MODALIZACIÓN .2º BACHILLERATO (II)

EL PAÍS QUE PERDIÓ EL HUMOR

Las marcas lingüísticas que constituyen la modalización muestran el grados de subjetividad del texto y la presencia del emisor. En este texto Javier Marías, desde su desacuerdo, señala el mal o buen uso de las palabras y los diferentes significados de las mismas según el contexto y la intencionalidad. Asímismo, señala la comparación del lenguaje figurado y la dificultad de aceptar cómo nos califique. Para ello utiliza las siguientes elementos modalizadores:

1.- En el primer párrafo evidencia su presencia y la subjetividad del texto con el uso de la 1ª persona yo viví (pronombre personal y verbo, deíctico pesonal) y el determinante posesivo de 1ªpersona mis primeros, en el último párrafo vuelve a hacer presencia, pero esta vez con el plural inclusivo L20 Nos, L25 nos, en la L25 el posesivo de 1ªpersona del plural nuestra. Así pues, todos vivimos, somo partícipes o debemos ser partícipes de la problemática planteada por Javier Marías.

2.- también recurre al léxico valorativo que podríamos clasificar en dobletes positivos y negativos, por ejemplo:

En la adjetivación: tan serio/ ridículo L4           más afortunada/ menos sombría L7.

Llama la atención la serie de adjetivos en algunos casos:

L8 solemne, envarado, ceñudo, "poseido de la rectitud" (referido al español)

L15califica a los reyes como: despóticos y miserables; a loa curas: coléricos y analfabetos;  a los caciques: atrasados y chupasangre.

En el último párrafo utiliza una serie de sintagmas adjetivales que tienen un sentido figurado, que el aclara en los paréntesis que los acompañan; escrtbimos sólo los sintagmas adjetivales: L23 muy catalán, muy madrileño, muy andaluz, muy valenciano, muy aragonés.

Sustntivos con garga semántica:

Positiva                                              Negativa

virtudes                                             franquismo

sentido del humor                              represión

mnodernidad                                     exageración

ciudadanía                                         pesar

chistes                                               guillotina 

                                                         caciques

                                                         patíbulo

                                                         Guerra Civil

3.- Cambio de registro, evidencia la opinón  de E respecto al tema tratado y le aproxima a los R, en el texto se obsera que frente al nivel estándar con desviaciones cultas ( proliferando, peyorativo, metafórico...), aparecen los siguientes coloquialismo que constituyen un guiño para implicar a toda clase de lectores:

"a la guasa", "con zumba", "cuando toicaba", "metió la pata,  "la que le iba a caer", "llevarse las manos ala cabeza", etc.

La presencia de coloquialismos contribuye a dotar al texto de una mayor expresividad, ya que ayudan a enfatizar las ideas y la visión personal del E, y al mismo tiempo propicia una complicidad con el R.

Los coloquialismos contrastan con expresiones cultas, se trata de aprovechar todas las posibilidades expresivas de la lengua con la finalidad de crear un lenguaje enriquecido y variado
.4.- Otro elemento modalizador son los signos de puntuación, en el texto destacan:
*El uso del paréntesis en la L13 ( que trajo, pese a todo...) en este caso es un matización aclaración de la opinión de J Marías. Después aparecen una serie de paréntesis aclaratorios de determinados significados, L22-23 (tacaño, chulo y farruco)...
* Las rayas L2 a su amanera, L21 en principio, con la intencionalidad de aportar precisión, claridad.
* Comillas L17 "gallego en el sentido ...".Cursiva L12 lenguaje figurado, L17 ahora, cuya función es reasltar determinadas expresiones..
5.- Tono irónico y, en cierto miodo, despectivo a lo largo de todo el texto.
6.- Presencia de verbos modales, sobre todo, en el  párrafo en que le concede la voz a Pérez Reverte: manifestó L10, manifestaba L12.
7.- Presencia de figuras retóricas: L25 metonimia: nuestra mano.L7-8 ennumeraciones: solemne, envarado...;
L15 paralelismo reyes despóticos y miserables; L6 hipérbole severísima y privilegiada Iglesia Católica; L16 metáfora: llevado las manos a la cabeza; prohibirlas de un plumazo.

