Acabada la jornada, i com sempre sol ocórrer després dels nervis propis d’un esdeveniment públic, estem contents amb els resultats. El nostre convidat, l’escriptor Urbà Lozano, va estar a l’alçada de les nostres expectatives: amé, afable, distés, proper, divertit i sol•lícit amb totes les preguntes, no sempre fàcils, plantejades pels lectors. Les seues anècdotes, acumulades com un bagatge que transforma en literatura, van engrescar tots els presents: companys del claustre, alumnes, mares i pares. Els muntatges dels nostres alumnes (José Cervera, José Rubio, Azarel, Ainoa Ogallar, Sílvia Solera, Rosa Canales i el grup de 3r. Del PDC) van agradar molt i les interpretacions de Laura Almenara, Josep López, Rocío López i Olalla ens van fer somriure i aplaudir amb ganes. Hem d’agrair fins i tot la publicitat que donarà a l’acte Ràdio Alaquàs aquesta vesprada a les 16h.. Santi, el periodista de l’esmentada emissora, va seguir l’acte amb interés i va entrevistar Urbà per al seu programa. Resumint, una vesprada inoblidable, no sempre es pot gaudir del luxe d’un autor com Urbà a casa nostra. Només vam trobar a faltar les nostres amigues i companyes, a més de part de l’organització del Club, Maite Ferrer i Carmen Tomé, per culpa d’unes grips inoportunes. Però, per compensar el buit d’elles (tal vegada per justícia poètica), el nostre company Vicent Girbés (que tant va treballar al club anterior) va tornar al Clarita, i, encara que només fóra per una estona, tots vam estar encantats amb la seua presència. Ara intentarem pair tan de goig i pensar en un pròxim objectiu.
Ací us deixe el muntatges de Rosa Canales, José Rubio i Azarel Chamorro; la il.lustració torna a ser de Noelia Iglesias. *FENT CLIK EN EL TÍTOL DEL POST VEUREU LES FOTOS DE LA VESPRADA
Tothom sap que demà és la convocatòria del CLUB DE LECTURA. Tots heu treballat tant que no podem més que agrair la vostra col·laboració per endavant. Demà a la vesprada jo sabeu que tenim la trobada, estimats lectors incondicionals. La il·lustració és fruit del treball i la imaginació de Noelia Iglesias de 2n. de Batxillerat de Ciències. Hi ha altres col·laboracions importants, però les esmentarem demà perquè siga un poc sorpresa.
Us he de confessar que aquesta setmana tinc una saturació del tema Obama. Sempre m'han paregut exagerades aquestes celebracions americanes. A pesar de tot us destacaré allò que més m'ha agradat, pel que té d'irònic, del que s'ha vist pels mitjans de comunicació. És el vídeo d'Amnistia Internacional sobre allò que haurien de ser els primers 100 dies d'Obama com a president (pluja de bitllets per resoldre la crisi, desaparició dels problemes medioambientals i, allò més important assoliment de la pau al món i tancament de Guantanamo). Tant de bo fóra possible i si finalment s'acompliren, encara que tan sols fóra una minimíssima part d'aquestos desitjos, seré la primera fan incondicional de l'omnipresent Obama perquè seria realitat allò de "we can".
Sàmara és un documental de 27 minuts de duració produït pel grup musical VerdCel per a ser inclós en el seu últim treball anomenat “Sàmara”. És un documental de creació que explica l'univers temàtic del disc. Es desenvolupa a partir d'una entrevista a Consuelo, una dona de més de vuitanta anys, àvia d'Alfons i Daniel (Components de VerdCel) que ha viscut tot el s. XX i ens conta como era la seua vida de traballadora i mare de família. Alhora, pretén ser un homenatge a tota eixa generació de persones que nasqueren a començaments del s.XX i es topetaren de ple amb la Guerra Civil i tota la dictadura de Franco. Persones que treballaren de valent per tal de construir la societat de què avui gaudim. El documental està realitzat per Octavi Masià amb la col.laboració de Daniel Olmo Boronat en el diseny de la imatge i Alfons Olmo en la concepció i composició del guió del documental.
Seduït pels aromes/Pres de l'atmosfera/ Blanc, blanc, blanc/ estrela fugissera/ inunda els ulls tancats/blanc, blanc, blanc/Posseït com els vampirs/infectada la sang/a flor de pell/tot és un esclat/ Aromes que t'obrin per dins/t'impulsen passes cap avant/Com irromp la millor melodia/en una orquestra sense so/Et sorprèn quan camines/entre fums i l'estrès/ Olore el verd/mastegue l'aroma/ veig la carn del fruit i agafe la ploma/Açò t'agrada, sense preguntar per què efervescència a la pell /els prats humits llueixen/un sol que plou/energia escampa arreu/ Si poguérem guardar felicitat/per a altres instants/quan fos el cervell /o el cor glaçat/ai la primavera /li pegaries un bon mos, dentellada/ Olore el verd/mastegue l'aroma/veig la carn del fruit /i agafe la ploma/Revolució dels sentits/l'oprimit se'n sortirà/serà ell qui acabarà explotant/com l'abril fa/ Aires regeneradors/ ja no toquem terra!/ Ja no toquem
La gent es va quedar bocabadada quan ja fa un mes, les línies cinc i tres del metro de València s’ompliren d’una mena d’herois, vilans i gatetes que cantaven en japonés i feien acudits i moviments estranys amb les mans. Fins i tot un conductor d’autobús va aprofitar els seus deu minuts d’esplai per fer-se una foto amb un Shinigami-sama, una mena de déu de la mort. El que no sabien era la celebració d’una concentració de manga a València. No hi ha dubtes que el còmic japonés, el manga, és una de les més populars expressions culturals del país del sol naixent. Arreu del món, ens trobem amb gent unida per una afició per les cares “kawaii”, les criques “neko”, “gothic lolitas”, el “cosplay”, “dorama” i el “jpop” o alguna de les seues variants. Aquesta gent es definida per ells mateixos com “Otakus”. Cal saber que no s’ha d’usar aquesta paraula en Japó, perquè aquesta és una paraula molt despectiva que significa “persona molt obsessionada per alguna afició en concret, siga la que siga”. El Manga i l´Anime (manga animat) mouen milions de diners a l’any. El merchadising, els videojocs, el manga, discos de música... qualsevol otaku té en la prestatgeria la seua col•lecció preferida. Però, la majoria de coses es baixen per la xarxa de xarxes: de fet, la majoria de sèries i manga solament es poden veure “fansubeades” (subtitulades pels fans) a través d’Internet. A Espanya especialment, hi ha un desfasament abismal en aquest sector, poden passar mesos o fins i tot anys perquè es tradueixen les sèries, i això si eixen a la venda. A banda cal dir que la dèria que tenim els castellans per doblar-ho tot se sol traduir com una mala qualitat de doblatge. Dins del Manga hi ha gèneres i temàtiques com qualsevol altres escrits. Per exemple, trobem els Shõnen (少年) com Dragon Ball i Death Note amb les seus baralles i acudits; els Shõjo (少女) com Nana i Vampir Knight amb els seus romanços i intrigues; o l´Ecchi (エッチ) com Green Green i Inukami amb les seues gracioses situacions subidites de to. Dins d’aquest últim gènere ens trobem endemés amb el Yaoi (やおい) manga homosexual masculí, com Gravitation i Loveless i amb el Yuri (百合) , manga homosexual femení, com Maria-sama ga Miteru. Se sol caure fàcilment en els prejudicis que la gent que veu aquestes coses són gent infantil, obsessionada, boja, amb instints assassins, sense amics o altra mena de pensaments despectius. Açò no és, ni de lluny, cert, tot depén de qui es tracte. Jo personalment (i ho dic perquè em pilla de prop) opine que la majoria de persones que conec que els agrada el manga estan tan boges com ho estarien sense ell. No pense que cap dels anteriors adjectius siga cert, si bé és cert també, que hi ha gent que sí que compleix algun d’aquestos tòpics, però són casos a banda. És a dir, no per jugar a un videojoc on un senyoret va amb batana vol dir que sigues l’assassí de la katana versió segona. Per a mi el manga és una afició més, que com tal pot fer-te passar bones estones amb gent de gustos semblants i que a més a més, és tot un moviment cultural que t’obri les portes (crec que malgrat es comença veient herois, al cap i a la fi acabes veient quimonos i aprens coses del país del sol naixent).
AZAREL CHAMORRO 2n. Batxillerat Ciències Etiquetes de comentaris: manga frikis
Bé xics com estic avançant-vos aquestos dies dilluns pròxim començarem amb L'ASSAIG i iniciarem la lectura de Ser Joan Fuster (Bromera). Com a introducció us penge una mínima biografia, un tast d'aforismes a més de comentaris de la seua obra i un fragment d'una entrevista. Crec que els plantejaments de Fuster no poden deixar ningú indiferent i, per tant, espere les vostres opinions. Per acabar us regale un vídeo d'Obrin Pas així comprovareu com Fuster desperta l'interés fins i tot dels més jòvens. La cançó conté la veu de l'escriptor.
