FESTA GRADUACIÓ 2N. BATXILLERAT

Divendres els alumnes de 2n. de Batxillerat ens convidaren a una festa de graduació que va resultar ben divertida. Vam riure amb ganes amb la formidable paròdia de la reunió d'avaluació i la fi de festa, amb la meravellosa veu de Saray García i la interpretació d'Eva Guillen i Jose Cervera, va estar perfecta.

Jo no afegiré res més, les imatges que veureu picant al títol ja expressen com ho passàrem de bé també en el sopar a què assistírem a continuació.

Bé encara que m'arrisque a més imitacions, dir que un bloc es nodreix dels vostres comentaris, així que ja sabeu...

SÚNION

Tal i com us vaig prometre als que gaudireu en acabar el curs de Grècia, ací teniu l'elegia segona de Carles Riba, pertanyent al seu llibre Les elegies de Bierville. Gaudireu si us endinseu en aquesta obra i en arribar al temple de Súnion, de segur que tot ho percebreu de manera diferent. Així doncs piqueu al títol i llegiu més informació i FELIÇ VIATGE.

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

POESIA VISUAL

Avui exposem el regal que ens ha fet l'artista Mercè Navarro extret directament de la seua última exposició. No calen més paraules que les d'agraïment, la imatge ja ho diu tot i vosaltres podeu comentar tot allò que us ha suggerit.

LA PELL FREDA

Intentarem d'ací a fi de curs recomanar lectures que poden ser del vostre interés. Comencem amb La pell freda, d'Albert Sánchez-Pinyol, que ha estat en la llista de 2n. Batxillerat altres cursos, i que podeu aprofitar com a lectura estiuenca.

L'amic d'aquest bloc, Vicent Raga Rosaleny, ens ofereix la seua acurada ressenya que aporta punts de vista ben suggeridors i crec motiva a llegir la novel·la immediatament, una vegada més li donem les gràcies :

CERCLES DE LA MIRADA:
“La pell freda” (2003), primera novel·la de l'escriptor i antropòleg africanista Albert Sánchez-Piñol ha estat un èxit de les lletres catalanes. Vinculada per la crítica al gènere fantàstic i a la novel·la d’aventures (amb precedents com Stevenson, Conrad, Buzzati o Lovecraft), l’obra té una vessant assagística, de reflexió antropològica, no massa habitual a aquest tipus de literatura.
Aquesta profunditat queda clara ja en el tema de la novel·la: dos homes a una petita illa prop de l’antàrtic, amagats a un far, s’enfrontaran al que creuen és una quantitat infinita de monstres marins. Però, al llarg de la història descobriran que el que creien que eren éssers salvatges poden ser, en realitat, intel·ligents com ells i que la treva es possible.
Dividida en disset capítols de diferent llargària, la història ens és narrada en primera persona pel protagonista amb abundants diàlegs i monòlegs interns (encara que cal precisar, i açò és essencial per a l’obra, que el narrador no és omniscient i que anirem descobrint amb ell el fil de la història).
Pel que fa al lloc i el temps, caldria parlar aquí d´una estreta relació entre fons i forma. El lloc de l’acció principal seria una illa petita del sud Antàrtic, però hi hauria al llarg de la novel·la clarament dos pols enfrontats: la terra i el mar, la casa de l’oficial atmosfèric i el far, el dia i la nit, dintre i fora. Divisions i tensions aquestes que reflectirien l’enfrontament entre “nosaltres” i els “altres”, entre els suposats essers intel·ligents, humans, i els salvatges, monstres.
I el mateix podria dir-se del temps de la narració, amb breus recursos al flashback per mostrar el passat del protagonista (trama secundària aquesta que justifica la presència del narrador a l'illa i que, al mateix temps, seria una mena de reflex del que passa a la història principal), però on predomina una estructura circular. La història comença i acaba de la mateixa manera, reproduint en la seva circularitat tant la dificultat que hi ha per conèixer a l’altre, la facilitat amb què es reprodueixen els comportaments violents quan s´enfrontem a allò estranger, estrany, com allò que des de la filosofia es denomina “cercle antropològic”.
¿Que és aquest “cercle”? Ja des de Plató i fins a hui dia s’ha observat la facilitat amb què ens tanquem dintre del nostre reduït àmbit cultural i social, com tendim a naturalitzar i universalitzar allò que pertany a la nostra cultura i temps: identifiquem allò bo, correcte, adequat, en definitiva, el que seria natural i normal, amb el que està dintre del nostre cercle. I, d’altra banda, rebutgem com a dolent, incorrecte, inadequat, fins i tot no natural, monstruós, el que cau fora del “nosaltres”. Per poder trencar el cercle de la mirada caldria, doncs, atendre allò que ens queda més lluny, relativitzar els nostres costums i entendre el que no pertany a la nostra cultura com igualment bo, correcte, adequat i “natural”.
Això és justament el que proposaria “La pell freda” on el narrador-protagonista amb un company, al mateix temps que antagonista, Batis-Caffo i un “monstre” segrestat per ells, amant d’un primer i desprès de l’altre, l’Aneries, s’enfrontarien als citauca, una mena de suposats quasi-animals marins. Tria aquesta del noms dels personatges, per cert, gens atzarosa, de nou lligada a la qüestió del cercle, i és que l’antagonista i enemic jurat dels “monstres”, té ja un nom que remet a allò marítim (batiscaf o submarí), però, mes enllà d’aquest recurs evident, els propis essers animalitzats, poden ser reconeguts com a més propers als intel·ligents humans del que pensaríem en un primer moment: si li donem la volta, si fem un cercle, els citauca es converteixen en els “aquàtic” i l´Aneris en una “Sirena”.
No entrarem ara a resumir la història, cal que cadascú faça la seva pròpia lectura d’un text ric, suggeridor i molt ben escrit, on recursos estilístics, formals, estan lligats estretament al contingut del text, al possible sentit de l’obra. “La pell freda” ens sembla una reflexió molt encertada en aquest moment on les fronteres es desdibuixen i les societats, cada dia més, son inevitablement multiculturals. Si al text es parla de la dificultat de veure l’altre com a igual a tu, encara que al mateix temps diferent, com a ésser intel·ligent, com no veure ací un toc d’atenció davant la rapidesa amb què caiguem en actituds xenòfobes? Fàcilment, no cal anar a una illa al mar antàrtic per veure-ho, es converteix en monstre al que és diferent, a l'estranger, al que no pertany al “nosaltres”, i aquestes actituds solen finalitzar en actes de violència. Potser si ho mirem bé, si com el protagonista d’aquesta novel·la li donem la volta i trenquem el cercle dels prejudicis, trobarem que “l’altre” no era sinó un de nosaltres, essers humans culturalment variats, i així la convivència, la treva, serà possible (també jo, per cert, amb aquesta cloenda he acabat en cercle).