NB
Simplemente es una aproximación para que os pueda servir de modelo.

MODALIZACIÓN. EJERCIOS.2º BACHILLERATO I

 Os paso la solución de los textos de las páginas 96 y 97 del libro de texto 
La feria

Alfonso Ussía

Rasgos de humor:

L6- Paradoja divertida:" a nuestros lectores, que no nos ha leído nunca".

L7-8- Antítesis/Contrastes: "la feria es un baño de vanidad y un ejercicio de humildad";" Es admirable que pueda escribir con esas orejas".

L9-!0- Comparaciones humorísticas, de risa; "con expresión de osos polares en demada de cacahuetes".

L13-18- El diálogo con la señora, lleno de desparpajo.

L18- Contrste entre estilo dialogado y narración arcaizante: "Y absolutamente decepcionada, fuese y perdiose en la marabunta de otra caseta".

L31- Humorístico cierre, la perpelejidad, justamente cuando empieza el verano, cuando puede haber más tiempo para leer, quizá no haya lectores en ese momento".

Limpia, fija y da esplendor

Arturo Pérez-Reverte

Humor en la aberraciones gráficas del castellano que simula Pérez- Reverte, y en cómo van acumulándose las nuevas grafías, párrafo a párrafo.

L9- Bastante socarronería en: "El sapato ke kalsa Sesilia es asul".

L14."Yébame de bije a Sebiya, donde la yubia es una marabiya".

L39-40-Tono fanfarrón."nunka asetaremos ke potensia etranjera token kabeyo de letra ñ".; L36 "ablaremo komo fubolita yugolabo en ikatola".

Poco a poco, a medida que se lee va aumentando la dificultad en la comprensión del contenido, así como en una correcta lectura.

Leerlo en voz alta causa una risa tremenda.

ESPERO  QUE OS SEA ÚTIL. RECORDAD QUE ES UNA APROXIMACIÓN

AFORISMES VISUALS

Per tal d'oferir-vos exemples de com realitzaren els aforismes visuals en altres cursos us adrece als treballs de companys d'altres cursos.
Si voleu realitzar l'activitat prepareu-la pel dijous 2 de febrer.

A més és interessant que feu una ullada a aquest reportatge sobre l'autor

INSTANTANTÀNIES DE LA MANIFESTACIÓ DEL 21 DE GENER DE 2012, CONTRA LES RETALLADES EN LA FUNCIÓ PÚBLICA

De Películas

EL CLARA CAMPOAMOR I EL FAUSTÍ BARBERA CONTRA LES RETALLADES

L'IES CLARA CAMPOAMOR i EL FAUSTÍ BARBERÀ d'Alaquàs s'han manifestat conjuntament durant l'hora del pati per protestar contra les retallades que vénen patint des de fa mesos per part de la Conselleria d'Educació.
A la protesta han asssistit tant professors com alumnes, pares i pares i personal no docent.
És ja la segona protesta d'una llarga llista que continuarà dissabte en la manifestació en defensa de l'ensenyament púbic.

No a les retallades en els serveis públics

No a les retallades en educació

DEPURACIÓ DE RESPONSABILITATS EN EL CONSELL

Manifestació 21G + 26G

El Consell de la Generalitat va aprovar el passat dia 5 de gener un gran paquet de retallades (publicat el dia 10), que suposa una nova agressió al personal de l'ensenyament i de tot el sector públic i als serveis que es presten. És el major atac de la història; cap altra Comunitat ha realitzat una retallada d’aquest abast, per la qual cosa només ens queda contestar de forma contundent i conjunta a aquesta nova agressió.

Pretenen estalviar més de 1.000 milions d'euros de la forma més fàcil, retallant salaris i la qualitat dels serveis com ara l'educació. Volen retallar salaris del personal docent i sanitari, enviar a l’atur durant l’estiu el personal interí docent, reduir el salari i la jornada a 25 hores al personal interí de l’Administració del Consell i de la de Justícia, i posar límits a les reduccions de jornada, així com eliminar els drets a dies de vacances i de descans, a determinades prestacions socials i la prolongació de la vida laboral més enllà de l’edat de jubilació.

