Temes teatre

US remet a un post d'alumnes de cursos anteriors sobre teatre que us pot resultar ben útil http://wwwtotapedrafaparet.blogspot.com.es/2014/05/presentacions-prezzi-teatre.html

SARA COBOS PREMIADA AL CONCURS DE MICRORELATS

Divendres passat, 23 de març, participàrem una vegada més al Diàleg amb l'escriptora i els lectors joves.

Va ser un matí enriquidor i amé on tots els lectors i lectores del nostre centre pogueren intercanviar sensacions amb l'autora de la novel·la No et miris el riu, Mònica Batet.

A més a més va estar especialment emocionant que Sara Cobos, alumna de 2n Batxillerat Humanístic fos reconeguda al concurs de microrelats . 

Enhorabona Sara i també a tots als que gaudim amb el plaer de la lectura.

Relat guanyador:

"Això és un miracle! Mai hi havia passat". Ivan ja sabia que la seua mare era bastant exagerada però que ella no haguera vist un riu gelat en els seus 50 anys de vida no significava que mai haguera ocorregut, és més, allò ben estrany era que no passara sovint a un indret on superar els 10 graus era un fet digne d'investigació científica.

Ivan va començar a consumir totes les vesprades a la vora del riu amb els amics. Per ells aquest era sols un lloc on passar l'estona però Ivan sentia admiració pel riu, una connexió. Aquesta sensació s'intensificà a l’abril, quan el riu no es desgelava, i al juny va començar a considerar la possibilitat de ser un miracle de debò. No obstant això, Ivan no podia acceptar-ho. Va decidir fotografiar el riu tots els dies, a la mateixa hora (a les 6 de la matinada concretament) i al mateix lloc, per intentar trobar alguna diferència en l'estat del riu.

Va transcórrer un any i aquell riu no canviava, era necessari un canvi d'estratègia. A les 6:02 Ivan va començar a caminar sobre el riu gelat, fotografiar-lo des de lluny no era suficient. Observà meticulosament la capa de gel buscant qualsevol mínima esgarrinxada, mai mirant amunt.

Ivan mai va trobar una esgarrinxada, la va sentir. L'únic miracle que es va produir aquella matinada fou una càmera intacta a la vora del riu, un riu d'aigües cabaloses.

SARA COBOS CASAS

2º Batxillerat Humanístic.

 

El RIU DE JOAN F. MIRA

Tal vegada aquest article de Mira us resulte interessant sobre la importància del riu a València i donar-li un nou punt de vista a No et miris el riu.

Ciutat amb

riu, o sense

Joan F. Mira

La major part de les ciutats

més insignes d'Europa

són ciutats amb un riu:

Roma, Florència, Lis

boa, Londres, París, Viena, Bu

dapest, el Tíber, l'Arno, el Tejo,

el Tàmesi, el Sena i el Danubi,

i així una llarga llista. No nàpols,

Gènova, Atenes, no Madrid ( el

Manzanares és només una anèc-

dota), ni Barcelona. I a mi

m'agraden les ciutats amb riu,

navegable si pot ser, o almenys

amb un bon cabal d'aigua. I fins

i tot, amb riu sense cabal, a mi

m'agradava València amb un

riu. Però van decidir, no sé si

amb prou motiu,

que això no era possible.

Era un riu de llit

ample, amb murs de bona pedra

tan antics que segurament són

els més vells d'Europa, i la poca

aigua, més de rambla que de riu

de debó, feia almenys la il·lusió

de ser ciutat fluvial. Explicava

Fuster (no sé d'on ho va traure)

que en una visita del pintor Rusi-

ñol a València, els amics li

ensenyaren el riu

i li van preguntar

què li semblava: “Veig que ja

tenen el local...”. va contestar”.

El local, aquell espai tan ample i

amb uns murs tan bons, és l'úni-

ca cosa que n'hem conservat. Jo

recorde, dels meus anys d'in-

fant o adolescent, ple d'aigua ter-

rosa de mur a mur, amb canyes

i 'arbres surant en el corrent, i les

vores i els ponts plens de gent

que mirava. El recorde també

ple de cavalls, ases i mules, en

una fira primitiva de bestiar. Tot-

hom sap que els romans funda-

ren aquesta Valentia en una illa

entre dos braços del Túria, que

el braç meridional passava més

o menys entre el Mercat i la

Llonja, i que el carrer de les Bar-

ques no té aquest nom per

capritx. Tothom sabia que el

riu de tant en tant, potser dos

vegades per segle, tornava a rem-

clamar violentament el seu curs

més antic. Però no estic segur

que esborrar-lo del tot de la ciu-

tat fóra l'única decisió possible:

ciutats amb grans rius estan

plenes d'una història dramàtica

d'inudacions (cataclismos, en

grec), i ningú no ha pensat mai

a deixar Roma sense el Tíber. Po-

dien, almenys, si València no fó-

ra una ciutat d'autoritats insen-

sates, insensible, haver deixat

un fil d'aigua, un testimoni visi-

ble, una il·lusió de riu, en aquest

 llit del Túria convertit en un llar-

guïssim local inexplicable.

Quadern, El País 11/11/07

POSTGUERRA

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

Miquel Martí i Pol

CORRARNDES D'EXILI 

L'ESTAMPETA

En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.

Ausiàs March

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,

el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.

Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent

que creixia de pressa i sense vitamines,

aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,

aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra

que et va fer dona abans de la primera sang.

Aquelles cames que tu no sabies com

posar, que sense tu semblava que creixien.

Trista, trista València, quina amarga postguerra!

Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels

durament immutables a la porta dels cines,

mentre reivindicaven prades de Garcilaso,

marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,

vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,

carregaments de sucre que desapareixien

de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,

els camions sinistres que duien l'estraperlo.

L'home palpava un cos adolescent, mentre ella

es menjava un pastís sense participar

en allò que al seu cos feroçment succeïa.

També,  veure pel·lícules, o millor somiar:

el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".

El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!

En seguien el curs amb tota atenció

mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.

Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion

d'una sal exaltada, de vida i llibertat,

de possibilitats lluminoses de viure.

"No s'havia apuntat mai a ningun partit.

Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.

Una nit, en la guerra, el tragueren de casa

i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.

Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."

"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".

De dol sempre, de dol per a tota la vida.

 Estellés

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.