Destino i els amics catalans.
El narrador castellà va ser un dels eixos de Destino, amb qui va mantenir una fidelitat de més de mig segle.
Paradoxalment, l’ensenyament escolar, la relació entre els intel·lectuals i el respecte entre els escriptors catalans i castellans era més bona en ple franquisme que ara. Algun dia els responsables de la democràcia ens hauran d’explicar aquests tipus de coses. Miguel Delibes, com Camilo José Cela i molts altres, va mantenir una relació estreta amb la nostra cultura, tant per la vinculació a la revista Destino com per la fidelitat que va mantenir al llarg de més de mig segle amb l’editorial del mateix nom.
Durant molts anys l’AVUI va compartir el mateix edifici amb Destino. Nosaltres teníem la quarta i la sisena planta, ells la cinquena. La relació amb la família Vergés i l’editorial va ser fluida. També amb els seus escriptors estrella, fins al punt que a la perruqueria de la cantonada, on em tallava els cabells, Urbano, el barber, m’explicava tota mena d’anècdotes sobre Pla, Teixidor, Vergés, Porcel, Luján, Vilanova, Fuster i Delibes, entre altres. Tots havien passat per les mateixes tisores i el sentiment d’amistat era compartit. En l’arxiu recupero articles i entrevistes més que afectuoses amb alguns dels nostres clàssics contemporanis com Montserrat Roig, Josep Maria Espinàs –li va fer un retrat magistral en un dels seus llibres–, Joan Perucho, Nèstor Luján, Joan Agut, Antoni Vilanova i companyia. Era un gust fer-li una entrevista, fins i tot quan estava malalt i fotut, i trobar-te tota mena de facilitats. Coneixia les punyeteries de l’ofici per la seva llarga vinculació a El Norte de Castilla i era un home obert, de mirada profunda i l’amabilitat com a bandera. No hi ha segurament en la història de la literatura del segle XX un escriptor que representi l’ànima de Castella com Miguel Delibes. I a diferència d’altres escriptors més bel·ligerants, l’autor de Los santos inocentes va evolucionar d’una certa displicència amb el català a una defensa de la riquesa multilingüe. Per exemple, en una entrevista al diari El Mundo el 1993, declarava: “Crec que realment existeixen quatre llengües i crec que cal, en el cas del català, que es cuidi i es fomenti aquesta llengua, que altrament es veuria molt perjudicada. De manera que em sembla correcte que si una filla meva és professora d’institut i vol anar a Catalunya, el primer que hagi de fer és aprendre el català. És que, si no, aquesta llengua desapareixerà”. En una altra conversa amb el nostre diari anava més enllà i afirmava que la tensió i crispació política que hi havia a Espanya eren lamentables.
Dos aspectes claus són fonamentals en l’obra del mestre: l’autenticitat de la vida rural davant la civilització urbana i la mort. El realisme eixut, marcat sovint per l’angoixa, l’obsessió per la mort i la infelicitat són presents a La sombra del ciprés es alargada (1947, premi Nadal), Aún es de día (1948) i la més important d’aquella primera etapa, El camino (1950). La senzillesa del llenguatge era una mímesi de la vida al camp. No obstant, la crueltat recreada en obres com Las ratas i Los santos inocentes les converteix en clàssics que passaran a la posteritat. Particularment em quedo amb l’aperturista monòleg interior de Cinco horas con Mario i amb dues novel·les per treure’s el barret del seu últim període de producció: Señora de rojo sobre fondo gris i l’exitosa El hereje.
Delibes tenia l’altura d’un xiprer i la solidesa d’un roure. Era tel·lúric, però mirava el cel.
Durant molts anys l’AVUI va compartir el mateix edifici amb Destino. Nosaltres teníem la quarta i la sisena planta, ells la cinquena. La relació amb la família Vergés i l’editorial va ser fluida. També amb els seus escriptors estrella, fins al punt que a la perruqueria de la cantonada, on em tallava els cabells, Urbano, el barber, m’explicava tota mena d’anècdotes sobre Pla, Teixidor, Vergés, Porcel, Luján, Vilanova, Fuster i Delibes, entre altres. Tots havien passat per les mateixes tisores i el sentiment d’amistat era compartit. En l’arxiu recupero articles i entrevistes més que afectuoses amb alguns dels nostres clàssics contemporanis com Montserrat Roig, Josep Maria Espinàs –li va fer un retrat magistral en un dels seus llibres–, Joan Perucho, Nèstor Luján, Joan Agut, Antoni Vilanova i companyia. Era un gust fer-li una entrevista, fins i tot quan estava malalt i fotut, i trobar-te tota mena de facilitats. Coneixia les punyeteries de l’ofici per la seva llarga vinculació a El Norte de Castilla i era un home obert, de mirada profunda i l’amabilitat com a bandera. No hi ha segurament en la història de la literatura del segle XX un escriptor que representi l’ànima de Castella com Miguel Delibes. I a diferència d’altres escriptors més bel·ligerants, l’autor de Los santos inocentes va evolucionar d’una certa displicència amb el català a una defensa de la riquesa multilingüe. Per exemple, en una entrevista al diari El Mundo el 1993, declarava: “Crec que realment existeixen quatre llengües i crec que cal, en el cas del català, que es cuidi i es fomenti aquesta llengua, que altrament es veuria molt perjudicada. De manera que em sembla correcte que si una filla meva és professora d’institut i vol anar a Catalunya, el primer que hagi de fer és aprendre el català. És que, si no, aquesta llengua desapareixerà”. En una altra conversa amb el nostre diari anava més enllà i afirmava que la tensió i crispació política que hi havia a Espanya eren lamentables.
Dos aspectes claus són fonamentals en l’obra del mestre: l’autenticitat de la vida rural davant la civilització urbana i la mort. El realisme eixut, marcat sovint per l’angoixa, l’obsessió per la mort i la infelicitat són presents a La sombra del ciprés es alargada (1947, premi Nadal), Aún es de día (1948) i la més important d’aquella primera etapa, El camino (1950). La senzillesa del llenguatge era una mímesi de la vida al camp. No obstant, la crueltat recreada en obres com Las ratas i Los santos inocentes les converteix en clàssics que passaran a la posteritat. Particularment em quedo amb l’aperturista monòleg interior de Cinco horas con Mario i amb dues novel·les per treure’s el barret del seu últim període de producció: Señora de rojo sobre fondo gris i l’exitosa El hereje.
Delibes tenia l’altura d’un xiprer i la solidesa d’un roure. Era tel·lúric, però mirava el cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada