dijous, 31 de desembre del 2009

EL SETÈ CEL I EL 2010











CANÇÓ DEL SETÈ CEL

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

dilluns, 28 de desembre del 2009

CINE PER A LES VACANCES

Aquestos dies de vacances són ideals per gaudir d'activitats lúdiques i bona excusa per acostar-se al cinema.

Una suggeriment: Despedidas (Okuribito), una pel·lícula que a pesar del que puga semblar llegint la síntesi de l'argument és un cant a la vida. El seu director, Yojiro Takita, va aconseguir l'òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. ´

Despedidas està plena de vida, resulta esplèndida la idea que siguen les delicades mans d'un músic les que s'encarreguen d'un treball tan delicat. Igualment emotiu és el reconeixement pòstum del pare amb la història de la pedra.

Crec que no tindreu més remei que acudir al cinema i gaudir d'eixa barreja de moments còmics i dramàtics junt a una banda sonora esplèndida.


diumenge, 27 de desembre del 2009

APROXIMACIÓ AL RECORD I L'OBRA DE MIGUEL HERNÁNDEZ EN EL CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT


"...Tu boca se me marcha de mi boca
y regresa con varios besos muertos..."

"Sin título"

Steve Hanks

Reseña biográfica

Poeta español nacido en Orihuela, Alicante, en 1910.
Hijo de campesinos, desempeñó entre otros oficios, el de pastor de cabras. Guiado por su amigo Ramón Sijé, se inició en la poesía desde los veinte años; publicó su primer libro «Perito en lunas» en 1933 y posteriormente, los sonetos agrupados en «El rayo que no cesa», marcaron la experiencia amorosa del poeta.
Durante la guerra civil militó muy activamente en el bando republicano como Comisario de Cultura, siendo encarcelado y condenado a muerte al terminar el conflicto. Antes de morir, enfermo y detenido, publica su última obra, «Cancionero
y romancero de ausencias».
Falleció en 1942.

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos...

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,
que son dos hormigueros solitarios,
y son mis manos sin las tuyas varios
intratables espinos a manojos..

No me encuentro los labios sin tus rojos,
que me llenan de dulces campanarios,
sin ti mis pensamientos son calvarios
criando nardos y agostando hinojos.

No sé qué es de mi oreja sin tu acento,
ni hacia qué polo yerro sin tu estrella,
y mi voz sin tu trato se afemina.

Los olores persigo de tu viento
y la olvidada imagen de tu huella,
que en ti principia, amor, y en mí termina.

Ya se desembaraza y se desmembra...

Ya se desembaraza y se desmembra
el angélico lirio de la cumbre,
y al desembarazarse da un relumbre
que de un puro relámpago me siembra.

Es el tiempo del macho y de la hembra,
y una necesidad, no una costumbre,
besar, amar en medio de esta lumbre
que el destino decide de la siembra.

Toda la creación busca pareja:
se persiguen los picos y los huesos,
hacen la vida par todas las cosas.

En una soledad impar que aqueja,
yo entre esquilas sonantes como besos
y corderas atentas como esposas.

Como el toro he nacido para el luto...

Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado,
y del rostro del beso enamorado,
como el toro a tu amor se lo disputo.

Como el toro me crezco en el castigo,
la lengua en corazón tengo bañada
y llevo al cuello un vendaval sonoro.

Como el toro te sigo y te persigo,
y dejas mi deseo en una espada,
como el toro burlado, como el toro.

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me
ha muerto como el rayo, Ramón Sijé,
con quien tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas,
y órganos mi dolor sin instrumentos,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler, me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo voy
de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano está rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes,
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero mirar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera,
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas
y tu sangre se irá a cada lado,
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas,
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Fuera menos penado, si no fuera...

Fuera menos penado, si no fuera
nardo tu tez para mi vista, nardo,
cardo tu piel para mi tacto, cardo,
tuera tu voz para mi oído, tuera.

Tuera es tu voz para mi oído, tuera,
y ardo en tu voz y en tu alrededor ardo,
y tardo a arder lo que a ofrecerte tardo
miera, mi voz para la tuya, miera.

Zarza es tu mano si la tiento, zarza,
ola tu cuerpo si lo alcanzo, ola,
cerca una vez, pero un millar no cerca.

Garza es mi pena, esbelta y triste garza,
sola como un suspiro y un ay, sola,
terca en su error y en su desgracia terca.

Me tiraste un limón y tan amargo...

Me tiraste un limón, y tan amargo,
con una mano cálida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura, sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
dulce pasó a una ansiosa calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi voraz malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

Mi corazón no puede con la carga...

Mi corazón no puede con la carga
de su amorosa y lóbrega tormenta
y hasta mi lengua eleva la sangrienta
especie clamorosa que lo embarga.

Ya es corazón mi lengua lenta y larga,
mi corazón ya es lengua larga y lenta...
¿Quieres contar sus penas? Anda y cuenta
los dulces granos de la arena amarga.

Mi corazón no puede más de triste:
con el flotante espectro de un ahogado
vuela en la sangre y se hunde sin apoyo.

Y ayer, dentro del tuyo, me escribiste
que de nostalgia tienes inclinado
medio cuerpo hacia mí, medio hacia el hoyo.

Por tu pie, la blancura más bailable...

Por tu pie, la blancura más bailable,
donde cesa en diez partes tu hermosura,
una paloma sube a tu cintura,
baja a la tierra un nardo interminable .

Con tu pie vas poniendo lo admirable
del nácar en ridícula estrechura,
y adonde va tu pie va la blancura,
perro sembrado de jazmín calzable.

A tu pie, tan espuma como playa,
arena y mar, me arrimo y desarrimo
y al redil de su planta entrar procuro.

Entro y dejo que el alma se me vaya
por la voz amorosa del racimo:
pisa mi corazón que ya es maduro.

¿Recuerdas aquel cuello, haces memoria...

¿Recuerdas aquel cuello, haces memoria
del privilegio aquel, de aquel aquello
que era, almenadamente blanco y bello,
una almena de nata giratoria?

Recuerdo y no recuerdo aquella historia
de marfil expirado en un cabello,
donde aprendió a ceñir el cisne cuello
y a vocear la nieve transitoria.

Recuerdo y no recuerdo aquel cogollo
de estrangulable hielo femenino
como una lacteada y breve vía.

Y recuerdo aquel beso sin apoyo
que quedó entre mi boca y el camino
de aquel cuello, aquel beso y aquel día.

Silencio de metal triste y sonoro...

Silencio de metal triste y sonoro,
espadas congregando con amores
en el final de huesos destructores
de la región volcánica del toro.

Una humedad de femenino oro
que olió puso en su sangre resplandores,
y refugió un bramido entre las flores
como un huracanado y vasto lloro.

De amorosas y cálidas cornadas
cubriendo está los trebolares tiernos
con el dolor de mil enamorados.

Bajo su piel las furias refugiadas
son en el nacimiento de sus cuernos
pensamientos de muerte edificados.

Te me mueres de casta y de sencilla...

Te me mueres de casta y de sencilla...
Estoy convicto, amor, estoy confeso
de que, raptor intrépido de un beso,
yo te libé la flor de la mejilla.

Yo te libé la flor de la mejilla,
y desde aquella gloria, aquel suceso,
tu mejilla, de escrúpulo y de peso,
se te cae deshojada y amarilla.

El fantasma del beso delincuente
el pómulo te tiene perseguido,
cada vez más patente, negro y grande.

Y sin dormir estás, celosamente,
vigilando mi boca ¡con qué cuido!
para que no se vicie y se desmande.

Tengo estos huesos hechos a las penas...

Tengo estos huesos hechos a las penas
y a las cavilaciones estas sienes:
pena que vas, cavilación que vienes
como el mar de la playa a las arenas.

Como el mar de la playa a las arenas,
voy en este naufragio de vaivenes,
por una noche oscura de sartenes
redondas, pobres, tristes y morenas.

Nadie me salvará de este naufragio
si no es tu amor, la tabla que procuro,
si no es tu voz, el norte que pretendo.

Eludiendo por eso el mal presagio
de que ni en ti siquiera habré seguro,
voy entre pena y pena sonriendo.

Tu corazón una naranja helada...

Tu corazón, una naranja helada
con un dentro sin luz de dulce miera
y una porosa vista de oro: un fuera
venturas prometiendo a la mirada.

Mi corazón, una febril granada
de agrupado rubor y abierta cera,
que sus tiernos collares te ofreciera
con una obstinación enamorada.

¡Ay, qué acometimiento de quebranto
ir a tu corazón y hallar un hielo
de irreductible y pavorosa nieve!

Por los alrededores de mi llanto
un pañuelo sediento va de vuelo
con la esperanza de que en él lo abreve.

Umbrío por la pena, casi bruno...

Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno.

Sobre la pena duermo solo y uno,
pena en mi paz y pena en mi batalla,
perro que ni me deja ni se calla,
siempre a su dueño fiel, pero importuno.

Cardos y penas llevo por corona,
cardos y penas siembran sus leopardos
y no me dejan bueno hueso alguno.

No podrá con la pena mi persona
rodeada de penas y de cardos:
¡cuánto penar para morirse uno!

Una querencia tengo por tu acento...

Una querencia tengo por tu acento,
una apetencia por tu compañía
y una dolencia de melancolía
por la ausencia del aire de tu viento.

Paciencia necesita mi tormento
urgencia de tu garza galanía,
tu clemencia solar mi helado día,
tu asistencia la herida en que lo cuento.

¡Ay, querencia, dolencia y apetencia!:
tus sustanciales besos, mi sustento,
me faltan y me muero sobre mayo.

Quiero que vengas, flor, desde tu ausencia,
a serenar la sien del pensamiento
que desahoga en mí su eterno rayo.

Desde que el alba quiso ser alba...

Desde que el alba quiso ser alba, toda eres
madre. Quiso la luna profundamente llena.
En tu dolor lunar he visto dos mujeres,
y un removido abismo bajo una luz serena.

¡Qué olor a madreselva desgarrada y hendida!
¡Qué exaltación de labios y honduras generosas!
Bajo las huecas ropas aleteó la vida,
y sintieron vivas bruscamente las cosas.

Eres más clara. Eres más tierna. Eres más suave.
Ardes y te consumes con más recogimiento.
El nuevo amor te inspira la levedad del ave
y ocupa los caminos pausados de tu aliento.

Ríe, porque eres madre con luna. Así lo expresa
tu palidez rendida de recorrer lo rojo;
y ese cerezo exhausto que en tu corazón pesa,
y el ascua repentina que te agiganta el ojo.

Ríe, que todo ríe: que todo es madre leve.
Profundidad del mundo sobre el que te has quedado
sumiéndote y ahondándote mientras la luna mueve,
igual que tú, su hermosa cabeza hacia otro lado.

Nunca tan parecida tu frente al primer cielo.
Todo lo abres, todo lo alegras, madre, aurora.
Vienen rodando el hijo y el sol. Arcos de anhelo
te impulsan. Eres madre. Sonríe. Ríe. Llora.

Muerte nupcial

El lecho, aquella hierba de ayer y de mañana:
este lienzo de ahora sobre madera aún verde,
flota como la tierra, se sume en la besana
donde el deseo encuentra los ojos y los pierde.

Pasar por unos ojos como por un desierto;
como por dos ciudades que ni un amor contienen.
Mirada que va y vuelve sin haber descubierto
el corazón a nadie, que todos la enarenen.

Mis ojos encontraron en un rincón los tuyos.
Se descubrieron mudos entre las dos miradas.
Sentimos recorrernos un palomar de arrullos,
y un grupo de arrebatos de alas arrebatadas.

Cuanto más se miraban más se hallaban: más hondos
se veían, más lejos, más en uno fundidos.
El corazón se puso, y el mundo, más redondos.
Atravesaba el lecho la patria de los nidos.

Entonces, el anhelo creciente, la distancia
que va de hueso a hueso recorrida y unida,
al aspirar del todo la imperiosa fragancia;
proyectamos los cuerpos más allá de la vida.

Expiramos del todo. ¡Qué absoluto portento!
¡Qué total fue la dicha de mirarse abrazados,
desplegados los ojos hacia arriba un momento,
y al momento hacia abajo con los ojos plegados!

Pero no moriremos. Fue tan cálidamente
consumada la vida como el sol, su mirada.
No es posible perdernos. Somos plena simiente.
Y la muerte ha quedado, con los dos, fecundada.

Yo no quiero más luz que tu cuerpo ante el mío...

Yo no quiero más luz que tu cuerpo ante el mío:
claridad absoluta, transparencia redonda,
limpidez cuya entraña, como el fondo del río,
con el tiempo se afirma, con la sangre se ahonda.

¿Qué lucientes materias duraderas te han hecho,
corazón de alborada, carnación matutina?
Yo no quiero más día que el que exhala tu pecho.
Tu sangre es la mañana que jamás se termina.

No hay más luz que tu cuerpo, no hay más sol: todo ocaso.
Yo no veo las cosas a otra luz que tu frente.
La otra luz es fantasma, nada más, de tu paso.
Tu insondable mirada nunca gira al poniente.

Claridad sin posible declinar. Suma esencia
del fulgor que ni cede ni abandona la cumbre.
Juventud. Limpidez. Claridad. Transparencia
acercando los astros más lejanos de lumbre.

Claro cuerpo moreno de calor fecundante.
Hierba negra el origen; hierba negra las sienes.
Trago negro los ojos, la mirada distante.
Día azul. Noche clara. Sombra clara que vienes.

Yo no quiero más luz que tu sombra dorada
donde brotan anillos de una hierba sombría.
En mi sangre, fielmente por tu cuerpo abrasada,
para siempre es de noche: para siempre es el día.

Nanas de la cebolla

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena
resuelta en luna
se derrama hilo a hilo
sobre su cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma, al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pones alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa,
vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
y el niño como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!

Desperté de ser niño;
nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

Me llamo barro aunque Miguel me llame...

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
Que mancha con su lengua cuanto lame.
Soy un triste instrumento del camino.
Soy una lengua dulcemente infame
a los pies que idolatro desplegada.

Como un nocturno buey de agua y barbecho
que quiere ser criatura idolatrada,
embisto a tus zapatos ya sus alrededores,
y hecho de alfombras y de besos hecho
tu talón que me injuria beso y siembro de flores.

Coloco relicarios de mi especie
a tu talón mordiente, a tu pisada,
y siempre a tu pisada me adelanto
para que tu impasible pie desprecie
todo el amor que hacia tu pie levanto.

Más mojado que el rostro de mi llanto,
cuando el vidrio lanar del hielo bala,
cuando el invierno tu ventana cierra
bajo a tus pies un gavilán de ala,
de ala manchada y corazón de tierra.
Bajo a tus pies un ramo derretido
de humilde miel pataleada y sola,
un despreciado corazón caído
en forma de alga y en figura de ola.

Barro en vano me invisto de amapola,
barro en vano vertiendo voy mis brazos,
barro en vano te muerdo los talones,
dándote a malheridos aletazos
sapos como convulsos corazones.

Apenas si me pisas, si me pones
la imagen de tu huella sobre encima,
se despedaza y rompe la armadura
de arrope bipartido que me ciñe la boca
en carne viva y pura,
pidiéndote a pedazos que la oprima
siempre tu pie de liebre libre y loca.

Su taciturna nata se arracima,
los sollozos agitan su arboleda
de lana cerebral bajo tu paso.
y pasas, y se queda
incendiando su cera de invierno ante el ocaso,
mártir, alhaja y pasto de la rueda.

Harto de someterse a los puñales
circulantes del carro y la pezuña,
teme del barro un parto de animales
de corrosiva piel y vengativa uña.

Teme que el barro crezca en un momento,
teme que crezca y suba y cubra tierna,
tierna y celosamente
tu tobillo de junco, mi tormento,
teme que inunde el nardo de tu pierna
y crezca más y ascienda hasta tu frente.

Teme que se levante huracanado
del blando territorio del invierno
y estalle y truene y caiga diluviado
sobre tu sangre duramente tierno.

Teme un asalto de ofendida espuma
y teme un amoroso cataclismo.

Antes que la sequía lo consuma
el barro ha de volverte de lo mismo.

Me sobra el corazón

Hoy estoy sin saber yo no sé cómo,
hoy estoy para penas solamente,
hoy no tengo amistad,
hoy sólo tengo ansias
de arrancarme de cuajo el corazón
y ponerlo debajo de un zapato.

Hoy reverdece aquella espina seca,
hoy es día de llantos de mi reino,
hoy descarga en mi pecho el desaliento
plomo desalentado.

No puedo con mi estrella.
Y busco la muerte por las manos
mirando con cariño las navajas,
y recuerdo aquel hacha compañera,
y pienso en los más altos campanarios
para un salto mortal serenamente.

Si no fuera ¿por qué?... no sé por qué,
mi corazón escribiría una postrera carta,
una carta que llevo allí metida,
haría un tintero de mi corazón,
una fuente de sílabas, de adioses y regalos,
y ahí te quedas, al mundo le diría.

Yo nací en mala luna.
Tengo la pena de una sola pena
que vale más que toda la alegría.

Un amor me ha dejado con los brazos caídos
y no puedo tenderlos hacia más.
¿No veis mi boca qué desengañada,
qué inconformes mis ojos?

Cuanto más me contemplo más me aflijo:
cortar este dolor ¿con qué tijeras?

Ayer, mañana, hoy
padeciendo por todo
mi corazón, pecera melancólica,
penal de ruiseñores moribundos.

Me sobra corazón.

Hoy, descorazonarme,
yo el más corazonado de los hombres,
y por el más, también el más amargo.

No sé por qué, no sé por qué ni cómo
me perdono la vida cada día.