FELICITACIONS!!!

No volem que acabe la setmana sense felicitar per partida doble alumnes i professors que han resultat guardonats amb importants premis:
En primer lloc i, de nou, MªPilar Pérez que guanya esta vegada el "Concurs literari sobre la protecció i conservació del patrimoni urbà i paisatgístic" que convoca el. Consell Valencià de Cultura (piqueu al títol per veure informació). El lliurament del guardò serà demà a la seu del Consell , al Palau de Forcallò. També felicitar la nostra vicedirectora, Pepa López, que ha presentat els treballs a l'esmentat premi i que guanya per segona vegada.
També l'enhorabona per al nostre company Francesc Grancha i tots els seus alumnes i resta de professors col·laboradors en el projecte TU POTS FER. Francesc ens ha engrescat durant molt de temps a participar-hi i, gràcies a totes les hores que deu haver furtat al rellotge, tenim premi segur (entre els tres primers). La setmana que ve ho comunicaran i ja concretarem si hem de celebrar el 1r., 2n. o 3r. premi.
ENHORABONA A TOTS ELS PARTICIPANTS EN EL PROJECTE TU POTS FER!!!

PETIT VALS I MÉS

Rocío López (2n. Bat. Humanístic) ens fa recomanacions musicals sempre ben interessants. Avui la intimista veu de Leonor Watling i el ritme de Tribalistas.
De la meua collita us inclouré "Semilla Negra", crec que la versió de Marlango supera l'original de Radio Futura i, segons com, pot resultar fascinant.
Agraïm els suggeriments i ens alegrem que aquest espai el considereu també vostre. Gràcies

A PROPÒSIT DE BENEDETTI

La casualitat ha fet que dos poetes pertanyents a una mateixa generació, l’anomenada del 45 on s'inclou també Juan Carlos Onetti, ens deixen amb pocs dies de distància.
Es tracta de Benedetti i Idea Vilariño.
Benedetti famosíssim, Idea Vilariño (fent clik al títol accedireu a més informació) no tant, encara que la seua poesia no és menys recomanable. Casualment vaig descobrir la seua figura fa uns dies i recomane un repàs a la seua biografia (apassionant) amb punts coincidents amb la de Benedetti.


