LÍNIA BLAVA

Ja tenim els vostres relats publicats en la pàgina del diàleg amb la resta de les narracions que participen al concurs, llegiu-les, aquest serà el millor premi i sort a tots.

ALTRES FALLES SÓN POSSIBLES

Llegiu l'article de Mira "Contra les falles" i no us perdeu l'article del nostre bloc veí Faustinet i ja n'argumentarem.

MIRA I LA LECTURA

Sobre la prosa

Tenia intenció d’escriure, per a aquesta setmana, un complement o continuació de l’article de la setmana anterior, “Al·là és gran”, atès que la matèria d’aquell paper (precisant que Al·lahu akbar, que sol ser l’exclamació piadosa que acompanya les ràfegues de kalàixnikov, la bomba o el cinturó explosiu, en realitat no vol dir “Al·là és gran”, sinó “Al·là és el més gran”, que no és la mateixa cosa, ja que Al·là no és el Déu únic dels altres, sinó que és “el nostre Déu”) té moltes variacions i extensions, sobre les quals haurien de meditar especialment els qui –sovint amb bona fe però amb mala informació– consideren que això d’Al-Qaida, el Daesh, l’Isis o Estat Islàmic, etc., són fenòmens que no tenen res a veure amb la religió. Potser continuarà la setmana que ve. De moment, però, ho deixarem estar, i parlarem de la prosa, a propòsit d’un article que he llegit poc abans d’escriure açò, dos dies després d’haver acabat la segona lectura de Les incerteses, un llibre breu “sobre la creació del món”, és a dir, sobre la literatura, un text intel·ligent, delicat i bellíssim del meu amic Jaume Cabré, i un dia després d’haver dinat molt prop de casa amb l’autor. Sense aquestes coincidències, segurament ara mateix escriuria encara sobre els efectes directes o indirectes de la suprema grandesa d’Al·là. L’article que he llegit al diari és d’Antonio Muñoz Molina que, per a mi, és un dels dos o tres escriptors espanyols més importants de la literatura castellana. L’altre és Javier Marías: i la pena és que tant aquest com Muñoz Molina, tan intel·ligents, tan cultivats i viatjats, perden l’oremus i la ponderació cada vegada que parlen dels “nacionalismes”, o d’allò que ells entenen per tal cosa, aplicada sobretot als catalans, no cal dir-ho... Però l’un i altre produeixen una excel·lent prosa literària, i en l’article Muñoz Molina afirmava, justament, que “la prosa de las novelas y también la de las crónicas y las columnas de periódico [es] la herramienta lingüística más elemental con la que contamos para narrar el mundo, para intentar comprenderlo y explicarlo; pero con la que también es posible volver turbio lo transparente y confundir a la inteligencia enredándola en palabrería sonora, en puro embuste cínicamente ofrecido en el envoltorio de papel brillante, de lo “muy bien escrito”, o en grosería chulesca presentada como autenticidad”. Quant a la “grosería chulesca”, l’autor de l’article fa alguns referiments explícits a don Camilo J. Cela. Quant a la “palabrería sonora”, possiblement deu pensar en algun columnista famós del mateix diari.

A continuació, Muñoz Molina, i perdoneu la doble citació, escriu que en la millor prosa, la que s’aprèn sobretot “en la cultura anglesa”, “hay muchos rasgos comunes: precisión y flexibilidad; mesura de tono; una capacidad para volver transparente o al menos inteligible lo complejo sin banalizarlo ni simplificarlo; una preferencia por la eficacia expresiva sobre los despliegues de virtuosismo; una fluidez unas veces directa y otras ondulante que se aproxima al discurrir de los procesos mentales; una disposición para volverse invisible, haciéndose táctil, visual, oral, apasionada, irónica, grave, según la materia que trate en cada momento; una actitud tan respetuosa hacia el lector como hacia el propio tema tratado...”. Dels versos, jo no sabria dir com s’han d’escriure (i crec que, afortunadament, no ho sap ningú), però de la prosa sí, sobretot de la “prosa discursiva”: exactament com recomanen les ratlles anteriors. I com imagina Jaume Cabré parlant de la prosa narrativa: de sobte recorda que encara no ha dit res de la “joia d’escriure”, tot i que li sembla que aquesta és “la gran raó per la qual, malgrat la foscor o els nombrosos moments d’esterilitat, no ho llenci tot al cove. Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons... I escric, ho llegeixo en veu alta, hi busco la música interior, descobreixo una petita sorpresa estilística que potser tindrà conseqüències molt més enllà; que potser tindrà valor significatiu en la història; o potser no”. Escriure, estimats lectors d’aquesta pàgina, és fins i tot posar en el seu lloc exacte els punts i coma, i les comes i els punts. Escriure prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil. I no recomane a ningú que es dedique a aquest ofici, que et deixa permanentment insatisfet.

Article publicat al setmanari El Temps

REPASSANT MIRA

Revisant apunts anteriors he retrobat aquestos articles de Joan Francesc Mira que poden resultar-vos útils, amens i aclaridors. Ànim!!!

