A la foto podem veure d'esquerra a dreta José Luis Andrés Chavarrías, alcalde de Burjassot, Ramon Guillem Alapont, guanyador del premi de poesia, Joan Torró Soriano, guanyador del premi de narrativa i finalment el Rector Francisco Tomás.
Entrevista amb Maria Barbal.
El passat 25 de març els alumnes de segon de batxillerat del IES Clara Campoamor i el IES Doctor Faustí Barberà acudirem a l’entrevista amb l’autora de l’exitós llibre ‘Pedra de Tartera’, Maria Barbal.
Aquesta ens va rebre en la sala d’actes de la Universitat de València. Quan érem tots seguts Carme Gregori, la professora de valencià de la Universitat, va començar la presentació informant que enguany any és el vint-i-cinc aniversari del llibre. Sembla curiós que encara que aquesta va ser la seua primera novel·la, va vendre moltíssims exemplars a Espanya i fins i tot a Alemanya, on ha venut uns 100.000.
La novel·la compta amb seixanta edicions en editorials i col·leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.
Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.
Al començament, va fer una reflexió sobre el seu treball i sobre la literatura en general i de com entenem les novel·les: ‘Sempre llegim el que som’- va dir.
També comentà que qualsevol llengua es pot usar per a escriure, encara que les que més traduccions tenen són l’anglés i el castellà.
I tot seguit començà el Diàleg amb l’escriptora:
- Els personatges són reals?
- Moltes vegades la ficció procedeix de la realitat. És cert que em vaig inspirar en una família en concret que habitava al Pallars, però a altres zones la història va ser exactament la mateixa. La protagonista existeix, a l’igual que molts dels personatges, però moltes de les situacions són inventades per mi. Quan vaig publicar la novel·la els fets no eren tan llunyans com per a donar als personatges noms i cognoms reals, per això els vaig canviar.
- On acaba el dialecte i comença l’estàndard?
- Quan jo escrivia el llibre no havia tingut ninguna formació de català, però sabia molt bé la diferència entre dialecte i estàndard. D’aquesta forma era conscient que no podia fer-la parlar l’estàndard, així que vaig utilitzar el llenguatge estàndard amb un vocabulari propi del Pallars.
- Se sent identificada amb la protagonista?
- Parcialment. És necessari situar-te en el teu interior per trobar un personatge amb el qual la gent puga connectar. Directament no estic explicant la meua experiència, al llibre tal volta hi hagen poques coses que m’han passat a mi.
- Quines són les teues referències literàries?
- En concret jo diria que dos lectures. La lectura és una mena de país interior que nosaltres dibuixem i que ens va a acompanyar a l’hora d’escriure. En concret admire Mercè Rodoreda i també m’agrada la tradició castellana.
- Per què t’has inspirat en aquesta època?
- Quan comencí a escriure, vaig partir de l’experiència de dues generacions anteriors a la meua. A casa meua, la meua família sempre parlava de la guerra, i del que ens havia arravatat. Definitivament aquesta els havia trasbalsat el seu camí de forma ben negativa. Vaig voler saber per què se sentien així i vaig pensar que escriure seria la millor manera de saber-ho. Tampoc imaginava la repercussió que comportaria aquest llibre. Quan el vaig acabar, el deixí dins d’un calaix fins que el vaig presentar a un concurs.
- Per què la protagonista presenta aquesta passivitat i indiferència?
- Ella no és indiferent. Era la suau de caràcter, per això la van enviar a ella a casa dels oncles. La família tenia molta autoritat davant els fills, cosa que ara s’ha perdut molt. No es que siga passiva, és que des d’aquell moment fins al present hi ha hagut un canvi impressionant.
- Hi ha un moment en què pensa suïcidar-se. Per què quan sa tia mor ja no vol fer-ho encara que es succeeixen les desgràcies?
- No és que ja no pense en suïcidar-se, és que una vegada més fa cas al col·lectiu.
- Conxa, que sempre és moguda pels altres, com és que lluita per Jaume?
- Ella demostra que és capaç de lluitar per Jaume. Això descarta la seua pressumpta passivitat.
- Que et va impulsar a escriure?
- Per una banda, que la guerra va afectar molt la generació anterior a la meua i per altra, la compassió que vaig sentir per aquesta dona.
- Per què el títol ‘Pedra de Tartera’?
- Vaig descobrir el que era una tartera (pedra que va amb altres similars formant un conjunt de pedres sotmeses) i pensí que era un símbol que definia perfectament la protagonista.
- Voldria saber a quin tipus de lector va dirigit?
- Doncs a mi també. (Rialles) La vaig escriure per a mi mateixa, per a conèixer més, tampoc tenia pensat que tinguera tant de reclam. Supose que aquest llibre va dedicat a tota persona que desitge conèixer més sobre el seu país.
