ABISME I OCELL, II

Avui, del mateix llibre que ja esmentàrem l'altre dia, ABISME I OCELL , de Ramon Guillem, prosa poètica.

Pau Casals oferia allò millor del seu art mentre Madrid era bombardejada. I és que l'art continua a pesar que el món semble afonar-se al voltant. Intenteu sentir la música.
Tal vegada us resulte útil per contextualitzar els primers temes de literatura.

1936
És l'any 1936. El 29 de novembre. Pau Casals interpreta l'adagio non troppo del concert per a cello i orquestra núm. 9 de Luigi Boccherini. Ja fa uns mesos que les bombes cauen, com aus de tenebra, per les terres hispàniques. Ara la mort és una paraula que tots volen plena de sentit. Com si el seu nom fóra una petita luxúria, i no una renúncia, flassada infecta que tot ho ofega i cobreix. Ocults entre els arbres, els ocells no entenen aquest llarg hivern interminable. Pau Casals indaga en la tristesa, però de les fondàries extrau el diamant de l’alegria. Però què pot fer-hi la bellesa, què l’obsessió per la recerca de la nota justa, de la paraula exacta, del color que emocione, del traç que il.lumine? De vegades el dolor i el buit són l’única evidència. Els udols de la sang, les miasmes de l'ombra, les pupil.les de la por, no poden explicar-se. Mentrestant, els xiquets juguen a fer bombolles amb l’aigua bruta.