BON NADAL I FELIÇ ANY

Des del Departament de LLengües us desitgem unes meravelloses vacances i us deixem aquest enllaç perquè en aquells dies de menor festa aprofiteu el temps.
BON NADAL.
Alumnes 2n Batxiller
Alumnes 3r ESO (Per alumnes amb la 1a avaluació suspesa: activitats 1,2,3,4,5, 12 a la 18 de la pàgina 80-81 del vostre llibre de text. Per alumnes amb la 1a avaluació aprovada del 12 al 18).

LÍNIA BLAVA

"Cada trajecte en tren és una novel·la no escrita."
—Vicenç Pagès Jordà

"T'agraden els vagons d'aquesta línia perquè, encarats a banda i banda en dues úniques fileres, els passatgers es poden observar els uns als altres amb deteteniment..."
Ramon Solsona, Línia blava .

ELS MUNTATGES DE CARTES D'HIVERN

TREBALL DE LECTURA 3r ESO

Per completar la vostra lectura realitzareu un resum digital d'un capítol, es allò que s'anomena videolit.

Podeu assumir la veu d'un personatge o bé utilitzar un narrador extern per a relatar les experiències.

Cal que busqueu unes fotografies que il·lustren el discurs oral (pot ser la vostra veu gravada) i triar una música. També podeu optar per posar subtítols.

Us adjunte uns exemples semblants que ha penjat el professor Toni de la Torre dels seus alumnes, a qui li agraesc la seua generositat digital.

També podeu fer una ullada als vídeos que realitzaren el curs passat els vostres companys a propòsit de la lectura d'Espiral.

LA LLEGENDA DEL COR MENJAT

Amplia el que es diu a la pàgina 38 del teu llibre sobre Guillem de Cabestany.

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès.

Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós.

 I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons.

 I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa.

 I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa.

 I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa."

I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra."

 I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.

 I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Mañana de teatro de segundo de Bachillerato el 4 de noviembre. Compartimos con nuestr@s alumn@s la representación de Luces de bohemia en el teatro Olympia las profesoras Alicia Alcaraz, Carmen Tomé y Diana Valentín. Un auténtico disfrute.

FUNCIONES DEL LENGUAJE

·   Función representativa o referencial: centrada en contexto o referente .

-        Se transmiten contenidos objetivos.

-        Propia de la exposición de los hechos y realidades del mundo real o imaginario.

-        El hablante no deja traslucir su subjetividad ante los hechos.

                    El partido se jugó en el campo de fútbol

-        Mensaje lingüístico aparece como no marcado, sin recursos característicos de otras funciones:

. Entonación neutra.

. Modo indicativo.

. Ausencia de adjetivación valorativa.

. Léxico denotativo.

-        Función característica de la exposición del conocimiento: lenguaje técnico y científico.

-        Función básica del lenguaje. Gracias a ella se representa y simboliza la realidad.

·  Función emotiva o expresiva: centrada en el emisor.

-        Hablante manifiesta su estado emocional o actitud ante el contenido de lo que está diciendo.

MARCAS LINGÜÍSTICAS

-        Interjecciones: ¡Oh! ¡ Ay!

-        Entonación: énfasis o abatimiento.

-        Interrupciones.

-        Alteración orden palabras.

-        Exclamaciones y elementos afectivos de todo tipo: diminutivos, aumentativos, despectivos.

-        Adjetivos valorativos.

-        Léxico connotativo.

-        Modo subjuntivo (optativo).

Sus comentarios son absolutamente destructivos        ¡Cielos! ¡Qué belleza!

Mi querido hermanito está muy triste                Siento una terrible amenaza

 -        F. expresiva propia del lenguaje coloquial.

-        Se da con frecuencia en el lenguaje  literario y en el periodismo de opinión.

·       No son mensajes emotivos si se enuncian en tono neutro:

  
          Me gustan los árboles         El martes me operan de un quiste

·       Función apelativa o conativa: centrada en el receptor.

   Tiene como objetivo provocar una determinada reacción en el oyente:

-        que haga algo

-        que diga algo

-        que sienta algo

-        cambie de actitud…          *Es la función del mandato, la pregunta.

Aparece siempre que se intenta influir en el prójimo en cualquier aspecto:

- consejo                   - sugerencia

- persuasión              - adoctrinamiento ideológico…

RECURSOS LINGÜÍSTICOS

      - vocativos                           - utilización de elementos afectivos

- modo imperativo               - oraciones interrogativas

- adjetivos valorativos         - términos connotativos 

- todos los recursos retóricos destinados a conmover o persuadir al oyente.

   Es necesario hacer una valoración del asunto     Una limosna ¡por favor!

·       F. apelativa aparece en el lenguaje coloquial. Dominante en la publicidad y propaganda política e ideológica. El lenguaje del periodismo de opinión está impregnado de sutiles recursos apelativos.

·  Función fática o de contacto: centrada en el canal.

   Función característica en mensajes cuya finalidad es establecer, prolongar, interrumpir la comunicación, o bien, comprobar “simplemente” que el canal funciona. Contenido informativo escaso. Enunciados de altísima redundancia.

   Pues, mira, aquí estamos        Sí…sí… bueno…claro…claro

            Le acompaño en el sentimiento…

 . Charla intrascendente sobre el tiempo, la salud, la familia…, los hablantes no pretenden intercambiar información alguna,  sino mostrar buena disposición mutua.

. En algunas ocasiones el silencio puede resultar informativo: al entrar  y, si no nos saludan, se puede interpretar como    
  mala   educación

· Función poética o estética: centrada en el mensaje.

  . La expresión utilizada atrae la atención sobre la forma. Busca efecto de “extrañamiento”.

  . Lenguaje poético contiene una altísima información. En este sentido la función poética es opuesta 
    a la f. fática.

  . La f. poética no se reduce al ámbito de la poesía o la lengua literaria, aparece en:

-        lenguaje coloquial

-        lenguaje publicitario

-        cualquier manifestación oral o escrita en que se utilice el lenguaje con propósito estético o chocante, efectos   
         humorísticos incluidos.

RECURSOS LINGÜÍSTICOS

  . Variadísimos:

-        figuras estilísticas: aliteraciones, paranomasias, anáforas, comparaciones…

-        incompatibilidades semánticas

-        verso y rima

    La concha es una cococha            Cría cuervos…y tendrás muchos

    Tiene menos luces que el camino de un cementerio

.  Función metalingüística: centrada en el código.

    . La lengua se toma a sí misma como referente. Lengua para hablar de la lengua: gramática,  
     diccionarios, lingüística…

  El artículo es un determinante            “Hijo” procede del latín “filius”

                                                           

PODRIES

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.

LOS DEL CLARA en el Olympia

El pasado 4 de mayo el alumnado de 3º de ESO de la optativa Dramatización y teatro, dirigidos magistralmente por Rafa Martín, nos hizo disfrutar, gozar, reír con su actuación en la obra En peu de guerra (que recrea las situaciones más absurdas e hilarantes que pueden darse en la guerra), representada en el teatro Olympia dentro del concurso "Educando a Escena". El grupo teatral Los del Clara consiguió hacernos vibrar con la magia del teatro a los espectadores y al jurado.

  UN GRAN APLAUSO Y FELICIDADES PARA "LOS DEL CLARA"

ESPIRAL A INSTAGRAM

Aquest és el resultat que ha aconseguit Maria Alcazar Tárrega, de 4t ESO A, després de seleccionar un fragment del relat Foto, d'Espiral, i donar-li imatges amb Instagram. Gràcies per la col.laboració.

VESPRADA LITERÀRIA

Ahir, a la nostra biblioteca, celebràrem un Sant Jordi compartint lectures, música i impressions de tots. Gràcies per l'assistència i tot el treball previ.

https://instagram.com/p/105KVkoFOe/

CLUB DE LECTURA 2015. ESPIRAL

 Raül Rodes, replega el seu premi de mans de l'autor Manuel Baixauli

Aquest Sant Jordi, ens reunim novament al nostre Club de Lectura, per tots plegats comentar el llibre de relats de Manuel Baixauli, Espiral.

Alguns de vosaltres ja participàrem en El Diàleg de l'escriptor i els lectors joves, a la facultat de filologia de València i intercanviàreu les vostres impressions amb l'autor.

D'aquella trobada ens duguérem l'alegria de dos premis, per a David Roldán i Raül Rodas, gràcies a la qualitat dels seus relats a l'estil Espiral, i la satisfacció d'haver-hi participat molts més amb escrits de gran qualitat.

