QUIM MONZÓ

Aquestos contes de Quim Monzó us introduiran en el tema i a més a més, podeu aprofitar-los per inspirar-vos i prendre exemple de cara al concurs literari de microrelats.
Abans podeu mirar aquest video i familiartitzar-vos amb el personatge:


EN UN TEMPS LLUNYÀ
Once upon a time, una matinada blava, de neus blanques i sorres immenses i glaceres com llengües ploroses, l’homínid s’alçà sobre les dues potes del darrera i mirà la terra, tan allunyada dels seus ulls, i bellugadissa, i sentí l’olor humida del riu, i s’adonà que sentia l’olor humida del riu, i grunyí de content, i girà els ulls al sol roig que naixia més enllà de prats i muntanyes i negres extensions de terra i horitzons de gespa i cavalcades d’animals eterns com el temps, i abaixà l’esguard i fità l’alzina i aixecà el puny i allargà el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i se sentí caigudes d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, grunys toscos: ar gr gra g gr ga ar arg, fins que el soroll esdevingué mot i vocalitzà a bar arb ar br arbr arbr-e i repetí arbbre i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el dirigí contra la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del jorn que naixia sobre la seva testa com un déu de dues infinites dimensions, i digué cz z ce zce zcel, i ho repetí, i badà uns ulls com taronges, encara insegur d’ell mateix, i assenyalà el riu i vocalitzà a a ag aig gb ai-gua, i somrigué satisfet, els ulls plens de joia lluent, i trepitjà la terra amb força, toc toc, i l’assenyalà amb l’índex, i vocalitzà dificultosament: pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: paaï-sos ca-atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

(Uf, va dir ell, p. 21)
SOBRE LA DECISIÓ D’ENGEGAR-HO TOT A RODAR
La decisió d’engegar-ho tot a rodar neix el matí que, en mirar-vos al mirall de cada dia, descobriu que teniu tres pits en comptes de dos (i aquest tercer pit és igual en tots els altres: mateix volum, mateixa suavitat, mateix mugró ample i fosc), i què podeu fer aleshores sinó deixar la feina, tancar la porta d’una revolada, enviar a la merda l’oligofrènic que durant tants anys heu anomenat espòs, comprar un bitllet que us dugui a qualsevol lloc, i trobar-vos l’endemà a Mbarara (Uganda), sense saber ben bé què hi foteu, però xiroia i relaxada com mai.
(Uf, va dir ell, p. 69)

ACTIVITAT: Un món en decadència representat a través d’uns personatges anònims, sols i buits és una altra de les característiques dels contes de Monzó que s’anirà mantenint fins a les darreres publicacions. «Biografia» n’és un exemple prou eloqüent. Analitzeu el conte tot indicant-ne: a) retrat psicològic del personatge, b) context social i polític que apareix en el conte, c) per què en el conte el fet de ser un poeta, un anarquista o un homosexual s’associa socialment parlant amb els estrats més baixos de la societat?
BIOGRAFIA
En Bernat va néixer una nit d’agost, fosca i rompuda, prenyada de núvols negres i xafogor, i tothom deia que era un mal presagi una tal nit per a un naixement, i que l’infant seria un borratxo, o un perdut, o un poeta, o un lladregot de mala pasta, o un gigoló lleig, o un criminal de camisa bruta, o un homosexual de bar fosc i llum roja, o un camioner estimbat sota els estels en una carretera ampla i solitària, o un anarquista, o un guardador de fusta al moll, o un babau, o tot plegat alhora; la mare no cridà pas massa, i en Bernat va néixer banyat en roig, com un moc lluent i cridaner, un talp sense rialla, una angoixa per nodrir; va treure el cap pel trau sangonós, i després el cos i els braços grassonets, i caigué sobre el llit, i la mare morí amb un udol ultrasònic, i el pare començà a plorar i plorar i plorar i plorar i plorar i – diuen– encara plora, assegut a la mateixa cadira bruta de la mateixa cambra teranyinosa del mateix pis ombrívol, mentre en Bernat –ja amb bigoti, casat i amb cent vint-i-set– dóna el darrer cop de dit del jorn sobre la tecla grisa de l’olivetti, en l’ambigua oficina de l’ambigua empresa de l’ambigua ciutat, un minut abans que el sol s’amagui darrera el mur de muntanyes i siguin les set del vespre, i esclati una bomba a Beirut, i un terratrèmol negre esquerdi el sòl xinès, i un jumbo farcit de turistes ianquis s’enfonsi blanament en les aigües intensament verdes del Pacífic, i un estel col•lapsi amb un altre, en un vrooomm estremidor, milers, milions i bilions de quilòmetres lluny; tots aquests llocs sortosament tan distants.
(Uf, va dir ell, p. 41)
Tret del Seminari "El gust per la lectura" dedicat a Quim Monzó escrit per ANNA ALTÉS I MÀIQUEZ i JAUME MARÍ I PRUNELLA. (consulteu l'apartat documents).
Per tindre més informació sobre l'autor llegiu l'entrevista que han publicat en el bloc amic de l'IES la Melva.

LA FE

-Potser és que no m’estimes.-T’estimo.-¿Com ho saps?-No ho sé. Ho sento. Ho noto.-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.Ella mou el cap, neguitosa.-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.-Oh, , … És mol fàcil dir -¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.-És clar que m’has de creure!-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?-M’atabales.-Perdona.-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.-Potser és que no m’estimes.
El perquè de tot plegat