PREMI PER A SANDRA FERNÁNDEZ

Sandra Fernàndez, de 2n. Batxillerat Humanístic, ha aconseguit un premi en el concurs de Narracions de Vida, que aprofitant l'avinentesa de l'activitat del Diàleg amb els lectors joves, ha organitzat el Departatment de Filologia Catalana de la Universitat de València, al voltant de la novel·la Pedra de Tartera de Maria Barbal.

Ací us deixem el seu relat i fotos de la jornada:

"HAS DE SER FORTA"

Vaig aterrar en aquest món un 13 d’octubre de 1937, a Huelva. Però allò veritable és que ara els meus fills han descobert que el meu naixement va ser un mes abans. No obstant, la meua mare, des que tinc memòria, sempre em deia que havia nascut el 13 d’octubre, per la qual cosa sempre seré ferma als meus records. Per a mi ha passat un any més de la meua vida quan arriba eixa data. I no tinc cap dubte d’això. Recorde la meua mare com si ahir mateix haguera estat ací, al meu costat. Però des de l’última vegada que va estar amb mi, que vaig escoltar la seua veu, ha plogut molt, moltíssim. Tinc un bon record d’ella. Sí. La meua mare era treballadora, com jo ho sóc. Era dura i obedient, ja que la mentalitat de l’època tampoc no li deixava moltes opcions. Tenia el cabell obscur, quasi negre, molt llarg i brillant. Preciós, sense més. Totes les nits, quan arribava l’hora de gitar-se, em cridava perquè li raspallara la seua interminable cabellera atzabeja. I a mi m’agradava tant. Era eixa part del dia que sempre compartíem ella i jo a soles, parlàvem de mare a filla i de filla a mare, i ens mostràvem l’afecte que sentíem l’una per l’altra. I així vaig anar creixent. Ara, un dels millors records que tinc de la meua mare és aquest. De les meues germanes, ambdues majors que jo, podria dir moltes coses, però tampoc conserve un record massa dolç d’elles. Ja des de xicotetes, els nostres jocs podien ser considerats de tot menys «jocs », precisament. Pareix increïble, però tots aquests moments aparentment de diversió, sempre acabaven malament. Finalitzaven barallant-nos i, altres vegades, eren elles qui es dedicaven a fer-ho directament, sense necessitat de disfressar eixa acció violenta amb la paraula «joc». Les meues germanes i jo no vam créixer amb l’afecte propi que senten les germanes habitualment. I la veritat és que en aquells moments, en què el país es trobava en plena Guerra Civil i la família disposava de pocs recursos, necessitàvem romandre unides, i molt. Però el destí no ho va voler , va voler que fóssim ànimes fortes i independents. Jocs de nenes, pensàreu. Però a la nostra maduresa, encara la nostra relació va continuar freda, molt distant. I, actualment, amb un peu quasi al cel i d’altre a terra, no sé res d’elles des de fa deu anys. Ni vull, siga dit de passada.

Pel que fa al meu pare, va morir quan jo era molt xicoteta. La meua mare tampoc gosava parlar massa d’ell. El poc que sé d’ell és allò que ens contava la meua àvia a les meues germanes i a mi. Deia que la relació entre el pare i la mare va anar refredant-se amb el pas dels anys puix ell viatjava molt d’un lloc a un altre per qüestió de treball, i en els seus últims anys de vida la mare i ell a penes mantenien el contacte. Així doncs, vam créixer amb l’àvia. Sempre admiraré la meua iaia. Encara més, per a mi va ser un gran exemple a seguir. Va ser el prototipus de dona forta, lluitadora i molt treballadora. No es deixava trepitjar per ningú i afrontava els problemes com mai he vist cap ésser humà. D’ella vaig aprendre moltíssimes coses, quasi tot el que sé de la vida. Em va ensenyar, sobretot a parlar quan hi fóra necessari, i a callar quan fóra allò mes convenient. I amb aquestes idees vaig créixer. Van ser anys difícils els de la meua adolescència. Vaig anar a l’escola poc més de dos anys, i tan sols em va donar temps d’aprendre a llegir i escriure, tot un premi als meus dies, un luxe en un món en què la majoria de la població era analfabeta. Però no va ser necessari utilitzar mai aquestos coneixements, perquè vaig dedicar-me al camp i al manteniment de la casa. Per això, en aquells anys, em van fer més falta els consells i les ordres, que em donava l’àvia, que allò que podia aprendre a l’escola. Als 15 anys em vaig enamorar per primera i última vegada del Joan, un xicot veí del poble, fill del sergent de la Guàrdia Civil. Un bon partit deia l’àvia. Des d’aquell moment, vaig saber qui seria el pare dels meus fills i, en definitiva, el meu marit. I així va ser. Ens vam casar quan jo vaig complir els divuit anys. Ell era un home tranquil i agradable que sempre disposava d’un acudit amb el qual feia riure a qui es trobava al seu voltant. I va ser eixa màgia la que em va conquerir. Ell, òbviament, es va fer Guàrdia Civil i va arribar molt alt en la seua carrera. Vivíem del seu sou, jo sempre em vaig encarregar de la casa. Prompte tinguérem el nostre primer fill, Joan Antoni. I dos anys després el segon, el Josep Lluís. I, el petit, el David, l’últim. Em va resultar graciós que els tres foren barons. I que, a més, estigueren tan units. Pareixia com si el meu destí, on no havia tingut ocasió d’experimentar com era mantindre una bona relació de germans, ara volguera fer-me una demostració amb els meus fills. Em va resultar irònic, fins i tot. Però m’agradava. Estimava la meua família. No teníem una residència fixa, ja que el Joan viatjava molt i es negava a deixar-nos. Vam recórrer la major part d’Espanya, cosa que m’agradava molt, i als meus fills també. Però, finalment, el meu marit el van fer fix, com a sergent a València i allí ens compràrem un pis per a viure la resta dels nostres dies. A València va anar passant la vida. Els nostres fills, sense adonar-nos, van créixer. Tots tres van trobar una dona que els feia feliços. I els meus ulls van vore com s’anaven de casa un a un, com quedàvem sols el meu marit i jo. Però ara érem vells, ja no teníem quinze anys, aquells meravellosos anys. Les nostres vides havien madurat, ja no érem eixos joves amb intenció de menjar-nos el món. Em vaig adonar que era esclava de la meua pròpia vida, de la meua pròpia monotonia. Però tota aquesta monotonia es va trencar quan ens va deixar el Joan. Van ser dies molt durs, sense fi. És inexplicable el sentiment que em recorria per dins. Em gelava el cor i la sang, fins i tot. Era tot allò que menys haguera desitjat. La mort del meu marit va marcar una fita a la meua vida, un abans i un després. Tant és així, que a partir d’aquell moment va començar la meua vida en solitari, tal com estic ara mateix. Dins de les quatre parets que van ser testimoni un dia d'una família unida i un matrimoni que havia arribat a la vellesa de manera insospitada, per haver aprofitat bé el seu temps. Ara sóc jo, a punt de dir adéu a aquest món, qui he d’enfrontar-me a soles al destí. Ja ho deia la meua àvia: en última instància seràs tu i ningú més qui afronte aquesta vida; "has de ser forta". I quanta raó tenia!