Ja estan disponibles a les llibreries les dues primeres obres en la nostra llengua de Herta Müller, Premi Nobel de Literatura 2009. Es tracta de L’home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor, que Bromera ha publicat en la col·lecció «L’Eclèctica» coincidint amb la concessió del guardó que l’escriptora d’origen romanés rebrà hui a la seu de l’Acadèmia Sueca.
Ambdós títols són ben representatius de la literatura de Müller que «dibuixa els paisatges dels desposseïts amb la concentració de la poesia i l’objectivitat de la prosa», segons va afirmar el portaveu de l’acadèmia en anunciar el guardó el passat mes d’octubre. A més, per a la primavera de 2010, l’editorial ja està preparant l’edició de dues obres més de Müller: En terres baixes i Atemschaukel (títol encara pendent de traducció), considerada per la crítica internacional l’obra més poderosa de l’autora.
L’escriptora germanoromanesa va pronunciar dimarts a Estocolm el discurs previ a la recepció del premi, en el qual va recordar les víctimes de totes les dictadures mitjançant la seua història i la de la seua família. «Tens un mocador?, em preguntava ma mare cada matí a la porta de casa». D’aquesta manera començava el text que va llegir Müller i que va servir a l’autora per a lligar situacions diverses, per a formar un collage d’experiències humanes marcades per les dictadures del segle xx.
Així, amb una sola paraula carregada de simbolisme, mocador, va concloure també fent una reflexió amarga sobre la condició humana: «Pot ser que, des de sempre, la pregunta pel mocador no faça referència en absolut a aquest, sinó a l’extrema soledat de l’èsser humà».
«Els objectes no saben del seu propi material, els gestos no saben de sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens permeten emprar, més lliures ens tornem».
Així va expressar Müller el doble fil del seu instrument de treball, la paraula, teixit d’una obra amb peces com L’home és un gran faisà en el món o La bèstia del cor, però que li va ser negada sota la dictadura de Ceausescu. En el primer dels dos títols, l’autora retrata la desintegració d’una comunitat germànica a la Romania rural, dins d’una atmosfera opressiva d’insòlita cruesa. Sens dubte, és un relat que palesa la qualitat literària de Müller per la vivor de les imatges que empra, el ritme i la modulació de la prosa.
D’altra banda, La bèstia del cor, distingida amb el premi IMPAC, narra la història d’un grup d’amics, estudiants, professors i enginyers aniquilats per la mirada omnipresent i opressiva de la dictadura romanesa. Müller ofereix en aquesta obra una reflexió sobre la sinceritat i l’engany, sobre com les persones «es converteixen en un error elles mateixes».
Considerada una de les últimes veus que demana justícia per als desemparats i oblidats per la Història, la literatura de Herta Müller és qualificada de combativa, dura, lúcida i mordaç, amb elevades dosis de lirisme. La seua obra està impregnada de vivències personals, com ella mateixa ha explicat: «Tot el que he escrit està relacionat amb el que em va tocar viure durant trenta anys sota una dictadura», i s’erigeix així en símbol de la defensa de les minories i contra els totalitarismes.
Herta Müller (Nitchidorf, Romania, 1953) descendeix de la minoria alemanya a Romania. Va estudiar filologia germànica i romanesa a la Universitat de Timisoara i, pel seu paper en defensa dels drets d’aquesta minoria, es va veure obligada a exiliar-se a Berlín, on viu des del 1987. Membre de l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura i autora de més d’una vintena de llibres entre novel·les, poesia i assaig, traduïts a nombroses llengües, ha estat guardonada amb alguns dels premis més importants d’Alemanya, com ara el Kleist, el Würth, l’Aspekte i el Joseph Breitbach, als quals cal sumar la darrera distinció que ha rebut: el Premi Nobel de Literatura.
Comparteix-ho.
10 de desembre de 2009 Pica'm
Ambdós títols són ben representatius de la literatura de Müller que «dibuixa els paisatges dels desposseïts amb la concentració de la poesia i l’objectivitat de la prosa», segons va afirmar el portaveu de l’acadèmia en anunciar el guardó el passat mes d’octubre. A més, per a la primavera de 2010, l’editorial ja està preparant l’edició de dues obres més de Müller: En terres baixes i Atemschaukel (títol encara pendent de traducció), considerada per la crítica internacional l’obra més poderosa de l’autora.
L’escriptora germanoromanesa va pronunciar dimarts a Estocolm el discurs previ a la recepció del premi, en el qual va recordar les víctimes de totes les dictadures mitjançant la seua història i la de la seua família. «Tens un mocador?, em preguntava ma mare cada matí a la porta de casa». D’aquesta manera començava el text que va llegir Müller i que va servir a l’autora per a lligar situacions diverses, per a formar un collage d’experiències humanes marcades per les dictadures del segle xx.
Així, amb una sola paraula carregada de simbolisme, mocador, va concloure també fent una reflexió amarga sobre la condició humana: «Pot ser que, des de sempre, la pregunta pel mocador no faça referència en absolut a aquest, sinó a l’extrema soledat de l’èsser humà».
«Els objectes no saben del seu propi material, els gestos no saben de sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens permeten emprar, més lliures ens tornem».
Així va expressar Müller el doble fil del seu instrument de treball, la paraula, teixit d’una obra amb peces com L’home és un gran faisà en el món o La bèstia del cor, però que li va ser negada sota la dictadura de Ceausescu. En el primer dels dos títols, l’autora retrata la desintegració d’una comunitat germànica a la Romania rural, dins d’una atmosfera opressiva d’insòlita cruesa. Sens dubte, és un relat que palesa la qualitat literària de Müller per la vivor de les imatges que empra, el ritme i la modulació de la prosa.
D’altra banda, La bèstia del cor, distingida amb el premi IMPAC, narra la història d’un grup d’amics, estudiants, professors i enginyers aniquilats per la mirada omnipresent i opressiva de la dictadura romanesa. Müller ofereix en aquesta obra una reflexió sobre la sinceritat i l’engany, sobre com les persones «es converteixen en un error elles mateixes».
Considerada una de les últimes veus que demana justícia per als desemparats i oblidats per la Història, la literatura de Herta Müller és qualificada de combativa, dura, lúcida i mordaç, amb elevades dosis de lirisme. La seua obra està impregnada de vivències personals, com ella mateixa ha explicat: «Tot el que he escrit està relacionat amb el que em va tocar viure durant trenta anys sota una dictadura», i s’erigeix així en símbol de la defensa de les minories i contra els totalitarismes.
Herta Müller (Nitchidorf, Romania, 1953) descendeix de la minoria alemanya a Romania. Va estudiar filologia germànica i romanesa a la Universitat de Timisoara i, pel seu paper en defensa dels drets d’aquesta minoria, es va veure obligada a exiliar-se a Berlín, on viu des del 1987. Membre de l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura i autora de més d’una vintena de llibres entre novel·les, poesia i assaig, traduïts a nombroses llengües, ha estat guardonada amb alguns dels premis més importants d’Alemanya, com ara el Kleist, el Würth, l’Aspekte i el Joseph Breitbach, als quals cal sumar la darrera distinció que ha rebut: el Premi Nobel de Literatura.
Comparteix-ho.
10 de desembre de 2009 Pica'm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada