Intentarem d'ací a fi de curs recomanar lectures que poden ser del vostre interés. Comencem amb
La pell freda, d'Albert Sánchez-Pinyol, que ha estat en la llista de 2n. Batxillerat altres cursos, i que podeu aprofitar com a lectura estiuenca.
L'amic d'aquest bloc,
Vicent Raga Rosaleny, ens ofereix la seua acurada ressenya que aporta punts de vista ben suggeridors i crec motiva a llegir la novel·la immediatament, una vegada més li donem les gràcies :
CERCLES DE LA MIRADA:
“La pell freda” (2003), primera novel·la de l'escriptor i antropòleg africanista Albert Sánchez-Piñol ha estat un èxit de les lletres catalanes. Vinculada per la crítica al gènere fantàstic i a la novel·la d’aventures (amb precedents com Stevenson, Conrad, Buzzati o Lovecraft), l’obra té una vessant assagística, de reflexió antropològica, no massa habitual a aquest tipus de literatura.
Aquesta profunditat queda clara ja en el tema de la novel·la: dos homes a una petita illa prop de l’antàrtic, amagats a un far, s’enfrontaran al que creuen és una quantitat infinita de monstres marins. Però, al llarg de la història descobriran que el que creien que eren éssers salvatges poden ser, en realitat, intel·ligents com ells i que la treva es possible.
Dividida en disset capítols de diferent llargària, la història ens és narrada en primera persona pel protagonista amb abundants diàlegs i monòlegs interns (encara que cal precisar, i açò és essencial per a l’obra, que el narrador no és omniscient i que anirem descobrint amb ell el fil de la història).
Pel que fa al lloc i el temps, caldria parlar aquí d´una estreta relació entre fons i forma. El lloc de l’acció principal seria una illa petita del sud Antàrtic, però hi hauria al llarg de la novel·la clarament dos pols enfrontats: la terra i el mar, la casa de l’oficial atmosfèric i el far, el dia i la nit, dintre i fora. Divisions i tensions aquestes que reflectirien l’enfrontament entre “nosaltres” i els “altres”, entre els suposats essers intel·ligents, humans, i els salvatges, monstres.
I el mateix podria dir-se del temps de la narració, amb breus recursos al flashback per mostrar el passat del protagonista (trama secundària aquesta que justifica la presència del narrador a l'illa i que, al mateix temps, seria una mena de reflex del que passa a la història principal), però on predomina una estructura circular. La història comença i acaba de la mateixa manera, reproduint en la seva circularitat tant la dificultat que hi ha per conèixer a l’altre, la facilitat amb què es reprodueixen els comportaments violents quan s´enfrontem a allò estranger, estrany, com allò que des de la filosofia es denomina “cercle antropològic”.
¿Que és aquest “cercle”? Ja des de Plató i fins a hui dia s’ha observat la facilitat amb què ens tanquem dintre del nostre reduït àmbit cultural i social, com tendim a naturalitzar i universalitzar allò que pertany a la nostra cultura i temps: identifiquem allò bo, correcte, adequat, en definitiva, el que seria natural i normal, amb el que està dintre del nostre cercle. I, d’altra banda, rebutgem com a dolent, incorrecte, inadequat, fins i tot no natural, monstruós, el que cau fora del “nosaltres”. Per poder trencar el cercle de la mirada caldria, doncs, atendre allò que ens queda més lluny, relativitzar els nostres costums i entendre el que no pertany a la nostra cultura com igualment bo, correcte, adequat i “natural”.
Això és justament el que proposaria “La pell freda” on el narrador-protagonista amb un company, al mateix temps que antagonista, Batis-Caffo i un “monstre” segrestat per ells, amant d’un primer i desprès de l’altre, l’Aneries, s’enfrontarien als citauca, una mena de suposats quasi-animals marins. Tria aquesta del noms dels personatges, per cert, gens atzarosa, de nou lligada a la qüestió del cercle, i és que l’antagonista i enemic jurat dels “monstres”, té ja un nom que remet a allò marítim (batiscaf o submarí), però, mes enllà d’aquest recurs evident, els propis essers animalitzats, poden ser reconeguts com a més propers als intel·ligents humans del que pensaríem en un primer moment: si li donem la volta, si fem un cercle, els citauca es converteixen en els “aquàtic” i l´Aneris en una “Sirena”.
No entrarem ara a resumir la història, cal que cadascú faça la seva pròpia lectura d’un text ric, suggeridor i molt ben escrit, on recursos estilístics, formals, estan lligats estretament al contingut del text, al possible sentit de l’obra. “La pell freda” ens sembla una reflexió molt encertada en aquest moment on les fronteres es desdibuixen i les societats, cada dia més, son inevitablement multiculturals. Si al text es parla de la dificultat de veure l’altre com a igual a tu, encara que al mateix temps diferent, com a ésser intel·ligent, com no veure ací un toc d’atenció davant la rapidesa amb què caiguem en actituds xenòfobes? Fàcilment, no cal anar a una illa al mar antàrtic per veure-ho, es converteix en monstre al que és diferent, a l'estranger, al que no pertany al “nosaltres”, i aquestes actituds solen finalitzar en actes de violència. Potser si ho mirem bé, si com el protagonista d’aquesta novel·la li donem la volta i trenquem el cercle dels prejudicis, trobarem que “l’altre” no era sinó un de nosaltres, essers humans culturalment variats, i així la convivència, la treva, serà possible (també jo, per cert, amb aquesta cloenda he acabat en cercle).
