dimarts, 2 de novembre de 2010

CINEMA EN CATALÀ


No hi ha moltes ocasions de veure cinema en català. Una bona opció és PA NEGRE, una pel·lícula redona que no us deixarà indiferents i que us contextualitzarà els temes sobre la postguerra.
Us deixe una crítica de Martí Aragonès al Blog: maconfidential.com .
També és interessant el reportatge del programa de Días de cine. A més a més en el bloc de SEGON DE BATXILLERAT, teniu l'entrevista d'Emili Teixidor per tindre tota la informació.

Pa negre
El cinema català està d’enhorabona. Després de passar amb un gran èxit de la crítica pel Festival de San Sebastián, Pa Negre arriba a les sales de cinema justificant aquesta gran rebuda i amb la determinació de convertir-se en una de les produccions més notables de la industria cinematogràfica espanyola durant aquest any. Adaptant els llibres “Pa Negre” i “Retrat d’un Assassí d’Ocells” d’Emili Teixidor, el director mallorquí Agustí Villaronga construeix un relat obscur, intens i impactant, difícil d’esborrar de la memòria per part de l’espectador. A més d’oferir un brillant retrat costumista de la vida rural a Catalunya durant els primers anys de postguerra, sorprèn amb una història que es va desvetllant poc a poc i manté l’atenció de principi a fi, deixant el context històric en un segon pla (tot i que influent) i centrant-se en uns personatges que valen més pel que amaguen que pel que mostren.

Pa Negre comença sense pensar-s’ho, amb una seqüència inicial brutal que marca tot el desenvolupament posterior de la trama. A partir d’aquí, ens endinsa al Pirineu dels anys 40 i fa bona aquella teoria que diu que el món rural té un costat fosc ocult darrere l’aparent tranquil·litat dels prats i les muntanyes que l’envolten. La història evidencia la marcada diferenciació entre classes i també les diverses inquietuds que presenta cada generació en la tradicional vida familiar. Pa Negre descriu personatges turmentats pel seu entorn, per la vida que porten, amb unes ganes boges de fugir d’allà i sentir-se lliures. És curiós com la naturalesa oberta pot ser tan opressiva quan un sap que és tan difícil poder marxar. La simbologia que aporta la destacada presència d’ocells, gàbies, reixes o al desig de volar il·lustra perfectament els objectius dels personatges.

El protagonisme destacat dels nens afegeix més cruesa a la pel·lícula, però aquesta sap fugir sempre de la provocació o el morbo gratuïts, fent servir sempre un to dramàtic, però moderat i amb més subtileses de les que semblen. Salvant les grans distàncies, Pa Negre recorda en diverses ocasions a La Cinta Blanca, de Michael Haneke, no només per coincidir en un ambient rural en què les atrocitats dels adults repercuteixen directament en els nens, també per la casual similitud dels nens protagonistes i fins i tot alguna imatge pràcticament idèntica. Villaronga, tot i no ser sempre efectiu en la narració i perdre’s un pèl amb alguna de les sub-trames, sap conduir molt bé l’argument i el porta cap a un final inesperat, però coherent i molt significatiu.

Un dels punts forts de Pa Negre és l’altíssim nivell de totes les actuacions. El repartiment infantil, encapçalat per Francesc Colomer i Marina Comas, fa un treball brillant en papers gens fàcils d’interpretar, ja que es tracta de nens que no presenten la innocència pròpia de la seva edat i són els responsables de gran part de la intensitat del film. D’altra banda, cal destacar el gran paper de Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a San Sebastián, així com Roger Casamajor, Laia Marull o Marina Gatell, amb les intervencions de luxe de Sergi López i Eduard Fernández. Tot i la presència de noms coneguts, aquests queden en un segon pla, cosa que també atribueix mèrit i valentia a l’elecció de Villaronga dels actors per portar el pes del film.

Malauradament, és un cas massa puntual, però Pa Negre demostra que no cal anar molt lluny per trobar cinema de qualitat i una bona capacitat per construir un drama amb substància, bones dosis d’intriga i personatges intensos. A més a més, la proximitat de la història pel seu context geogràfic encara hi afegeix més interès, i també més consciència que qualsevol poble perdut per la muntanya pot ser molt més “entretingut” del que sembla. Per això, i per donar un merescut impuls al cinema de casa nostra, val la pena veure Pa Negre. Dins de les seves imperfeccions, està molt més ben resolta i lligada que un munt d’altres films que pretenen ser “pa blanc”, però acaben sent totalment previsibles. S’ha de convertir en una referència pel camí a seguir per la nostra indústria cinematogràfica, ja que, quan es vol, les coses poden sortir molt bé.

2 comentaris:

  1. Si voleu vore cine en català, mireu aquest video promocional d'aquesta pel·lícula.
    Així us deixe el link, estitams alumnes.
    http://www.youtube.com/watch?v=N0IOcoSZxeE

    ResponElimina
  2. si voleu vore el link copieu-ho on apareix la direcció de la pàgina web

    ResponElimina