El RIU DE JOAN F. MIRA

Tal vegada aquest article de Mira us resulte interessant sobre la importància del riu a València i donar-li un nou punt de vista a No et miris el riu.

Ciutat amb

riu, o sense

Joan F. Mira

La major part de les ciutats

més insignes d'Europa

són ciutats amb un riu:

Roma, Florència, Lis

boa, Londres, París, Viena, Bu

dapest, el Tíber, l'Arno, el Tejo,

el Tàmesi, el Sena i el Danubi,

i així una llarga llista. No nàpols,

Gènova, Atenes, no Madrid ( el

Manzanares és només una anèc-

dota), ni Barcelona. I a mi

m'agraden les ciutats amb riu,

navegable si pot ser, o almenys

amb un bon cabal d'aigua. I fins

i tot, amb riu sense cabal, a mi

m'agradava València amb un

riu. Però van decidir, no sé si

amb prou motiu,

que això no era possible.

Era un riu de llit

ample, amb murs de bona pedra

tan antics que segurament són

els més vells d'Europa, i la poca

aigua, més de rambla que de riu

de debó, feia almenys la il·lusió

de ser ciutat fluvial. Explicava

Fuster (no sé d'on ho va traure)

que en una visita del pintor Rusi-

ñol a València, els amics li

ensenyaren el riu

i li van preguntar

què li semblava: “Veig que ja

tenen el local...”. va contestar”.

El local, aquell espai tan ample i

amb uns murs tan bons, és l'úni-

ca cosa que n'hem conservat. Jo

recorde, dels meus anys d'in-

fant o adolescent, ple d'aigua ter-

rosa de mur a mur, amb canyes

i 'arbres surant en el corrent, i les

vores i els ponts plens de gent

que mirava. El recorde també

ple de cavalls, ases i mules, en

una fira primitiva de bestiar. Tot-

hom sap que els romans funda-

ren aquesta Valentia en una illa

entre dos braços del Túria, que

el braç meridional passava més

o menys entre el Mercat i la

Llonja, i que el carrer de les Bar-

ques no té aquest nom per

capritx. Tothom sabia que el

riu de tant en tant, potser dos

vegades per segle, tornava a rem-

clamar violentament el seu curs

més antic. Però no estic segur

que esborrar-lo del tot de la ciu-

tat fóra l'única decisió possible:

ciutats amb grans rius estan

plenes d'una història dramàtica

d'inudacions (cataclismos, en

grec), i ningú no ha pensat mai

a deixar Roma sense el Tíber. Po-

dien, almenys, si València no fó-

ra una ciutat d'autoritats insen-

sates, insensible, haver deixat

un fil d'aigua, un testimoni visi-

ble, una il·lusió de riu, en aquest

 llit del Túria convertit en un llar-

guïssim local inexplicable.

Quadern, El País 11/11/07