Ens estimàvem
És preferible una pau sense amor que un amor amb guerra, llegeixo. Què deu ser una pau sense amor? Segurament és la pau que es respira a casa d’aquells matrimonis que han sobreviscut a dècades de convivència poc gratificant, a desenes de mentides, a centenars de gestos de menyspreu i que, malgrat tot, han resistit, han apuntalat la fragilitat de la seva unió per comoditat o per conveniència o simplement per costum. Són aquells matrimonis que veiem dinant en un restaurant de menú, asseguts l’un davant de l’altre, mantenint tossudament –o potser no, potser distretament– un silenci compacte, llençant-se l’un a l’altra mirades plenes a vessar d’avorriment.
Torno a la frase que m’ha fet rumiar: és preferible una pau sense amor que un amor amb guerra. Què deu ser un amor amb guerra? Segurament és l’amor que respiren aquelles parelles –tots en coneixem una– que s’estimen sense saber-ne. Aquells amors torturats per la gelosia o basats en la terrible sentència de “ni amb tu ni sense tu”. Aquelles parelles que poden dir, com diu la lletra d’una cançó d’Antònia Font: “Ens estimàvem, ens destrossàvem mútuament ses vides”. Aquests matrimonis també poden durar anys i també van a dinar algun dia a un restaurant de menú. També poden compartir taula en silenci, però no és un silenci avorrit, és un silenci ple de retrets i de dolor, de ràbia continguda, potser de rancúnia. És millor aquest silenci que el silenci tossut o distret del matrimoni que no s’estima? Francament tinc els meus dubtes. Sí, és clar, no cal que m’ho digueu: la relació ideal és aquella en la qual hi ha pau i amor, però, com tots sabem, no és tan fàcil. I potser en una mateixa relació hem passat per períodes d’una classe i d’una altra. Etapes en les quals hem prioritzat la pau i això mateix ens ha fet rebaixar els nivells d’amor –o d’enamorament, per ser més exactes–. D’altres moments que hem posat l’amor davant de tot, que ens hem deixat arrossegar per la passió mal entesa i hem sacrificat la pau. Jo sí, vosaltres no? Ai, la recerca constant de l’equilibri.
Torno a la frase per última vegada i hi afegeixo un interrogant : és preferible una pau sense amor que un amor amb guerra? La va dir fa uns dies el president d’Israel, Shimon Peres, i no es referia a l’amor de parella.
Silvia Soler
Torno a la frase que m’ha fet rumiar: és preferible una pau sense amor que un amor amb guerra. Què deu ser un amor amb guerra? Segurament és l’amor que respiren aquelles parelles –tots en coneixem una– que s’estimen sense saber-ne. Aquells amors torturats per la gelosia o basats en la terrible sentència de “ni amb tu ni sense tu”. Aquelles parelles que poden dir, com diu la lletra d’una cançó d’Antònia Font: “Ens estimàvem, ens destrossàvem mútuament ses vides”. Aquests matrimonis també poden durar anys i també van a dinar algun dia a un restaurant de menú. També poden compartir taula en silenci, però no és un silenci avorrit, és un silenci ple de retrets i de dolor, de ràbia continguda, potser de rancúnia. És millor aquest silenci que el silenci tossut o distret del matrimoni que no s’estima? Francament tinc els meus dubtes. Sí, és clar, no cal que m’ho digueu: la relació ideal és aquella en la qual hi ha pau i amor, però, com tots sabem, no és tan fàcil. I potser en una mateixa relació hem passat per períodes d’una classe i d’una altra. Etapes en les quals hem prioritzat la pau i això mateix ens ha fet rebaixar els nivells d’amor –o d’enamorament, per ser més exactes–. D’altres moments que hem posat l’amor davant de tot, que ens hem deixat arrossegar per la passió mal entesa i hem sacrificat la pau. Jo sí, vosaltres no? Ai, la recerca constant de l’equilibri.
Torno a la frase per última vegada i hi afegeixo un interrogant : és preferible una pau sense amor que un amor amb guerra? La va dir fa uns dies el president d’Israel, Shimon Peres, i no es referia a l’amor de parella.
Silvia Soler
No coneixia el text i m'ha agradat fins a l'extrem que faré passar pel bloc els alumnes a llegir-lo.
ResponElimina