Sobre el diàleg

La senyoreta Keaton i altres bèsties està format per cinc contes interconnectats. Cada conte explica la vida (i mort) d'una criatura (nen o nena) peculiar, diferent:

1- la senyoreta Clock és una mena de Benjamin Button a la inversa, la vida en un any: neix, creix, s'enamora, viu les quatre estacions i mor.

 La Caterina, nascuda en estranyes circumstàncies, és una nena que es converteix en balena .

 En Roc Mortson és un nen amb ungla de garrí, que el seu pare abandonarà a la seva sort.

 El fill de l'enterramorts és un misteri per a tothom: sembla que ha sortit de sota la terra.

 I la senyora Petarol ha trobat un nen de gel a la seva cuina. Com hi ha anat a parar, allà?

 Què els passa, a totes aquestes criatures? Quines són les seves històries? Els seus destins? Les seves vides? Els seus tràgics, alegres o misteriosos finals?

I ara intenteu assumir el rol d'escriptors i escriptores
Em ve a la memòria aquesta pel·lícula

EXEMPLES I EINES PER AL PETXA KUTXA

Geografia i monuments del món from CRP del Bages on Vimeo.

Recursos naturals from CRP del Bages on Vimeo.

AMOR I MÉS COSES, segons Fuster

 Ací us deixe una reflexió que podeu regalar i regalar-vos per al dia de San Valentí, us enriquirà la ment i no perjudicarà la vostra butxaca i és que el Diccionari per a ociosos de Fuster és un bon regal.