Avui, dia del llibre,  tornàrem a comentar a Espiral, i una vegada més, gaudirem dels molts plaers que produeix la lectura.

Interpretació d'Espiral d'Idriss Kaffouf.

CITA, Xavi Garcia i Jesús Ferrer:


INSEPARABLES, Neus García i Maria Villarroya
CAMIÓ, Carlos de la Fuente i Iván Andrés: ANIVERSARI, Idriss Kaffouf I Miquel Pla: VISITA, Ana Vaduva



Els nostres relats premiats al Diàleg:

BUIT

L'esquelet fossilitzat d'algú fa temps que va oblidar el seu rostre.

Un cos momificat per l'arena es descobreix per una suau brisa a l'àrid Sàhara.

Més al nord, una ànima és immòbil, atrapada per sempre al translúcid gel.

Uns ossos es mouen lleument amb els corrents que passen prop d'un naufragi

Al cor d'Europa encara queden cranis soterrats, prop de les seues insígnies grogues.

La psique d'uns grans savis fa temps que va desaparèixer.

I oblidats per sempre són tots, en un buit etern, on ni la tristesa existeix.

I com tots ells, tu també estàs condemnat al buit, i quan finalment t'endinses en ell, mai podràs tornar a eixir-ne.

David Roldan (2n Batxillerat Científic)

MALSON

Si t'ha dit que no vindrà aquesta nit, no te'l creguis: el teu malson t'ha pres afecte.

Raül Rodes 2n Batxillerat Científic

Relats participants:

RETICÈNCIA

Al mirall veu els seus ulls desfigurats de tant de plorar. Sap  que cal renunciar als seus somnis. Pronuncia unes paraules i es desploma, rebregant amb les dues mans el lloc del seu pit on batega el seu cor. Sap que un cop pronunciades les paraules serà impossible tornar enrere. Sent com el seu cos es crema per dins. Amb els ulls tancats somia. Les mans li tremolen d'un mode sobrenatural. Tracta de cridar però el seu cervell el  traeix.

Clareja i alhora sent un dolor punyent al pit. Els seus ulls s'obren de cop i comencen a sagnar.

Per la seua boca escapa un esperit totalment negre. Es planta davant d'ell i succiona la seva ànima. La seva respiració s' agitada. Intenta agafar oxigen desesperadament. L'últim sentiment que pateix és del perdedor quan reconeix la seua derrota. Els seus músculs resten rígids i el seu cor s'atura.

En sortir la notícia de la seua mort, esdeve un gran enrenou. El jove difunt ja protagonitza els malsons de diversos habitants.

Idriss Kaffouf Ferrandis 2n Batxiller Humanístic

 

GRA

Observe un gra d'arena. No sé el perquè, però el puc distingir dels altres. Una brisa comença a moure'l suaument. M' afanye a seguir la seua trajectòria. La brisa es converteix lentament en ventada. Cada vegada em costa més visualitzar el gra. El vendaval ja bufa majestuós. M'impedeix continuar. Ara l'avalot ha cessat, tot esdevé en calma. Ja no diferencie el gra, ja no respire. Sols hi ha sorra.

Carlos de la Fuente,2n Batxillerat Científic

SISÉ

Hui novament a la petita església del cementeri, després de fa exactament sís anys. De sobte, l' avi  apareix al meu costat, i em pregunta per què no l'he visitat en sís anys, no sé què contestar-li, solament li pregunte per l’àvia perquè no la trobe al cementeri, ell em contesta que no hi és, perquè és d'altre món. Després d'una petita conversa amb ell m'acomiada agraÏt per la visita.
Ja a casa, em  trobe l’àvia,  al sofà,  entre envejosa i queixosa. Vol també una visita i jo perplex, calle.

ANA VADUVA(2n Batxillerat Humanístic

SOSPIR

Un breu sospir i prou. El vent de llevant entra per la finestra mig oberta i mentrestant el sol s’amaga per l’horitzó. Una vida plena de moments i de records sintetitzada en aquell instant. La mirada de la seua filla expressa tot el que no li va expressar en vida: sentiments, pensaments, pors, maldecaps, somnis i il·lusions. Els cants de la mar sónr la melodia d’aquelles útimes hores, minuts i segons. Els batecs del cor disminueixen  fins que  arriba aquell instant: Tota una vida s'esfuma en aquell breu sospir.