Miguel Hernández és un dels autors triats per a les proves de selectivitat del 2010,axí doncs, anem prenent contacte amb la seua poesia. Per això, l'alumnat de 2on de batxillerat podríeu seleccionar i anar publicant al bloc poemes d'aquest poeta "cabrero".




dijous, 24 de desembre del 2009

BETLEM AMB BON HUMOR


En aquesta cançó disposeu d'idees divertides per a muntar el betlem (si és que encara no el teniu a punt). Pertany al disc col·lectiu Cançons Prenadal que ha editat la revista Enderrok.
El disc inclou una desena de nadales inèdites que interpreten alguns dels més grans cantants galàctics de l'escena musical catalana: Albert Pla, Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet, Josep Puntí i Manel i sona així...

dimecres, 23 de desembre del 2009

LA MÀ DELS QUI T'ESPEREN


Avui aquest vídeo promocional del bloc de Cesc Freixas ens ve que ni pintat per desitjar-vos UNES MAGNÍFIQUES VACANCES I UN BON 2010 envoltats de mans positives i engrescadores.

Cesk Freixas - La mà dels qui t'esperen from Lluc i Pol on Vimeo.

dimarts, 22 de desembre del 2009

SERRAT PREMI NACIONAL DE LES MÚSIQUES ACTUALS


El ministeri de Cultura atorga a Serrat el Premio Nacional de les músiques actuals
El jurat l'ha guardonat pel seu "inqüestionable talent i trajectòria"

ACN
Madrid
Ult. Act. 18/12/2009 14:08

Joan Manuel Serrat ha estat guardonat avui en la primera edició del Premio Nacional de les músiques actuals, premi de nova creació que atorga el ministeri de Cultura.

El jurat ha destacat el seu "inqüestionable talent i trajectòria" i la seva influència en la cultura popular, que ha aconseguit "transcendir generacions". La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ha dit que és "un compositor magnífic" i que "ha tingut sempre una implicació amb la cultura molt important". A més a més, ha destacat la seva tasca de "difusió de l'obra de poetes com Miguel Hernández o Antonio Machado", que "ha popularitzat quan no eren tan llegits".

Segons Sinde, no hi haurà ni un sol ciutadà que "no estigui content o d'acord amb aquest premi". El mateix Serrat, a qui la ministra ha trucat personalment, "estava content" i la notícia l'ha "sorprès" al TGV mentre es dirigia a Barcelona.

Sobre el premi, Sinde ha dit que "feia falta" crear-lo per "reconèixer la importantíssima tradició i tasca que fa la música popular en aquest país, per difondre la nostra cultura i valors".

Avui

diumenge, 20 de desembre del 2009

MADAME BUTTERFLY

Bocabadada encara per un espectacle sublim us deixe un xicotet tast per compartir el goig. Crec que és una bona manera d'encarar el Nadal:


dijous, 17 de desembre del 2009

PREMIS VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Ramón Guillem Alapont i Joan Torró Soriano s'alcen amb els Premis VAE 2009 de Burjassot (València)
VALÈNCIA, 16 Dic. (EUROPA PRESS) - Els autors Ramón Guillem, en Poesia, i Joan Torró, en Narrativa Científica, han estat els autors valencians que aquest any s'han alçat amb els Premis Vicent Andrés Estellés (VAE) 2009 de Burjassot (València), que sumen, entre tots dos, una dotació econòmica de 24.000 euros, han informat hui fonts municipals en un comunicat.
Així, el jurat del XI Premi VAE de Poesia, reunit a la Casa de Cultura del municipi i compost per Antoni Defez, guanyador de l'edició passada, Marc Granell i Josep Lluís Roig, després de fer les consideracions i deliberacions oportunes ha proposat per unanimitat declarar guanyadora l'obra Abisme i Ocell, presentada per Ramón Guillem Alapont, baix pseudònim, i que li va a reportar a l'autor un premi de 18.000 euros.
Enguany s'han presentat 29 obres "de gran qualitat" a concurs d'entre les quals ha destacat, per a traspassar les nostres fronteres, una procedent de Jerusalem (Israel).
Per la seua banda, el jurat de l'IV Premi VAE de Narrativa Científica de la Universitat de València Estudi General --compost per Fernando Sapiña, Aurelio Beltrán i Constantino Armesto, guanyador de l'any passat-- ha declarat guanyadora l'obra Pluja a la mar, presentada pel també autor valencià Joan Torró Soriano, que es porta el premi de 6.000 euros. En este cas s'han presentat cinc obres a concurs.
Com és tradicional, els premis seran lliurats el mes de març vinent en un acte cultural que com cada any organitzen l'Ajuntament de Burjassot i l'Institut Municipal de Cultura i Joventut.ç
La novel·la Pluja a la mar és un cant la constància, als somnis aconseguits i a allò que ens semblen quimeres però que, sense saber com, sovint esdevenen reals.

dimarts, 15 de desembre del 2009

PLAGIS, FEMENÍ SINGULAR, LÍNIA BLAVA, COM UNES VACANCES. RESSENYES.


Comencem avui a publicar les ressenyes sobre els llibres de lectura del trimestre: Plagis i Femení singular d'Urbà Lozano; Línia blava de Ramon Solsona i Com unes vacances d'Imma Monsó.


PLAGIS
Plagis és una novel·la actual, que us recomane sense cap mena de dubte. Feia temps que no m’enganxava tant a una novel·la, i menys en valencià.La història de Plagis comença amb un misteri: un escriptor, Carles Llorenç, guanya un concurs literari al qual no s’ha presentat. A partir d’aquest moment, la narració va presentant una sèrie d’historietes totes relacionades entre si fent-ne flashbacks, amb una bona dosi d’humor que enganxen el lector. Dir que, el suposat conte que Carles havia escrit és, en realitat, el plagi d’un relat d’un dels patriarques de les lletres catalanes contemporànies,d’en Rusiñol.Cal destacar que la novel·la es desenvolupa tant a Catalunya ( Terrassa, Calamfrares ), com a València ( Carlet, Alzira ), o les Illes Balears ( Mallorca ), que es plasma en les diferents variants dialectals dels personatges, tant el dialecte occidental com l’oriental.Una cosa també molt curiosa de la novel·la és les abundants repeticions del text: frases fetes, expressions o tòpics literaris en llatí que apareixen moltes vegades i de manera idèntica en boca de personatges distints i en moments diferents.Una cosa que a mi em va impactar és com, uns temes dramàtics com poden ser la mort, la soledat etc; són tractats amb ironia i amb un to burlesc, que fa que el text siga molt divertit i entretingut.La veritat és que, quan vaig veure el llibre per primera vegada, no tenia gens de ganes de llegir-me’l. Un parell de persones me’l van recomanar, els vaig fer cas i el llibre va trencar amb totes les meues expectatives, realment em va sorprendre.Dir que també m’ha sorprés molt la manera d’escriure d’Urbà Lozano, donant-li emoció fins el final de la novel·la i relacionant de manera mangnífica els distints personatges en les distintes històries.
David Jiménez Quílez 2n. Ciències


Femení Singular
I tu, que classe de xica eres? Amb quina de totes elles t'identifiques?
Aquest llibre conta xicotets moments de la vida de moltes xiques (en concret 26) i les descriu acord la seua personalitat i comportament que tenen davant una situació molt concreta; per exemple la viciosa, la qual es promet que no fumarà més però, quan es troba un paquet de cigarrets, torna a caure en la temptació malgrat que s'havia promes que ho havia deixat per sempre.
Hi ha moltes situacions, tant com protagonistes, i Urbà Lozano ens descriu xiques romàntiques, vicioses, genuïnes, calculadores, indignades... cadascuna en un context molt quotidià i en situacions molt freqüents que es donen molt a sovint i tal volta, per aquest motiu, ens podem sentir identificades amb alguna de les històries.
Femení Singular es tracta d'un llibre atípic ja que no narra una història amb una trama i un desenllaç, sinó que et fa reflexionar sobre les reacciones que tindriem cadascú de nosaltres si ens trobarem davant la mateixa situació.
Malgrat que les históries siguen tan curtes, mai esperes que terminen realment de la forma en com terminen, és una sopresa agradable la manera en com l'escriptor li dona la volta completament a la situació per aconseguir sorprendre al lector i crear en ell algun somriure que altre.
Pense que es podria haver incidit un poc més en la llargaria de les històries perquè són molt entretingudes i es lligen molt ràpid i, per això quan acabes vols més.
Begoña.2n. Humanístic


Feia temps que no llegia un llibre d’aquestes característiques, vull dir, un llibre amb uns relats tan breus iamb una mica d’humor, però que capta l’atenció del lector.Un recull de vint-i-sis relats breus, on l’autor plasma històries de dones en diferents situacions, i formesde ser de la dona actual.L’autor aconsegueix plasmar tot allò que vol que veiem, i per a mi ho plasma tan bé que quan finalitzem lalectura de cada històrieta tenim com una “imatge” de la dona que ha relatat.Cal destacar també que és un text amb un llenguatge col·loquial ple de frases fetes i com introdueix els relats,amb l’adjectius que descriuen les personalitats de les dones.(“Romàntica”, “Viciosa”)M’ha resultat un llibre amé i que el pots llegir en qualsevol moment, perquè com no té un argument complicaten el qué estar capficat, en qualsevol moment pots continuar llegint.Una altra cosa que m’agradat d’aquestes narracións ha sigut que la principal idea del llibre és la dona, i açò donà lloc a vore les distintes cares i personalitats d’una dona, no sempre la mateixa imatge que quasi sempre és téd’aquesta que quasi sempre està a casa i té cura dels seus fills.


Esther Sierra


No hi ha dues dones iguals. Això és el que ha volgut plasmar Urbà Lozano en femení singular, per això les vint-i-sis dones que apareixen en cadascú dels relats curts que constitueixen l’obra, són diferents, úniques i, com no, singulars.
L’autor ha presentat quasi tots els tipus de dones existents, així tenim: la dona autèntica, la romàntica, la perseverant, la patidora, la calculadora... i ha reflectit moltes de les situacions quotidianes que viuen en la societat actual. En els relats es presenta una dona, la personalitat de la qual ve donada pel títol, que pateix un conflicte amb si mateixa o amb la resta i que es pot solucionar o quedar amb final obert.
Urbà Lozano conta les històries d’una manera molt propera i personal, tant que, si la seua identitat fóra desconeguda, faria pensar que el llibre està escrit per una dona i que moltes de les situacions relatades les ha viscut en primera persona.
A més l’autor afegeix uns altres elements perq uè el lector s’endinse en els relats, com la proximitat del llocs on es desenvolupen els fets (València i el seus voltants) i l’ús de la ironia per a fer la lectura més entretinguda.
Amb aquesta obra, Urbà Lozano contribueix al canvi en la percepció de la dona. Fa que el lector conega amb més profunditat els interessos i les vivències de les dones i no es queden únicament amb l’estereotip de dona mestressa de casa i mare.
CARLA.2n. Ciències

Una altra obra feminista que tracta únicament de dones? Si pel que fa al fet que tracta únicament de dones, però amb aquest llibre l'Urbà Lozano ha volgut aproximar-nos a diferents tipus de dones, reivindicant els típics tòpics que solen caracteritzar-les. Sens dubte, una escriptura intel·ligent pel que fa als plantejaments i acabaments de les històries, de caràcter actual, que et mostren uns finals insospitables o que amb una simple frase aconsegueixen que es canvie tot el fil de la lectura. Interessant és la burla que fa a aquests comportaments de les dones, posant al principi de cada capítol un adjectiu que després desenvolupa, però sempre amb tocs d'ironia i cert sarcasme, mai des de la misogínia.Una de les històries més ben tractades és la de “asèptic@”, on fins al final no es veu clarament el sexe de la protagonista.Aquesta llibre t'arriba a atrapar , però no d'una manera excessiva . Permet que es trenque la lectura, gràcies a la seua divisió en curts i divertits capítols amb històries no relacionades entre si. A més , l'autor aconsegueix que moltes vegades et sentes identificat amb algun dels personatges, ja sigues bé un lector femení com un masculí, això és indiferent.En conclusió , un llibre unisex i molt recomanable, sobretot per a tots aquells que s'enfronten a un temps mort i els agrade gaudir d'una bona lectura entretinguda.
Sara El Fadalí. 2n. Ciències




Femení Singular és una novel·la de Urbà Lozano, que fou galardonada amb el premi Vila de Teulada 2006.
El llibre es composa de vint-i-sis “contes” d’una llargària reduïda on narra històries de tot tipus de dones. A més a més, cada títol dels relats és un adjectiu que coincideix amb la personalitat de la dona protagonista (indecisa, clàssica, autèntica...).
L’estil de Lozano està carregat d’humor i d’ironia i afirma no caure en cap tòpic masclista, encara que per a mi sí hi cau en el relat “Afalagada”, una esposa maltractada que damunt li dóna la raó al seu marit.
La capacitat que té l’autor de canviar quasi per complet la història és admirable: Pot començar amb un relat senzill i el final ser molt més complex del que et podies imaginar. Un relat en qüestió (“Asèptica”), em va recordar a una escena d’una sèrie de televisió, on un home tenia por d’anar a “llegir una revista” en el treball... però el final d’ambdues històries és ben diferent!
El canvi de tipus de narració es constant al llarg del llibre i en cada relat és distint, al igual que el tema a tractar, cosa que li dóna pluralitat a la novel·la.
M’ha resultat curiós que Lozano faça a la majoria de les seues dones solteres o, almenys, sense fer referència a una parella actual. Tal vegada siga per a defensar que la dona no necessita de cap home per a fer-se endavant, cosa que em pareix molt encertat.
Per a acabar voldria fer referència a aquest tipus de llibre. No és una novel·la amb una trama complicada en què s'ha d'estar capficat i seguint el fil per a no perdre’s. Tot el contrari, Femení Singular et permet una lectura tranquil·la, que pots deixar-la en qualsevol moment i no importa quant de temps passe fins tornar a agafar-la. És ideal per a qualsevol “temps mort” del dia.

Sergio 2n. Ciències



Quan vaig trobar-me amb el llibre Femení Singular, l’autor del qual és Urbà Lozano, de cap manera m’esperava trobar-me amb un llibre com aquest. Potser, la característica que millor el defineix siga tan sols una única paraula: diferent. Perquè no es tracta d’una novel·la, amb la seua invariable estructura de plantejament, nus i desenllaç, fins i tot, no podem parlar d’aquesta obra com a “història”.
Es tracta, no obstant, d’un recull de vint-i-sis històries, en les quals, Urbà Lozano ens demostra la seua capacitat per a oferir als seus lectors a soles la seua intenció literària. Aquestes històries tracten diverses tipus de personalitats que podem trobar en una dona, com pot ser una dona indecisa, calculadora, previnguda, viciosa, ordenada o enyoradissa.
Cal tindre present en tot moment, que l’objectiu final de l’autor no és altre que fugir dels estereotips, de la generalització que la nostra societat acostuma a fer pel que fa al comportament de les dones. I, per aquesta raó, la ironia i el sarcasme resulten ser un element fonamental a cadascuna d’aquestes històries.
He de destacar, principalment, la capacitat d’observació de la realitat que Lozano ens demostra tindre i com sap després plasmar sobre el paper tot allò que ha merescut la seua atenció, fent retrats quasi fotogràfics de les diferents situacions mitjançant la descripció. A més, per a fer aquestes descripcions, no empra, de cap manera, un lèxic complex, ni un registre formal: es tracta d’un llenguatge més proper al col·loquial que a qualsevol altre i un lèxic senzill, que fa que la lectura d’aquest llibre resulte amena, àgil, coherent i directa.
Podem comprovar aquest llenguatge col·loquial al relat Autèntica, on ens situem dins d’una discussió telefònica plena de frases fetes i expressions col·loquials. O també en Genuïna, on, fins i tot, s’empren paraules angleses.
També cal destacar el relat Incompresa, on l’autor fa ús d’un lèxic impossible de desxifrar, si no és consultat al diccionari paraula per paraula, com a crítica a aquells autors que empren aquest tipus de vocabulari creient que, d’aquesta manera, el relat tindrà més bellesa literària.
En definitiva, un llibre compacte i ben cohesionat, on l’autor es riu de la realitat que l’envolta utilitzant sempre un llenguatge acurat i impecable, que reflecteix molt bé el valencià oral.Sens dubte, i pel que fa a la meua opinió, qualificaria aquest llibre com a sorprenent i el recomanaria a tot tipus de públic com a recepta per a fugir dels tòpics que hui en dia ens mostra la nostra societat.


Sandra Fernández. 2n. Humanístic



dilluns, 14 de desembre del 2009

SALVAR HAIDAR


Cursa contra el rellotge per salvar Haidar


El cas d’Aminatu Haidar, l’activista sahrauí expulsada pel Marroc de la seva pròpia terra i en vaga de fam des de fa gairebé un mes a l’aeroport de Lanzarote, no només sacseja la consciència d’Espanya, que fa 33 anys que va abandonar a la seva sort tot un poble, sinó que torna a comprometre la seva diplomàcia, que per ara no se’n surt en els esforços per trobar una sortida que, en primer lloc, li salvi la vida. La prioritat de totes les parts implicades, amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, ha de ser, precisament, actuar amb celeritat i diligència perquè no es produeixi un desenllaç fatal. I procedir, si no hi ha cap altre remei, a alimentar Haidar per la força. L’oposició té el dret i el deure de demanar explicacions per aclarir l’origen i els responsables de l’afer, però abans que res ha d’ajudar a resoldre un problema que enverina de nou les complexes i ambigües relacions amb el Marroc. Més enllà de la lluita immediata per evitar una mort i un nou ridícul internacional, l’executiu de Zapatero afronta el difícil repte de mantenir l’equilibri entre preservar els vincles amb el Marroc, soci privilegiat de la UE i aliat estratègic dels Estats Units a la regió, i contribuir a desbloquejar el conflicte del Sàhara Occidental. Espanya necessita una bona sintonia amb Rabat, clau per afavorir els fluxos comercials i econòmics i la imprescindible cooperació per combatre el terrorisme islamista i la immigració clandestina. Això és cert, però també ho és que Madrid no pot defugir una responsabilitat moral que li recau per raons històriques: trencar amb la desídia dels últims anys i facilitar una solució a l’enfrontament del Marroc amb el Polisario que tingui en compte la legítima aspiració de la seva excolònia a decidir lliurement el seu futur en un procés tutelat per l’ONU.La intervenció de Hillary Clinton per salvar Haidar i permetre-li un retorn segur i no humiliant a casa seva posa de manifest el fracàs de la diplomàcia espanyola. Alhora alimenta esperances: l’eficiència de Washington a l’hora de fer cedir el regne alauita va quedar demostrada el 2002, quan l’aleshores cap de la diplomàcia dels Estats Units, Colin Powell, va resoldre en un tres i no res l’absurd incident militar entre Espanya i el Marroc pel deshabitat illot de Perejil.

Avui

CANDIDATURA D'UNA PEL.LÍCULA EN CATALÀ ALS OSCARS

L'Acadèmia de Cinema en Català negocia ara amb l'espanyola la candidatura d'una pel·lícula en català als Oscars.
"Si la llengua és l'excusa per tenir més presència espanyola als Oscars, crec que ens entendrem", ha explicat el president de l'entitat Joel Joan.
AVUI.cat
Barcelona Ult. Act. 11/12/2009
El president de l'Acadèmia de Cinema en Català, Joel Joan, ha detallat aquest divendres que, en aquests moments, l'entitat que presideix negocia amb la seva homòloga espanyola que una pel·lícula en català pugui aspirar a l'Oscar en llengua no anglesa per part de l'Estat.

I és que, segons ha explicat en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, a Hollywood es van quedar molts sorpresos per la força de la indústria cinematogràfica de Catalunya i afalagats perquè es vulgui formar part dels Oscars, però els van advertir que no volien que això entrés en conflicte amb l'Acadèmia de Cinema Espanyol.

Per tant, "ara estem parlant amb ells per fer-los entendre que no volem entrar en conflicte ni afectar les seleccions que fan cada any, però, home, que algun any podria anar a la candidatura una pel·lícula en llengua catalana".

Tot i que encara no han pogut reunir-se amb el president de l'entitat, Álex de la Iglesia, Joel Joan està convençut que trobaran la manera de trobar sinergies: "Si la llengua és l'excusa per tenir més presència espanyola als Oscars, crec que ens entendrem".

L'Acadèmia del Cinema Català va presentar el novembre passat a Hollywood onze pel·lícules en català, en el marc de les primeres jornades Catalan Movies & Awards in Hollywood (Pel·lícules i premis catalans a Hollywood).

L'acadèmia de cinema buscava amb aquesta iniciativa establir les bases d'un diàleg amb l'acadèmia de Hollywood, que reconegui la institució catalana i permeti "a mig termini la participació d'una pel·lícula en versió original catalana als Oscars".

diumenge, 13 de desembre del 2009

UN ENTRE TANTS A L'ESCOLA LA GAVINA


Ahir uns quants companys gaudírem d'un profitós i amé matí gràcies a la iniciativa del grup 1entretants en el marc del VI ENCONTRE CARLES SALVADOR a l'escola La Gavina de Picanya.

La interessant conferència de Gonçal López-Pampló, Una mirada a la literatura després d'internet, i tots els tallers que s'oferiren a continuació per introduir blocs, wikis, xarxa ning etc ... van ser amens i pràctics i tothom estava ben content en acabar el matí.

Però no hem d'oblidar que aquestes trobades ens serveixen sobretot per això, per trobar-nos i comunicar-nos tot allò que realitzem i sovint no compartim.

A tots els que esteu interessats en les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen per a la nostra tasca visiteu la pàgina d'1entretants i apunteu-vos-hi de segur que tragueu profit. L'únic risc és atabalar-se perquè aclaparen el ventall de possibilitats.

dimarts, 8 de desembre del 2009

LES NOSTRES CRÍTIQUES DE LES VEUS DEL PAMANO


Sense cap dubte, enhorabona seria la paraula que diria a Jaume Cabré i a Güell (el director de l’obra cinematogràfica) si em demanaren definir el resultat de la interactuació d'ambdós.Tan sols el fet que “Les veus del Pamano” s’haja portat a la gran pantalla ja fa pensar que deu constituir una trama digna de conèixer i , a més a més, t’incita a ser partícip de la història en la qual Oriol, el professor de l’escola de Torena, un poble del Pirineu català, perd tot allò que posseïa abans d’arribar-hi.Però, el grau d’admiració envers aquesta, s‘incrementa a mesura que transcorre l’ obra, la qual està impregnada de detalls que la fan particularment única; segurament, si hom ho intentarà, podria contextualitzar-la perfectament, tan sols amb tots els detalls com ara la vestimenta, els ròtuls, etc.He d’afegir que, allò que hi vaig pensar un cop finalitzada la pel•lícula, no va ser altra cosa sinó anar a la llibreria per tal de poder gaudir altra vegada de la història i, com no assaborir tot tipus de detalls dels quals segurament no m’hauré assabentat la primera volta que l’ he vista.

Raquel Ruiz Andreu2n. Batxiller “H”



La sèrie Les veus del Pamano és una adaptació del llibre amb el mateix títol, de l’escriptor Jaume Cabrè. Es tracta, des d’un primer punt de vista, d’una barreja d’històries que tenen per protagonistes a diferents personatges, però que totes i cadascuna d’elles estan relacionades i presenten un mateix element comú: el professor, és a dir, l’Oriol.A més, podem veure com la història fa bots en el temps, del present al passat. A l’inici, podem veure com Tina, una professora de l’actualitat, comença a investigar a l’antiga escola de Torena, a Catalunya, hi troba un diari del professor d’aquells temps, l’Oriol Fontelles. I és a partir d’aquest moment quan la història dóna un bot cap al passat, concretament als anys posteriors a la Guerra Civil, i ens presenta tot allò que li va ocórrer a l’Oriol durant el temps en què va viure al poble de Torena, tal i com ho conta ell al seu diari, dirigit a la seua filla, que mai arribà a conèixer.Així doncs, la vida del professor es converteix en una lluita per sobreviure a la situació política del moment, debatent-se entre feixistes i maquis, i a la vegada intentant salvar la seua situació personal.Allò que considere més cridaner és la caracterització del personatge protagonista, l’Oriol. Es tracta d’un home insegur de si mateix, amb una dèbil personalitat, que el portarà cap a un final tràgic: la mort. Des de la seua arribada a Torena, fins al final de la història, podem veure com l’home feliç que arriba a Torena amb l’objectiu de portar una vida tranquil•la amb la seua família, i estable, gràcies al seu treball, es veu obligat a triar entre la vida política i la seua família. I com que el seu desig és mantenir la seua família, decideix posar-se del bàndol de l’alcalde falangista de Torena, encara que ell no és un feixista, tal i com anuncia al seu diari.Per tant, aquest personatge evoluciona d’una forma negativa, en el sentit que les decisions que pren mai són decisions que ell pren per voluntat pròpia, sinó que sempre es veu forçat a prendre-les.En definitiva, considere que a l’hora de caracteritzar els personatges, s’han tingut en compte els seus aspectes més essencials, de forma que el públic puga distingir perfectament quin és el paper de cadascun.
D’altra banda, altre aspecte que cal valorar és la forma en què el director, Lluís Maria Güell, realitza les retrospeccions, és a dir, com, des del present narratiu, l’acció torna enrere en el temps. D’aquesta forma, es combinen dues històries a la vegada, l’una actual i l’altra dels temps posteriors a la Guerra Civil. I sembla que aquesta feina pot resultar prou complicada, no obstant això, s’introdueixen elements que diferencien perfectament ambdues històries, com l’ambientació.
En definitiva, una representació de l’obra de Jaume Cabré molt adequada en tots els sentits, com la combinació del present i el passat, la caracterització dels personatges i l’ambientació, que fan que aquesta història puga gaudir de la capacitat de captar l’atenció de l’espectador des d’un primer moment, sense que siga necessari introduir més elements dels que apareixen a la novel•la, perquè per si mateixa ja té prou pes com per a captar l’interès del seu públic.

SANDRA FERNÁNDEZ.






Les Veus del Pamano és una adaptació de la novel·la feta de Jaume Cabré. Aquesta pel·lícula molts moments d´acció la qual cosa fa que siga una pel·lícula molt entretinguda de vore. Això , no és gens fàcil d´aconseguirja que la història té molts personatges i Jaumé Cabré i el director de la pel·lícula són capaços de relacionar-ne tots a més de donar-los molta expressivitat.

Aquesta expressivitat dels personatges està molt ben combinada amb el llenguatge que empra cadascun dels personatges perquè per exemple , els falangistes parlen en castellà entre ells i amb el poble parlen en català amb un llenguatge molt autoritari i amb molt poc de respecte.En conclusió , aquesta pel·lícula és d´una excelent qualitat perquè reflecteix la postguerra de la Guerra Civil a Catalunya amb tant de realisme que sembla real.