AMOR

         «L’amor? Una invenció del segle xii!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fe­nomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home me­reix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa mag­nificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de distingir escrupolosa­ment entre les diverses espècies o les diverses qua­litats d’«amor» que els homes han viscut al llarg de la història. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem «amor» —això que inspiraven Beatrice i Laura, i Julieta i Desdèmona, i Margarida Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana —i per l’Orient intricat. Aquest «amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. No recordo ara qui —un francès, de segur— afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar de l’amor. Així s’esdevé, de fet, en una me­sura major del que ens pensem. L’home occidental, l’«europeu», i la dona, durant segles, han estat fent l’amor, s’han enamorat, al dictat dels poetes: sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Que consti que no exagero mogut per un partit pres a favor de la literatura. Parlem de l’«amor», i no de la simple i lliure fornicació, ni del matrimoni institucionalitzat, ni tan sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i normalment produeixen. Els vincles sexuals, la convivència fa­miliar, l’afecte mutu, no són l’«amor». L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita Nuova o en La Dame aux Camélias, com l’ex­perimenten els protagonistes actuals de les novel·les rosa o dels films acaramelats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una altra cosa. En realitat, l’«amor» no es dóna sinó rarament en una dimensió absoluta: els grans enamorats són excepcionals. Gairebé podria dir-se que els «grans enamorats» només han existit en el món de la ficció llibresca: els Werther, els Romeo, les Karènina, les Manon, són éssers de paper. I quan en trobem al­gun de carn i ossos, fa la impressió de ser una víctima del virus literari. Però si els «grans enamo­rats» no abunden, cal reconèixer que l'«enamorat» —l’home i la dona que participen moderadament de l’«amor»— és un tipus habitual. Avui és un ti­pus habitual: no ho era tant fa cent anys, i menys encara fa dos-cents anys. L’«amor» s’ha propagat des d’unes classes socials a les altres, en una trans­fusió lenta i gradual. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era «amor cortès»: afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates. La poesia pro­vençal, i el concepte —i el sentiment— de l’amor que elabora, van ser, en un principi, patrimoni de dames i cavallers i dels poetes que tenien a sou. Després, l’«amor» salta aquesta primera barrera classista, però continua incardinat a les minories cultes: escriptors i lectors, que, per molt de temps encara, es recluten entre els sectors benestants. De tot això, evidentment, n’arriben refraccions al po­ble. Però la multitud desqualificada no està a l’al­tura d’aquelles delícies —ni d’aquells turments — sentimentals: fornica o es casa, i en paus. «Ans he seguit delits comuns de poble», escrivia Ausiàs March (C, 15), per manifestar que s’apartava de la pràctica de l’«amor» selecte i refinat. El poble vegeta en uns «delits comuns», o s’ajusta a la vulgari­tat conjugal, regida pels interessos o per la necessi­tat. Els «grans enamorats», els «enamorats», es cria­ven en les altes esferes de la societat. De mica en mica, el teatre primer, i la generalització de la lectura més tard, ensenyaran l’«amor» a les masses. Els espectadors de Shakespeare podien aprendre a amar en l’exemple de Romeo i Julieta, en el d’Otel·lo a Desdèmona. Els lectors de novel·les, cada cop més nombrosos a partir del xviii, hi tindran més oportunitats. El Romanticisme fou l’època en què l’«amor» aconsegueix una fabulosa promoció col·lec­tiva: no és una casualitat que, avui, de l’«amor», se’n digui «amor romàntic», en el vocabulari de les persones ingènues. L’adjectiu és doblement justi­ficat: d’una banda, perquè els escriptors romàntics van especialitzar-se en el tema «amorós» i el van tractar fins a trivialitzar-lo en fórmules estereotipa­des; d’altra banda, perquè, en el xix, el llibre penetra en capes socials abans impermeables a la lectura, i els fulletons i els versets efusius conta­minen la burgesia i una apreciable làmina del pro­letariat. El cinema, la premsa «du coeur», els repor­tatges de romance, els serials radiofònics, les publicacions barates, acabaran d’acomplir el procés, en els nostres dies. En l’actualitat, els promesos més rupestres, quan fan el seu ofici, el fan a imitació de les dolces escenes absorbides en la pantalla del cinema: es besen, es magregen, intercanvien ten­dreses, segons els cànons propalats pels films. Les pel·lícules i les narracions «amoroses» constitueixen l’«educació sentimental» de la majoria  dels joves actuals. I tot això té la seva arrel en el segle xii: en els poemes treballats i conceptuosos dels troba­dors. La innovació eròtica dels trobadors descansa, abans que res, en un reajustament del lloc de la dona dins la societat. Fins aleshores, la dona havia tingut una condició social caracteritzada pel marginalisme més definit. L’Antiguitat, l’Orient, l’Alta Edat Mitjana, van ser civilitzacions exclusivament masculines. En elles, la dona era mare o prostituta, serva o vestal, muller o monja, objecte de cobejan­ça o de desdeny, «vas d’iniquitat» o «goig dels homes» : en qualsevol cas, doncs, aliena al pla en què l’home —el  baró— es col·locava a si mateix. És cap al segle xii, en efecte, que apunta una possibi­litat inèdita per a la dona. Fóra molt llarg d’expo­sar, amb detall les causes profundes de la nova situa­ció. El fet és que es produeix, i que té la seva versió literària en la poesia trobadoresca. Engels ho ha vist ben vist, això. L’«amor cortès» es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la his­tòria de les relacions entre home i dona. D’un cantó, és un amor recíproc, i això vol dir que l’home ne­cessita la correspondència de la dona, la qual, per consegüent, entrarà en el terreny eròtic en un pla gairebé d’igualtat amb l’home; de més a més, aquest sentiment aspira a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, per