No contents amb això, el Consell ha aplanat el camí per a acomiadar fins a un 25% del personal interí dels diferents sectors, entre els quals es troba el professorat interí, la qual cosa pot afectar milers de persones, augmentar les xifres d’atur i deteriorar més encara la prestació dels serveis públics a la ciutadania valenciana i la qualitat de l'ensenyament públic.

Les mesures aprovades no pretenen ni racionalitzar ni ordenar les administracions públiques ni el sector públic, sinó fer caixa a costa de tirar-li mà al salari de les treballadores i treballadors, de les professores i professors. Ens oposem frontalment a totes eixes mesures i per això anunciem una sèrie de mobilitzacions que s’allargaran en el temps perquè el Consell retire el Decret-llei. Aquestes mesures no crearan més ocupació ni serviran per fer-nos eixir de la crisi econòmica, tot el contrari: reduirà el consum, les prestacions socials (beques, ajudes...) i els serveis públics.

El govern valencià ha balafiat i ha dilapidat els recursos públics amb una política clientelar basada en els grans esdeveniments que no han generat riquesa ni ocupació, l'especulació urbanística, que ha suposat l'enriquiment d'unes poques persones a costa de la destrucció del territori, i la privatització dels serveis públics i de l'ensenyament públic amb el desviament de recursos a la privada que obté beneficis a costa de les arques públiques.

 Aquestes mesures se sumen a altres que ja està aplicant la Conselleria d’Educació des del curs passat: reducció de la plantilla dels centres; l'acomiadament d'una bona part del professorat interí; l'augment de les ràtios; la desaparició de programes de educatius, de les activitats de suport o dels desdoblaments...; l'augment de la càrrega de treball del professorat; la disminució de les despeses de funcionament dels centres... És a dir, estem  assistint a un deteriorament del sistema educatiu públic i de les condicions laborals del personal que hi treballa. I mentrestant, es fomenten noves mesures que potencien la privatització de l’ensenyament com la cessió de sòl públic per a la construcció de centres concertats.

Per això, les cinc organitzacions sindicals han decidit portar a terme mesures legals per tal que es retire el decret perquè estan convençuts que s'han vulnerat drets i la legalitat vigent. Pretenen que es depuren totes les responsabilitats polítiques per la mala gestió realitzada, pel que demanem que dimitisca o siga cessat el Conseller Vela, responsable directe en l'elaboració i execució dels pressupostos en les últimes legislatures.

Els sindicats consideren necessària una resposta dura i contundent de les treballadores i treballadors del sector públic, del conjunt de la ciutadania i de la comunitat educativa (pares, mares, alumnat, professorat, PAS ) per obligar el govern a rectificar. Per això, fem un crida a la participació massiva i activa en totes les accions unitàries de protesta i pressió que es convoquen, tant pels sindicats signants com pels òrgans unitaris de representació del personal -juntes de personal i comités d’empresa- i que també organitzeu en els vostres centres educatius mesures de pressió per tal que es visualitze el nostre rebuig a aquestes mesures.

LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL DEFENSA ELS NOSTRES DRETS

Aprofitant el nostre tema de l'argumentació us reproduesc un article del  President FAPA-l’Horta Sud, Francesc Garcia, per al diari Levante on defensa la lluita per l'escola pública com a dret social cabdal.

La desobediència civil defensa els nostres drets

L’any que comencem no pinta gens ni mica bé en cap dels vessants dels drets socials i, especialment, pel que fa referència a l’escola pública. Hem finalitzat un any carregat de grans contradiccions. Tanmateix, però, podem veure el nou any amb signes d’esperança: ací i allà segueixen estant els grups, els col•lectius compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Les nostres associacions de mares i pares, junt a les distintes Plataformes en defensa de l’Escola Pública, hem de repensar l’educació i, a més a més, fer-ho de forma col•lectiva per anar construint alternatives al model educatiu. Davant l’actual ofensiva ultraliberal privatitzadora, cal refermar amb empenta que és possible participar en la construcció d’un sistema d’ensenyament públic alliberador i que haurem d’anar bastint les necessàries formes de treball i de lluita per poder dur endavant la tasca d’aconseguir una veritable educació.

Models, en tenim a manta. Els nostres fills i les nostres filles en coneixen alguns a traves de l’escola: Thoreau, Toro Sentado, Gandhi, Luter King, Rosa Parks, Clara Campoamor, el moviment del 15M… són exemples a seguir pels seus compromisos amb els drets civils i fonamentals i pel tipus d’acció noviolenta que empraven i que empren.

Valga com a mostra el pedagog italià Lorenzo Milani, qui a mitjans del segle passat ensenyava: “L’obediència no és ja una virtut, sinó la més subtil de les temptacions”. Davant situacions d'injustícia i d’opressió, obeir ens du a la submissió, al conformisme i a ser còmplices d’aquestes injustícies“.

Totes aquestes persones, al llarg de la història, ens han mostrat un estil de fer, de participar i de comprometre’s en la vida pública i ara ens dirien, sense cap mena de dubtes, que quan una llei és injusta, el que cal fer és desobeir-la. I, precisament, el que ens planteja la desobediència civil és un conflicte fonamental: legitimitat davant legalitat. La legitimitat de l’acció política participativa radicalment democràtica front a la injustícia, moltes vegades recoberta de legalitat. És una eina política i d’acció directa noviolenta, precisament pel seu caràcter públic (sobrepassa la cosa privada i té un significat social) i pedagògic (s’expressa col•lectivament mitjançant actes que motiven, que provoquen, que ensenyen, que fan reflexionar...).

Amb aquest horitzó de fons, des del moviment social de base per una Escola Pública, cal treballar per la reforma de les lleis educatives que limiten i condicionen els principis d’una ensenyança pública, laica, coeducativa i democràtica, orientada a preparar persones crítiques i lliures.

En definitiva: cal convocar al comprimís i a l’acció, perquè és políticament necessari, democràticament saludable i èticament exigible.

“ L’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és l’inici de la raó”. Erich Fromm

Francesc Garcia B. (President FAPA-l’Horta Sud) coordinadoraapashortasud@yahoo.es


( article Levante )

ELS TREBALLADORS DEL CLARA CAMPOAMOR CONTRA ELS RETALLS

Els treballadors de l'IES CLARA CAMPOAMOR faran setmanalment aturades de protesta de 5 minuts per manifestar el seu malestar pels retalls que tan dures conseqüències estan tenint, entre d'altres coses, en el funcionament del centre on no es pot encendre ni la calefacció de manera normal per falta de fons.

Tot el personal més els alumnes majors d'edat que així ho decidiren se sumaren a l'aturada de divendres.

PUNT DE MIRA

LLEGINT, PER PLAER

En el primer cercle de l’infern de Dante, el més superficial perquè el pecat és més lleuger, hi ha els condemnats per la passió de la carn, arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant fa que una de les parelles s’ature i el salude. “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini. Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (una de les parelles dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?”. I Francesca explica la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest —que no s’allunye mai de mi!— / em va besar la boca, tremolant”. Pobres lectors. “La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més”. Eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: el menor infern possible, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobarem un dia al paradís, i que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat.

Joan F. Mira
Quadern. El País 8/12/2011



Interessant article de Joan Francesc Mira al suplement de dijous passat El Quadern, al diari El País

Em preguntava, fa poques setmanes, el director d’un diari de Barcelona, en una entrevista llarga: “Es considera europeista?”. Em considere europeu amb totes les conseqüències, que li vaig respondre. I que, a pesar de tantes tremolors i tant de pessimisme, no tinc ni pors ni dubtes per aquesta Unió Europea que tant ens fa patir a hores d’ara: no em fa por, com a europeu amb perspectiva històrica, una crisi que és sobretot financera, monetària, o del poc encert dels polítics de torn, que  no són grans polítics. Perquè la idea d’Europa, de la Unió Europea, és més profunda i més sòlida que una crisi de deutes, d’interessos i de bancs. I vaig afegir que, si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final serà ben saludable. Recordant, per posar un exemple emblemàtic, que el Regne d’Espanya, els darrers sis anys, ha malgastat més de 25.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima, luxosa i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides (en una de les quals, que travessa la Manxa, fa poc temps vaig comptar un sol vehicle en trenta-set quilòmetres: un sol cotxe, només un), palaus de congressos, i tots els luxes que vostés poden afegir. A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners que demanàvem. I ara els deutors, els balafiadors dels diners emprats, no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya —els que manaven fins fa poc, i els que manen ara— la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui van emprar diners i els malgastaren, serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”.Som europeus, sí, però europeus irresponsables: catòlics pecadors, que voldrien ser absolts sense fer penitència.

