POSTGUERRA

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

Miquel Martí i Pol

CORRARNDES D'EXILI 

L'ESTAMPETA

En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.

Ausiàs March

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,

el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.

Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent

que creixia de pressa i sense vitamines,

aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,

aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra

que et va fer dona abans de la primera sang.

Aquelles cames que tu no sabies com

posar, que sense tu semblava que creixien.

Trista, trista València, quina amarga postguerra!

Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels

durament immutables a la porta dels cines,

mentre reivindicaven prades de Garcilaso,

marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,

vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,

carregaments de sucre que desapareixien

de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,

els camions sinistres que duien l'estraperlo.

L'home palpava un cos adolescent, mentre ella

es menjava un pastís sense participar

en allò que al seu cos feroçment succeïa.

També,  veure pel·lícules, o millor somiar:

el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".

El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!

En seguien el curs amb tota atenció

mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.

Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion

d'una sal exaltada, de vida i llibertat,

de possibilitats lluminoses de viure.

"No s'havia apuntat mai a ningun partit.

Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.

Una nit, en la guerra, el tragueren de casa

i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.

Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."

"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".

De dol sempre, de dol per a tota la vida.

 Estellés

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.