- Hi ha hagut algun contacte amb alguna productora cinematogràfica? Imagines la visualització de la protagonista?
- Hi ha hagut tres proposicions per passar al cine ‘Pedra de Tartera’, però no he volgut. Va haver-hi una adaptació al teatre que va resultar molt bona, la va fer Joaquim Vila Folc. La van portar per Catalunya durant més d’un any i va guanyar molts premis. Hi ha pendent una nova adaptació amb set actors i que es representarà al teatre Real de Barcelona.
- Què li recomanaria a algú que vol ser escriptor?
- Escriure, repassar, escriure, repassar, escriure... Insistir perquè hi ha molt de volàtil entre les idees i les paraules. També cal creure en un mateixa. El perill més gran d’un escriptor és el desànim. El que cal fer és escriure un poc, deixar-ho reposar i uns dies després retornar a la feina.
- Què opina de les comparacions que han fet entre aquest llibre i ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda?
- Una de les crítiques més dures que vaig rebre portava de títol ‘La colometa que parlava pallarès’ és cert que hi ha moltes similituds. Jo no era conscient que n’hi havia tantes, però és una cosa normal si es parla de la mateixa època.
- Sols escriure el títol primer?
- Trobar el títol abans és una gran sort per a un escriptor. La majoria de vegades el trobe primer.
- Podries considerar un altre títol?
- M’han agradat els títols que han pensat per a la traducció al castellà (Canto rodado) i la del alemany (Com una pedra de Tartera)
- De totes les obres, és d’aquesta de la que se sent més orgullosa?
- No és certament orgull. Li dec molt.
Amb aquesta va acabar la roda de preguntes. L’ultima part de l’acte va ser el lliurament dels premis del concurs de microrelats, en el qual una alumna del nostre centre, Sandra Fernández va replegar-ne un.
Si llegiu l'apunt del bloc del Faustí Barberà, Faustinet, sobre la jornada podreu llegir allò que al suplement Quaderns del diari El País es va publicar sobre el Diàleg.
VALÈNCIA, 22 Mar. (EUROPA PRESS) -
En este àlbum, la gran cantant del Mediterrani i les seues músiques realitza un homenatge als grans clàssics de la 'Nova Cançó', des de Joan Babiloni a Joan Manuel Serrat, passant per Jordi Guardans, Guillem D'Efak i Ovidi Montllor, han explicat les mateixes fonts.
Terra Secreta, com recital, és un concert íntim, pròxim, fins i tot misteriós. La personal veu de la cantant balear se submergix en un conjunt d'harmonies pausades i paraules gairebé murmurades, creant un univers d'envoltant assossec i creixent plaer, han afegit.
La veu de María del Mar Bonet ha recorregut mig món, acompanyada dels artistes més versàtils i reconeguts. Ara, en una època on el mestissatge cultural va guanyant quota d'acceptació entre el gran públic, esta veu de sempre torna als nostres escenaris perquè el retrobament siga alguna cosa especial.
IÑIGO LÓPEZ PALACIOS / EP3 - Madrid - 24/03/2010
En 1973, la ciudad de Nueva York gastaba 10 millones de dólares en limpiar las pintadas de las paredes. Ese año, el alcalde John Lindsay anunció que, a pesar de los grandes esfuerzos de la ciudad, el 63% de los vagones, el 46% de los autobuses y el 50% de los edificios estaban "muy desfigurados por los grafitis".
En 1972, el fotógrafo neoyorquino Jon Naar decidió documentar gráficamente la eclosión de estas pintadas en Nueva York y se sumergió en las paradas de metro de Harlem a buscar a los autores, críos de 12 o 13 años, y su obra. Después presentó el trabajo al escritor y crítico Norman Mailer, que le cambió el título y escribió la introducción. En 1974, el ensayo ilustrado La fe del grafiti se ponía a la venta equiparando por primera vez el grafiti -hasta entonces, un mero acto vandálico- con una demostración artística.
En su 35 aniversario, 451 Editores lo publica por fin en España, en versión aumentada.
Per Rafa Xambó
Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l’obra dels nostres homenots-, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).
Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra, i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, néta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns familiars i amics.
El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.
La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l’escenari en l’amic músic i el poeta.
I en la memòria, l’Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés.
El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una patria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s’ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.
Trobat al Levante-EMV.
