ALTRES FALLES SÓN POSSIBLES

Llegiu l'article de Mira "Contra les falles" i no us perdeu l'article del nostre bloc veí Faustinet i ja n'argumentarem.

REPASSANT MIRA

Revisant apunts anteriors he retrobat aquestos articles de Joan Francesc Mira que poden resultar-vos útils, amens i aclaridors. Ànim!!!

POESIA POSTGURRA

Avui comencem amb les lectures dramatitzades de la vostra tria de poemes de postguerra.
Gràcies per la feina.

LÍNIA BLAVA

"Cada trajecte en tren és una novel·la no escrita."
—Vicenç Pagès Jordà

"T'agraden els vagons d'aquesta línia perquè, encarats a banda i banda en dues úniques fileres, els passatgers es poden observar els uns als altres amb deteteniment..."
Ramon Solsona, Línia blava .

NEU

Ací us deixe un enllaç per llegir els articles de Joan Francesc Mira al Quadern del País

Ha nevat una mica entre el Penyagolosa i Morella, com sol passar cada any al centre de l’hivern: només una mica, no gaire. Per alguna raó que no conec, sembla que “abans” nevava de veritat gairebé cada any, en aquests pobles i comarques de muntanya. A Xodos, els vells i no tan vells parlen d’aquells hiverns quan havien d’eixir de casa per la part alta de la porta (les portes eren de fulla partida), quan cavaven trinxeres pels carrers i quan, per a anar d’un poble a un altre, havien de fer colles amb pales i aixades per a obrir un camí estret. Qui sap si magnifiquen un passat impossible, com en tantes altres coses, però és segur que n’hi ha molt de cert: queien sovint grans nevades, formaven part de la vida, i ara en cauen molt poques. De la mateixa manera que “abans” plovia més, els rius portaven més aigua, les fonts eren més abundants i eren humides terres que ara són eixutes. Vol dir que “ara” tot va més malament, encara que vivim més bé que mai: és una filosofia del pessimisme històric i universal, climàtic, perfectament compatible amb la cuina de gas, les bones estufes, l’aigua corrent i la pensió garantida. Passant pels carrers d’aquests pobles, o pels masos abandonats, m’he imaginat més d’una vegada com devien ser aquells hiverns de neu i de grans freds, en aquestes cases on l’únic espai habitable, entre el novembre i el març, era una cuina petita i molt fosca, amb una llar negra sempre encesa. O l’estable, davant mateix de la cuina, amb la calor dels animals i de la palla. Vivien mesos i mesos embolicats en mantes, no es despullaven per dormir, a penes es rentaven mitja cara i la punta dels dits, i eixien de casa tan poc com era possible. Feien tot l’hivern olor d’estable i de fum, però no ho sabien. Quan ara, els més vells, recorden el temps de les grans neus, no ho enyoren com un temps feliç. Viuen perfectament sense nevades, amb anoracs i amb estufes de butà. I tanmateix, a mi m’agradaria habitar un país més regularment nevat. Em fa l’efecte –qui sap si un efecte fals– que en climes de neus més habituals es crien millor la ciència i la tècnica, les cases són més sòlides i confortables, la gent és més rica i civil, i hi ha més orquestres de cambra. Deu ser una fascinació que tenim encara les poblacions una mica meridionals, acostumats a veure el confort domèstic, la modernitat industrial i la democràcia associats als països d’hiverns ben nevats. Se suposa que allà on neva regularment és on funcionen les institucions, els trens són puntuals, la gent té bons abrics, i es dediquen a inventar mètodes i màquines.

PRESENTACIONS PREZI TEATRE

TEATRE PEDROLO

Presentació realitzada per Salma Rais de 2n de Batxiller científic Presentació a càrrec de Gisel·la Esteso:

QUIM MONZÓ

Reviseu apunts d'altres anys per tal d'estudiar i repassar aquest tema.
Ací teniu l'enllaç

NARRATIVA

Per a preparar el tema de narrativa us adrece a un bloc de 2n Batxiller de l'IES JOANOT MARTORELL on podeu descarregar un recull de contes que us servirà de referent.

ESPRIU

Presentació realitzada per: Sara Díaz, Gema Estudillo i Gemma López:

MERCÈ RODOREDA

Treball realitzat per Mar Cano, Paula Navarro i Andrés Prieto:

Enric Valor

Per tal que gaudiu de Valor que és el que cal, a més a més d'estudiar-lo, llegiu un relat breu, viatge de nadal, que podeu trobar al llibre Narracions perennes i que ens adjunta el professor Josep Iborra en el seu magnífic bloc La serp blanca.