Trobada amb Marc Granell

Quanta, quanta feina (per a tots i totes)

 ESTHER VERA

Sóc sospitosa, com la majoria de dones visibles, d’ambiciosa, de tenir mal caràcter, d’estar en mans d’alguna intel·ligència -masculina, valgui la redundància-; culpable de no ser prou bona mare, de menjar massa pa. S’apropa el 8 de març i com la tuberculosi o el paludisme, la desertificació i la ràbia, les dones tenim un dia internacional. Es multipliquen els esforços, de bona voluntat, per fer-nos presents i escoltar-nos. Però senyores i senyors: hi som cada dia. Cada dia prenem decisions laborals. Cada dia, majoritàriament, ens ocupem dels nostres fills i dels nostres pares quan es fan grans. Cada dia volem compartir no només l’execució de les feines domèstiques sinó també l’obligació de pensar-hi.

Per sort ningú és ja masclista. José Sazatornil ja no es mira les sueques, els homes comparteixen feines domèstiques, no les jutgem a elles d’entrada per l’aparença física, les acceptem com a caps amb naturalitat, ens reconeixem uns i altres les capacitats mútues, el vocabulari és políticament correcte, ells ja no pensen en els arcs i les fletxes —i el troncomòbil— i elles en la cova. Tots dos són proveïdors, les oportunitats són les mateixes i alguns nens juguen amb nines. Estem segurs que ho hem aconseguit? Només a mitges, només a estones.

Més enllà de valorar i apreciar que ens recordin tant com hem avançat en comparació amb les nostres mares, que no podien tenir passaport o obrir un compte corrent sense permís del marit, el que és veritablement important ara i avui és si homes i dones compartim el poder i el temps. El poder en els llocs de decisió professional, amb conseqüències econòmiques. El temps en la satisfacció d’educar els fills i la insatisfacció de la rutina. Ens en sortim?

Aquesta setmana l’Iese ha fet públic el quart informe sobre les dones a l’Íbex-35. La radiografia de quantes dones hi ha al màxim nivell de les empreses que realment influeixen. La conclusió és que el pes relatiu de les dones en els consells d’administració de les grans empreses està en el 19,6% a Espanya. Per sota de la mitjana de la Unió Europea, que se situa en un magre 21%. A més a més, únicament hi ha 3 dones que són conselleres executives i només 7 empreses tenen més del 30% de dones al seu consell d’administració. Grifols i Red Eléctrica són les úniques empreses que compleixen la recomanació europea de comptar amb el 40% de representació femenina no executiva. Aquestes xifres deixen molt clara la necessitat d’un canvi cultural per potenciar l’avançament de les dones en tots els llocs directius. Les universitats demostren que la seva absència a determinat nivell no és per falta de talent.

Pel que fa al temps. Com es distribueix el temps de feina no remunerada? A tot el món el desequilibri d’hores de feina remunerada entre homes i dones dóna un saldo negatiu per a les dones. Melinda Gates, cofundadora de la Fundació Gates, ho assenyala i ha convertit la reducció de la “pobresa de temps” en un dels objectius anuals de la fundació. Un objectiu important perquè la quantitat de feina no remunerada que fa una persona té un cost d’oportunitat en la seva carrera i influeix sobre la seva posició econòmica. Al món, les dones gasten de mitjana 4,5 hores al dia en feina no remunerada, incloent fer la compra, netejar o cuidar els fills. Es tracta del doble del temps que hi dediquen els homes, segons l’OCDE. Als EUA, les dones ocupen 4 hores diàries en feines que no estan remunerades i els homes 2,7.

A França la relació és de 2,4 els homes per 3,9 les dones i a Espanya 2,6 per 4,3. El país més equilibrat és Noruega, amb 3,1 i 3,6 hores, respectivament.

La feina no retribuïda té costos d’oportunitat salarials i conseqüències sobre la jubilació, però també hi ha encara diferències salarials en les hores de feina retribuïdes.

La diferència salarial entre homes i dones a Espanya supera en tres punts la mitjana europea. El salari dels homes espanyols és un 19,3% superior al de les dones, mentre que a nivell europeu la diferència se situa en el 16%, segons dades de la Comissió Europea. Això significa que elles treballen gratis 58 dies a l’any. A partir del 2 de novembre les dones europees treballen gratis.

Les dones no es queixen per vici. També volen ser considerades competents i no ambicioses, valentes i no trepes, amb capacitat de lideratge i no manaires. Volen respecte en la vida quotidiana i en l’esfera pública. La igualtat d’oportunitats i el canvi d’inèrcies és un tema de poder i al poder ningú no hi renuncia beatíficament. De fet, també elles mateixes sovint reprodueixen i eduquen en els rols tradicionals.

Hem avançat molt i cada cop més dones participen en coses... d’homes? Però encara hi ha situacions sorprenents: cap candidata a presidenta i una sola dona portaveu en el debat d’investidura a Espanya. Però, ei!, tot va molt millor...

FUSTER COM A REFERÈNCIA

Ara que acabem l'avaluació mostrarem alguns textos que heu escrit jugant a escriure assaig i imitant Fuster, i malgrat que no era fàcil heu aconseguit reixir-vos.

L'aforisme de Joan Fuster que he elegit és:

“-Què passa?
- El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.”

He elegit aquest aforisme perquè m'ha fet pensar en la importància del temps, i que no l'hem de deixar passar.

Ara passem a fer l'assaig amb el següent títol:

EL TEMPS PASSA.

El «temps» passa, això és clar. Cal que tingueu molta cura amb ell...perquè passa. Tal com va dir Benjamin Franklin: «el temps és or». Aquesta frase té molt de sentit si et fixes, perquè probablement -pense jo- l'única cosa en el món que no es pot comprar amb «or», és el temps. Aquest, passa i passa, i no pots tornar enrere -per ara- encara que ho vulgues.

Moltes vegades, les persones deixen de viure abans de morir. Comencen a pensar en tots els seus problemes i pensen que la seua vida és la més difícil de totes. Però, el que no saben és que el vertader problema que tenen és deixar passar el temps pensant en això. Tots, en la nostra vida, hem pensat en la frase «el temps ho cura tot», per què no en fem cas? Potser no és la frase més certa, però, pense que hem de deixar de perdre el temps en coses secundàries i viure fins a l'últim segon de les nostres vides. Per això, Joan Fuster en un dels seus aforismes, quan el pregunten sobre el que passava, va respondre: «el temps».

Encara que el «temps» no es puga comprar -i estiga infravalorat - cal que veiem realment la importància que té, perquè potser és la cosa més valuosa que tenim al llarg de la nostra vida, perquè passa.

Óscar Poveda Ruiz 2ºBatxillerat C

No començarem a conéixer una persona fins que no la veurem fora de si

Les persones canvien, són volàtils i no reaccionen d'igual manera a diferents estímuls. Els éssers humans som així. Hem d'adaptar-nos als nous medis per tal de sobreviure i açò s'aplica a tots els àmbits de la vida: social, polític, econòmic...

Quan ens trobem amb els amics de la infància parlem de temes que tenim en comú, reaccionem de la manera que ens han conegut tots aquests anys, realitzem activitats que sabem que ens agraden a tots mentre que quan estem amb persones, que també són els nostres amics però, que no han conegut la nostra etapa d'infantesa actuem d'una nova manera sorgida a partir del nou medi i de nous factors que hi trobem tenint així una nova faceta en què els nostres amics d'infància no ens reconeixerien gens.

Així, quan coneixem a una persona no podem saber com és pel comportament que mostra amb nosaltres. Necessitem veure-la en altres medis, amb altres persones per poder identificar quines pautes es repeteixen en ella, i saber així com és realment eixa persona.

Laura Andrés Eslava 2n Batxiller

 

No ho hem aprés, ens ho han inculcat

Com aprenem realment? Quina és la font del nostre aprenentatge? Avui en dia, als centres educatius en general, el sistema més utilitzat (i l'únic) consisteix a embotir de coneixements inútils els caps dels pobres alumnes.

Així, els desafortunats pupils acaben les classes i etren al món laboral amb un títol però sense els coneixements pràctics necessaris o encara la destresa suficient com per a adquirir-los pel seu propi compte.

Aquest fet, lluny de molestar als governants, no fa més que encoratjar-los per a crear nous incentius que produïsquen més “robots treballadors” sense cervell ni pensament propi i que treballen pel sou mínim.

Una reforma educativa? La solució seria relativament senzilla. Tan sols s'hauria de conscienciar a tots els ciutadans “fora” de l'àmbit educatiu i amb dret de vot per a que els seus propis fills gaudisquen d'una educació digna, pública i de qualitat. Això, desgraciadament, es troba encara lluny de l'abast de la cruel i freda realitat.

Joan Esteve

 

Llegir entre línies o si ho preferim, llegir com si la lectura fóra un trampolí des del qual ens projectem a la vida. Perquè llegir pot ser tan gratificant com l’existència –o més-.

La lectura esdevé part indestriable de la vida. L’experiència a les aules ho demostra. Els professionals i els pedagogs ho comprovem cada dia, els avantatges de la lectura són evidents. Amb la lectura, els joves aprenem a veure el món d’una altra manera. Veiem com funciona la realitat i, alhora, assumim certs valors ètics per a ser més humanes i solidaris, respectuosos i tolerants.

La lectura estimula també la imaginació, llegir és  més que un aprenentatge i una font de riquesa personal.

A classe llegim i rellegim. Resolem dubtes a propòsit d’un text: el vocabulari, la trama, els personatges, l’argument... Llegir a l’aula, en veu alta, és com projectar una pel·lícula sobre la ment. El poder de la lectura és enorme.

Literatura i vida; o vida i literatura, tant se val. I no sé si són els llibres qui té vida o si és la vida qui té els llibres, però sí sé que els llibres poden ser, sense cap dubte, font de vida. De la meva almenys.

 

   Amanda Mollá