Ací teniu la visió del vostre company José Cervera, de 2n. de Batxillerat Científic, sobre la jornada del diàleg amb l'escriptor:
"L’autobús no tenia ni la més mínima idea de per on anar. Ho va preguntar a Carmen, m’ho va preguntar a mi, va preguntar-ho a tots. Finalment vam aconseguir trobar “Blasco Ibáñez”; fou allí davant de la Facultat de Filologia, on el bus ens va deixar.
Vam entrar, davant la mirada atenta dels alumnes que es trobaven asseguts a les escales. Ràpid, afanyeu-vos per trobar bon llocs!!- deia Alicia. En arribar a l’auditori, vam asseure’s a les últimes files (poc més i els organitzadors ens obliguen a moure’ns a les primeres files, per trobar-nos massa lluny de conferenciant).
Després d’un xicotet discurs d’una professora de la facultat a mode d’introducció, l’autor va començar a parlar del seu llibre “Línia Blava”, dels motius que l’impulsaren a escriure, de com tots imaginem la vida de les persones desconegudes amb qui ens trobem cada dia.
Tot seguit començaren les preguntes dels alumnes: Com aconsegueixes establir les relacions entre els personatges? o per què quasi totes les històries tenen un final trist? En són un exemple. I a cadascuna, l’escriptor responia amb un quart d’hora d’explicació.
A continuació, es van repartir els premis del concurs de microrelat de línia blava; entre els guardonats es trobava Pilar Pérez, alumna de 2n de Batx. Científic. Enhorabona!
Després de tot açò, els alumnes ens vam anar a la fira del llibre, i mentrestant les professores van anar a prendre’s un cafè amb el novel•lista. A la fira vam trobar llibres de tot tipus, històrics, contes, novel•les, guies de viatges... fins que, cansats de tant caminar,vam tombar-se a l’herba a prendre el sol.
Ja era hora de tornar, l’autobús estava esperant i després de prendre’s una beguda a una terrassa de Vivers, vam pujar a ell. El viatge de tornada fou encara més llarg que el d’anada, i el conductor estava encara més perdut que en anar. Però finalment vam arribar-hi. "
Vam entrar, davant la mirada atenta dels alumnes que es trobaven asseguts a les escales. Ràpid, afanyeu-vos per trobar bon llocs!!- deia Alicia. En arribar a l’auditori, vam asseure’s a les últimes files (poc més i els organitzadors ens obliguen a moure’ns a les primeres files, per trobar-nos massa lluny de conferenciant).
Després d’un xicotet discurs d’una professora de la facultat a mode d’introducció, l’autor va començar a parlar del seu llibre “Línia Blava”, dels motius que l’impulsaren a escriure, de com tots imaginem la vida de les persones desconegudes amb qui ens trobem cada dia.
Tot seguit començaren les preguntes dels alumnes: Com aconsegueixes establir les relacions entre els personatges? o per què quasi totes les històries tenen un final trist? En són un exemple. I a cadascuna, l’escriptor responia amb un quart d’hora d’explicació.
A continuació, es van repartir els premis del concurs de microrelat de línia blava; entre els guardonats es trobava Pilar Pérez, alumna de 2n de Batx. Científic. Enhorabona!
Després de tot açò, els alumnes ens vam anar a la fira del llibre, i mentrestant les professores van anar a prendre’s un cafè amb el novel•lista. A la fira vam trobar llibres de tot tipus, històrics, contes, novel•les, guies de viatges... fins que, cansats de tant caminar,vam tombar-se a l’herba a prendre el sol.
Ja era hora de tornar, l’autobús estava esperant i després de prendre’s una beguda a una terrassa de Vivers, vam pujar a ell. El viatge de tornada fou encara més llarg que el d’anada, i el conductor estava encara més perdut que en anar. Però finalment vam arribar-hi. "
José, per què serà que alguns conductors d'ara van més perduts que mai? No serà que es confien amb el GPS i ja no s'aprenen per on anar? L'experiència i la memòria s'han de treballar un poc perquè, al final, no ens domine la màquina. L'última aventura autobussera nostra per Barna també va ser d'antologia.
ResponEliminaFelicitats per la crònica i per eixe encontre amb l'escriptor, aparentment interessant, encara que buscàreu l'última fila de seients. Tots fem igual, perquè no ens traguen!
Paco López