tant— considerin la separació o la no possessió com una gran desgràcia o potser com la més gran de les des­gràcies. No cal dir que aquest «amor» havia de ser una mena de repte a la institució del matrimoni, institució convencional i subjecta —en les classes altes sobretot— a les exigències d’una estratègia econò­mica familiar claríssima. Tot matrimoni era un ma­trimoni d’interès —i aquesta tendència passa de la societat feudal a la societat burgesa, i per això l’«amor», «cortès» en un cas i «romàntic» en l’altre, xoca sempre contra els obstacles socials. La impor­tància de l’adulteri en la literatura —i en la rea­litat— europea a partir d’aquell temps té aquesta causa. L’«amor», l’«amor» autèntic, es posa a prova en el desafiament a les convencions i als interessos: o els supera, o s’hi esclafa tràgicament. Sigui com sigui, no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat nova a què al·ludíem: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu —feliç o infeliç, això és una altra qüestió— en la seva relació amb l’home. La literatura —baròmetre bastant honest de la so­cietat— ens forneix il·lustracions significatives. Les heroïnes literàries de l’Antiguitat no són «heroïnes» per raó d’una mena qualsevol d’a­mor: Fedra, Antígona, Medea, són figures que as­soleixen la grandesa per una o altra energia moral, i no per cap decisió sentimental. Per contra, Laura i Beatrice, Desdèmona i Julieta, Mimí i la Gautier, i Emma Bovary, i Anna Karènina, i tantes més, són ja «heroïnes» de l’«amor». L’home-antagonista té, en una etapa i en l’altra, consideració simètrica: Èdip, Ulisses, Orestes, no tenen res a veure amb l’amor, mentre que Des Grieux, Werther, Tenorio, Sorel, Adolf, Paul —el de Virgínia—, Otel·lo, Ro­meo, i etcètera, són, bàsicament, uns «enamorats». Fins a la ratlla del xx, això és cert. Malgrat tot, la societat —la societat d’Occident— ha seguit sent una societat masculina. La «dama» feudal en principi, la burgesa després, qualsevol dona final­ment, adquireixen el dret d’estimar, contra vents i marees, sí. Però, dones al capdavall dins una societat masculina, no deixen de ser personatges de segona fila. L’home, «enamorat», les necessita «enamora­des»: només en la mesura d’aquesta necessitat les dones s’equiparen als homes. En la resta de les se­ves activitats, la dona continua relegada en la seva postergació multisecular. La condició jurídica de la dona, tant com la seva avaluació pragmàtica, són de submissió. L’home manava sempre: en l’«amor» i tot, a pesar de les aparences. El Nou-cents pre­sencia l’emancipació de la dona. Emancipació és el mot que sol emprar-se en aquest context: no és massa segur, de tota manera, que sigui escaient. Simone de Beauvoir ha denunciat el confusionisme que envolta el problema femení encara en els nos­tres dies, i no accepta que l’«emancipació» sigui real­ment una emancipació. El feminisme militant, des del temps de miss Pankhurst, ha avançat molt, i la incorporació de la dona al món laboral ha contri­buït força a rectificar els vells prejudicis baronívols. Tanmateix, la pressió femenina en el món d’avui va més enllà del que podien esperar fa seixanta anys Emília Pankhurst i les seves seguidores. L’important no és que les dones votin —cosa que per a les «sufragistes» era l’ideal de la plenitud social del seu sexe—: l’important és que, avui, les dones s’han desprès de moltes subjeccions, legals o no, i s’acaren amb l’home en un tuteig perfectament equilibrat. La igualtat és, a hores d’ara, relativament tangible, entre homes i dones. I, en aquest punt, l’«amor» comença a ser impossible. Perquè l’«amor» —«cortès», «romàntic»— pressuposava el marginalisme de la dona. L’«enamorada» estima, pot estimar o no, el seu amor —la seva decisió amatòria— és deci­siu : però sempre i només en la mesura que és sol·li­citada per l’«amor» de l’home, del mascle. L’home adora i reverencia la dona, en l’«amor»: una dona-ídol —adorada, reverenciada— no és ja una dona, no és encara la dona, sinó una mistificació de la dona. I això és el que fa crisi. Ho podem veure en els costums deseixits i francs d’un sector de la joventut urbana, que escapa a la mefítica influència del ci­nema i de la subliteratura sentimentaloide. Ho veiem, igualment, en la literatura. La literatura tor­na a servir-nos de referència indiciària. Els escrip­tors —particularment els escriptors d’envergadu­ra— solen ser ben sensibles a les variacions socials, fins i tot a les més tènues. En la producció literària del que portem passat del segle xx podem certificar les apreciacions que acabo de fer. Hi observem, per exemple, una lleugera desgana, per part dels poe­tes, respecte al tema de l’«amor», que contrasta amb la seva deliberada preferència pels temes me­tafísics o de reivindicació social. Basta llegir Valéry, Rilke, Eliot, Claudel, o Prévert, Aragon, Nicolás Guillén, Brecht, i tants d’altres, per cerciorar-nos-en. I quan en els versos dels poetes perdura l’a­mor —Eluard, estones de Neruda— és ja sota espè­cie de mera exaltació sensual. Així mateix s’esdevé amb la novel·la. Si el novel·lista s’ocupa encara de l’amor —Proust, Joyce, Lawrence, Miller— és per reduir-lo, en definitiva, al mecanisme opac de la carn. Resulta simptomàtic el poc espai que les rela­cions sentimentals —en el més noble i acreditat sentit d’aquesta última paraula— d’home i dona conserven en els llibres de Malraux, de Hemingway, de Camus, de Silone. Si bé ho mirem, l’amor, el vell «amor», l’amor que en diuen «romàntic», no té avui més trinxeres defensives que allò que hem destacat com instruments de penetració: novel·letes rosa, films, serials. I els chansonniers, francesos o no: Jacques Brel o Domenico Modugno, Paul Anka o Nat King Cole, Aznavour o Josep Guardiola, que escampen per les ones els residus difuminats, con­vertits en calderilla, de la poesia «amorosa» dels romàntics. Novel·les, films, serials, cantants —però— tenen un públic: un gran públic, encara. És el final. Prou que ho sabem: la màxima difusió d’una idea o d’una moda coincideix amb el moment de la seva extinció. L’«amor» està en aquest estadi: l’últim i més baix graó. La nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor —el de demà— que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice...