IVÁN AGRAZ MUÑOZ 2 BATX H





Les veus del pamano és una pel.lícula extraordinària, on marca les parts bones i roïnes de la guerra. La direferència entre vencedors i vençuts. Les veus del pamano és una pel.lícula que comparteix amb els espectadors històries complexes que es varen ocultar tras la gran història de la Guerra Civil.Tina, una maestra d´escola de un xicotet poble de Pallars, troba una llarga carta escrita en un quadern escolar que mai va arribar al seu destinatari.A partir d'aquest fet s'observen els fets de la postguerra en aquesta comarca on es narra la història. En aquells temps arribà al poble un mestre nou, l´Oriol Fontelles, aquest és el protagonista històric de la pel.lícula. Sense voler i empès pels esdeveniments, es posà al servei de la Falange, i fou còmplice de diverses atrocitats, una que cal destacar és l´assassinat d´un alumne de deu anys. I alhora fou col.laborador de la lluita antifranquista del maquis, acollint al mateix edifici de l´escola diversos grups de guerrillers i famílies senceres de persones sobre qui pesaven ordres de recerca i captura per part del règim. També, intervingué directament en la lluita, a les muntanyes empunyant les armes, i coordinant les comunicacions radiofòniques entre les diferents unitats del maquis.Tot amb gran perill de ser descobert, a més a més l´amant de la senyora Elisenda Vilabrú, que era la mes poderosa del poble i col.laboradora del rèegim.

Pablo Lopez




Per què hi havia tant de por a l'hora de declarar les nostres idees polítiques?Fins al poble més petit que podem imaginar va arribar la dictadura de Franco; la minisèrie "Les Veus del Pamano" ens apropa a l´Espanya dels anys 45, a un poble de la comarca del Pallars Sobirà, on es veu clarament el caciquisme de la postguerra espanyola.Al poble arriba el nou mestre Oriol Fontelles, el qual s'enamora de la senyora Lisenda amb qui manté una relació en secret. L´alcalde li crida a qualsevol hora perquè li acompanye a tot tipus d'encàrrecs; i arran l´assassinat de Ventureta (un xiquet inofensiu, fill d'un maqui), Oriol se sent perseguit pels falanguistes i per salvar la seua vida, ha de fer creure que ell també ho és.Mentrestant, es veu involucrat per una banda amb el partit falangista de l´alcalde i per l´altra amb els maquis que també li demanen ajuda; acull en l´escola gent que es veu perseguida pel nazis.Amb l'acció d'acollir a la gent que es veu perseguida, el mestre està demostrant que a pesar d'aparentar ser falangista i ser amic de l'alcalde, té bon cor i ajuda les persones que tenen idees diferents, ja que ell entén que pel fet de tindre altres idees no tenen per què ser perseguits ni viure amagats de ningú.Tota aquesta història es veu contada gràcies a un diari trobat en l´antiga escola del poble, escrit pel protagonista al fill que esperava, perquè el perdonara."Les Veus del Pamano" ha sigut sense dubte una bona reconstrucció del llibre de Jaume Cabré; el decorat està molt aconseguit, la vestimenta dels personatges, les cases antigues... està molt bé ambientada en l´época marcada per la por i la represió políticaAbans era molt dificil viure en aquestes condicions de vida que no et permetien mostrar les teues idees sense que alguna persona les censurara però, la gent s'acostuma a les coses i l'únic que volen és viure sense que un dia toquen a la seua porta i siguen ells els que desapareguen, així que l'únic que els importa és no donar motius perquè les autoritats es fixen en ells.Al film tots saben de bona mà allò que fa l'alcalde i malgrat que cadascú té les seus idees, callen per no acabar malament.En conclusió podem dir que esta minisèrie ens aporta informació sobre aquella època, però a més a més ens mostra des d'un punt de vista interior, com un simple mestre i la gent d´un xicotet poble de la muntanya van viure una repressió tant forta, i com triomfa la por davant la llibertat.

Begoña Navarro Domínguez2n Batx. H.



La pel•lícula de les Veus del Pamano conta la història d’un professor que s’involucrà en el grup dels falangistes.Entrellaçant el passat amb el present.Aquesta pel•lícula fa que els espectadors s´introduïsquen en l’època i en l’ambient d’aquells moments.Al meu parèixer està molt ben estructurada i perfectament situada en l'època.Un aspecte de la pel•lícula que crec que s’ha de tindre en compte es el regrés de la dona del professor a Barcelona embarassada i els escriu al seu fill el llibre per a explicar-li per què s’ha involucrat amb els falangistes. Eixe diari és el que anys més tard troba una professora, qui narra la història.A mi especialment la historia m'ha agradat.
Estefanía Rubio.




Una producció de la televisió catalana que ens trasllada a l’època franquista d’un poble al pirineu català, el seu no es Torena.La història d’aquesta producció és el descobriment d’una professora de la vida d’un mestre, que va a anar a Torena per a ser mestre d’aquest poble.Però al llarg de dos anys ( 1943 i 1944 ) va a descobrir els avantatges i desavantatges de ser partidari del règim franquista i de ser partidari del “maquis” que són els contraris al franquisme. Durant aquestos dos anys la vida del professor va anar canviant constantment.Aquesta producció catalana ens ensenya , a més d’història d’Espanya, una intrigant història de suspens on els valors emocionals són la clau del desenvolupament d’aquesta història.

A.Henares






“Vull tot en castellà, fins i tot els noms” és la frase que més em va cridar l´atenció de el programa televisiu de TV3, Les veus del Pamano.El llibre Les veus del Pamano de l´escriptor Jaume Cabré, ha sigut portat a una minisèrie en la cadena pública TV3. Aquesta novel•la té un dels temes habituals d´aquest autor, com són les novel•les històriques i una volta més com a temàtica la relació de l´individu amb el poder (com seria l´alcalde), capaç d´alterar la realitat.Les veus del Pamano tracta sobre els anys 1943 i 1944, a un petit poble de Catalunya anomenat Torena. La direcció d´aquest projecte es de Lluís M: Güell, que ha aconseguit uns capítols que et fan tornar anys enrere i viure intensament el franquisme en la seua plenitud, on es veu com el mestre d´aquest poble es veu obligat a estar de part del franquisme i alhora amb els moviments per a lluitar en contra amb els anomenats “maquis” o la resistència.La construcció de la historia et fa que tingues ganes de que continue ja que és molt atractiva i en cap moment es fa pesada conéixer la vida del mestre al poble. Els personatges estan bé caracteritzats i les seus vides i actituds també són atractives.Com que no he llegit el llibre no puc valorar la adaptació a la televisió, però amb el que ens conta la minisèrie, supose que em resultaria una lectura interessant encara que siga un llibre extens.

Loli Sebastián Peñaranda. Humanitats




Com ja és clar, el passat dilluns 16 dimarts 17 a tv3 ens varen delectar amb una novel•la de l'escriptor Jaume Cabré, començaré dient-ne que es tracta d'una de tantes novel•les que s’assaboreixen durant després.“Les Veus del Pamano”, entre altres novel•les de Cabré , és de digna admiració; és cert que no hi es igual la seua lectura que la seua visó, però és clar que siga com siga gaudeix d'uns aspectes que la fan ser interessant tant per als espectadors com per aquells que es decideixen per llegir-la.M’agradaria dir que el fet de narrar una història que va tenir lloc al passat i que s'enllaça amb el present és un aspecte que sota el meu criteri ha de ser caracteritzat com a interessant i per altra banda el fet que dins d'una mateixa història es puguen conjugar un cúmul d’històries independents que al cap i a la fi depenen l'una de 'l'altra i que en son capaç de relacionar vides que dins d'eixa època mai en la vida s'haguera pensat que hi podien estar relacionades , és a dir que mereix la pena gaudir-la, ja que per aquestes característiques et deixa anar més enllà de l’època amb la teua imaginació
sense anar mes enllà de transmetre mera informació al voltant de la història caldria dir-ne que l'argument principal gira al voltant d'una mestra d'un poble proper - anomenada Tina- que arriba per tal de fer una foto a l'antiga escola que va a ser demolida per tal de tenir un record i quan aquesta hi arriba comença a descobrir una retafila d’històries que et fan que no et despegues de la seua visió. finalment m’agradaria dir que un del aspectes que vull recalcar és el fet que principalment et puga donar la sensació que la protagonista és Tina però que quan t'endinses en ella t'adones que la vertadera protagonista és dins d'un bon grapat d’històries englobades als descobriments que hi fa aquesta última.Espere que amb el meu comentari us animeu a llegir o a vore aquesta novel•la encara que vull remarcar-hi que si voleu fer-ho estigueu conscients que és per una bona estona encara que quan ja hi estàs dins et pareix curta.

Mariluz Mondéjar Ortiz






És possible sentir que tota una vida pot canviar per raons de política?La resposta és si o almenys és el que li ha passat al protagonista de “Les veus del pamano”.Oriol fuig de la ciutat a un petit poble, amb la il·lusió de poder fer allí una vida amb la seua esposa i la filla que està esperant. Però tot es complica i res és el que pareix.
“Les veus del pamano” és un obra escrita i posteriorment es va fer una película d'questa, a ambdues ens trobem a l´época de Franco i açò es veu reflexat als personatges, per exemple amb les vestimentes o amb espressions que hi apareixen.Respecte a la pel.lícula afegiré que té un escenari prou conseguit i aquest fet, ens ajuda a situarnos-en.Els personatges van cridar la meua atenció, ja que Oriol al principi del film apareix com un home segur, feliç, i amb ganes de començar una vida junt a la seua dona, pero la seua actitud poc a poc va canviant i passa a ser una persona insegura amb pors i amb falta de personalitat.És una película interessant i amb molta història darrere, i gràcies a aquesta, podem comprovar tot allò que hi trobem escrit als llibres de text, però d´una forma més amena i divertida.

