dilluns, 27 de juliol de 2009

HENNING MANKELL

Aprofitant l’èxit i la publicitat de què gaudeix la trilogia de Millenium del suec Larsson recordem l'existència d'un altre autor suec de novel·la negra (La quinta mujer, Els gossos de Riga, El xinés, entre d’altres llibres), Henning Mankell qui ja n’havia venut molt abans que Larsson somnies amb les seues novel·les.
Resulta extremadament autèntic el seu personatge més conegut, l’inspector Wallender, protagonista de vàries de les seues novel·les que la BBC ha aprofitat per a adaptar-les a una sèrie on Kenneth Branagh li dóna vida.
Wallender és capaç de desentranyar una difícil sèrie d’assassinats alhora que es mostra feble i insegur, i per tant creïble.
Mankell manté el suspens i aconsegueix que el lector no es puga desenganxar del llibre.
D’altra banda les seues històries et plantegen el dubte de si és Suècia eixe país tan civilitzat com tòpicament creiem.
I enllaçant amb això no estranya el compromís que manté l’autor amb els més desafavorits i en contra de la injustícia que suposa aquest món de privilegiats i afirma coses com: "Odio un món en què els cadàvers arriben a les platges i en què els homes poden ser anomenats il.legals. No sé el que significa un home il.legal” o “segons les xifres fetes públiques per l'organització britànica Oxfam , els diners que es necessiten per eradicar l'analfabetisme en el món són igual al pressupost que Occident dedica a alimentar gats i gossos. I no vull dir que deixem d'alimentar des d'aquest moment els nostres animals de companyia".
Bé motius suficients per llegir-lo a la platja, a la muntanya o a casa... BONES VACANCES!!!!


dimecres, 22 de juliol de 2009

POEMES



No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata


TEMPS D'INTERLUNI

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

No posarem el nom del poeta , segur que visitants amics els reconeixen i si no investigueu una mica...

diumenge, 19 de juliol de 2009

BALTASAR PORCEL

BALTASAR PORCEL
Amb la mort de Baltasar Porcel ha desaparegut un pilar fonamental de la nostra cultura, un escriptor sòlid i potent que ha contribuït, des de les acaballes del segle XX, a enfortir el panorama global de la literatura catalana, el seu ressò, la seua infiltració en l’escena internacional. Des de les arrels fortament soterrades en la terra d’Andratx, Porcel va absorbir històries locals, mites mediterranis i literatura universal per generar algunes de les pàgines més inspirades de les nostres lletres. La seua presència i la seua energia han estat omnipresents en alguns moments de la història catalana recent i sobre les seues facetes d’articulista i de representant institucional –onze anys al capdavant de l’Institut Català de la Mediterrània– es va bastir una imatge polièdrica de treballador incansable i d’opinador controvertit, a més de novel·lista.
Ha recordat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que el seu nom ha estat el que més ha sonat a l’hora de parlar d’un potencial candidat català al Nobel de Literatura. Què més se li pot demanar a un novel·lista que excel·leixi en la seua obra? La mort l’ha enxampat en un moment creatiu especialment dolç, ja que havia concatenat diverses novel·les rodones, creadores d’un món propi cada cop mes ric i fabulós, amb un estil arrelat en la novel·la del XIX i alhora totalment contemporani.
Des del treball individual de la creació literària, Porcel ha posat molts granets de sorra a la platja de la nostra cultura, des d’Andratx fins a Fraga, Alacant i Barcelona. A València hi va portar a escena les seues primeres obres de teatre, Els condemnats, el 1960, i La simbomba fosca, poc després. A Barcelona, s’hi va instal·lar, sense deixar mai l’esperit andritxol que sempre nodria les seves fabulacions, i va iniciar el seu treball periodístic, primer amb articles al Diari de Barcelona, després com a entrevistador de fons a Serra d’Or, i finalment com a columnista diari a La Vanguardia durant més de vint anys.
Des de l’Institut Català de la Mediterrània va fer una bona feina per aconseguir una Catalunya oberta i ambiciosa. La Barcelona que el segle XXI aspira a ser capital de la Mediterrània, a promoure el diàleg –la trobada– entre cultures i religions, fins i tot allà on s’hi troben més enfrontades, és també hereva de la seua feina a l’Institut.
Després de la mort de Porcel, cal aferrar-se a la seua obra literària, divulgar-la i reivindicar-la, per no haver de recordar que ja té punt i final.

divendres, 17 de juliol de 2009

divendres, 10 de juliol de 2009

ALTRES MÚSIQUES DE PER ACÍ

Carles Dénia un valencià de món i veu trencada que pot fer-vos gaudir de les nits d'estiu amb el seu disc Tan alta com va la lluna ...


dilluns, 6 de juliol de 2009

RECOMANACIONS D'ESTIU

Mentre fem el parèntesi definitiu de vacances anirem, de tant en tant, suggerint pel·lícules, llibres o música que ens han agradat.

Comencem amb Radio encubierta, divertida i entretinguda, amb un transfons de crítica al poder establert i uns bons actors, a més d'una magnífica banda sonora que ja justifica anar a veure-la. Vaja, d'eixes pel·lícules que et fan retrocedir a eixa edat en què no et feia vergonya aplaudir al cinema quan guanyaven els bons, us promet em vaig quedar amb ganes de fer-ho.
Us adjunte la crítica de la Turia:


"Considerado uno de los baluartes de la comedia británica actual, Richard Curtis nos invita a viajar por el tiempo hasta los años 60 para aproximarnos al fenómeno de la radio pirata –en sentido literal y figurado– y la eclosión del pop-rock. Desafiando al gobierno inglés desde un barco anclado en medio del Mar del Norte, un grupo de jóvenes DJ’s inunda las ondas con música “inmoral” –en palabras del ministro responsable de acabar con las emisoras ilegales– para una millonaria audiencia que buscaba nuevos aires de libertad en la encorsetada y represiva sociedad inglesa de entonces. Radio encubierta homenajea a esos pioneros que, desde púlpitos modernos, desafiaban al orden establecido y proponían una nueva forma de vivir, alejada del establishment.
Influenciado por el humor inteligente de M*A*S*H (Robert Altman, 1970) y los divertidos gags –el sexo es, de nuevo, la obsesión de los jóvenes protagonistas– de Desmadre a la americana (John Landis, 1978), el film es una divertida comedia, plagada de buenos actores y dotada de una excelente banda sonora, que ahonda en la convivencia de un grupo de personas. La irreverencia, no obstante, se me antoja superficial, una carnaza para espectadores descuidados, pues en ningún momento la película se aleja de la senda de lo políticamente correcto. Entretiene. "


dimecres, 1 de juliol de 2009

CERCEDILLA



Inagurem mes i quasi quasi estem encetant vacances amb les fotografies i muntatges de l’estada a Cercedilla gràcies al premi del concurs TU POTS FER de Caja Madrid.
Ha estat un viatge de fi de curs tan inesperat com perfecte i divertit. Hi ha hagut de tot: des del descobriment dels paisatges de la Serra de Madrid- El Arboreto, la senda fins arribar on el Manzanares és el riu que no sembla ser en la capital- fins la visita al monestir de El Escorial que va ser com endinsar-se en els xafardeigs dels Àustria que l’habitaren...
Bé crec que Francesc ha de començar a coordinar un nou treball a veure si de nou hi ha sort!!!
FELIÇ INICI DE VACANCES A TOTS.