ESTELLÉS AL MICALET

Per Rafa Xambó

Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l’obra dels nostres homenots-, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).

Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra, i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, néta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns familiars i amics.

El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l’escenari en l’amic músic i el poeta.

I en la memòria, l’Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés.

El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una patria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s’ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.

Trobat al Levante-EMV.