Érika Daries Alós2 Batx.H.






Al canal de televisió TV3, es va emetre una sèrie que va transcorre a un poble prop del pirineu català. Aquesta emissió de dos capitols de 90 minuts és l'adaptació televisiva de la novel·la de Jaume Cambré.Les veus del pamano narra la història d'un mestre de Torena que es veu en la situació d'estar enmig dels maquis i els feixistes i d'un fort moviment falangista del qual l'alcalde de Torena és partidari.Aquesta història és contada per una mestra que va trobar el dietari d'aquest home.
Així, cal dir, que la sèrie va estar molt entretinguda i va fer que ens aproximàrem a l'època pel vestuari i la música emprada; així com les conseqüències de tots els fets que van ocórrer a l'època a la qual fan referència.

Jessica Dotes.



Aquesta emissió transcorre en un poble menut pertanyent al pirineu català durant l'època del moviment falangista (1943-1944 ).
Ens mostra la història d'un nou professor que arriba a l'escola del poble i que es trobarà immers en la lluita contra el moviment falangista.Ell es troba davant l'intent dels falangistes de consumar la seua ideologia, i dels moviments dels maquis per destituir l'alcalde, ja que pertany a la falange.El tema principal d'aquesta sèrie són les diferències ideològiques i les conseqüències de les lluites entre maquis i falangistes.L'ambientació d'aquesta obra està molt bé aconseguida tant pel context històric pertanyent a l'època, com per les conseqüències reals d'aquesta lluita.

Kevin Benito Llácer 2º bat H







Què creus que succeirà als anys 1943 durant la falange espanyola a Torena?
Doncs bé , la minisèrie es desenvolupa al vall d’assuas a un poble que es diu Torena al any 1943, i retrata la postguerra .Per una altra banda trobem al poble que topeta amb la falange i açò porta conseqüències com és el cas que l'alcalde té més autoritat que la resta d’habitants del poble, també parla de la degradació d'Oriol sofrida a conseqüència de l'alcalde , i de la història d'amor entre el mestre i la senyora del poble , per tant el matrimoni d'Oriol amb la seva dona que havia escomençat com la millor història d'amor acabarà … sent el pitjor somni d’OriolEn la meva opinió me pareix que la minisèrie és molt bonica ja que el actors representen molt bé, hi ha molta expressivitat les desgràcies i penúries de l’època així com la felicitat i l’amor , també m’han agradat així com l’ambientació en el anys de la postguerra i t'adones de com hi vivien en aquella època.

DOLORES GARRIDO MORENO





Al canal de televisió Tv3, es va emetre aquesta sèrie que transcorregué al Pirineu Català en la època falangista de 1943-1944.Aquesta sèrie ens conta que un professor acaba d’aconseguir un càrrec a l’escola d’aquest xicotet poble on el moviment falangista està molt present.
Aquest professor se n’adona de la influència falangista i de la lluita dels maquis per canviar l’alcalde, perquè aquest és feixista.Es poden observar dos bàndols molt diferenciats i les conseqüències d’aquestes lluites.
És una producció molt bona i coincideix amb el context històric de l’època, com també les conseqüències.

Maria Tomás




Les veus del Pamano és una sèrie basada en una novel•la històrica. Aquesta novel•la tracta de la arribada d'una mestressa que troba el diari d'un altre mestre que va ocupar el càrrec durant la postguerra a un poble menut dels Pirineus Catalans, on sofreixen les conseqüències d'una guerra i la respectiva repressió política que es fa al poble anomenat el Pamano. L'autor (Jaume Cabre) ens mostra les desfetes que es realitzen a aquest poble i com un alcalde atemoreix la població fent l'ús de la seua ordre.
Les veus del Pamano és una novel•la que ens mostren diversos temes en un mateix moment com la resistència dels maquis al règim imposat, la repressió política que viu la gent del pobre, a més dels dos bàndols, el dels guanyadors com en el cas de l'alcalde o de la senyora, i el bàndol dels perdedors, els rics que han guanyat i la classe pobra treballadora, la novel•la mostra de manera més fictícia l'aventura amorosa que viuen Oriol, el protagonista de la novel•la i la senyora. També mostra la forma en què el mestre, tracta de fer justícia i mantenir-se amb vida fent de secretari i altres oficis per a l'alcalde sense deixar que aquest esbrine que ell està ajudant els maquis que estan amagats a les muntanyes, per a dur açò a la practica, aquest fa ús d'ideologia feixista per a ensenyar els alumnes a no deixar esbrinar a qui està ajudant a l'hora de la veritat, encara que aquest no està d'acord amb els feixistes que duen l'ordre al poble amb la por agafada per la mà.
Definitivament la novel•la de Les veus Del Pamano és un llibre que encara que es puga considerar llarg, mostra la realitat per part dels perdedors del que va ocorre a l'època. La novel•la té un fil augmentatiu consistent, que permet seguir al lector sense perdre la noció del què està llegint i de la novel•la aportant el punt subjectiu de l' autor.

MANUEL ANDREU DE LA CRUZ




La present producció es desenvolupa a un poble, al pirineu català durant l'época que concorda amb el moviment falangista, entre 1943 i 1944.
Descriu la història d'un nou professor que arriba a l'escola del poble que es trobarà afectat per la lluita contra el moviment falangista.Aquest professor es troba davant de l'intent dels falangistes per consumar la seua ideologia, i de les estratègies dels maquis amb l'objectiu de finalitzar amb la vida de l'alcalde, ja que aquesta persona pertany a la falange.
El tema d'aquesta producció tracta de les diferents ideologies i les conseqüències per les lluites entre maquis i falangistes.
Respecte al context històric dir que és el que pertany a aquesta època i per això es tracta d'una sèrie realista, ja que està ambientada específicament a l'època anomenada.
Jonatan Jiménez Valero 2ºB.H.
En el canal de televisió català TV3, es va emetre aquesta sèrie de suspens que transcorre a un xicotet poble del pirineu català i ens parla de les èpoques del falangisme. Des de 1943-1944.
Aquesta sèrie tracta d'un mestre que acaba d'aconseguir el càrrec de l´escola de Torena on el moviment falangista està molt present. Aquest mestre se'n va adonar de la influència del moviment falangista a la seua vida i amb els seus alumnes. Apart d'això, també predomina la lluita dels maquis per a canbiar a l'alcalde, ja que és de la falange. En la sèrie es por veure els bàndols d´aquesta lluita.
En conclusió, aquesta sèrie explica molt bé el context històric de l´època, així com les seues conseqüències.

E.Zomeño.



Diuen que una imatge val més que mil paraules, en aquest cas açò es compleix totalment, aquesta pel•lícula és una adaptació del llibre de Jaume Cabrè mostrant com es va viure l’establiment del franquisme, entre els habitants del poble de Torena.
En aquesta pel•lícula es pot trobar una lluita de sentiments entre la ideologia pròpia i la que és imposada pel règim polític.
El director Lluís. M. Güell sap revelar els assumptes més radicals de la vida dels seus personatges amb tristesa i cruesa, de tal manera que et trobaràs atrapat davant del televisor.
Finalment, primer com a llibre i després com pel•lícula cal qualificar les veus del Pamano com una de les grans obres de la nostra llengua que s’ha guanyat l’aplaudiment dels lectors , dels espectadors i dels crítics
María López Ramírez.




Als anys 40, en ple règim franquista, una població de la muntanya lluita contra la repressió política del franquisme.
Conta la història d’un professor que arriba a aquest poble i poc a poc es va donant compte que l’alcalde és el que mana i es fa el que ell diu, i se sent impotent perquè es veu involucrat en el partit falangista i a la vegada amb els maquis; i es troba enmig d’un embolic del que no pot eixir.Oriol presta la seva ajuda i acull a l’escola del poble persones que es veuen perseguides pels nazis.Mentrestant, el mestre s’enamora de la Senyora Lisenda, la qual va patir molt per la pèrdua del seu pare i germà, els quals van morir a mans dels anarquistes.

Respecte a l’ambientació del film cal dir que està molt bé, perquè la vestimenta dels personatges, la decoració del poble, etc, és molt real i fa que t’ambientes en l’època.Aquesta pel•lícula no deixa impassible a ningú.

Lidia Martí.