Gaudiu de tots dos poetes:


CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no

porque te pienso

porque la noche está de ojos abiertos

porque la noche pasa y digo amor

porque has venido a recoger tu imagen y eres mejor que todas tus imágenes

porque eres linda desde el pie hasta el alma

porque eres buena desde el alma a mí

porque te escondes dulce en el orgullo

pequeña y dulce

corazón coraza

porque eres mía

porque no eres mía

porque te miro y muero y peor que muero

si no te miro amor

si no te miro

porque tú siempre existes donde

quierapero existes mejor donde te quiero

porque tu boca es sangrey tienes frío

tengo que amarte amortengo que amarte

aunque esta herida duela como dos

aunque te busque y no te encuentre

y aunque

la noche pase y yo te tenga

y no.

Mario Benedetti



Ya no será...

Ya no será,

ya no viviremos juntos,

no criaré a tu hijo

no coseré tu ropa, no te tendré de noche

no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui

por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca

ni si era de verdad lo que dijiste que era,

ni quién fuiste, ni qué fui para ti

ni cómo hubiera sido vivir juntos,querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú

Ya no serás para mí más que tú.

Ya no estás en un día futuro

no sabré dónde vives, con quién

ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.

No volveré a tocarte. No te veré morir.

Idea Vilariño

Carta de Idea Vilariño a Mario Benedetti del 25 de Octubre de 1998. Publicada en el Semanario Brecha, Suplemento La lupa, Jueves 30 de abril de 2009, Montevideo, Uruguay.
Espero que a esta altura ya haya quedado atrás toda tu historia de piedras y cesáreas. Aquí hicimos una especie de correo —Claps, Jaunarena, yo, Viglietti, Coriún— que significaba que lo que uno sabía, lo sabían todos. Ahora ya te estás aproximando y sabremos de ti por ti. Nosotros andamos bien, incluso Yenia —que pasó un mal invierno—, y mis ojos que al parecer no tienen arreglo. Te debo carta desde que te fuiste. Pero la cosa era que se trataba de una carta difícil. Porque te dije entonces que te escribiría sobre tu libro, y no sé cómo decirte que no me gustó [1]. No es eso exactamente. Tal vez si empezara por el principio. La cosa es que estamos en polos opuestos (o todos los polos son opuestos?). No sé si te acordás de mi No [2]. El último poema dice: “Inútil decir más. Nombrar alcanza”. Y en eso ando hace tiempo, cada vez más, prohibiéndome —y no necesitando— explicar, desarrollar. Si ese hermoso heptasílabo de tu libro se me hubiera ocurrido a mí, ese verso sería el poema. Lo hubiera metido, así desnudo en el No, sin más. Está lleno de contenidos, no es necesario decir más. Explicarlo parece un procedimiento prosaico, le quita profundidad. Y tenés muchos versos así, hermosos y llenos de contenido. Lo mismo digo de los dos versos finales de “Cartas de amor” o de los cuatro finales de “El mar”. En ambos casos allí está todo el poema. Pero… Tengo por ahí cantidad de papeles con cuatro o cinco versos cada uno y cuando a alguien se le ocurre editarme un nuevo libro me avergüenza entregar, y aún mostrar, esas breves nadas. Pero tengo como claras dos o tres cosas: que un poema debe decir una sola cosa, que no debe explicar, desarrollar, definir ¿estaré tan segura?, que debe quedar en la memoria. Y sin embargo. Sin embargo, amo y conservo en la memoria poemas largos y explicativos. Entonces, qué estoy diciendo. Mejor será que no envíe esta carta. Ya sé que no hay recetas; ya sé que el éxito universal de tuso poemas —y de todo lo tuyo— hace que cualquier objeción que pueda hacerte sea por lo menos impertinente. Simplemente estoy queriendo decirte por qué no me “gustó” este libro tuyo. Creo que el anterior me gustó mucho y que te escribí al respecto [3]. Tengo que releerlo para ver por qué me gustó tanto. También me pareció excelentísimo (no sé si te lo dije) el de ensayos. De manera que no me hagas mucho caso. Tengo un problema con este libro, y te lo digo. No quería dejar de escribirte y a la vez no podía dejar de decirte lo que pensaba. Siempre lo hicimos así, aunque tú has sido tanto más generoso y delicado con mis cosas. Sabés, supongo, que sos un gran tipo. Salen unos ensayitos míos —prologuitos, notas—, creo que muy mediocres, y podrás vengarte con toda razón de mis impertinencias. Un abrazo, y cariños para Luz.
_____________Notas del editor[1] Suponemos que la poeta se refiere al libro La vida, ese paréntesis, de Mario Benedetti, editado por Visor, Madrid, 1997.[2] La autora se refiere al libro “No” (Calicanto, Buenos Aires, 1980)[3] Suponemos que la poeta se refiere al libro de Benedetti: “El olvido está lleno de memoria” (de 1994)