SER JOAN FUSTER. ACTIVITATS

Per tal d'anar aprofundint en la lectura de Fuster realitzareu les següents activitats sobre l'article "Nota sobte la llibertat", pàgines 118-119,  us he especificat l'apartat en què figurarien en l'examen de la PAU i la puntuació.

 Les activitats estaran acabades pel dilluns 16 de gener.

Comprensió del text (3 punts).

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. 1 punt

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. 1 punt

c) Identifica les veus del discurs. 0.5

d) Assenyala i identifica les marques de modalització. 0.5

e) Identifica la Tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al discurs. 0.5

f)  Comenta el Registre emprat i la varietat geogràfica tot especificant els trets corresponents que apareixen al discurs.

Anàlisi lingüística del discurs (3 punts)

a) Indica la funció sintàctica i a quin element fan referència els pronoms febles subratllats. 1punt

b) Indica la pronunciació dels elements subratllats. 0.5, cada resposta incorrecta descompta 0.1.

*llibertat

*drets

*advertireu

*podem

*mesura

c) Especifica la categoria gramatical i funció dels que en roig del text.  1punt

d) Escriviu un sinònim dels mots destacats següents , d'acord amb el significat que prenen al text. 0.5 punts

I parlen de drets...

Hi trobareu una clàusula...

tan estimada...

emana del poder

Mor la fotògrafa nord-americana Eve Arnold

El 1957 es va convertir en la primera dona que ingressava en l'agència Magnum i és famosa també pels seus retrats de Marilyn Monroe

EFE

Barcelona | Actualitzada el 06/01/2012 15:01

Eve Arnold

La fotògrafa nord-americana Eve Arnold, la primera dona que va ingressar en l'agència Magnum, va morir ahir als 99 anys a Londres, segons va anunciar la famosa agència de fotoperiodisme fundada entre d'altres per Robert Cappa.
Després de convertir-se el 1957 en la primera dona que formava part de l'agència, la fotògrafa va aconseguir fama mundial pels seus retrats de polítics com Indira Ghandi o Margaret Thatcher o estrelles del cel·luloide com Marilyn Monroe.
Arnold i la protagonista de Ningú no és perfecte van establir una íntima relació personal que es va prolongar durant una dècada i que va concloure amb la tràgica mort de l'actriu el 1962.
Tot i ser coneguda pels seus retrats de famosos, Arnold preferia fer reportatges gràfics en profunditat com el que va realitzar sobre la moda del barri negre de Harlem a Nova York –que va obrir-li les portes de Magnum– i els que va fer durant els anys 60 i 70 en els països àrabs, documentant els primers canvis d'estatus de la dona en el món islàmic, o a la Xina, on va ser un dels primers nord-americans que va aconseguir un visat durant l'època en què Washington i Pequín no mantenien relacions diplomàtiques.
Arnold va continuar treballant fins als seus últims dies, i col·laborava amb diaris de renom com The Sunday Times. El proper mes està prevista la publicació d'una de les últimes monografies de la fotògrafa, All about Eve.

ÁLVARO POMBO, GANADOR DEL PREMIO NADAL

Pombo: "Esta crisis es contraespiritual"

El reciente ganador del Premio Nadal llama en esta entrevista a 'salir a la calle' a 'denunciar' el egoismo institucionalizado

