dimecres, 21 de febrer de 2018

El RIU DE JOAN F. MIRA

Tal vegada aquest article de Mira us resulte interessant sobre la importància del riu a València i donar-li un nou punt de vista a No et miris el riu.

Ciutat amb
riu, o sense
Joan F. Mira

La major part de les ciutats
més insignes d'Europa
són ciutats amb un riu:
Roma, Florència, Lis
boa, Londres, París, Viena, Bu
dapest, el Tíber, l'Arno, el Tejo,
el Tàmesi, el Sena i el Danubi,
i així una llarga llista. No nàpols,
Gènova, Atenes, no Madrid ( el
Manzanares és només una anèc-
dota), ni Barcelona. I a mi
m'agraden les ciutats amb riu,
navegable si pot ser, o almenys
amb un bon cabal d'aigua. I fins
i tot, amb riu sense cabal, a mi
m'agradava València amb un
riu. Però van decidir, no sé si
amb prou motiu,
que això no era possible.
Era un riu de llit
ample, amb murs de bona pedra
tan antics que segurament són
els més vells d'Europa, i la poca
aigua, més de rambla que de riu
de debó, feia almenys la il·lusió
de ser ciutat fluvial. Explicava
Fuster (no sé d'on ho va traure)
que en una visita del pintor Rusi-
ñol a València, els amics li
ensenyaren el riu
i li van preguntar
què li semblava: “Veig que ja
tenen el local...”. va contestar”.
El local, aquell espai tan ample i
amb uns murs tan bons, és l'úni-
ca cosa que n'hem conservat. Jo
recorde, dels meus anys d'in-
fant o adolescent, ple d'aigua ter-
rosa de mur a mur, amb canyes
i 'arbres surant en el corrent, i les
vores i els ponts plens de gent
que mirava. El recorde també
ple de cavalls, ases i mules, en
una fira primitiva de bestiar. Tot-
hom sap que els romans funda-
ren aquesta Valentia en una illa
entre dos braços del Túria, que
el braç meridional passava més
o menys entre el Mercat i la
Llonja, i que el carrer de les Bar-
ques no té aquest nom per
capritx. Tothom sabia que el
riu de tant en tant, potser dos
vegades per segle, tornava a rem-
clamar violentament el seu curs
més antic. Però no estic segur
que esborrar-lo del tot de la ciu-
tat fóra l'única decisió possible:
ciutats amb grans rius estan
plenes d'una història dramàtica
d'inudacions (cataclismos, en
grec), i ningú no ha pensat mai
a deixar Roma sense el Tíber. Po-
dien, almenys, si València no fó-
ra una ciutat d'autoritats insen-
sates, insensible, haver deixat
un fil d'aigua, un testimoni visi-
ble, una il·lusió de riu, en aquest
 llit del Túria convertit en un llar-
guïssim local inexplicable.


Quadern, El País 11/11/07

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada