dijous, 7 de maig del 2009

MÉS RELATS


Continuem amb la publicació de les vostres creacions: José Cervera de 2n. de Batxillerat Científic ens regala un relat:

ESTAT CRÍTIC.
"Fa uns pocs anys, va ingressar al nostre centre una pacient, que sofria problemes d’homeòstasis i açò li causava greus problemes en la regulació de tot el seu sistema immunològic així com de les seues constants vitals. La pacient en qüestió era molt, molt vella, d’ací l’interés que va generar en tots els mitjans de comunicació.
Fou més que un escàndol en la història dels mass media, tots els dies apareixia el seu cas als periòdics, llibre sobre el tema, a la televisió, a la ràdio, fins i tot en el cinema... Molts es qüestionaven si realment era tan important la seua vida. Jo crec que sí, es més, jo crec que era imprescindible solucionar aquella cas, i prompte.
La gent no s’adonava de la rellevància del cas, de les repercussions que podria tindre la seua mort. Ella era l’única que quedava que ho sabia pràcticament tot, havia estat present en totes les guerres, totes les victòries (o derrotes), moments com ara el naixement de l’home, i la seua evolució havien estat presenciats per ella. Era molt més que una font de recursos.
El seu historial mèdic era prou llarg, ja havia passat llargues etapes de hipotèrmia precedides per pujades en la seua temperatura corporal. La diferència amb l’estat actual era prou simple: fins ara estos canvis en la temperatura havien estat provocats per l’augment dels nivells de diòxid de carboni al seu interior de forma natural, però des de feia uns quants anys, pràcticament res comparat amb la seua vida, uns paràsits s’havien instal•lat al seu cos i no havien fet més que aprofitar-se d’ella. Aquests paràsits eren coneguts com hommo sapiens sapiens, gent que havia estat capaç de grans coses, descobriments, pensadors, grans científics, sembradors d’arts i recol•lectors de sentiments; grans coses a primera vista, però s’havien adonat que aquestes coses els havien dut a un camí erroni, i que ells propis havien preparat la senda a la seua mort i extinció.
Grans científics van estudiar el cas, i van rebre premis, però hi havia un problema: les solucions que proposaven a la malaltia requerien l’acceptació de tots els paràsits que la mataven. Tots.
Vam intentar fer-los vore on anaven a arribar per eixe camí: vam fondre la pols, vam canviar tot el seu clima, vam provocar sequeres, així com estacions d’huracans molts forts, malalties, virus, plaques, fins i tot l’extinció de part de la fauna i la flora. Però no res va ser prou.
Quin cregueu que fou el final d’aquest cas? Vam poder salvar la vida de Gaia o la vam deixar morir, resignats a presenciar la seua agonia? Sols us diré una cosa: aquells paràsits prompte es donaren compte que si Gaia moria, ells moririen també."

2 comentaris:

  1. "Abans de començar la meua opinio dir que Jose Cervera s'escriu sense accent."
    Per començar mostrar les meues felicitacions per
    aquesta petita obra d'art que a més ha sigut premiada. El text tracta un tema d'actualitat amb un original recurs com és personificar la terra. Aquest és un problema que ens afecta a tots, i que potser fins ara no ens trobem una mica concienciats malgrat que encara hauríem d'estar-ho més. Per finalitzar dir que amb aquesta mena de comptes amb ensyançes incloses són bones perqué a més d'entretinde fan reflexionar.
    Jose Rubio Braco. 2n Batxiller Científic.

    ResponElimina
  2. El nom s'escriu amb accent la seua versió més informal sense accent. Tot i això l'usuari, com a nom propi que és pot triar escriure'l com en el seu ús més familiar, si això li ve de gust. Una abraçada. Alicia

    ResponElimina