EL PAÍS - Madrid - 12/03/2010
Miguel Delibes ha fallecido hoy en Valladolid a los 89 años, según ha informado su familia. El escritor padecía un cáncer del que fue intervenido en los años noventa. Con su obra Delibes consiguió dar nuevo vuelo a la literatura española, postrada tras el rodillo de la Guerra Civil. Era el último gran referente de las letras castellanas del siglo XX. El legado literario de Delibes está surcado por el sentimiento amoroso, la desigualdad social y el contraste entre la vida en el medio rural y en la ciudad. Atento la habla de las gentes del campo, su rico y preciso léxico es considerado como uno de los últimos reductos del español de Castilla, aunque el novelista introdujo importantes innovaciones formales.
Nacido en Valladolid en 1920, Delibes comenzó una prolífica carrera como escritor tras lograr el Nadal, siendo autor de unas 60 obras, entre novelas, libros de viajes y diarios, la gran mayoría de ellas publicadas en la editorial Destino. Su último trabajo, aparecido en 2006, es una recopilación de relatos breves titulada Viejas historias y cuentos completos. Una decena de sus novelas ha sido adaptada al cine o a la televisión. Su personaje de Azarías en Los santos inocentes (interpretado en la versión cinematográfica de Mario Camus por el actor Paco Rabal) es uno de los iconos culturales españoles de la segunda mitad del siglo XX.
El franquismo
En su obra de 1966 Cinco horas con Mario, Delibes realiza con éxito no sólo un arriesgado ejercicio formal (el texto es un monólogo dividido en 27 capítulos) sino también una profunda crítica del provincianismo y de la realidad de la dictadura franquista. El autor, no obstante, nunca ocultó su respeto y admiración por la tradición castellana, aun con el rubro de conservadurismo que eso pudiera conllevar. Pese a su tradicionalismo, la obra de Delibes supuso un revulsivo para la apolillada realidad literaria de la España de la posguerra.
Pero la carrera de Delibes no arrancó como escritor, sino como caricaturista. En calidad de tal comenzó a publicar en 1940 en el diario El Norte de Castilla, en el que firmaba bajo el pseudónimo de Max. En esta etapa de su vida Delibes además sacó la cátedra de Derecho Mercantil (en 1945), contrajo matrimonio con Ángeles de Castro (1946) y comenzó a realizar críticas de cine. Llegaría a ser director de El Norte de Castilla entre 1958 y 1963. Siempre compaginó la actividad literaria con la periodística (fue colaborador entre otros del diario EL PAÍS).
En 1950 publica El camino, una obra sobre la pérdida de la inocencia infantil de su protagonista, Daniel el Mochuelo. Con esta novela, según la crítica, Delibes encuentra su lugar en las letras hispanas y consigue retratar con precisión y elegancia el habla de Castilla.
La caza
Con Diario de un cazador Delibes logró en 1955 el Premio Nacional de Literatura y abrió una de las corrientes de su literatura, la del deporte cinegético, a la que dedicó una docena de libros, entre otros: La caza de la perdiz roja (1963), El libro de la caza menor (1966), Con la escopeta al hombro (1970), La caza de España (1972), Alegrías de la Caza (1977) y Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo (1978).
"El hombre-cazador debe esforzarse, por ejemplo, porque este duelo se aproxime al rigor que presidía los torneos medievales: armas iguales, condiciones iguales. Por sabido, la perdiz no podrá disparar sobre nosotros, pero nosotros quebraremos el equilibrio de fuerzas, incurriremos en deslealtad o alevosía, si nos aprovechamos de sus exigencias fisiológicas (celo, sed, hambre), de sofisticados adelantos técnicos (transmisores, reclamos magnetofónicos, escopetas repetidoras), o de ciertos métodos de acoso (batidas, manos encontradas) para debilitarla y abatirla más fácilmente. De aquí que yo no considere caza, sino tiro, al ojeo de perdiz y recuse la caza del urogallo -mientras canta a la amada, a calzón quieto-, por considerarlo un asesinato", decía el escritor en las páginas de este periódico en 1982.
Autobiográfico y familiar
La obra de Delibes está teñida de datos y experiencias autobiográficas. En Señora de rojo sobre fondo gris (1991), el escritor revisita la muerte de su esposa, ocurrida en 1974, cuando ésta tenía 50 años. Ese hecho marcó la trayectoria creativa de Delibes, un hombre muy apegado al concepto tradicional de familia y con una abundante descendencia. Entre sus hijos destaca el reputado biólogo Miguel Delibes de Castro.
En la década de los noventa al novelista le fue detectado un cáncer del que fue intervenido con éxito en 1998 en la clínica de la Luz de Madrid. Ese mismo año publicó El Hereje, su última gran novela, con la que dio por terminada su actividad creativa y con la que logró el Premio Nacional de Literatura. En 2007, en una entrevista concedida a EL PAÍS, Delibes se mostró cansado por su mal estado de salud: "Ya no puedo hacer más. Se me ha saltado la cuerda como a los coches de los niños pequeños", señaló.