NEUS GARCÍA MONZÓN2n Batxillerat Ciències

PLORS

Mitjanit tocada quan a l'habitació de J s'escolten uns plors de dolor que congelen la sang, embogidors. M, la mare, no sap què fer en sentir aquest plany aclaparador al final del passadís. E, el pare, s'aixeca I junts es dirigeixen al dormitori, no s'atreveixen a entrar-hi. El plany es torna més greu, sembla d'enuig, es barreja amb colps d'objetes trencats. En ser avisat el metge i preguntar què li passa al nen per a plorar així ,es formà un silenci eixordador, M i E no saben com dir-li que el seu fill porta mort ja 6 anys...

Pablo Jiménez, 2n Batxillerat Ciències

MARINER 
 

Dimarts tretze el dia de la mala sort -xafarderies– .No crec en res d´això des que treballe de vigilant al cementeri. Hui ,com un dia corrent hi ha hagut un soterrament . A poqueta nit  tanque totes les portes de la meua caseta, i em dispose a veure una pel·lícula. Però uns sorolls m'alarmen,  per la finestra  veig un home amb una samarreta de mariner amb el cabell llarg. M'indica que vaja però alhora comença a córrer i  desapareix. En tornar a la caseta , i passar per la tomba recent m'alarma la foto: era el xic de la samarreta de mariner, amb el mateix cabell i la mateixa samarreta.

Destarotat torne a la caseta, la televisió està espatllada i a la paret un missatge desconcertant adverteix “et vigile”

Laura de las Heras, 2N Batxiller Humanitats

RECORD

Arriba l'estiu, i tinc ganes d'anar al meu poble a divertir-me. Em faig la maleta i partisc. Quan hi arribe passege per l' estació i veig com si els tinguera davant els depenents de les tendes de records de la meua infantesa, m'envaix la tendresa en recordar antics afectes. Tots i tot canvia, també jo. Em fa molta llàstima. De camí cap a cas veig al parc com juguem la família, els meus pares i les meues germanes un diumenge festiu. . Se'm neguen els ulls de llàgrimes potser tan tristes com alegres. Quan hi arribe sorprenc el meu avi assegut en un banc, recorde les seues abraçades, les seues bromes...Em desperte tan feliç que oblide que no és possible parlar-los ni abraçar-los.......

María Villarroya 2n Batxiller Científic

COMIAT

Sols s’escolta els sorolls de la maquinària que encara el manté connectat a la vida. Qui diria que tot allò realitza totes les seues funcions fisiològiques! De sobte, una gran quantitat d’intensos sentiments afloren, tot s’acaba. Totes les esperances s’esfumen en aquelles poques paraules: - Ho sent, no podem fer res més per ell. travessen directes el cor d’ella. Li provoquen una mar de plors. Els ulls se li omplen de llàgrimes, aquells ulls sempre molt vitals i alegres,  d’aquella mirada que clama pel “Carpe Diem”. Però ara ja és l’hora,i encara que ho sap no ho vol. No suporta deixar-lo anar. Ell, la persona que l’ injecta les forces per a viure, la seua felicitat. Arriba el moment: Adéu, amor meu. – Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiii- 

Javier García Monzón, 2n Batxiller Humanístic 

COSÍ

 

Hui, set anys després de la mort del seu estimat cosí, una extranya presència en la seua habitació li comunica que en breu es tornaran a veure.

Ell, escèptic i tremolós alhora cavil.la què significa allò de veure's en breu.

Però no res passa, cap senyal i ni cap indici.

Pensa en la seua vida,  amb les seues vicissiituds, amb alts i baixos. Revisa com en una pel.lícula els seus amors i desamors, les seues tristors infinites, les altres morts.

I mentrestant, el record del seu cosí sempre imperturbable..

La vida no el motiva ja. Una corda al coll, una cadira, un bot, i de sobte la presència evident del seu cosí, amb els seus pares i la seua dona que, com el cosí,  marxaren un dia, Ara li ho repeteix ben clar: “ anàvem a veure’ns.” 

Jesús Ferrer, 2n Batxiller Humanístic

RUTINA

Tots els dies puge al terrat per a jugar amb ell a la pilota. Tot els dies des de fa set anys, Des de sempre, puge, abrace el seu cos esquàlid i bese les seues galtes fredes. Siga estiu o hivern, ell sempre hi és,  esperant-me per a jugar. Tots el dies li passe la pilota però, ell mai me la torna.

 Jorge Amoraga, 2n Batxiller Ciències.

NOU EQUIP DIRECTIU AL CLARA CAMPOAMOR

Avui ha conclós el procés i ja és oficial que l'equip encapçalat per Mariam Espert serà qui dirigirà el centre a partir del pròxim curs.
Cal recordar que hi competia altre equip amb les mateixes inquietuds coordinat per Antonio López. Treballar en un institut on tanta gent inverteix molta il.lusió i treball per tal de millorar el nostre projecte educatiu no deixa de ser un luxe on tots els que formem part del Clara CAMPOAMOR hi guanyem.

Així doncs enhorabona i tinguem present que tots i cadascú de nosaltres som el centre i que, com el lema d'aquest bloc, tota pedra fa paret.

PREMIO ALFAGUARA DE NOVELA 2015

La chilena Carla Guelfenbein gana el Premio Alfaguara de Novela Contigo en la distancia es una obra de suspense sobre los recovecos del talento y el amor

Winston Manrique Sabogal Madrid 25 MAR 2015 - 17:51 CE

Carla Guelfenbein ha obtenido el XVIII Premio Alfaguara de Novela con una obra de suspense literario en Chile. El galardón, dotado con 175.000 dólares (130.000 euros) y una escultura de Martín Chirino, se concede a una obra inédita escrita en castellano. Este año el jurado estuvo presidido por Javier Cercas y compuesto por Héctor Abad Faciolince, Ernesto Franco, Berna González Harbour, Concha Quirós y Pilar Reyes (con voz pero sin voto).

Contigo en la distancia es una historia sobre los recovecos del talento y del amor. De secretos. Incluso la novela esconde uno, porque es un homenaje a una gran escritora latinoamericana, llamada aquí Vera Sigall. Es una narración enraízada en la realidad con aspiraciones de vuelos literarios que trenza la vida de cuatro personajes: dos jóvenes en el presente, y dos mayores en los años 50.

Según ha dicho el jurado, "es una novela de suspense literario construida, con gran eficacia narrativa, en torno a un memorable personaje femenino y al poder de la genialidad. La autora ha sabido entrelazar amores y enigmas con una escritura a la vez compleja y transparente. Tres voces muy bien ensambladas iluminan las zonas oscuras de la mentira y de la verdad, del talento y de la mediocridad, del éxito y del fracaso. Centrada en la ciudad de Santiago de Chile, la historia abarca tres generaciones que, sin saberlo, comparten un secreto poético que es al mismo tiempo un secreto existencial".

De origen ruso-judío, Carla Guelfenbein (Santiago de Chile, 1959) ha escrito las novelas El revés del alma (2003), La mujer de mi vida (2006), El resto es silencio (2009) y Nadar desnudas (2014), que ha sido traducida a 16 idiomas. Estudió Biología en la Universidad de Essex y Diseño en St Martin’s School of Art de Londres. Trabajó como diseñadora en varias agencias de publicidad, y fue directora de arte y editora de moda de la revista Elle.

Contigo en la distancia, resultó ganadora de un total de 707 manuscritos recibidos para el premio. De ellos 320 procedían de España, 106 de México, 102 de Argentina, 77 de Colombia, 41 de Estados Unidos, 32 de Perú, 20 de Chile y 9 de Uruguay.

Guelfenbein se une a una lista de ganadores que incluye a autores como Elena Poniatowska, Sergio Ramírez, Manuel Vicent, Laura Restrepo, Santiago Roncagliolo, Clara Sánchez, Andrés Neuman, José Ovejero, Luis Leante, Juan Gabriel Vásquez y Tomás Eloy Martínez.

Todos los ganadores

Eliseo Alberto, por Caracol Beach y Sergio Ramírez, por Margarita, está linda la mar (1998).

Manuel Vicent, por Son de mar (1999).

Clara Sánchez, por Últimas noticias del paraíso (2000).

Elena Poniatowska, por La piel del cielo (2001).

Tomás Eloy Martínez, por El vuelo de la reina (2002).

Xavier Velasco, por Diablo Guardián (2003).

Laura Restrepo, por Delirio (2004).

Graciela Montes y Ema Wolf, por El turno del escriba (2005).

