dilluns, 19 de setembre de 2011

Jaume Cabré: Jo confesso





El crític literari Joan Josep Isern analitza la nova novel·la de Jaume Cabré, 'Jo confesso' (Proa), que ha arribat a les llibreries i s'ha presentat avui. És la primera novel·la que publica després del seu èxit internacional, 'Les veus del Pamano'. Isern considera aquesta nova obra com 'una veritable catedral narrativa'. El títol de la crítica, 'El Mal, el Mal, que sempre recomença...' és un joc de paraules amb el famós vers del 'Cimetiére marin', de Paul Valery: 'La mer, la mer, toujours reconnencée', perquè segons Isern, el Mal, en majúscules, és el gran assumpte que tracta el llibre.

LA CRÍTICA

El Mal, el Mal, que sempre recomença...

Un consell abans que res: si sou dels que tenen tirada cap a la mitomania fareu santament d’anotar-vos la data de l’1 de setembre de 2011 com la de l’aparició d’un llibre del qual se’n parlarà molt i durant molt de temps. Em refereixo a “Jo confesso”, de Jaume Cabré, una novel·la cuinada a foc lent –marca de la casa- que ha mantingut ocupat el seu autor durant vuit anys: els que van des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de “Les veus del Pamano”- fins ara mateix.

Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja...- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada