MOTACIONS

Sovint ens posem les mans al
cap pel model de llengua que
fa anar la majoria
d’adolescents. Jo, el primer.
Em treu de polleguera la pobresa
lèxica i sintàctica que gasten alguns,
més que res perquè els aplana
l’expressió i, de retruc, els redueix
l’espai cerebral dedicat al pensament.
He de reconèixer, però, que em
fascinen les formes canviants que
adquireixen alguns mots quan els
adolescents els masteguen. Per
exemple, la paraula perduda.Després
de molts intents imaginatius de trobar
un nom específic per anomenar la
trucada muda que fem a un mòbil
sense esperar-ne cap resposta, ha
acabat triomfant l’apel·latiu genèric
trucada perduda, tot sovint reduït
simplement a perduda. Tots hohem
assimilat, ara, i per tant no és estrany
sentir una mossa de quinze anys que
li diu a un sagal granallut: “Fes-me
una perduda, Xavi”. Sempre que ho
sento dir recordo mon pare. Què
n’hauria pensat, ell que va néixer el
1917, d’aquesta insòlita petició? Fesme
una perduda? Aclareixo amb la
boca petita que, no fa pas gaire, una
perdudaera una dona indecent, per
si hi ha lectors que s’hagin
incorporat fa poc a la columna (i a la
vida en general).

Màrius Serra
Suplement cultura
Diari Avui 15-11-08
*Per llegir altre article interessant http://paper.avui.cat/pdfs/pdf.php?id_pdf=/pdf/08/1115/081115sup_a004.pdf de Jaume Cabré.