LLEGIR

Article guanyador Premi Llegir 2012, Fundació Bromera per al Foment de la Lectura

Resurrecció 
Manuel Baixauli

Isc, amb el diari, al terrat de casa. Fa un sol magnífic. Ara, a l'hivern, assegut en una hamaca de tec, comprenc la passió pel sol de tants europeus. El sol d'hivern, a banda de ser manta per als pobres, és vitamina contra els nervis  i  el  pessimisme. Vejam  què  diu  el  diari. Internacional, Opinió, Economia, Cultura... "Torna l’àngel negre de Praga", llig, a sota del retrat d'un  home  que desconec. L’àngel  negre? Llig l'article.  L’àngel  negre: Vladimir Holan, poeta txec que patí l'ocupació nazi i la posterior dictadura comunista, durant la quant li fou prohibit publicar. Sí, costa de creure, però hi ha hagut èpoques en que la poesia era considerada un perill. Holan, des que és prohibit, es tanca dins de sa casa de Kampa, una de les illes del riu Moldava, i a penes n'ix durant trenta anys. Trenta anys. De dia dorm, de nit escriu. Quan l'any  1963, arran de l’efímera Revolució de Vellut, cessa la prohibició sobre la seua obra, quan el busquen els editors estrangers, quan li atorguen premis, Holan ja no té ganes de romanços, i prefereix continuar amb la llibertat sense límits que ofereixen els murs de sa casa. I així fins que  mor, 1'any 1980,  quan  en  té  setanta-cinc.  A l'article  del  diari  es reprodueix un deis seus poemes, titulat Resurrecció. El llig. Impressionant. D'aquells  que tallen  l'alé  durant  una  estona. Entre  a  casa, busque, en Internet, més obra seua. El que per a mi ha estat una revelació, veig que ja és conegut per no pocs lectors de poesia. Me n'imprimisc alguns poemes i torne al terrat, a l'hamaca, al sol. Són breus, enlluernadors, fàcils de llegir, difícils d'oblidar. En acabat de llegir-los tanque els ulls i m'imagine Holan dins de sa casa, escrivint de nit mentre Praga, i una bona part del món, dorm. Hi ha tal silenci que sent el fregadís del seu llapis sobre el paper. Ara Holan s'atura, deixa el llapis damunt la taula i es fricciona, amb els dits, els ulls. S'alça, entra a la cuina, s'aboca aigua en un got i, a petits glops, beu. Ara Holan passeja mut per aquelles estances que tant coneix, s'acosta a una finestra, l'obri. A fora, sobre el canal que banya la paret de sa casa, neva. Absort en la blancor de la neu, rebent amb goig l'aire  gèlid sobre la cara, Holan tanca els ulls i es pregunta: Què en quedés, quan jo estiga mort, d'aquesta  vida vessada sobre papers? I aleshores, dins la seua ment es produeix  una  visió. Veu  un  terrat  envaït  per  un  sol  esplèndid, on  un individu seu en una hamaca de tec. Holan ignora qui és l'individu, i en quin lloc del món i en quina època es troba. Sap, això sí, que està llegint, car té un diari a les mans; i sap també, per l'expressió que li veu al rostre, que aquesta lectura l'ha  commogut. Els ulls de Holan s'acosten  i enfoquen, curiosos, el fragment de diari que ha llegit l'home de l'hamaca. No és cap notícia de successos, ni de política, ni d'economia... És un poema. Un poema breu, titulat amb una sola, una única paraula: Resurrecció.

DIÀLEG 16

Avui tots plegats hem tornat a xalar bona cosa amb el diàleg, és a dir, amb el plaer de la lectura i el goig de compartir-la. Hem sentit de manera molt especial la connexió que progressivament Ramon Solsona anava conseguint amb els nostres alumnes i com ells gaudien de debó amb les seues pamraules. Avui he comprovat com  l'objectiu formal de les programacions didàctiques 'motivar el gust per la lectura" s'ha assolit plenament, si més, no per una estona i m'ha emocionat veure com els xavals disfrutaven dels seus premis. Així doncs, gràcies a Carme i Gonçal i resta de l'equip del Diàleg i per descomptat un agraïment molt especial a Ramon Solsona. Els que ens dediquem a açò sabem com és de difícil motivar i engrescar els estudiants i ell ho ha aconseguit.

 Ara el vídeo de Joan Esteve i José Antonio González de 2n Batxiller de Ciències

LÍNIA BLAVA

Ja tenim els vostres relats publicats en la pàgina del diàleg amb la resta de les narracions que participen al concurs, llegiu-les, aquest serà el millor premi i sort a tots.

ALTRES FALLES SÓN POSSIBLES

Llegiu l'article de Mira "Contra les falles" i no us perdeu l'article del nostre bloc veí Faustinet i ja n'argumentarem.

MIRA I LA LECTURA

Sobre la prosa

Tenia intenció d’escriure, per a aquesta setmana, un complement o continuació de l’article de la setmana anterior, “Al·là és gran”, atès que la matèria d’aquell paper (precisant que Al·lahu akbar, que sol ser l’exclamació piadosa que acompanya les ràfegues de kalàixnikov, la bomba o el cinturó explosiu, en realitat no vol dir “Al·là és gran”, sinó “Al·là és el més gran”, que no és la mateixa cosa, ja que Al·là no és el Déu únic dels altres, sinó que és “el nostre Déu”) té moltes variacions i extensions, sobre les quals haurien de meditar especialment els qui –sovint amb bona fe però amb mala informació– consideren que això d’Al-Qaida, el Daesh, l’Isis o Estat Islàmic, etc., són fenòmens que no tenen res a veure amb la religió. Potser continuarà la setmana que ve. De moment, però, ho deixarem estar, i parlarem de la prosa, a propòsit d’un article que he llegit poc abans d’escriure açò, dos dies després d’haver acabat la segona lectura de Les incerteses, un llibre breu “sobre la creació del món”, és a dir, sobre la literatura, un text intel·ligent, delicat i bellíssim del meu amic Jaume Cabré, i un dia després d’haver dinat molt prop de casa amb l’autor. Sense aquestes coincidències, segurament ara mateix escriuria encara sobre els efectes directes o indirectes de la suprema grandesa d’Al·là. L’article que he llegit al diari és d’Antonio Muñoz Molina que, per a mi, és un dels dos o tres escriptors espanyols més importants de la literatura castellana. L’altre és Javier Marías: i la pena és que tant aquest com Muñoz Molina, tan intel·ligents, tan cultivats i viatjats, perden l’oremus i la ponderació cada vegada que parlen dels “nacionalismes”, o d’allò que ells entenen per tal cosa, aplicada sobretot als catalans, no cal dir-ho... Però l’un i altre produeixen una excel·lent prosa literària, i en l’article Muñoz Molina afirmava, justament, que “la prosa de las novelas y también la de las crónicas y las columnas de periódico [es] la herramienta lingüística más elemental con la que contamos para narrar el mundo, para intentar comprenderlo y explicarlo; pero con la que también es posible volver turbio lo transparente y confundir a la inteligencia enredándola en palabrería sonora, en puro embuste cínicamente ofrecido en el envoltorio de papel brillante, de lo “muy bien escrito”, o en grosería chulesca presentada como autenticidad”. Quant a la “grosería chulesca”, l’autor de l’article fa alguns referiments explícits a don Camilo J. Cela. Quant a la “palabrería sonora”, possiblement deu pensar en algun columnista famós del mateix diari.

A continuació, Muñoz Molina, i perdoneu la doble citació, escriu que en la millor prosa, la que s’aprèn sobretot “en la cultura anglesa”, “hay muchos rasgos comunes: precisión y flexibilidad; mesura de tono; una capacidad para volver transparente o al menos inteligible lo complejo sin banalizarlo ni simplificarlo; una preferencia por la eficacia expresiva sobre los despliegues de virtuosismo; una fluidez unas veces directa y otras ondulante que se aproxima al discurrir de los procesos mentales; una disposición para volverse invisible, haciéndose táctil, visual, oral, apasionada, irónica, grave, según la materia que trate en cada momento; una actitud tan respetuosa hacia el lector como hacia el propio tema tratado...”. Dels versos, jo no sabria dir com s’han d’escriure (i crec que, afortunadament, no ho sap ningú), però de la prosa sí, sobretot de la “prosa discursiva”: exactament com recomanen les ratlles anteriors. I com imagina Jaume Cabré parlant de la prosa narrativa: de sobte recorda que encara no ha dit res de la “joia d’escriure”, tot i que li sembla que aquesta és “la gran raó per la qual, malgrat la foscor o els nombrosos moments d’esterilitat, no ho llenci tot al cove. Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons... I escric, ho llegeixo en veu alta, hi busco la música interior, descobreixo una petita sorpresa estilística que potser tindrà conseqüències molt més enllà; que potser tindrà valor significatiu en la història; o potser no”. Escriure, estimats lectors d’aquesta pàgina, és fins i tot posar en el seu lloc exacte els punts i coma, i les comes i els punts. Escriure prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil. I no recomane a ningú que es dedique a aquest ofici, que et deixa permanentment insatisfet.

Article publicat al setmanari El Temps

REPASSANT MIRA

Revisant apunts anteriors he retrobat aquestos articles de Joan Francesc Mira que poden resultar-vos útils, amens i aclaridors. Ànim!!!

Trobada amb Marc Granell