res d’elles des de fa deu anys. Ni vull, siga dit de passada.
Pel que fa al meu pare, va morir quan jo era molt xicoteta. La meua mare tampoc gosava parlar massa d’ell. El poc que sé d’ell és allò que ens contava la meua àvia a les meues germanes i a mi. Deia que la relació entre el pare i la mare va anar refredant-se amb el pas dels anys puix ell viatjava molt d’un lloc a un altre per qüestió de treball, i en els seus últims anys de vida la mare i ell a penes mantenien el contacte. Així doncs, vam créixer amb l’àvia. Sempre admiraré la meua iaia. Encara més, per a mi va ser un gran exemple a seguir. Va ser el prototipus de dona forta, lluitadora i molt treballadora. No es deixava trepitjar per ningú i afrontava els problemes com mai he vist cap ésser humà. D’ella vaig aprendre moltíssimes coses, quasi tot el que sé de la vida. Em va ensenyar, sobretot a parlar quan hi fóra necessari, i a callar quan fóra allò mes convenient. I amb aquestes idees vaig créixer. Van ser anys difícils els de la meua adolescència. Vaig anar a l’escola poc més de dos anys, i tan sols em va donar temps d’aprendre a llegir i escriure, tot un premi als meus dies, un luxe en un món en què la majoria de la població era analfabeta. Però no va ser necessari utilitzar mai aquestos coneixements, perquè vaig dedicar-me al camp i al manteniment de la casa. Per això, en aquells anys, em van fer més falta els consells i les ordres, que em donava l’àvia, que allò que podia aprendre a l’escola. Als 15 anys em vaig enamorar per primera i última vegada del Joan, un xicot veí del poble, fill del sergent de la Guàrdia Civil. Un bon partit deia l’àvia. Des d’aquell moment, vaig saber qui seria el pare dels meus fills i, en definitiva, el meu marit. I així va ser. Ens vam casar quan jo vaig complir els divuit anys. Ell era un home tranquil i agradable que sempre disposava d’un acudit amb el qual feia riure a qui es trobava al seu voltant. I va ser eixa màgia la que em va conquerir. Ell, òbviament, es va fer Guàrdia Civil i va arribar molt alt en la seua carrera. Vivíem del seu sou, jo sempre em vaig encarregar de la casa. Prompte tinguérem el nostre primer fill, Joan Antoni. I dos anys després el segon, el Josep Lluís. I, el petit, el David, l’últim. Em va resultar graciós que els tres foren barons. I que, a més, estigueren tan units. Pareixia com si el meu destí, on no havia tingut ocasió d’experimentar com era mantindre una bona relació de germans, ara volguera fer-me una demostració amb els meus fills. Em va resultar irònic, fins i tot. Però m’agradava. Estimava la meua família. No teníem una residència fixa, ja que el Joan viatjava molt i es negava a deixar-nos. Vam recórrer la major part d’Espanya, cosa que m’agradava molt, i als meus fills també. Però, finalment, el meu marit el van fer fix, com a sergent a València i allí ens compràrem un pis per a viure la resta dels nostres dies. A València va anar passant la vida. Els nostres fills, sense adonar-nos, van créixer. Tots tres van trobar una dona que els feia feliços. I els meus ulls van vore com s’anaven de casa un a un, com quedàvem sols el meu marit i jo. Però ara érem vells, ja no teníem quinze anys, aquells meravellosos anys. Les nostres vides havien madurat, ja no érem eixos joves amb intenció de menjar-nos el món. Em vaig adonar que era esclava de la meua pròpia vida, de la meua pròpia monotonia. Però tota aquesta monotonia es va trencar quan ens va deixar el Joan. Van ser dies molt durs, sense fi. És inexplicable el sentiment que em recorria per dins. Em gelava el cor i la sang, fins i tot. Era tot allò que menys haguera desitjat. La mort del meu marit va marcar una fita a la meua vida, un abans i un després. Tant és així, que a partir d’aquell moment va començar la meua vida en solitari, tal com estic ara mateix. Dins de les quatre parets que van ser testimoni un dia d'una família unida i un matrimoni que havia arribat a la vellesa de manera insospitada, per haver aprofitat bé el seu temps. Ara sóc jo, a punt de dir adéu a aquest món, qui he d’enfrontar-me a soles al destí. Ja ho deia la meua àvia: en última instància seràs tu i ningú més qui afronte aquesta vida; "has de ser forta". I quanta raó tenia!





