En el primer cercle de l’infern de Dante, el més superficial perquè el pecat és més lleuger, hi ha els condemnats per la passió de la carn, arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant fa que una de les parelles s’ature i el salude. “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini. Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (una de les parelles dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?”. I Francesca explica la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest —que no s’allunye mai de mi!— / em va besar la boca, tremolant”. Pobres lectors. “La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més”. Eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: el menor infern possible, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobarem un dia al paradís, i que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat.
Joan F. Mira
Quadern. El País 8/12/2011
Interessant article de Joan Francesc Mira al suplement de dijous passat El Quadern, al diari El País
Em preguntava, fa poques setmanes, el director d’un diari de Barcelona, en una entrevista llarga: “Es considera europeista?”. Em considere europeu amb totes les conseqüències, que li vaig respondre. I que, a pesar de tantes tremolors i tant de pessimisme, no tinc ni pors ni dubtes per aquesta Unió Europea que tant ens fa patir a hores d’ara: no em fa por, com a europeu amb perspectiva històrica, una crisi que és sobretot financera, monetària, o del poc encert dels polítics de torn, que no són grans polítics. Perquè la idea d’Europa, de la Unió Europea, és més profunda i més sòlida que una crisi de deutes, d’interessos i de bancs. I vaig afegir que, si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final serà ben saludable. Recordant, per posar un exemple emblemàtic, que el Regne d’Espanya, els darrers sis anys, ha malgastat més de 25.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima, luxosa i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides (en una de les quals, que travessa la Manxa, fa poc temps vaig comptar un sol vehicle en trenta-set quilòmetres: un sol cotxe, només un), palaus de congressos, i tots els luxes que vostés poden afegir. A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners que demanàvem. I ara els deutors, els balafiadors dels diners emprats, no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya —els que manaven fins fa poc, i els que manen ara— la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui van emprar diners i els malgastaren, serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”.Som europeus, sí, però europeus irresponsables: catòlics pecadors, que voldrien ser absolts sense fer penitència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada