-Com s'ha d'entendre Hijo de la luz y de la sombra, en relació amb el disc que ja va dedicar a Miguel Hernández el 1972?
–«Les cançons, la manera d'afrontar-les, el temps i la sonoritat són diferents. Han passat 38 anys entre un disc i un altre. Si no diguéssim enlloc que les lletres són versos de Miguel Hernández, és més que probable que una part important dels que escolten el disc i desconeixen la poesia d'Hernández poguessin establir cap relació entre els dos treballs.»
–Què l'ha commogut de la seva poesia que no el va commoure fa quasi quaranta anys?
–«La seva poesia em va commoure molt quan la vaig conèixer a partir d'aquells llibres que ens arribaven de l'Argentina, mitjançant l'editorial Losada. Eren uns llibrets blancs, molt polits, que ens obrien a tota aquella poesia de l'exili així com també la nova poesia d'Amèrica. Vaig trobar-me amb un poeta que de manera simple, senzilla i personal construeix un univers gairebé tel·lúric. Quan he tornat a submergir-m'hi, això continuava essent-hi, perquè la poesia de Miguel Hernández és absolutament atemporal. És una temàtica que es trasllada perfectament d'un temps a un altre, d'un lloc a un altre, sense que perdi la seva vigència. Semblen sempre versos fets aquí i ahir. Frescos i naturals, amb una construcció molt musical.»
–La resistència a la derrota de la poesia d'Hernández, en el franquisme, no li arribava de manera més profunda?
–«El personatge segueix sent el mateix, perquè, entre altres coses, continua sense existir cap reivindicació pública dels valors de Miguel Hernández. Aquests valors continuen sense estar reivindicats en l'espai i amb la forma que voldríem. La llei de memòria històrica, per exemple, és un fet claríssim que ens demostra com estan les coses. I per segons què, les coses no sembla que es belluguin gaire. Si continuem tan malament com estem en aquests moments, el jutge Garzón serà el primer pres de la llei de la memòria històrica. La mateixa llei de la memòria històrica que ell va tirar endavant. És sorprenent, aquest país.»
–Com el veu, el país?
–«[Silenci] Utilitzo una frase de Gramsci: que l'optimisme de la raó s'imposi al pessimisme que ens van plantejant les situacions.»
–Quin valor afegit té la cançó, la poesia, en aquests temps de crisi?
–«El que pot aportar més bé és companyia. I en aquesta companyia s'inclou tot el que cadascú emocionalment demana o necessita. Pot funcionar com un bressol o com un despertador. Com una carícia o com una bufetada. El més important és que estigui prop de la gent i que la gent la faci seva. Que els faci costat.»
–És el mateix aproximar-se a Hernández quan es tenen 30 anys que quan se'n tenen 66?
–«És un poeta fonamental, i com tots els poetes fonamentals, malgrat estar feta la seva poesia en un temps i unes circumstàncies determinades, té una força capaç de traspassar aquests límits i situar-se en el present. La seva figura de lluitador, però, no té el pes que tenia fa quaranta anys, de manera que la gent jove es fixarà ara més en el poeta que en l'home. I fa quaranta anys pesava molt l'actitud d'aquell home. La seva lectura serà ara més objectiva.»
–El primer disc el va dur personalment a la vídua del poeta. Com ho recorda?
–«Vaig haver de baixar a una botiga que hi havia a baix de casa seva a comprar-li un tocadiscos, perquè no en tenia. Va ser molt emocionant, perquè crec que va redescobrir una faceta del què podien ser els versos del seu home. Ho escoltava i em mirava, constantment. Sempre he pensat que a Miguel Hernández també l'hi hauria agradat, perquè ell escrivia amb mentalitat de cançó. No considerava que la cançó fos un art menor».
–Ho ha trobat en altres poetes, això?
–«A Machado també l'interessava molt. I Benedetti, sens dubte, que era un home, fins i tot, que reconstruïa el poema quan sabia que s'havia de convertir en cançó. També n'hi ha hagut, però, que no han entès res de res.»
–Què ens pot avançar de la gira que el 9 d'abril el portarà a Girona i, del 5 al 9 de juliol, al Teatre Grec?
–«Seran concerts totalment monogràfics, només amb poemes d'Hernández. Serà un espectacle prou àgil i atractiu per fer-ho així. Vaig pensar, també, que, si Hernández podia passar tan bé del text a la música, es podia provar el mateix en el terreny de la imatge. A Isabel Coixet, Bigas Luna, Gutiérrez Aragón, José Luis Garci i altres realitzadors els vaig encarregar una minipel·lícula per cadascuna de les cançons. Mariscal ha fet un dibuix animat. I Portabella una obra conceptual.»
–Tardarà tants anys com l'última vegada a fer un disc en català?
–«El de Miguel Hernández ha estat un projecte molt llarg i no sempre fàcil. Tinc ganes que dimarts surti el disc i anar pel món a tocar, que a mi em dóna molta vida. A l'estiu ja estaré en condicions de plantejar-me altres coses. No sé si el pròxim disc serà en català o no. No en tinc ni idea. Només sé que serà un disc integrat per cançons meves.»
Ací teniu una informació complementària sobre la poesia de Miguel Hernández, musicada per Joan Manuel Serrat. Quan es publique el CD i haja algun video el publicarem.