dimecres, 24 de març del 2010

MARIA DEL MAR BONET. MERCÉ


Maria del Mar Bonet presentarà en concert al TAC de Catarroja (València) el seu disc Terra Secreta

VALÈNCIA, 22 Mar. (EUROPA PRESS) -


La cantant Maria del Mar Bonet oferirà divendres que ve, 26 de març, al TAC Francisco Chirivella de Catarroja (València) un concert en el qual presentarà el seu nou treball, 'Terra Secreta', han informat hui fonts de la sala en un comunicat.

En este àlbum, la gran cantant del Mediterrani i les seues músiques realitza un homenatge als grans clàssics de la 'Nova Cançó', des de Joan Babiloni a Joan Manuel Serrat, passant per Jordi Guardans, Guillem D'Efak i Ovidi Montllor, han explicat les mateixes fonts.

Terra Secreta, com recital, és un concert íntim, pròxim, fins i tot misteriós. La personal veu de la cantant balear se submergix en un conjunt d'harmonies pausades i paraules gairebé murmurades, creant un univers d'envoltant assossec i creixent plaer, han afegit.

La veu de María del Mar Bonet ha recorregut mig món, acompanyada dels artistes més versàtils i reconeguts. Ara, en una època on el mestissatge cultural va guanyant quota d'acceptació entre el gran públic, esta veu de sempre torna als nostres escenaris perquè el retrobament siga alguna cosa especial.

Els espectadors del TAC de Catarroja, van a tindre l'oportunitat, per tant, de conèixer la Terra Secreta de María del Mar Bonet i de compartir amb ella el seu viatge íntim però obert a tot aquell que vullga acompanyar-la, han conclòs.

¿EL GRAFITI ES UN ARTE?



La biblia del 'grafiti'

Llega a España La fe del grafiti, el mítico ensayo ilustrado que equiparó por primera vez las pintadas callejeras con el arte. Jon Naar, autor de las fotografías, explica el fenómeno 35 años después.

IÑIGO LÓPEZ PALACIOS / EP3 - Madrid - 24/03/2010

En 1973, la ciudad de Nueva York gastaba 10 millones de dólares en limpiar las pintadas de las paredes. Ese año, el alcalde John Lindsay anunció que, a pesar de los grandes esfuerzos de la ciudad, el 63% de los vagones, el 46% de los autobuses y el 50% de los edificios estaban "muy desfigurados por los grafitis".

En 1972, el fotógrafo neoyorquino Jon Naar decidió documentar gráficamente la eclosión de estas pintadas en Nueva York y se sumergió en las paradas de metro de Harlem a buscar a los autores, críos de 12 o 13 años, y su obra. Después presentó el trabajo al escritor y crítico Norman Mailer, que le cambió el título y escribió la introducción. En 1974, el ensayo ilustrado La fe del grafiti se ponía a la venta equiparando por primera vez el grafiti -hasta entonces, un mero acto vandálico- con una demostración artística.

En su 35 aniversario, 451 Editores lo publica por fin en España, en versión aumentada.

diumenge, 21 de març del 2010

DIÀLEG

A punt com estem de participar en el DIÀLEG ENTRE L'ESCRIPTOR I ELS LECTORS JOVES us deixe l'article que sobre l'esdeveniment ha escrit avui l'escriptor protagonista de l'any passat, Ramon Solsona, al diari Avui:



FAL·LERA PER LLEGIR A VALÈNCIA


Començo per un dada significativa: les editorials fan edicions extres per als Diàlegs de València i s'exhaureixen. Aquest és l'èxit dels Diàlegs que promou la Facultat de Filologia de la Universitat de València. No entre els seus alumnes, atenció, sinó que és una iniciativa adreçada al batxillerat. És un dels escassos ponts que uneixen la secundària i la universitat, separats habitualment per muralles ciclòpies. Com a autor del llibre que es va llegir l'any passat, dono fe de l'èxit. Fa goig la sala d'actes d'una facultat plena d'un públic juvenil que parla de literatura, pregunta i escolta amb atenció.
La mecànica del Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves és senzilla. Al principi del curs es proposa un llibre als professors de secundària, amb els quals es treballa estretament. Després, els alumnes dels instituts i escoles que s'hi van inscriure tenen dret a participar en una trobada amb l'autor. Enguany han llegit Pedra de tartera i els Diàlegs es faran el dia 24 a Gandia i el 25 a València. Hi haurà empentes per assistir-hi. Carme Gregori, ànima i motor de l'invent, ha de fer mans i mànigues per atendre tantes peticions com li arriben des de València i Gandia. Però, fins i tot, sense apuntar-s'hi formalment, són molts els centres en què es llegeix el llibre de cada Diàleg perquè saben que funcionarà entre l'alumnat. Per abastar tanta demanada, doncs, cal fer edicions especials. No és fantàstic irradiar les ganes de llegir?
Els organitzadors dels Diàlegs fan una confiança explícita als docents de secundària. El missatge és: la vostra feina és molt valuosa, ens la creiem i posem els recursos universitaris a la vostra disposició. Per això han creat la web dialegescriptor.blogspot.com, en la qual els alumnes pengen narracions que tenen com a referència l'estil o el tema del llibre que s'ha treballat. Al final del Diàleg es lliuren uns premis per als textos més reeixits i els guanyadors es fotografien amb l'autor, el qual somriu amb una felicitat sincera. La tristesa de comprovar com es destraleja oficialment l'idioma d'Ausiàs Marc a la seva terra es compensa amb la cara B d'un país que confia en els mestres, estima la llengua, promou la lectura i estimula la creació.
AVUI, pàgina 25. Diumenge, 21 de març del 2010

dimarts, 16 de març del 2010

dissabte, 13 de març del 2010

MÉS SOBRE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Tal i com fa uns dies ens va recordar el recull de premsa a què ens ve acostumant Carmen, Estellés és el protagonista de l'obra de teatre Poseu-me les ulleres, que com ja sabeu veurem el dia 25 de març. Avui també ens facilita un article de Rafa Xambó, al Levante, com podeu veure a sota, perquè llegim més sobre la representació.
A la banda dreta us he posat un enllaç perquè us assabenteu de la sinopsi de l'espectacle i també és interessant llegir l'article d'avui mateix, del diari Avui: L'Estellés polièdric.
Podeu tornar a l'apunt d'aquest bloc on Ovidi recitava el famós poema Els amants.
Cal que aneu preparant els vostres coneixements sobre l'escriptor i ja sabeu "tota pedra..."
Estellés és un tema important, allò primer serà elaborar el tema a partir dels vostres llibres del Batec 1 i 2.
Haureu de tindre'l preparat en tornar de Falles.
Estellés ha estat treballat ja pels alumnes de l'IES FEDERICA MONTSENY i han fet uns videolits semblants als que vam fer nosaltres amb els aforismes de Fuster.
Piqueu ací per veure'ls.
Un exemple en directe:



ESTELLÉS AL MICALET

Per Rafa Xambó

Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l’obra dels nostres homenots-, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).


Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra, i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, néta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns familiars i amics.

El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l’escenari en l’amic músic i el poeta.

I en la memòria, l’Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés.

El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una patria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s’ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.

Trobat al Levante-EMV.

RIQUESA MULTILINGÜE. MIGUEL DELIBES







Destino
i els amics catalans.
El narrador castellà va ser un dels eixos de Destino, amb qui va mantenir una fidelitat de més de mig segle.

David Castillo
Barcelona
Ult. Act. 13/03/2010 01:45

Paradoxalment, l’ensenyament escolar, la relació entre els intel·lectuals i el respecte entre els escriptors catalans i castellans era més bona en ple franquisme que ara. Algun dia els responsables de la democràcia ens hauran d’explicar aquests tipus de coses. Miguel Delibes, com Camilo José Cela i molts altres, va mantenir una relació estreta amb la nostra cultura, tant per la vinculació a la revista Destino com per la fidelitat que va mantenir al llarg de més de mig segle amb l’editorial del mateix nom.

Durant molts anys l’AVUI va compartir el mateix edifici amb Destino. Nosaltres teníem la quarta i la sisena planta, ells la cinquena. La relació amb la família Vergés i l’editorial va ser fluida. També amb els seus escriptors estrella, fins al punt que a la perruqueria de la cantonada, on em tallava els cabells, Urbano, el barber, m’explicava tota mena d’anècdotes sobre Pla, Teixidor, Vergés, Porcel, Luján, Vilanova, Fuster i Delibes, entre altres. Tots havien passat per les mateixes tisores i el sentiment d’amistat era compartit. En l’arxiu recupero articles i entrevistes més que afectuoses amb alguns dels nostres clàssics contemporanis com Montserrat Roig, Josep Maria Espinàs –li va fer un retrat magistral en un dels seus llibres–, Joan Perucho, Nèstor Luján, Joan Agut, Antoni Vilanova i companyia. Era un gust fer-li una entrevista, fins i tot quan estava malalt i fotut, i trobar-te tota mena de facilitats. Coneixia les punyeteries de l’ofici per la seva llarga vinculació a El Norte de Castilla i era un home obert, de mirada profunda i l’amabilitat com a bandera. No hi ha segurament en la història de la literatura del segle XX un escriptor que representi l’ànima de Castella com Miguel Delibes. I a diferència d’altres escriptors més bel·ligerants, l’autor de Los santos inocentes va evolucionar d’una certa displicència amb el català a una defensa de la riquesa multilingüe. Per exemple, en una entrevista al diari El Mundo el 1993, declarava: “Crec que realment existeixen quatre llengües i crec que cal, en el cas del català, que es cuidi i es fomenti aquesta llengua, que altrament es veuria molt perjudicada. De manera que em sembla correcte que si una filla meva és professora d’institut i vol anar a Catalunya, el primer que hagi de fer és aprendre el català. És que, si no, aquesta llengua desapareixerà”. En una altra conversa amb el nostre diari anava més enllà i afirmava que la tensió i crispació política que hi havia a Espanya eren lamentables.

Dos aspectes claus són fonamentals en l’obra del mestre: l’autenticitat de la vida rural davant la civilització urbana i la mort. El realisme eixut, marcat sovint per l’angoixa, l’obsessió per la mort i la infelicitat són presents a La sombra del ciprés es alargada (1947, premi Nadal), Aún es de día (1948) i la més important d’aquella primera etapa, El camino (1950). La senzillesa del llenguatge era una mímesi de la vida al camp. No obstant, la crueltat recreada en obres com Las ratas i Los santos inocentes les converteix en clàssics que passaran a la posteritat. Particularment em quedo amb l’aperturista monòleg interior de Cinco horas con Mario i amb dues novel·les per treure’s el barret del seu últim període de producció: Señora de rojo sobre fondo gris i l’exitosa El hereje.

Delibes tenia l’altura d’un xiprer i la solidesa d’un roure. Era tel·lúric, però mirava el cel.

ADÉU A DELIBES


Unes 20.000 persones diuen adéu a Delibes.
Nombroses personalitats del món de la cultura, la política i l'economia han lamentat la seva pèrdua i li han dit l'últim adéu.

Agències
Valladolid
Ult. Act. 13/03/2010 18:31

Milers de persones han visitat des de divendres la capella ardent de Miguel Delibes, situada a l'ajuntament de Valladolid, la seva ciutat natal, per dir-li l'últim adéu.