CARLES GELI - Barcelona - 07/01/2012

Ahí está. Incansable, engarzando ya citas de un filósofo tras otro de buena mañana, aunque sea la de apenas seis horas después de haber acabado los fastos del 68 premio Nadal, que el pasado viernes ganó con El temblor del héroe, inquietudes (o falta de ellas, mejor) de un tal Román, profesor universitario jubilado que ni se inmuta ya ante la desgracia del otro, por más dramática que sea y que de alguna manera él critica. "Tenía pensado titularlo El furor heroico, por Giordano Bruno, ese delirio por alcanzar la divinidad, la belleza, el bien, pero quedó en eso", deja caer Álvaro Pombo (Santander, 1939), nariz aguileña y barba de mentón pujante, rostro camino de la medialuna reflejo de una obra narrativa de corte reflexivo, "de poética del bien" la ha definido, y que ha impregnado la casi treintena de títulos de su obra. Y no está cansado de ello a pesar del escaso eco que parece tener su prédica en la sociedad española. "Sí, mi Román está cansado y frustrado ante el mundo; yo aún no, lo que puede hacer de mi un estúpido; tengo picos, pero gozo de buena salud, quizá eso me permite seguir pensando en este mundo platónico: creo que debemos hacer el bien o nos quedamos como criaturas inacabadas; el problema es que hoy estamos muy instalados en la filosofía del inacabamiento, del deslizarse por todo, muy rápido, todo por Internet... Lo que no sé es cómo se hace para reconducir esto; por eso escribo, porque la novela es gaseosa con dinamita: los experimentos afectivos se pueden hacer sin causar demasiado daño".

 Pombo gana el Nadal con una crítica a la insensibilidad de hoy 

Admite Pombo, sin embargo, que se siente "bastante solo" en esta cruzada en las letras españolas. "Me veo más con la narrativa inglesa, la de Ian McEwan, Iris Murdoch, Graham Greene... En España, quizá el que esté más cerca sea Javier Marías". Puede que a ello no sea ajeno lo que Pombo ha denunciado muchas veces, el predominio del intelectual paralizado, como ese Román "atascado" tras su jubilación, "sin feedback, que coquetea con el aburrimiento" y con un joven periodista digital, de la simbólica cabecera Los inactuales, "que bien podría entrevistarme también a mí... Sí, la paralización intelectual en España es notable y en parte es por la política, que ha intervenido mal: el discurso político es paralizante también, con repetición de eslóganes y tópicos bien pasados; hoy, aquí y en Europa me parece menos paralizante el discurso conservador -quizá porque no tiene uno global? que el socialdemócrata, que no ha sabido repensar el obrerismo, la dualidad ricos-pobres...".

"Ya no tenemos intelectuales como Ortega y Gasset", lanza en un par de ocasiones el autor de El metro de platino iridiado, buen lector de ensayo, por ello matiza raudo que sí tiene controlados a dos o tres de los buenos -"Villacañas, Pardo y Marina"-, pero en el contexto de una sociedad donde "hoy no se puede hacer cultura exquisita, toca hacer divulgación cuando el 50% de la juventud la tenemos pendiente de que se le vuelva a explicar a Platón y la máquina de vapor".
La crisis económica no facilitará la solidificación de esta sociedad líquida que Pombo ya había adelantado ("mucho antes que Kundera y Bauman") en Relatos sobre la falta de sustancia, de 1977. La crisis lo acentuará; "esta crisis es contraespiritual, impera la filosofía de la salvación personal del alma a la de la ciudad, tan lejos de aquello de que si no salvo mi circunstancia no me salvo yo... Ya ve: Ortega me sigue pareciendo seminal". ¿Soluciones? "No se puede aceptar todo como está; hay que salir a la calle y denunciarlo, pero tampoco dejar el discurso ahí: sería cutre; hay que agilizar, remover, y por eso me apunté a Unión, Progreso y Democracia; por eso y por Fernando Savater".
Tiempos agitados requieren quizá una literatura distinta. Pombo admite que ha cambiado su forma de escribir, acortándola, si bien sigue dictando. "Ahora lo hago mucho más breve; En España se ha construido una narrativa muy larga y pesada; El temblor del héroe [que el 2 de febrero publicará Destino] será una novela corta, de 200 páginas, para evitar la reflexión desparramada, un poco como las obras de Henry James, la idea borgiana de la contención y una imagen poderosa", dice mientras, sin darse cuenta, zarandea la mesita. Como hace con sus lectores.

BARCO MÁGICO PARA EL 2012

No sólo existe el Realismo Mágico, este barco nos puede transportar a donde deseemos. Una condición: que no dejemos de soñar.