dijous, 26 de febrer del 2015

NEU

Ací us deixe un enllaç per llegir els articles de Joan Francesc Mira al Quadern del País

Ha nevat una mica entre el Penyagolosa i Morella, com sol passar cada any al centre de l’hivern: només una mica, no gaire. Per alguna raó que no conec, sembla que “abans” nevava de veritat gairebé cada any, en aquests pobles i comarques de muntanya. A Xodos, els vells i no tan vells parlen d’aquells hiverns quan havien d’eixir de casa per la part alta de la porta (les portes eren de fulla partida), quan cavaven trinxeres pels carrers i quan, per a anar d’un poble a un altre, havien de fer colles amb pales i aixades per a obrir un camí estret. Qui sap si magnifiquen un passat impossible, com en tantes altres coses, però és segur que n’hi ha molt de cert: queien sovint grans nevades, formaven part de la vida, i ara en cauen molt poques. De la mateixa manera que “abans” plovia més, els rius portaven més aigua, les fonts eren més abundants i eren humides terres que ara són eixutes. Vol dir que “ara” tot va més malament, encara que vivim més bé que mai: és una filosofia del pessimisme històric i universal, climàtic, perfectament compatible amb la cuina de gas, les bones estufes, l’aigua corrent i la pensió garantida. Passant pels carrers d’aquests pobles, o pels masos abandonats, m’he imaginat més d’una vegada com devien ser aquells hiverns de neu i de grans freds, en aquestes cases on l’únic espai habitable, entre el novembre i el març, era una cuina petita i molt fosca, amb una llar negra sempre encesa. O l’estable, davant mateix de la cuina, amb la calor dels animals i de la palla. Vivien mesos i mesos embolicats en mantes, no es despullaven per dormir, a penes es rentaven mitja cara i la punta dels dits, i eixien de casa tan poc com era possible. Feien tot l’hivern olor d’estable i de fum, però no ho sabien. Quan ara, els més vells, recorden el temps de les grans neus, no ho enyoren com un temps feliç. Viuen perfectament sense nevades, amb anoracs i amb estufes de butà. I tanmateix, a mi m’agradaria habitar un país més regularment nevat. Em fa l’efecte –qui sap si un efecte fals– que en climes de neus més habituals es crien millor la ciència i la tècnica, les cases són més sòlides i confortables, la gent és més rica i civil, i hi ha més orquestres de cambra. Deu ser una fascinació que tenim encara les poblacions una mica meridionals, acostumats a veure el confort domèstic, la modernitat industrial i la democràcia associats als països d’hiverns ben nevats. Se suposa que allà on neva regularment és on funcionen les institucions, els trens són puntuals, la gent té bons abrics, i es dediquen a inventar mètodes i màquines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada