LLUCIA RAMIS GUANYADORA DEL 42È PREMI JOSEP PLA
«Barcelona és ‘egosurfing' total»
Com més ens busquem a internet (sí, allò de posar el nostre nom a Google per veure què diuen de nosaltres...), més insatisfets i perduts ens sentim. És l'esperit amb què Llucia Ramis (Palma, 1977) ha escrit la novel·la «Egosurfing». Destino la portarà a les llibreries el 4 de febrer
Llucia Ramis, ahir a l'hotel Palace. / Foto: QUIM PUIG.
Només ha dormit dues hores, però ningú ho diria. Xerra pels descosits, encadena rialles i tracta amb total naturalitat els periodistes que, l'endemà de rebre el premi Pla, se la disputen per fer-li les entrevistes a l'hotel Palace, antic Ritz. Bé, ella és també periodista. Quan va acabar la festa literària a altes hores de la matinada, va engegar el mòbil, que fins llavors havia resistit miraculosament desconnectat, i es va trobar amb «centenars» de missatges de felicitació. Però de molts no en sap l'origen perquè ha perdut una part de l'agenda. Les noves tecnologies no són perfectes. Per sort.
–Internet ens fa més egocèntrics?
–«Egocèntrics ho hem estat sempre. Això no és cap novetat. Sí ho és que internet, a més d'egocèntrics, ens fa vanitosos. Tu ara poses el teu nom a Google i et surten, no sé, 7.000 entrades i penses: ‘Ostres, sóc famós, sóc important.' Però, i si ningú més que tu ha posat el teu nom? Tu et busques a internet, sí, però pot ser que ningú et busqui a tu a internet.»
–Doncs jo he buscat Llucia Ramis. Avui [ahir per al lector] em sortien 50.000 entrades del seu nom a Google.
–«Ho hem buscat fa uns minuts i ens en sortien només 20.000!»
–Per tant, vostè també es busca a internet.
–«Poques vegades. I fa vergonya reconèixer-ho... Conec bastants escriptors, alguns de ben reconeguts, que ho fan i d'una manera quasi obsessiva cada nit abans d'anar a dormir. A mi no m'agrada perquè descobreixes coses que no vols saber. Hi ha gent que demana directament la meva mort en un lloc d'internet. Perquè ho he de saber jo, això!?»
–És al Facebook?
–«Des que vaig començar a escriure la novel·la. Vaig avisar a tothom: ‘Tot el que escriviu aquí és susceptible d'aparèixer al meu llibre.' És tan curiós: internet fa que establim relacions molt més poderoses, per molt fredes que siguin, amb gent que no coneixem de res que no pas amb els nostres germans o amb la nostra parella. Hi ha gent que conec poquíssim que m'ha escrit correus electrònics sobre problemes gravíssims de la seva vida. Avui en dia la intimitat cotitza a la baixa. Un exemple: la teva parella se'n va al lavabo, li espies el mòbil i descobreixes que s'envia missatges amb l'amant. Tu creus que tens tot el dret de tallar amb la teva parella perquè l'has enxampat? Perdona, però tu no tens cap dret de mirar-li el mòbil!»
–Com la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, Egosurfing també passa a la capital catalana. Perquè és tan dura amb la ciutat?
–«És egosurfing total. Barcelona es creu molt famosa, es creu el centre del món. Creu que està a l'altura de Londres, París, Nova York... I Barcelona diu que és més del què en realitat és. Diu que té més coses de les que en realitat ofereix. La novel·la parla també d'una Barcelona que jo vaig conèixer quan hi vaig arribar, fa catorze anys, i que ha desaparegut. T'avanço que la meva pròxima novel·la no passarà a Barcelona, passarà a Mallorca i a Bèlgica [Ramis és filla de pare mallorquí i mare belga].»
–D'alguna manera o altra, la seva literatura sempre parla de vostè.
–«Jo no tinc imaginació, sóc periodista [riu]! Tot està basat en coses que m'han passat a mi o a algú que conec. Jo no podria fer una novel·la històrica.»
–Un altre punt en comú amb la seva novel·la anterior és que fa una dissecció de la seva generació. Per cert, també força dura.
–«A Egosurfing m'interessava sobretot parlar de les festes pijes. Penso que les classes socials encara estan bastant marcades en segons quins àmbits. Ja no som burgesos, ara som esnobs! Ah, però quan es casen i volen fer el seu niuet... deixen de trucar-te. I no és ranci, això?»
–Quins són els seus referents literaris?
–«No en tinc... A veure, et puc dir el que m'agrada llegir. M'agraden molt els retrats que fa dels personatges dins les ciutats Saul Bellow. Però jo no em puc comparar amb ell. De Bolaño, les seves grans històries de petites coses. Tampoc em puc comparar amb ell, és clar. Vols referents? La tele: House, El ala oeste de la Casa Blanca...»
–Molta influència audiovisual...
–«També Spotify, molta música; més que televisió, internet, la seva immediatesa.»
–El premi que ha rebut du el nom de Josep Pla. És també present en vostè?
–«I tant, i és obvi. Com a cronista, m'encanta. Tan de bo pogués escriure jo una cosa tan planera i brutal alhora.»
–Escriu amb la mateixa facilitat en català i en castellà?
–«En castellà, sóc molt més dura que en català. En castellà, sóc molt més bèstia. En català, més dolça. I no sé perquè...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada