Camí, potser retorn, a horitzons densos
quan ja la carn és trista, quan la carn és de nit;
i alçar amb les mans els ulls, encara intensos,
car hem perdut la intimitat del crit.
Tornar i tornar només, com si la vida
fos un etern recomençar imprecís,
talment el vol d’una au sempre ferida
que es precipita en l’aire trencadís
I un cop només tocar la llum, tan clara
que ja mai més no deixarem el port,
perquè una nit hem amagat la cara
dintre les mans amigues de la mort.
(“Camí, potser retorn” de Miquel Martí i Pol)
Aquest apunt és idea i suggeriment de Pepa López, vicedirectora del Clara Campoamor.
Pel que heu anat aportant cadascú de vosaltres sembla que tots coincidim al descriure a Mª Carmen com una dona discreta, treballadora, amb una curiositat digna de la millor investigadora, lluitadora i amb una força interior admirable limitada per un cos molt fràgil.
ResponEliminaPrecisament aquesta lluita personal que dia a dia tenia amb la seua salut així com la seua discreció és el que més em va cridar l’atenció quan la vaig conèixer.
És cert que vaig tindre la sort de poder compartir molts moments amb ella però em quede amb aquells dies en què en acabar les classes anàvem a València a dinar i després entràvem al gimnàs per a fer Pilates. Allí aflorava eixa Mª Carmen dels grans reptes, una dona amb unes ganes infinites de viure i de millorar la seua qualitat de vida.
No cal dir que l’he estimat i que enyoraré la seua presència. El meu condol per als seus familiars.
Marian Espert