Santiago Roncagliolo, por Abril rojo (2006).

Luis Leante, por Mira si yo te querré (2007).

Antonio Orlando Rodríguez, por Chiquita (2008).

Andrés Neuman, por El viajero del siglo (2009).

Hernán Rivera Letelier, El arte de la resurrección (2010).

Juan Gabriel Vásquez, por El ruido de las cosas al caer (2011).

Leopoldo Brizuela, por Una misma noche (2012).

José Ovejero, por La invención del amor (2013).

Jorge Franco, por El mundo de afuera (2014)

ESPIRAL TAMBÉ EN EL CLUB DE LECTURA

Enguany us esperem en el Club de lectura que celebrarem el 23 d'abril per comentar els suggeriments del llibre de Manuel Baixauli, Espiral.
Perquè us engresqueu us oferisc els vídeos que han elaborat els alumnes al voltant d'alguns dels contes de Baixauli
 ANIVERSARI




VISITA (Ana Vaduva)

DIA DE LA DONA AL CLARA CAMPOAMOR

Demà ens adelantem a la celebració del dia de la dona amb nombrosos tallers i activitats al llarg del matí.

Gràcies al nombrós grup de professores i professors, especial protagonisme per a Maite Ferrer,  que colze a colze amb molts dels alumnes i alumnas ho faran possible.

Des d'ací només desitjar-vos que ho gaudiu.

Afegiré una de les moltes reivindicacions que per desgràcia encara han de realitzar moltíssimes dones i que a desgrat de moltes encara fan imprescindible aquesta diada. Es tracta de la del salari, realitzada per una actriu des d'un escenari tan glamuros com els dels òscars.

NEU

Ací us deixe un enllaç per llegir els articles de Joan Francesc Mira al Quadern del País

Ha nevat una mica entre el Penyagolosa i Morella, com sol passar cada any al centre de l’hivern: només una mica, no gaire. Per alguna raó que no conec, sembla que “abans” nevava de veritat gairebé cada any, en aquests pobles i comarques de muntanya. A Xodos, els vells i no tan vells parlen d’aquells hiverns quan havien d’eixir de casa per la part alta de la porta (les portes eren de fulla partida), quan cavaven trinxeres pels carrers i quan, per a anar d’un poble a un altre, havien de fer colles amb pales i aixades per a obrir un camí estret. Qui sap si magnifiquen un passat impossible, com en tantes altres coses, però és segur que n’hi ha molt de cert: queien sovint grans nevades, formaven part de la vida, i ara en cauen molt poques. De la mateixa manera que “abans” plovia més, els rius portaven més aigua, les fonts eren més abundants i eren humides terres que ara són eixutes. Vol dir que “ara” tot va més malament, encara que vivim més bé que mai: és una filosofia del pessimisme històric i universal, climàtic, perfectament compatible amb la cuina de gas, les bones estufes, l’aigua corrent i la pensió garantida. Passant pels carrers d’aquests pobles, o pels masos abandonats, m’he imaginat més d’una vegada com devien ser aquells hiverns de neu i de grans freds, en aquestes cases on l’únic espai habitable, entre el novembre i el març, era una cuina petita i molt fosca, amb una llar negra sempre encesa. O l’estable, davant mateix de la cuina, amb la calor dels animals i de la palla. Vivien mesos i mesos embolicats en mantes, no es despullaven per dormir, a penes es rentaven mitja cara i la punta dels dits, i eixien de casa tan poc com era possible. Feien tot l’hivern olor d’estable i de fum, però no ho sabien. Quan ara, els més vells, recorden el temps de les grans neus, no ho enyoren com un temps feliç. Viuen perfectament sense nevades, amb anoracs i amb estufes de butà. I tanmateix, a mi m’agradaria habitar un país més regularment nevat. Em fa l’efecte –qui sap si un efecte fals– que en climes de neus més habituals es crien millor la ciència i la tècnica, les cases són més sòlides i confortables, la gent és més rica i civil, i hi ha més orquestres de cambra. Deu ser una fascinació que tenim encara les poblacions una mica meridionals, acostumats a veure el confort domèstic, la modernitat industrial i la democràcia associats als països d’hiverns ben nevats. Se suposa que allà on neva regularment és on funcionen les institucions, els trens són puntuals, la gent té bons abrics, i es dediquen a inventar mètodes i màquines.