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Romanço literari 4: Revisionisme (anti)Fusterià.
DICCIONARI PER A OCIOSOS
DINERS
No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!
IDEES
Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.
MORIR
Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.
El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.
SER
Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.
SERVILISME
No hi ha cap servilisme que sigui desinteressat.
SILENCI
Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.
TEMPS
Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.
ZERO
¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
*FUSTER EN PRIMERA PERSONA
El principal tret del meu caràcter? — No hi he pensat mai. Els qui em coneixen, però, diuen que la tenacitat. Potser. La qualitat que prefereixo en un home? — Que sigui intel·ligent. Sobretot si ha de ser enemic meu. La qualitat que prefereixo en una dona? — Totes. Allò que més estimo en els amics? — Que siguin, precisament, amics meus. El meu principal defecte? —La meva principal virtut: una mica de malícia sistemàtica. La meva ocupació preferida? — Llegir. O llegir i escriure. És a dir, el meu ofici. El meu somni de benestar? — No haver de treballar per a guanyar-me la vida. Quina fóra la meva pitjor desgràcia? — Qualsevol desgràcia. Però, en particular, una desgràcia que m'impedís de fer la meva feina habitual.[...] Els meus autors preferits en prosa? — Indígenes actuals: Pla i Espriu. Forasters: Montaigne, F. M. Arouet, Bertrand Russell, i gent de la mateixa corda. Els poetes preferits? — Jacques Prévert, Neruda, Brassens. Qualsevol que digui alguna cosa. Els herois de ficció? — M'emprenyen, els herois. Encara que siguin de ficció. Les meves heroïnes de ficció favorites? — La d'una novel·la meva que potser mai no escriuré.[...] Els meus herois de la vida real? — Entenent ara per "heroi" aquell que se sacrifica per una causa, una convicció o una persona, els meus "herois" serien els qui se sacrifiquen per allò per què jo em sacrificaria, si en fos capaç.
(Lluís Permanyer: "Joan Fuster", dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 199-203)
* * * ALGUNS COMENTARIS A LA SEUA OBRA "Per Fuster, a l'hora d'escriure cal deixar de pensar en un hipotètic lector del propi nivell intel·lectual i tendir, en canvi, a la vulgarització cultural. Reivindicarà, per tant, el diàleg obert, característic de l'àmbit mediterrani, que esperoni la intel·ligència col·lectiva, a través de la ironia, i que propiciï aquell humanisme liberal que té els seus ressorts més preuats en la tolerància, la controvèrsia i la llibertat d´esperit [...].
Malgrat la diversitat temàtica que conforma el corpus fusterià —obra poètica, assaig civicopolític, assaig historicocultural o bé de caràcter humanístic—, aquest respon, en el seu conjunt, al projecte que ha d'orientar, en forma quasi d'imperatiu moral, la funció social de la seva activitat intel·lectual: bé en forma d'autoexploració en els seus escrits més personals —en el Diari o en els aforismes—, bé amb apreciacions de caràcter valoratiu, sobre els compromisos contrets per autors tan diversos com Erasme, Unamuno, d'Ors, Gide, Marcuse..., des de la seva condició de "lector-crític". És per aquesta perspectiva doble de "lector-escriptor" que se situa en una disposició estimativa del paper social que pertoca el quefer intel·lectual."
(Antoni Riera: Literatura d'idees. Barcelona: Bruño, 1992)
* * * "Joan Fuster, també en la llengua, representa, per damunt de tot, la voluntat de ser normal. Insistesc: aquesta voluntat s'inscriu en un món cultural profundament anòmal. En aquests moments, en què s'han desfermat polèmiques tan estèrils al voltant de la llengua estàndard, Fuster és un paradigma clar. La seva llengua té sempre com a objectiu fonamental transmetre unes idees, o proposicions o interrogants. Desdenya l'arcaisme estèril, la paraula indòmita, la troballa dialectal: la seva llengua conforma un estil de prosa culta i eficaç, vàlida a tot arreu del domini lingüístic."
(Jesús Huguet: "La força de la paraula en Joan Fuster", dins Homenatge universitari a Joan Fuster. València: Servei de Publicacions, 1993)
* * *
"Conceptuo l'aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat —i ja veient les coses des del punt de vista polític— a València."
(Josep Pla: Homenots. Barcelona: Editorial Selecta, 1962. A la pàgina de Josep Pla, a l'apartat d'antologia, trobareu un retrat de Joan Fuster fet per Pla)