Entrellaçant passat i el present, la pel•lícula Les Veus Del Pamano ens desvela la història recopilada en uns fragments d’un diari que descrivia com un home es va involucrar en una història de maquis, falangistes i herois anònims.
La pel•lícula es presenta quan una mestra acudeix a fotografiar una escola a punt de ser demolida i troba un diari d’un mestre anomenat Oriol Fontelles que li fa viure la història d'aquell poble en els anys posteriors a la Guerra Civil; d'Elisenda filla el pare i el germà de la qual van ser assassinats pels maquis i de la qual al llarg de la història Oriol s’enamora. I com no del xiquet Ventureta, fill d’un dels caps dels maquis, que va ser assassinat per l'alcalde del poble, Valentí cap local de la Falange, que té molt protagonisme a la pel•lícula.I de com la mestra que va trobar aquest diari es disposa a aclarir les veritats d’aquesta historia.
En la pel•lícula es veu com l’autor d’aquest llibre juga amb els escenaris, es a dir, hi ha flashbacks en el temps.
La pel•lícula es fa molt interessant perquè fa que et poses dins del panorama sociocultural i representa tot el que va ocórrer en aquella època de repressió i de dictadura.
Esther Sierra.BatC.
Jaume Cabré és l'autor de l'obra ''Les veus del Pamano'', que ha sigut representada i trasmesa per TV3 16 i 17 de Novembre.
L'acció transcorre a un poble del Pallars Sobirà. Tracta dels temps difícils que van succeir a la guerra cilvil espanyola, quan un mestre d'escola, Oriol, acompanyat de la seua dona embarassada, arriba a una menuda i ideal comunitat del Pirineu Català on, poc a poc, es trobarà embolicat en una doble vida que mai es descobrirà, fins que, 50 anys més tard, una mestra d'escola, Tina, descobreix el seu diari secret entre les ruïnes de l'antiga escola.
Sembla una bona idea combinar ficció i realitat ja que, d'aquesta manera, podem tindre coneiximents sociopolítics d'una època que no ens tocà viure, d'una forma entretinguda.
Amb aquesta obra podem arribar a sentir les emocions retingudes durant l'època franquista, els actes heroics i covards, la generositat, la reflexió sobre el poder...

Sílvia Mañez.

diumenge, 6 de desembre del 2009

QUÈ US SEMBLA LA LECTURA DIGITAL?


La gran llibreria digital
Arriba Leqtor.com, la distribuïdora més gran de llibre digital per a Catalunya, Espanya i Amèrica Llatina, promoguda per la nova empresa catalana 36L
David Castillo
Barcelona
Hauria estat l’argument d’un llibre de ciència-ficció: ¿s’imaginen mil llibres concentrats en un aparell de 118 grams? Doncs és una realitat i, a més, amb un catàleg que avui s’inicia a partir de cinc-cents llibres i que distribuirà algunes de les principals editorials catalanes, espanyoles i d’Amèrica Llatina.

Hi ha dues novetats. La primera, un aparell lleuger, una petita pantalla de tinta electrònica que permet una lectura d’hores i hores, amb una capacitat de magatzem, on es poden canviar els tipus de lletra a voluntat del lector. La segona i més important, la gran distribuïdora de llibres, que permetrà l’accés per preus més barats a milers de títols –calculen que n’hi haurà un milió de disponibles el 2012–. La iniciativa prové de 36L, empresa formada pel grups Vicens Vives, Cultura 03 i Abacus, a través del portal d’internet Leqtor.com. Surten avui amb 500 títols en català i en castellà i mantindran una entrada de 200 títols més per setmana.

Un dels cervells de l’operació, l’editor Ernest Folch, va explicar en roda de premsa que volen que el sistema flueixi, que el llibre digital sigui una realitat complementària al llibre en paper, i va posar com a exemple el cas dels Estats Units, on molts usuaris compren l’edició digital i la tradicional. La creació i comercialització de l’aparell és simplement per estimular el consum: “Volem potenciar els continguts, no l’electrònica”. L’aparell, per tant, surt per sota del preu de mercat, a 199 euros, amb el regal de quatre llibres a escollir. Els responsables van fer una estimació que els llibres digitals seran aproximadament un trenta-cinc per cent més barats d’entrada que els impresos, a un preu mitjà que oscil·la entre 10 i 12 euros. Els primers distribuïdors abans de Nadal són el mateix portal Leqtor.com, El Corté Inglés, FNAC i Abacus. Casa del Llibre, Bertrand i altres cadenes de llibreries s’hi incorporaran en breu. Folch també va explicar l’acord amb la Biblioteca Nacional d’Espanya perquè els clients de Leqtor puguin descarregar-se de franc una selecció de títols. També mantenen negociacions amb la Generalitat de Catalunya per instal·lar lectors pilot a la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya.

En la presentació es van destacar els serveis de la nova empresa: primera gran llibreria digital, màrqueting online avançat, primer distribuïdor digital amb presència offline, atenció personalitzada al client i catàleg en renovació constant. Entre les editorials que s’han adherit a la iniciativa hi podem trobar totes les del Grup 62 (62, Proa, Empúries, Columna, etc.), les d’Ara Llibres, RBA-La Magrana, Siglo XXI, Vicens Vives, Pagès, Molino, Norma, Barcino, Trotta, Maeva i Roca, entre altres. Així mateix va anunciar l’acord imminent amb cinquanta editorials espanyoles i converses avançades amb tres dels grans grups de l’Estat: Planeta, Random House-Mondadori i Santillana.

36L va informar d’una inversió inicial de dos milions set-cents mil euros i una previsió de facturació per al 2010 de tres milions. Preveuen que tindran el cinquanta per cent de les descàrregues en l’àmbit esmentat. Un dels punts calents serà la pirateria, que ha destruït el negoci musical els darrers anys. Folch va anunciar que tenien mecanismes robustos contra la pirateria domèstica, però que no sabien encara com podria actuar la més sofisticada. “No volem que el format digital sigui el germà pobre del món editorial, ni anar en contra del llibre en paper”. Respectar el gust del consumidor serà el futur.
Avui

dijous, 3 de desembre del 2009

QUÈ US SEMBLA LA SCARLETT JOHANSSON I EL SEU MÓN?

"Fer de model és divertit"
Scarlett Johansson renova com a imatge de Mango amb una desfilada a Madrid però no té intenció de dissenyar. L'actriu confirma que debutarà a Broadway amb una obra d'Arthur Miller
M.J. Jordan
Madrid

Scarlett Johansson travessa uns moments en què el seu nom s'associa més a campanyes publicitàries glamuroses que a pel·lícules, un fet que ella viu amb normalitat: "És beneficiós tenir presència pública i en els anuncis pots actuar, mostrar les diferents cares que tens. És divertit fer-ho". La veiem convertida en una Marilyn Monroe voluptuosa per anunciar un exquisit perfum i de sobte Mango inunda els carrers amb la seva imatge a la manera de Nastassja Kinski: "M'encanta aquest símil perquè ella va fer de mare meva en un film, va ser un bon càsting", deia ahir al migdia a Madrid a un grup de periodistes.

Ho feia unes hores abans de ser la convidada d'honor de la desfilada i gran festa de presentació de la moda per a la primavera vinent de la firma catalana que ella també anunciarà. Mango ha comptat per segon cop amb la polifacètica actriu com a imatge però ella no s'ha llançat a dissenyar res com va fer la seva antecessora, Penélope Cruz: "És molt laboriós. Si ho fes m'entregaria al màxim i no tinc prou temps. Però sí que m'agradaria crear un parell de peces", respon vestida amb un conjunt d'aires molt anys cinquanta que marca la seva figura sempre curvilínia. Scarlett no té l'obsessió malaltissa per estar prima com altres estrelles de Hollywood. "Jo intento donar una imatge saludable", afegeix.

Roba per a les amigues
"M'ha agradat molt aquesta feina perquè coneixia el fotògraf, Mario Sorrenti, i hem treballat molt a gust. A més, trobo que és una roba molt accessible, jove i actual, que es poden posar les meves amigues". I ella. Perquè Scarlett assegura que quan viu la seva vida li agrada deixar els talons de banda, cosa que no pot fer a les festes on va. "Vaig de diferent manera segons el que faig, però es pot ser jove i sofisticada alhora", assegura l'actriu que ha tornat al ros dels seus cabells després d'haver provat tonalitats més fosques. Johansson no té cap problema a experimentar amb el seu look igual que ho fa en la seva professió. Aquests dies s'acaba de confirmar que debutarà a Broadway al gener representant el drama Panorama des del pont d'Arthur Miller. Què millor que una obra d'un exmarit de Marilyn per a la que diuen que és la successora estètica de l'actriu més mitificada del segle XX? "Estic emocionada perquè és una bona companyia i Broadway em retorna a la meva infància", comentava ahir Scarlett, que farà de noia de 17 anys. "No fa tant que els vaig deixar enrere!", apuntava quan l'hi comentava. Molt professional i correcta en tot moment, Scarlett evita concessions a l'espontaneïtat en les respostes.

Fins i tot quan se li demana pels seus records de la Barcelona, on fa dos anys va rodar Vicky Cristina Barcelona, respon amb generalitats: "Vaig interpretar una turista i m'hi vaig sentir com a tal. Va ser un temps agradable, escoltant música, menjant bé. Es menja molt d'arròs a Barcelona". L'actriu, que de moment no té plans per tornar a treballar amb Woody Allen, tampoc especifica com se sent interpretant cançons de trencament amorós en el disc de duets Breake up que ha fet amb el músic Pete Yorn, ara que ja fa un any que és una dona feliçment casada: "Les cançons són de Pete de fa un temps i no crec que tinguin a veure amb les seves experiències", afirma.

Al vespre, la desfilada de Mango a la Caja Mágica va convocar una multitud de rostres coneguts, entre els quals hi havia Moisés de la Renta, fill d'Óscar de la Renta, que ha fet una sèrie de samarretes per a la marca. Aquest és el primer cop que la festa es trasllada de Barcelona a Madrid.
Avui

IMATGES DE LUCES DE BOHEMIA