Joan F. Mira reconstrueix la infantesa a 'El tramvia groc'

Avui a les 19h presentación del llibre al Centre Octubre de Valencia.

L'antropòleg, assagista i novel·lista Joan Francesc Mira rememora al seu darrer llibre, 'El tramvia groc' (Proa), els seus anys d'infantesa i adolescència, en un exercici que reconeix que li ha suposat alguna complexitat i molt temps d'elaboració. Mira ha presentat el llibre en roda de premsa a València aquest dimecres, on ha relatat als mitjans el que ha intentat explicar: "No la meua vida, sinó els recursos que poden eixir de la meua experiència com a expressió d'una forma de viure, del final de la societat tradicional".
L'escriptor ha afegit que no es tracta d'una autobiografia a l'ús perquè no és un relat cronològic sinó "literatura de la memòria o memòria convertida en literatura". Mira ha explicat que ell va néixer l'any 1939, l'any del final de la Guerra Civil Espanyola, i que quan va començar a tenir ús de raó va ser l'any del final de la Segona Guerra Mundial, 1945, quan tenia sis anys. Per l'escriptor, els anys que relata 'El tramvia groc' "són anys del final de la societat precontemporània o pretecnològica, on no existia pràcticament res dels elements que avui considerem indispensables".

"S'ho han carregat tot"
Mira es va criar a  l'actual barri de La Torre, als afores de València ciutat, en una casa on hi havia un ambient entre el camp i la ciutat, amb germans grans que anaven a la universitat però del món rural que representava l'horta de València. Mira ha rememorat aquells anys i ha confessat la tristor que li produeix passejar per on hi havia la casa familiar. "S'ho han carregat tot, comprenc els canvis per millorar allò que tens però tenint una idea, allò s'ha convertit en uns paratges desolats i absurds", ha lamentat, i ha afegit que "com han fet en altres coses, hem destruït allò millor que teníem".

Segons ha explicat, a Joan Francesc Mira li ha costat temps i treball rememorar aquells anys, gairebé més temps que la mateixa escriptura. Mira ha reconegut que li ha suposat més complexitat que escriure ficció, ja que "en la ficció fabriques els personatges al teu gust i els pots encaixar, ací jo no puc fabricar personatges, puc seleccionar i no puc inventar". En aquest sentit, ha assenyalat que no hi ha cap invenció i ha comparat aquest exercici amb les memòries d'escriptors com Nabokov o Canetti, que evoquen passatges de quan tenien 3 anys. Joan Francesc Mira ha reconegut que l'únic moment de ficció és quan rememora els fets històrics que des de l'època romana podien haver passat pel carrer on vivia de petit, que coincideix amb el traçat de la Via Augusta romana.

Mira ha remarcat en diverses ocasions el fet que l'escriptura d''El tramvia groc' li ha suposat un exercici feixuc, també emocionalment, "et quedes de vegades pensant que t'has gastat i penses: estic consumint-me", ha dit.

L'escriptor ha assenyalat que un segon volum li passa pel cap, sobretot perquè serien anys que considera importants, amb els anys universitaris a Roma i els primers anys de compromís polític. "Si puc en els pròxims mesos reconnectar amb aquells anys a partir dels 15 anys, perquè m'ha costat gairebé més la reconnexió que l'escriptura, és possible que em decidisca a fer un segon volum,", ha dit Mira.

Ressenya treta del diari ARA

 

PRESENTACIONS DE LITERATURA

Ací us deixe algunes de les vostres presentacions: Piqueu ací per veure POWER de Julia González i Gemma Lezcano

FI DE FALLES, INICI DE PRIMAVERA

FUSTER a un País de llibre

PER EXEMPLES

Vídeo sobre el poema de Vicent Andrés Estellés, Per exemple, elaborat pels alumnes de la professora Anna Gascon, de l'IES FEDERICA MONTSENY.

ESTELLÉS

  Per tal de preparar la xarrada de Pura Santacreu us remet als poemes d'Estellés que comentarem i a un programa sobre el poeta .
A més us resultarà interessant aquesta entrevista de Montserrat Roig.

 

Cos Mortal

Trinquet del Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,

Barques, Trànsits, En Llop, Mar, pasqual i Genís,

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,

mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,

Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,

Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,

Roters, Sat Nicolau, Samaniego, Serrans,

Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,

Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,

Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,

Nules, Monteolivet, Gil i Morte, espartero,

Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,

el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,

Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,

Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,

d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

 "Coral romput"

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l'Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el molí de la sal i el llibre que he d'escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna.

PERITO EN LUNAS

En este primer libro de Miguel Hernández se aprecia ya la voluntad artística del poeta. Supone su adscripción a la poesía pura de los años veinte, aludiendo en varias citas a Paul Valéry, a Góngora y a Guillén. El gongorismo del libro se manifiesta en la tendencia a un léxico cultista, fórmulas e imágenes de gran complejidad. La influencia del vanguardismo enriquece el hermetismo de sus composiciones, verdaderos acertijos poéticos,  adivinanzas líricas donde estalla la sorpresa y la emoción.

El logro de Miguel Hernández radica en la adapatción de todos esos elementos a su mundo personal, a su realidad inmediata, al paisaje y a los hombres de su entorno.

 Veamos unos poemas de Perito en lunas que evidencian lo anteriormente expuesto:

                 (TORO)

¡A la gloria, a la gloria toreadores!

La hora es de mi luna menos cuarto.

Émulos imprudentes del lagarto,

magnificáos el lomo de colores.

 Por el arco, contra los picadores,

del cuerno, flecha, a dispararme parto.

¡A la gloria, si yo antes no os ancoro

- golfo de arena-, en mis bigotes de oro!

              (RETRETE)

Aquella de la cuenca línea monda,

sólo habéis de eclipsarla por completo,

donde vuestra existencia más se ahonda,

desde el lugar preciso y recoleto.

¡Pero bajad los ojos con respeto

cuando la descubráis quieta y redonda!

Pareja, para instar serpientes, luna,

al fin, tal vez la Virgen tiene una.

           (HORNO Y LUNA)

Hay un constante estío de ceniza

para curtir la luna de la era,

más que aquella caliente que aquel lira,

y más, si menos, oro, duradera.

Una imposible y otra alcanzadiza,

¿hacia cuál de las dos haré carrera?

Oh tú, perito en lunas; que yo sepa

qué luna es de mejor sabor y cepa.

CARTA DE MIGUEL HERNÁNDEZ A RAMÓN SIJÉ

Madrid, 22 marzo 1932

Querido Sijé:

He quedado tristemente impresionado desde cuando recibí y leí tu carta: Dices que ahí no tienes más recursos. Pero tú debes intentarlo y porque tenga remedio. Madrid es cruel. Aunque con tu audacia y tu sapiencia dudo que para ti lo fuese, sabiendo que tenía a madre (tal vez más) cuando te escribí esto. Acabo de llegar a casa perdido, con los pies destrozados. Desde las dos de la tarde andando con estos zapatos, los únicos, y rotos y llenos de agujeros... a la estación de Atocha a recoger dos cajas de naranjas que me han mandado mi madre y mi hermana para la señora Albornoz; con ellas al hombro me he encaminado hasta este sitio (si hubiese tenido al menos quince céntimos hubiese evitado la distancia desde la estación a la casa; la hubiese salvado en un tranvía..., pero no tenía ni esa miseria). (Alda me dice que le diga el nombre del presidente de la Diputación para escribir a su padre.) Luego me he encaminado a la de Pescador para pedirle dinero. Ya me ha dejado bastante. Como no estaba, he tenido que volver andando a casa, que dista de la suya más de diez kilómetros. Estoy casi desesperado porque no he podido recoger nada. El pelo me llega casi a la nuca. Le pedí a mi padre y me ha escrito que no me puede mandar nada. Mi madre estoy cierto que tampoco. Me dio para venirme dos duros, lo que tenía... Tengo sólo una corbata y, ¿sabes cómo le quito las arrugas?, metiéndola de noche cuando voy a dormir entre las hojas del diccionario que es el libro de más peso que tengo. Habla con Escudero Bernícola ahí: dile que escriba también a Alicante; a todo el que pueda hacer algo. Escribe y dime cómo se llama -si no lo sabes haz por averiguarlo- el Presidente de la Diputación y si has mandado el pliego, que no lo dices en tu carta cierto. Mira que dice Albornoz que él tiene poca influencia, en Alicante. Moléstate, amigo, y escribe en seguida. Y si no sacas de donde sea algún dinero voy a tener que oír la voz destemplada de Morante.

Mañana jueves nos trasladamos.

Cuando escribas, hazlo a: Cardenal Belluga, 2 (Hotel). Lleva en seguida a mi casa eso, pues el sello que me mandaron para que contestara es el que he puesto a la carta y no he podido comprar otro.

Abrazos hondos.

Miguel.

Publicado en Miguel Hernández, Epistolario, Madrid, Alianza, 1986.