diumenge, 17 de maig del 2009

NARRACIÓ ESO

Avui la narració de Maria Ruiz Torres de 2n.ESO-B també guanyadora en el concurs literari d'un accèssit:

"Qualsevol somni es pot fer realitat
Naiara era una xiqueta de 16 anys, de nacionalitat Peruana, concretament de Lima, que se'n va vindre a València quan tenia 10 anys, perquè els seus pares biològics la van posar en adopció, ja que ells no tenien suficients diners per mantenir-la. Era una xiqueta molt alta, molt primeta, el cabell pèl-roig i una piga a l'orella dreta. Els seus pares biològics es van sentir molt malament quan Naira se'n va anar a València, perquè, si no la donaven en adopció, tard o prompte moriria, ja que quasi no menjaven, ni es dutxaven...
Naira era una xiqueta molt tímida, i per això li costava molt relacionar-se amb la gent. Ella, quan se'n va vindre a Espanya, tenia l'esperança de tornar-se'n prompte al seu país, tot i que tan sols fóra un temps breu, però no, la cosa no va ser així. Al llarg dels sis anys que no va estar al seu país, cada nit plorava per tots, pels seus pares, pel seu germà, pels seus amics, a tots els trobava a faltar. Ni tan sols els podia telefonar, ja que els seus pares biològics no tenien telèfon, ni una adreça on escriure'ls unes paraules, vivien sota un pont.
Tant de temps havia passat que Naiara estava molt agraïda i estimava molt els seus pares adoptius, i a la seua germana "adoptiva " Regina, que tenia 2 anys menys que ella.
Era 23 de juny, Naiara i tots els xiquets acabaven l'escola, havien arribat les vacances. Ella estava molt contenta perquè s'acabava aquella pressió i angoixa que sofria tots els dies amb els deures, els treballs de classe, els exàmens...........
Aquest estiu se n'aniria una setmana amb els seus pares adoptius i amb la seua germana Regina, a Marina D'or. Allí va poder gaudir de la platja, la piscina, bon menjar, una habitació que per a ella era tot un luxe, amb tele i sofà de massatges inclòs.
Un d'aquells dies a Marina d'Or, Naiara i la seua família passaren el dia a la platja, van menjar allí i ja per la vesprada pujaren a l'habitació on Naiara, molt cansada va jaure al sofà i engegà la televisió.
Tele 5, Canal 9,...i mentre canviava a Antena 3, en eixe moment, al telediari escoltava la NOTÍCIA: Tenim una notícia d'última hora, des de Perú, amb la nostra reportera Marta Fernández . A la capital de Perú, Lima, un home que acabava d'atracar un banc, en veure arribar la policia va prendre un ostatge, un vianant que casualment passava pel lloc dels fets, al qual pujà dalt d'un vehicle i la policia no aconseguí aturar-los.
És ara, al cap d'unes hores quan a internet s'ha vist penjat un vídeo en el qual apareix l'atracador i el seu ostatge per qui demana una rescat.
Després de dir el presentador totes aquelles paraules, van posar el vídeo. Naiara en escoltar-lo, es va quedar un poc paralitzada ja que ahi era on havia nascut ella. Ara sí, van ficar el vídeo, perquè abans s'havia rallat. Al vídeo eixia un home en un fons negre, on hi havia un cartell que deia: Mort per a tots, i l'ostatge va dir unes quantes paraules: Si voleu que isca viu d'ací haureu de pagar al meu segrestador la quantitat de 50.000 euros. Totes aquelles paraules les va pronunciar amb llàgrimes als ulls, quasi no s'entenia bé el que deia. Naira es va quedar bocabadada...... No s'ho podia creure! Aquell home era el seu pare, el va reconéixer perquè estava igual que quan ella se'n va anar a més era inconfusible amb aquella piga a l’orella dreta, com la d’ella. Naira en un primer moment va somriure, havia tornat a veure el seu pare, però eixa emoció va durar molt poc perquè de seguida esclatà en plors.
Alegria perquè havia tornat a veure son pare, després de sis anys i mig i sabia així que no estava mort, però tristesa i llàgrimes perquè no es podia creure que el seu pare sense fer res estiguera segrestat i probablement eixiria d'ahi sense vida.
En uns minuts posaren un altre video que deia: Per favor pagueu-ho que sinó, no eixiré d'ací amb vida. Helen et vull molt! I tot amb llàgrimes als ulls, però també així Naiara sabia que la seua mare biològica estava viva, que no havien mort víctimes de la pobresa. De sobte van entrar a l'habitació els seus pares adoptius i la seua germana.
En veure que Naiara estava plorant de manera molt desconsolada li van preguntar què li passava. Ella els va contar tot el que havia escoltat a la televisió , i ells també acabaren amb llàgrimes als ulls. La xiqueta es va passar tota la nit plorant. Quan va caure dormida, va tindre un somni, aquella escena del somni era que ella localitzava el segrestador gràcies a la policia i que li donava 50.000 euros al segrestador i aquest desapareixia conrrent i que ella abraçava el seu pare com mai ho havia fet.
Al dia següent, que ja estava més tranquil•la , se li va ocórrer una idea. Eixa idea era fer una recol•lecta de diners per poder pagar l’alliberament del seu pare, i la va posar en marxa. La primera setmana va recollir 3.000 euros. Quan estaven dinant va eixir altre video del seu pare per la TV que deia: Per favor tragueu-me d'ací, com més prompte millor, pagueu-li eixa quantitat de diners al meu segrestador abans de 3 setmanes, sinó em matarà. Despres de veure açò, Naiara es va posar a plorar. Al dia seguent se'n van anar a Castella la Manxa, ahí va recollir 30.000 euros, allí les persones eren molt solidàries. Ja portaven 33.000 euros. D'allí a Castella i Lleó, on van aconseguir 17.000 euros.
Tan sols faltaven 2 dies perquè s'acabara el termini i encara els en faltaven 3.000 els quals decidiren posar-los la família biològica de Naiara. Ja amb els diners es posaren en contacte amb Antena 3 televisió, on els proposaren emetre un vídeo on eixira Naiara i dirigint-se al segrestador demanar-li una cita per lliurar-li els diners perquè alliberara son pare. Va arreplegar tot els diners i va telefonar a la televisió d’ Antena 3. Tot va eixir com estava previst, Naiara li va dir a tot el cos de policia que volia ser ella qui li donara els diners al segrestador, que si les coses no eixien bé i morira, estaria ben contenta d'haver mort al costat del seu pare. Al dia següent va pujar aquelles escales......més i més escales, va trobar la porta, i va trucar, estava molt nerviosa. Va obrir la porta un home amb caputxa, amb tota la cara coberta, li va donar els diners, i el segrestador se'n va anar corrents. El seu pare estava allí, tirat al terra ple de sang i semblava inconscient...... Naiara començà a plorar, però en abraçar-lo se n'adonà que encara respirava, van cridar una ambulància, i se l'emportaren a l'hospital.
Allí, Naiara no va deixar ni un minut sol el seu pare que s'anomenava Ivan. Ell, en obrir el ulls, no es podia creure el que estava veient "la seua filla de qui feia sis anys que no en sabia res”. Ella li va contar tota la història i no pararen tots dos de plorar durant unes quantes hores.
Actualment Naiara viu a Perú amb la seua família biològica i els seus amics, però la seua família adoptiva que viu a València, amb un membre menys, no l'oblidarà mai."





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada