Per a tots nosaltres
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.
Miquel Martí i Pol
CORRARNDES D'EXILI
L'ESTAMPETA
En aquell temps
sentí d’Amor delit
quan mon pensar
mirà lo temps present.
Ausiàs March
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure
pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les
carreteres..."
"No féu res, no féu res, i ell en va salvar
molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.
Estellés
- CORRANDES D'EXILI
- Una nit de lluna plena
- tramuntàrem la carena,
- lentament, sense dir re ...
- Si la lluna feia el ple
- també el féu la nostra pena.
- L'estimada m'acompanya
- de pell bruna i aire greu
- (com una Mare de Déu
- que han trobat a la muntanya.)
- Perquè ens perdoni la guerra,
- que l'ensagna, que l'esguerra,
- abans de passar la ratlla,
- m'ajec i beso la terra
- i l'acarono amb l'espatlla.
- A Catalunya deixí
- el dia de ma partida
- mitja vida condormida:
- l'altra meitat vingué amb mi
- per no deixar-me sens vida.
- Avui en terres de França
- i demà més lluny potser,
- no em moriré d'anyorança
- ans d'enyorança viuré.
- En ma terra del Vallès
- tres turons fan una serra,
- quatre pins un bosc espès,
- cinc quarteres massa terra.
- "Com el Vallès no hi ha res".
- Que els pins cenyeixin la cala,
- l'ermita dalt del pujol;
- i a la platja un tenderol
- que batega com una ala.
- Una esperança desfeta,
- una recança infinita.
- I una pàtria tan petita
- que la somio completa.