De fet, unes 20.000 persones, entre elles nombroses personalitats del món de la cultura, amics i admiradors anònims, han volgut retre-li homenatge.

Al voltant de les 11.30 el seguici fúnebre ha partit des de l'Ajuntament fins a la Catedral de Valladolid per iniciar el funeral que ha oficiat l'administrador diocesà, Félix López Zarzuelo, i ha presidit la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega. Posteriorment, Delibes ha estat incinerat en la més absoluta intimitat.

Actrius com Lola Herrera i Concha Velasco, o la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, que ha lamentat que l'autor no hagi estat premiat amb el Nobel, també han volgut acomiadar-se de l'escriptor.

Des de Catalunya, Josep Maria Espinàs, amic de l'autor, ha destacat que Delibes sempre va ser fidel als seus principis i va aconseguir utilitzar un llenguatge perfecte.

Espinàs, a més, ha afegit que va ser ell "qui em va demostrar que no podia escriure les meves novel·les en castellà, perquè no arribava al nivell de qualitat necessari" i que "jo he fet amb la meva llengua el mateix que ell va fer amb la seva".

L'editor Andreu Teixidor també ha destacat la perfecció del castellà de Delibes i ha lloat el fet que l'autor sempre provés de recuperar paraules en els seus llibres.

Per la seva part, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el cap de l'oposició, Mariano Rajoy, han lamentat la mort de l'escriptor Miguel Delibes en dos telegrames que han adreçat a la família.

Zapatero ha destacat que Delibes va ser "la veu austera d'un país sumit en el silenci", i Rajoy que "el seu amor pel camp i el seu talent (...) quedaran per sempre a la memòria de milions d'espanyols".

divendres, 12 de març del 2010

MUERE MIGUEL DELIBES, ALMA DEL CASTELLANO









El escritor renovó la literatura española y publicó más de 60 obras.- Tenía 89 años

EL PAÍS - Madrid - 12/03/2010

Miguel Delibes ha fallecido hoy en Valladolid a los 89 años, según ha informado su familia. El escritor padecía un cáncer del que fue intervenido en los años noventa. Con su obra Delibes consiguió dar nuevo vuelo a la literatura española, postrada tras el rodillo de la Guerra Civil. Era el último gran referente de las letras castellanas del siglo XX. El legado literario de Delibes está surcado por el sentimiento amoroso, la desigualdad social y el contraste entre la vida en el medio rural y en la ciudad. Atento la habla de las gentes del campo, su rico y preciso léxico es considerado como uno de los últimos reductos del español de Castilla, aunque el novelista introdujo importantes innovaciones formales.

Con su primera novela, La sombra del ciprés es alargada (un relato sobre la pérdida y la posibilidad de la felicidad, ambientado en Ávila y Barcelona,), obtuvo en 1947 el prestigioso premio Nadal. Ha sido acreedor de las distinciones más importantes de las letras hispanas y varias veces candidato al Nobel de Literatura. En 1973 ingresó en la Real Academia Española; en 1982 ganó el premio Príncipe de Asturias de las Letras y en 1993 el premio Cervantes.

Nacido en Valladolid en 1920, Delibes comenzó una prolífica carrera como escritor tras lograr el Nadal, siendo autor de unas 60 obras, entre novelas, libros de viajes y diarios, la gran mayoría de ellas publicadas en la editorial Destino. Su último trabajo, aparecido en 2006, es una recopilación de relatos breves titulada Viejas historias y cuentos completos. Una decena de sus novelas ha sido adaptada al cine o a la televisión. Su personaje de Azarías en Los santos inocentes (interpretado en la versión cinematográfica de Mario Camus por el actor Paco Rabal) es uno de los iconos culturales españoles de la segunda mitad del siglo XX.

El franquismo

En su obra de 1966 Cinco horas con Mario, Delibes realiza con éxito no sólo un arriesgado ejercicio formal (el texto es un monólogo dividido en 27 capítulos) sino también una profunda crítica del provincianismo y de la realidad de la dictadura franquista. El autor, no obstante, nunca ocultó su respeto y admiración por la tradición castellana, aun con el rubro de conservadurismo que eso pudiera conllevar. Pese a su tradicionalismo, la obra de Delibes supuso un revulsivo para la apolillada realidad literaria de la España de la posguerra.

Pero la carrera de Delibes no arrancó como escritor, sino como caricaturista. En calidad de tal comenzó a publicar en 1940 en el diario El Norte de Castilla, en el que firmaba bajo el pseudónimo de Max. En esta etapa de su vida Delibes además sacó la cátedra de Derecho Mercantil (en 1945), contrajo matrimonio con Ángeles de Castro (1946) y comenzó a realizar críticas de cine. Llegaría a ser director de El Norte de Castilla entre 1958 y 1963. Siempre compaginó la actividad literaria con la periodística (fue colaborador entre otros del diario EL PAÍS).

En 1950 publica El camino, una obra sobre la pérdida de la inocencia infantil de su protagonista, Daniel el Mochuelo. Con esta novela, según la crítica, Delibes encuentra su lugar en las letras hispanas y consigue retratar con precisión y elegancia el habla de Castilla.

La caza

Con Diario de un cazador Delibes logró en 1955 el Premio Nacional de Literatura y abrió una de las corrientes de su literatura, la del deporte cinegético, a la que dedicó una docena de libros, entre otros: La caza de la perdiz roja (1963), El libro de la caza menor (1966), Con la escopeta al hombro (1970), La caza de España (1972), Alegrías de la Caza (1977) y Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo (1978).

"El hombre-cazador debe esforzarse, por ejemplo, porque este duelo se aproxime al rigor que presidía los torneos medievales: armas iguales, condiciones iguales. Por sabido, la perdiz no podrá disparar sobre nosotros, pero nosotros quebraremos el equilibrio de fuerzas, incurriremos en deslealtad o alevosía, si nos aprovechamos de sus exigencias fisiológicas (celo, sed, hambre), de sofisticados adelantos técnicos (transmisores, reclamos magnetofónicos, escopetas repetidoras), o de ciertos métodos de acoso (batidas, manos encontradas) para debilitarla y abatirla más fácilmente. De aquí que yo no considere caza, sino tiro, al ojeo de perdiz y recuse la caza del urogallo -mientras canta a la amada, a calzón quieto-, por considerarlo un asesinato", decía el escritor en las páginas de este periódico en 1982.

Autobiográfico y familiar

La obra de Delibes está teñida de datos y experiencias autobiográficas. En Señora de rojo sobre fondo gris (1991), el escritor revisita la muerte de su esposa, ocurrida en 1974, cuando ésta tenía 50 años. Ese hecho marcó la trayectoria creativa de Delibes, un hombre muy apegado al concepto tradicional de familia y con una abundante descendencia. Entre sus hijos destaca el reputado biólogo Miguel Delibes de Castro.

En la década de los noventa al novelista le fue detectado un cáncer del que fue intervenido con éxito en 1998 en la clínica de la Luz de Madrid. Ese mismo año publicó El Hereje, su última gran novela, con la que dio por terminada su actividad creativa y con la que logró el Premio Nacional de Literatura. En 2007, en una entrevista concedida a EL PAÍS, Delibes se mostró cansado por su mal estado de salud: "Ya no puedo hacer más. Se me ha saltado la cuerda como a los coches de los niños pequeños", señaló.

dijous, 11 de març del 2010

SOBRE HAMLET


A l'optativa de Literatura Universal s'ha estat treballant exhaustivament Hamlet i volen compartir els resultats. Als arxius, DOCUMENTS, teniu el treball de Sandra Fernández Arenas, de 2n. de Batxillerat humanístic, revisat per la professora de la matèria, Teresa Herrera.
Tal vegada us resulte interessant aquest bloc en què es tracta el tema.