No deixeu de revisar l'entrada  del mateix llibre: Uxoricidi i raoneu si Fuster tracta o no el que avui en dia és igualtat de sexe i la violència que impedeix aquest desitjat equilibri.
També interessant l'article del Mundo Vosaltres les dones d'Antoni Rubio.
Igualment la prespectiva que ofereix Prosa i creació literària en Joan Fuster

PETXA KUTXA

Al febrer de 2003, dos arquitectes de Tòquio van posar en pràctica una brillant idea que s'ha anat estenent pel nostre petit i interconnectat món. Una bona idea que val la pena conèixer ... i provar.Pecha Kucha: simple i brillant ...Les idees més simples fan les millors solucions. Mark Dytham (@markdytham) i Astrid Klein, arquitectes, ho tenien molt clar quan es van enfrontar a un singular dilema en la promoció del seu projecte de networking:Com reunirien a la major quantitat possible de joves dissenyadors en un espai experimental, de manera que tots pogueren presentar el seu treball amb èxit?La solució proposada per Astrid i Mark va ser tan senzilla com genial. Van decidir establir una única norma que els assistents havien de respectar rigorosament:La presentació havia de constar de 20 diapositives, i el ponent havia de dedicar exactament 20 segons a cadascuna.Impossible avorrir-se! 6 minuts i 40 segons per presentació.No es tractava d'una simple limitació de temps, ja que això ja estava inventat (i sabem que no funciona!). La veritable clau era al "20 × 20", el mètode formal que d'alguna manera "garantia" al ponent i al seu públic una exposició dinàmica i sistemàtica de totes les idees rellevants que valia la pena compartir.... I per descomptat, la idea va tenir un èxit rotund.La bona acollida del format aviat va portar a la creació de les PechaKucha Nights, que ja se celebren a més de 700 ciutats de tot el món: PechaKucha Nights al món.L'origen del termeCom ja hauràs imaginat, el terme ve del japonès: ペ チ ャ ク チ ャ.Pecha Kucha (que podem veure escrit junt o separat), és una onomatopeia japonesa que s'usa per referir-se al so d'una xerrada casual.En aparença, la fonètica de Pecha-Kucha no és complicada, però diuen els entesos que en realitat es pronuncia així: pet-shah Coot-shah.Com es fa? En 5 passos

 CONSELLS PER CREAR UN PETXA-KUTXA

En el meu cas, per convertir una presentació "convencional" en una Petxa Kutxa, utilitze el següent sistema en 5 passos:

  1  Definir l'estructura bàsica: dividit la matèria en els apartats o capítols habituals, però assegurant-me que és un múltiple de 20, per exemple 5.
  2  Dividir els apartats: dividit 20 entre la quantitat d'apartats que tinc, en aquest cas, 20/5 = 4.
   3 Desenvolupar els conceptes: a continuació decidesc quins són els (en aquest cas 4) conceptes essencials de cada apartat i a cada un li assigne una diapositiva. Ja tinc 20 diapositives, cadascuna amb un concepte, dins d'un esquema lògic.
  4  Provar: finalment, ¡a assajar! Prove a desenvolupar cada concepte en 20 segons. Per als més complexos, faig un esforç de síntesi i per als més simples, intente afegir algun "gest de complicitat" que m'ajude a amenitzar.
  5  Control de qualitat: Com la presentació dura menys de 7 minuts, no és difícil trobar un "voluntari" que faça de conillet d'índies i m'escolte. A continuació li demane que faça una mica de crítica constructiva per ajudar-me a "polir" el meu treball.

Fes clik ací 

Adaptació de la web