dijous, 27 d’octubre de 2011

VALÈNCIA I OBRINT PAS





La vida és un matí de cada dia

quan et passava a recollir

una caputxa negra, texans amples

un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia

on agitàvem el demà,

un sol roig colant-se a l'assemblea

apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria

al teu pis d'estudiants,

quatre espelmes grogues a la cuina

ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia

quan pujàvem al terrat

una cançó d'Extremo, roba estesa

València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure

cridar al vent, sentir-nos lliures

la vida és desitjar tornar a nàixer

córrer tot sol, sentir-te créixer

la vida és el fred tallant les cares

i una llàgrima incendiant les galtes

la vida és entendre que he d'aprendre

aprendre a viurela vida sense tu

La vida és mossegar la fruita dolça

a les escales de Mercat Central

pujar per Cavallers fins la Valldigna

fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada

creuant les Torres de Serrans

'Amor, humor, respecte' a la façana

foc i metralla a les nostres mans

La vida és agafar el primer tramvia

del Pont de Fusta al Cabanyal

una ciutat taronja a les finestres

un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada

que vam trobar davant del mar

sentir-nos com dos nàufrags a la platja

l'últim cop que em vas besar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada